Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors de l’Arxiu Digital del COAC

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Disseny i Programació:

Nubilum Edittio

En Imatges

  • Reconstrucció del Pavelló de la República

  • Reconstrucció del Pavelló de la República

  • Reconstrucció del Pavelló de la República

  • Reconstrucció del Pavelló de la República

  • Reconstrucció del Pavelló de la República

  • Reconstrucció del Pavelló de la República

  • Reconstrucció del Pavelló de la República

  • Reconstrucció del Pavelló de la República

  • Reconstrucció del Pavelló de la República

  • Reconstrucció del Pavelló de la República

  • Reconstrucció del Pavelló de la República

  • Reconstrucció del Pavelló de la República

Memòria

Els Jocs Olímpics de Barcelona 92, més enllà del merament esportiu i urbanístic, van representar per la ciutat la recuperació de la seva història, que es va interrompre el 1936. Ha estat el succés de major transcendència dels últims temps, gràcies al qual la ciutat ha recuperat el seu antic esplendor. Per això es va rebatejar l'Estadi Olímpic amb el nom del president màrtir, Lluís Companys. D'aquesta voluntat d'unió amb el passat va néixer la idea de reconstruir el pavelló espanyol que la República va encarregar per a l'Exposició Internacional de París de 1937. Pavelló que va representar un acte de la República, ja en plena Guerra Civil. El ell es va expressar tot allò que la República representava per a una gran part dels ciutadans, amb la participació dels més importants artistes espanyols, que fet i fet ho eren a nivell mundial: Picasso amb la seva Guernica, fet expressament per a l'edifici, El pagès català en revolta de Joan Miró, la Montserrat de Juli González, la Font de Mercuri de Calder, i l'edifici de Josep Lluís Sert, amb la col·laboració de Luis Lacasa per encàrrec directe del Govern de Madrid. Se'ns va encomanar tal obra, tot i el poc material de què es disposava doncs, a causa de la urgència amb què es va construir, no es va realitzar un projecte arquitectònic ad hoc. Només teníem algunes fotografies, material certament cal però que res ens il·lustraven, per exemple, sobre determinats materials ni sobre els colors. El coneixement de l'obra de Sert, la interpretació de la documentació trobada tant al Centre d'Art Reina Sofia de Madrid com a la Fundació Joan Miró de Barcelona i la lògica constructiva van ser les eines de les que ens servim per reconstruir el pavelló. El ministre de cultura de l'època, Jorge Semprún, es va comprometre a que en el transcurs dels Jocs el Guernica autèntic ocuparia el mateix lloc en el mur que en aquell esdeveniment. No va passar així i el mur va quedar buit. Per respecte a l'obra de Picasso, deixem la paret de color gris, el que més abunda en el quadre, i sobre ella la signatura de Picasso en blanc (convé recordar que el Guernica mai va ser signat). El projecte s'inscriu en els cànons del racionalisme del GATPAC, d'acord amb els moments en què es va fer. Respon a un rectangle de 28,8 per 10,8 i 12 metres d'alçada. Tot l'edifici s'adequa perfectament a aquesta modulació. Per tots és conegut l'ús al que estava destinat el pavelló tal com el va construir Josep Lluís Sert, és a dir, com un petit aparador estructurat al voltant d'un itinerari unidireccional, mitjançant el qual podia veure el contingut programàtic que s'exhibia. S'accedeix a ell per uns esglaons que ens condueixen al pati, peça mediterrània per excel·lència, i en el qual es van desenvolupar innombrables actes culturals. A través d'una rampa, combinada amb una escala, s'arriba al nivell superior. Aquesta part de l'edifici s'aparta dels cànons més clàssics del primer racionalisme i apunta formes orgàniques que poc després Alvar Aalto s'eleva a característica pròpia dins del racionalisme. Des de l'interior i sempre per recorreguts prefixats, es va descendint fins arribar a la porta del primer pis, des d'on es surt a l'exterior, per baixar una escala que diposita el visitant al final del recorregut. L'edifici, per les seves característiques arquitectòniques, semblava destinat a un ús semblant a l'original de París i, conseqüentment, havia de ser possible realitzar-hi exposicions d'art, pel que la nostra reconstrucció es va veure en l'obligació de dotar-lo de les instal·lacions modernes: elèctriques , aire condicionat, ascensor i un soterrani, on es van poder col·locar totes les màquines que tal posada al dia exigia.

Autor: Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats

Autors

Sobre el mapa