Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2022 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2022 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2022 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Maria Jesús Quintero

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Arxiu Mas

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Disseny i Programació:

edittio Nubilum
Suggeriments

Bústia de suggeriments

Sol·licita la imatge

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.

L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.

Imatge sol·licitada:

* Si la memòria té autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris' .

Eliminar * Si les fotografies tenen autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris'.
Pots adjuntar fins a 5 arxius de 10 MB cadascun com a màxim.

Com anar-hi

En Imatges

Memòria

Els Jocs Olímpics de Barcelona 92, més enllà del merament esportiu i urbanístic, van representar per la ciutat la recuperació de la seva història, que es va interrompre el 1936. Ha estat el succés de major transcendència dels últims temps, gràcies al qual la ciutat ha recuperat el seu antic esplendor. Per això es va rebatejar l'Estadi Olímpic amb el nom del president màrtir, Lluís Companys.

D'aquesta voluntat d'unió amb el passat va néixer la idea de reconstruir el pavelló espanyol que la República va encarregar per a l'Exposició Internacional de París de 1937. Pavelló que va representar un acte de la República, ja en plena Guerra Civil.

En ell es va expressar tot allò que la República representava per a una gran part dels ciutadans, amb la participació dels més importants artistes espanyols, que fet i fet ho eren a nivell mundial: Picasso amb la seva Guernica, fet expressament per a l'edifici, El pagès català en revolta de Joan Miró, la Montserrat de Juli González, la Font de Mercuri de Calder, i l'edifici de Josep Lluís Sert, amb la col·laboració de Luis Lacasa per encàrrec directe del Govern de Madrid.

Se'ns va encomanar tal obra, tot i el poc material de què es disposava, doncs, a causa de la urgència amb què es va construir, no es va realitzar un projecte arquitectònic ad hoc. Només teníem algunes fotografies, material certament necessari però que res ens il·lustraven, per exemple, sobre determinats materials ni sobre els colors. El coneixement de l'obra de Sert, la interpretació de la documentació trobada tant al Centre d'Art Reina Sofia de Madrid com a la Fundació Joan Miró de Barcelona i la lògica constructiva van ser les eines de les que ens servim per reconstruir el pavelló.

El ministre de cultura de l'època, Jorge Semprún, es va comprometre a què, en el transcurs dels Jocs, el Guernica autèntic ocuparia el mateix lloc en el mur que en aquell esdeveniment. No va passar així i el mur va quedar buit. Per respecte a l'obra de Picasso, deixem la paret de color gris, el que més abunda en el quadre, i sobre ella la signatura de Picasso en blanc (convé recordar que el Guernica mai va ser signat).

El projecte s'inscriu en els cànons del racionalisme del GATPAC, d'acord amb els moments en què es va fer. Respon a un rectangle de 28,8 per 10,8 i 12 metres d'alçada. Tot l'edifici s'adequa perfectament a aquesta modulació.

Per tots és conegut l'ús al que estava destinat el pavelló tal com el va construir Josep Lluís Sert, és a dir, com un petit aparador estructurat al voltant d'un itinerari unidireccional, mitjançant el qual podia veure el contingut programàtic que s'exhibia.

S'accedeix a ell per uns esglaons que ens condueixen al pati, peça mediterrània per excel·lència, i en el qual es van desenvolupar innombrables actes culturals. A través d'una rampa, combinada amb una escala, s'arriba al nivell superior. Aquesta part de l'edifici s'aparta dels cànons més clàssics del primer racionalisme i apunta formes orgàniques que poc després Alvar Aalto s'eleva a característica pròpia dins del racionalisme.

Des de l'interior i sempre per recorreguts prefixats, es va descendint fins arribar a la porta del primer pis, des d'on es surt a l'exterior, per baixar una escala que diposita el visitant al final del recorregut.

L'edifici, per les seves característiques arquitectòniques, semblava destinat a un ús semblant a l'original de París i, conseqüentment, havia de ser possible realitzar-hi exposicions d'art, pel que la nostra reconstrucció es va veure en l'obligació de dotar-lo de les instal·lacions modernes: elèctriques , aire condicionat, ascensor i un soterrani, on es van poder col·locar totes les màquines que tal posada al dia exigia.

Autor: Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats

L'emplaçament original del pavelló espanyol era a Paris, a l'av. Del Trocadéro. La superfície total era d'uns 1400 metres quadrats en un terreny irregular, en pendent i amb un arbre al centre que era impossible treure. Es tracta d'una estructura rectangular de planta baixa més dos pisos amb coberta plana. La planta baixa comunicava amb un pati, que feia les funcions d'auditori i es podia cobrir amb una lona. A la primera planta s'accedia mitjançant una escala i a la segona amb una rampa, totes dues exteriors, però també hi havia un accés vertical dins de l'edifici. El pavelló es va construir pràcticament com un contenidor buit, amb parets mòbil que es podien canviar en funció de les necessitats de cada moment. Es va construir amb elements prefabricats, com panels de fibrociment ondulat o vidre, units en sec dins d'una estructura d'acer, que queda a la vista, pintada de color blanc i vermell.

Abans d'entrar al pavelló, a l'exterior, hi havia la gran escultura "El pueblo español tiene un camino que conducte a una estrella" de Alberto Sánchez, i també "la Montserrat" de Julio Gonzàlez i "Femme au vase" de Pablo Picasso. La façana estava coberta de fotomurals mòbils dissenyats per Josep Renau. A l'interior, La meitat de la planta baixa estava ocupat per el pòrtic, on es trobava el "Guernica" de Picasso. Davant de la pintura, en el centre del pòrtic, hi havia la "Font de Mercuri" d'Alexander Calder. En aquest nivell hi havia el servei d'informació als visitants i la venda de postals i altres publicacions, a més del teatre que se situava en el pati. La primera planta estava destinada a la informació amb panells de les activitats econòmiques, riquesa nacional, estadístiques, agricultura, educació..., la segona planta estava dividida longitudinalment amb panells mòbils i estava destinada a les arts plàstiques i arts populars. A l'escala d'accés entre la primera i la segona planta es podia veure el gran mural de Joan Miró "El pagès català en revolució".

L'any 1937 es va realitzar l'Exposició Internacional de París i els encarregats de fer el pavelló d'Espanya van ser els arquitectes Josep Lluís Sert i el madrileny Luis Lacasa. La producció audiovisual va ser encarregada a Luis Buñuel. L'objectiu de l'edifici era denunciar la situació de guerra que patia Espanya per tal d'aconseguir ajuts internacionals en la defensa de la República contra el feixisme.

Es va construir molt ràpidament i amb molt pocs medis, per això es va fer ús d'elements prefabricats molt ràpids de muntar. El pavelló es va omplir de múltiples obres d'art de vanguardia, com el "Guernica" de Picasso, "El Pagès català" de Miró, la "Font de Mercuri" de Carders o "El pueblo español tiene un camino que conducte a una estrella" de Alberto Sánchez. També es van realitzar projeccions cinematogràfiques, concerts, recitals i representacions teatrals.

Un cop es va acabar l'Exposició Internacional es va desmuntar el pavelló, però el 1992 la ciutat de Barcelona va decidir reconstruir-lo en el barri de la Vall d'Hebron. Els encarregats de fer la rèplica van ser els arquitectes Antoni Ubach, Miquel Espinet i Josep Maria Hernández León. Des del 1994 acull la Biblioteca del Pavelló de la República que té un arxiu amb un dels fons més importants del món sobre la Segona República, la Guerra Civil, l'exili, el franquisme i la Transició espanyola; també té un fons important sobre sovietisme i sobre història política internacional del segle XX.

Font: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (IPAC)

Autors

Com anar-hi

Sobre el mapa

Constel·lació

Cronologia

  1. Reconstrucció del Pavelló de la República

    Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

    Reconstrucció del Pavelló de la República

    Els Jocs Olímpics de Barcelona 92, més enllà del merament esportiu i urbanístic, van representar per la ciutat la recuperació de la seva història, que es va interrompre el 1936. Ha estat el succés de major transcendència dels últims temps, gràcies al qual la ciutat ha recuperat el seu antic esplendor. Per això es va rebatejar l'Estadi Olímpic amb el nom del president màrtir, Lluís Companys. D'aquesta voluntat d'unió amb el passat va néixer la idea de reconstruir el pavelló espanyol que la República va encarregar per a l'Exposició Internacional de París de 1937. Pavelló que va representar un acte de la República, ja en plena Guerra Civil. En ell es va expressar tot allò que la República representava per a una gran part dels ciutadans, amb la participació dels més importants artistes espanyols, que fet i fet ho eren a nivell mundial: Picasso amb la seva Guernica, fet expressament per a l'edifici, El pagès català en revolta de Joan Miró, la Montserrat de Juli González, la Font de Mercuri de Calder, i l'edifici de Josep Lluís Sert, amb la col·laboració de Luis Lacasa per encàrrec directe del Govern de Madrid. Se'ns va encomanar tal obra, tot i el poc material de què es disposava, doncs, a causa de la urgència amb què es va construir, no es va realitzar un projecte arquitectònic ad hoc. Només teníem algunes fotografies, material certament necessari però que res ens il·lustraven, per exemple, sobre determinats materials ni sobre els colors. El coneixement de l'obra de Sert, la interpretació de la documentació trobada tant al Centre d'Art Reina Sofia de Madrid com a la Fundació Joan Miró de Barcelona i la lògica constructiva van ser les eines de les que ens servim per reconstruir el pavelló. El ministre de cultura de l'època, Jorge Semprún, es va comprometre a què, en el transcurs dels Jocs, el Guernica autèntic ocuparia el mateix lloc en el mur que en aquell esdeveniment. No va passar així i el mur va quedar buit. Per respecte a l'obra de Picasso, deixem la paret de color gris, el que més abunda en el quadre, i sobre ella la signatura de Picasso en blanc (convé recordar que el Guernica mai va ser signat). El projecte s'inscriu en els cànons del racionalisme del GATPAC, d'acord amb els moments en què es va fer. Respon a un rectangle de 28,8 per 10,8 i 12 metres d'alçada. Tot l'edifici s'adequa perfectament a aquesta modulació. Per tots és conegut l'ús al que estava destinat el pavelló tal com el va construir Josep Lluís Sert, és a dir, com un petit aparador estructurat al voltant d'un itinerari unidireccional, mitjançant el qual podia veure el contingut programàtic que s'exhibia. S'accedeix a ell per uns esglaons que ens condueixen al pati, peça mediterrània per excel·lència, i en el qual es van desenvolupar innombrables actes culturals. A través d'una rampa, combinada amb una escala, s'arriba al nivell superior. Aquesta part de l'edifici s'aparta dels cànons més clàssics del primer racionalisme i apunta formes orgàniques que poc després Alvar Aalto s'eleva a característica pròpia dins del racionalisme. Des de l'interior i sempre per recorreguts prefixats, es va descendint fins arribar a la porta del primer pis, des d'on es surt a l'exterior, per baixar una escala que diposita el visitant al final del recorregut. L'edifici, per les seves característiques arquitectòniques, semblava destinat a un ús semblant a l'original de París i, conseqüentment, havia de ser possible realitzar-hi exposicions d'art, pel que la nostra reconstrucció es va veure en l'obligació de dotar-lo de les instal·lacions modernes: elèctriques , aire condicionat, ascensor i un soterrani, on es van poder col·locar totes les màquines que tal posada al dia exigia.

Audiovisual

  • El pavelló de la República - Va passar aquí | betevé

    4:57

    El pavelló de la República - Va passar aquí | betevé