Intro

About

In this first stage, the catalogue focuses on the modern and contemporary architecture designed and built between 1832 –year of construction of the first industrial chimney in Barcelona that we establish as the beginning of modernity– until today.

The project is born to make the architecture more accessible both to professionals and to the citizens through a website that is going to be updated and extended. Contemporary works of greater general interest will be incorporated, always with a necessary historical perspective, while gradually adding works from our past, with the ambitious objective of understanding a greater documented period.

The collection feeds from multiple sources, mainly from the generosity of architectural and photographic studios, as well as the large amount of excellent historical and reference editorial projects, such as architectural guides, magazines, monographs and other publications. It also takes into consideration all the reference sources from the various branches and associated entities with the COAC and other collaborating entities related to the architectural and design fields, in its maximum spectrum.

Special mention should be made of the incorporation of vast documentation from the COAC Historical Archive which, thanks to its documental richness, provides a large amount of valuable –and in some cases unpublished– graphic documentation.

The rigour and criteria for selection of the works has been stablished by a Documental Commission, formed by the COAC’s Culture Spokesperson, the director of the COAC Historical Archive, the directors of the COAC Digital Archive, and professionals and other external experts from all the territorial sections that look after to offer a transversal view of the current and past architectural landscape around the territory.

The determination of this project is to become the largest digital collection about Catalan architecture; a key tool of exemplar information and documentation about architecture, which turns into a local and international referent, for the way to explain and show the architectural heritage of a territory.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

About us

Project by:

Created by:

Directors:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Documental Commission:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

External Collaborators:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús Quintero

With the support of:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Collaborating Entities:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Arxiu Mas

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Design & Development:

edittio Nubilum
Suggestions

Suggestion box

Request the image

We kindly invite you to help us improve the dissemination of Catalan architecture through this space. Here you can propose works and provide or amend information on authors, photographers and their work, along with adding comments. The Documentary Commission will analyze all data. Please do only fill in the fields you deem necessary to add or amend the information.

The Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya is one of the most important documentation centers in Europe, which houses the professional collections of more than 180 architects whose work is fundamental to understanding the history of Catalan architecture. By filling this form, you can request digital copies of the documents for which the Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya manages the exploitation of the author's rights, as well as those in the public domain. Once the application has been made, the Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya will send you an approximate budget, which varies in terms of each use and purpose.

Detail:

* If the memory has known authorship or rights, cite them in the field above 'Comments' .

Remove * If the photographs has known authorship or rights, cite them in the field above 'Comments'.
You can attach up to 5 files of up to 10 MB each.

How to get there

In Pictures

Memory

L'església és planta de creu llatina, d'una sola nau de deu metres de llum i quaranta-cinc metres de longitud, coberta amb voltes ogivals nervades quadripartides de cinc trams i amb un transsepte de dos trams. El presbiteri és de planta heptagonal, amb una girola entorn de l'altar major proveït d'un baldaquí que es destruí el juliol de 1936. L'interior recorda a l'arquitectura gòtica flamenca, però està proveït de diferents elements que et traslladen a l'arquitectura eclèctica del principi del segle XX: utilitza els arcs parabòlics i materials com el totxo i la pedra artificial, especialment a la girola. Els murs de l'església s'obren uns magnífics finestrals decorats amb vitralls, també recordant a l'arquitectura medieval.

El claustre és de més de 30 metres en quadre, proveït d'unes arcades que combinen el totxo vist per les columnes amb pedra artificial a la base i capitells i arcs, també de totxo, a plec de llibre i perfil escarser.

Alguns elements de l'antic monestir es van reaprofitar per l'obra nova, com alguns capitells i les rajoles valencianes per a la Sala Capitular.

L' origen del monestir de Valldonzella és l' ermita de Santa Margarida, una petita església romànica exactament igual a la de Santa Maria de Valldaura i al costat d'una masia, situada en una vall boscosa de la serra de Collserola, coneguda encara com a Torre de Santa Margarida. Pertanyia i pertany a la parròquia de Santa Creu d'Olorda, depenent del bisbat de Barcelona, on molt a prop, el bisbe Berenguer de Palou que va cedir el terreny per la casa l'ermita de Valldonzella, tenia i encara existeix la torre coneguda com la Torre del Bisbe juntament amb una altra masia, en el límit dels termes de Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern.

Així doncs, el 4 de novembre de 1237 és quan es té constància de la fundació del monestir cistercenc. Entre les dues dates esmentades hi ha notícies de la incorporació de diverses dones a la comunitat, de la que no s'especifica la regla que seguia. La primera comunitat era formada per Berenguera de Cervera amb 11 monges.

Amb motiu de la inseguretat del lloc de Valldonzella, el 1263, la comunitat va obtenir el permís de Jaume el Conqueridor per a traslladar-se a Barcelona, extramurs, al lloc anomenat la Creu Coberta, fet que es va produir efectivament el 1269. El trasllat es feia per creure que el monestir estava en lloc solitari, perillós i agrest. La comunitat, o part d'ella, degué oposar-se, com sembla demostrar la llegenda de l'oposició de la imatge de la Verge al nou lloc.

Aquest monestir va tenir molta importància en els anys següents i la seva comunitat era molt extensa i nodrida per les filles de les famílies de la noblesa ciutadana. Fou molt afavorit pel mateix Jaume I i els seus successors i pels bisbes de Barcelona, que li uniren la parròquia de Sant Esteve de Parets (1291) i de Santa Creu d'Olorda (1416). L'any 1308 comptava amb 35 membres. Com a prova del seu prestigi en aquells temps, el 1395 hi tindrà residència el rei Joan el Caçador, i el 1410 hi emmalaltí i morí Martí l'Humà, i, pocs anys després, la seva vídua Margarida de Prades s'hi retirà. També va ser utilitzat com a Residència en les seves estades a Barcelona pel rei Ferran el Catòlic, atès que estava situat a la carretera entre Barcelona i Sants, i per tant en direcció a València i Saragossa, convertint-se el Portal de Sant Antoni en la porta d'entrada dels reis a la ciutat.

La reforma del concili de Trento afectà molt la vida del monestir, insistí en la clausura i prohibí d'entrar-hi més novícies, fins que la prohibició fou atenuada per Roma el 1599 gràcies a la intervenció de Felip III de Castella.

Durant la guerra dels Segadors (1640-1652), les monges abandonaren el monestir i es traslladaren dins la ciutat. En el darrer any de la guerra, amb motiu del setge de Barcelona, el monestir quedà destruït completament. El 1674 la comunitat passà a viure a Santa Maria de Natzaret, priorat depenent de Santa Maria de Poblet, situat al carrer que més tard rebé el nom de Valldonzella.

El 1814 les monges es van haver de refugiar a Mataró mentre l'edifici conventual era destruït en part i refet el 1826. El 1835 van haver d'abandonar novament el monestir a causa de la llei de desamortització que obligava als ordes religiosos abandonar les seves pertinences. L'any 1847, les poques monges supervivents de l'exclaustració tornaren a reunir-se residint-hi fins al 1909, quan els fets de la Setmana Tràgica les obligà a refugiar-se a la Torre dels Pardals a La Sagrera, propietat de la família Valls i Martí. Com molts d'altres edificis religiosos, el convent fou destruït pel foc. Les obres del nou convent es van iniciar pel claustre i les dependències circumdants. L'abril de 1913 es van començar les obres de la capella provisional, però l'església definitiva no s'inaugurà fins a l'abril de 1919 i es consagrà el 1922.

Finalment, el 1913 es traslladaren a l'indret actual de Bellesguard per consell del bisbe Torras i Bages, en un nou monestir projectat per Bernardí Martorell. El 19 d'octubre de 1911 van comprar al monestir de Sant Cugat un valuós cadiratge del segle XV que encara es conserva en bon estat.

L'Església fou dedicada a l'Assumpció, i actualment la comunitat està formada per 9 monges, que seguint les regles ora et labora, ofereixen un servei d'hostatgeria i realitzen treballs d'enquadernació.

Source: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (IPAC)

Authors

How to get there

On the Map

Awarded
Cataloged
Disappeared
All works

Constellation

Chronology

  1. Valldonzella Convent

    Bernardí Martorell i Puig

    Valldonzella Convent

    L'església és planta de creu llatina, d'una sola nau de deu metres de llum i quaranta-cinc metres de longitud, coberta amb voltes ogivals nervades quadripartides de cinc trams i amb un transsepte de dos trams. El presbiteri és de planta heptagonal, amb una girola entorn de l'altar major proveït d'un baldaquí que es destruí el juliol de 1936. L'interior recorda a l'arquitectura gòtica flamenca, però està proveït de diferents elements que et traslladen a l'arquitectura eclèctica del principi del segle XX: utilitza els arcs parabòlics i materials com el totxo i la pedra artificial, especialment a la girola. Els murs de l'església s'obren uns magnífics finestrals decorats amb vitralls, també recordant a l'arquitectura medieval. El claustre és de més de 30 metres en quadre, proveït d'unes arcades que combinen el totxo vist per les columnes amb pedra artificial a la base i capitells i arcs, també de totxo, a plec de llibre i perfil escarser. Alguns elements de l'antic monestir es van reaprofitar per l'obra nova, com alguns capitells i les rajoles valencianes per a la Sala Capitular. L' origen del monestir de Valldonzella és l' ermita de Santa Margarida, una petita església romànica exactament igual a la de Santa Maria de Valldaura i al costat d'una masia, situada en una vall boscosa de la serra de Collserola, coneguda encara com a Torre de Santa Margarida. Pertanyia i pertany a la parròquia de Santa Creu d'Olorda, depenent del bisbat de Barcelona, on molt a prop, el bisbe Berenguer de Palou que va cedir el terreny per la casa l'ermita de Valldonzella, tenia i encara existeix la torre coneguda com la Torre del Bisbe juntament amb una altra masia, en el límit dels termes de Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern. Així doncs, el 4 de novembre de 1237 és quan es té constància de la fundació del monestir cistercenc. Entre les dues dates esmentades hi ha notícies de la incorporació de diverses dones a la comunitat, de la que no s'especifica la regla que seguia. La primera comunitat era formada per Berenguera de Cervera amb 11 monges. Amb motiu de la inseguretat del lloc de Valldonzella, el 1263, la comunitat va obtenir el permís de Jaume el Conqueridor per a traslladar-se a Barcelona, extramurs, al lloc anomenat la Creu Coberta, fet que es va produir efectivament el 1269. El trasllat es feia per creure que el monestir estava en lloc solitari, perillós i agrest. La comunitat, o part d'ella, degué oposar-se, com sembla demostrar la llegenda de l'oposició de la imatge de la Verge al nou lloc. Aquest monestir va tenir molta importància en els anys següents i la seva comunitat era molt extensa i nodrida per les filles de les famílies de la noblesa ciutadana. Fou molt afavorit pel mateix Jaume I i els seus successors i pels bisbes de Barcelona, que li uniren la parròquia de Sant Esteve de Parets (1291) i de Santa Creu d'Olorda (1416). L'any 1308 comptava amb 35 membres. Com a prova del seu prestigi en aquells temps, el 1395 hi tindrà residència el rei Joan el Caçador, i el 1410 hi emmalaltí i morí Martí l'Humà, i, pocs anys després, la seva vídua Margarida de Prades s'hi retirà. També va ser utilitzat com a Residència en les seves estades a Barcelona pel rei Ferran el Catòlic, atès que estava situat a la carretera entre Barcelona i Sants, i per tant en direcció a València i Saragossa, convertint-se el Portal de Sant Antoni en la porta d'entrada dels reis a la ciutat. La reforma del concili de Trento afectà molt la vida del monestir, insistí en la clausura i prohibí d'entrar-hi més novícies, fins que la prohibició fou atenuada per Roma el 1599 gràcies a la intervenció de Felip III de Castella. Durant la guerra dels Segadors (1640-1652), les monges abandonaren el monestir i es traslladaren dins la ciutat. En el darrer any de la guerra, amb motiu del setge de Barcelona, el monestir quedà destruït completament. El 1674 la comunitat passà a viure a Santa Maria de Natzaret, priorat depenent de Santa Maria de Poblet, situat al carrer que més tard rebé el nom de Valldonzella. El 1814 les monges es van haver de refugiar a Mataró mentre l'edifici conventual era destruït en part i refet el 1826. El 1835 van haver d'abandonar novament el monestir a causa de la llei de desamortització que obligava als ordes religiosos abandonar les seves pertinences. L'any 1847, les poques monges supervivents de l'exclaustració tornaren a reunir-se residint-hi fins al 1909, quan els fets de la Setmana Tràgica les obligà a refugiar-se a la Torre dels Pardals a La Sagrera, propietat de la família Valls i Martí. Com molts d'altres edificis religiosos, el convent fou destruït pel foc. Les obres del nou convent es van iniciar pel claustre i les dependències circumdants. L'abril de 1913 es van començar les obres de la capella provisional, però l'església definitiva no s'inaugurà fins a l'abril de 1919 i es consagrà el 1922. Finalment, el 1913 es traslladaren a l'indret actual de Bellesguard per consell del bisbe Torras i Bages, en un nou monestir projectat per Bernardí Martorell. El 19 d'octubre de 1911 van comprar al monestir de Sant Cugat un valuós cadiratge del segle XV que encara es conserva en bon estat. L'Església fou dedicada a l'Assumpció, i actualment la comunitat està formada per 9 monges, que seguint les regles ora et labora, ofereixen un servei d'hostatgeria i realitzen treballs d'enquadernació.

Bústia suggeriments

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris.