Ubicat al districte de Sants-Montjuïc, el Pavelló de l'Agricultura es troba dins del recinte de l'Exposició Internacional de 1929, just a la frontera del barri de la França Xica i el Parc de Montjuïc. Format per diversos cossos, aquest conjunt d'edificis ocupa la cantonada entre el Passeig de Santa Madrona i el Carrer de Lleida, articulant els seus volums al voltant d'un pati central avui conegut com Plaça de Margarida Xirgu. En l'actualitat només es conserva la meitat del conjunt d'edificacions originals. Era un dels pavellons més grans de l'exposició, amb una superfície que ultrapassava els 16.000 m2. Tot el conjunt es distribuïa al voltant d'un gran pati enjardinat central amb diverses naus i galeries porticades. Tot el conjunt segueix els cànons de l'arquitectura noucentista, adoptant, però, un llenguatge renaixentista italianitzant. Mentre els murs de les façanes es presenten revestits de morter blanc i groc, els elements portants, els emmarcaments de les obertures i els elements decoratius foren realitzats en terra cuita. El cos afrontat al Passeig de Santa Madrona destaca per la galeria porticada que envolta l'antic accés principal al recinte, que emmarca un monumental portal de terra cuita amb pilastres jòniques ornades a quarterons. Sobre l'arc motllurat de la porta hi ha un relleu de terra cuita amb dues al·legories del treball al camp i la inscripció "AGRICVLTVRA". Tanmateix, el més rellevant d'aquesta construcció són les múltiples torres vuitavades que sobresurten sobre la teulada, cobertes amb cuculles de teula ornades amb pinacles ceràmics, i la gran cúpula amb tambor central. Les façanes d'aquest cos recullen un vertader catàleg de finestres renaixentistes, a base de serlianes, galeries d'arcs, entaulaments, frontons, petxines i decoració a candelieri. A l'angle entre el Carrer de Lleida i el Passeig de Santa Madrona hi destaca una placa sostinguda per dos àngels realitzada en bronze per Frederic Marès en record a l'arquitecte Manuel Maria Mayol. La façana encarada a la Plaça de Margarida Xirgu presenta una gran llotja d'accés d'arcs rebaixats sostinguda sobre robustes columnes de capitell jònic. Aquesta llotja manté una correspondència formal molt clara amb el pati del Casal Solleric de Mallorca ciutat, essent aquest una probable font d'inspiració. En aquesta façana figura un baix relleu de tema clàssic que representa un atleta, obra de Frederic Marés. Els interiors d'aquest cos foren molt transformats a causa de l'abandó i dels nous usos, per bé que es manté el vestíbul principal, un espai de planta de creu grega coronat per un gran cimbori ornat amb pintures referents a la vida al camp, obra de Darius Vilàs. El cos afrontat al Carrer de Lleida, avui ocupat pel Teatre Municipal Mercat de les Flors, presenta un cos d'accés coronat amb cúpules adossat a una gran nau de planta rectangular. El cos d'accés, que fa cantonada, presenta dues llotges d'accés formades per tres arcs de terracuita sobre columnes toscanes de pedra i dues galeries de finestres amb columnes toscanes i un ràfec de terra cuita. A la cantonada s'hi encastà un gran escut de Barcelona en terra cuita sostingut per quatre àngels del mateix material. Els angles d'aquest cos queden rematats amb torres coronades amb cúpules i pinacles ceràmics. Al bell mig s'alça una cúpula de majors dimensions. L'interior d'aquest cos acull un gran vestíbul circular amb grans columnes corínties al primer nivell i galeries de columnes jòniques al segon, recollint el pes d'una cúpula ornada amb pintures de l'artista mallorquí Miquel Barceló. En una de les parets que enllacen amb el nou edifici de l'Institut del Teatre, es troba el mural de ceràmica de Frederic Amat. El Pavelló de l'Agricultura va ser edificat entre 1927 i 1929 sota la direcció tècnica dels arquitectes Josep Maria Ribas i Casas i Manuel Maria Mayol i Ferrer. El van concebre com un monumental complex d'edificacions en diversos cossos al voltant d'una plaça central per tal d'acollir-hi la secció d'agricultura de l'Exposició Internacional de 1929. Durant la postguerra els pavellons que envoltaven la plaça central pels seus costats septentrional i oriental foren totalment enderrocats i substituïts per nous habitatges, deixant dempeus menys de la meitat de les edificacions que formaven el complex. Aquestes, passaren a allotjar magatzems i tallers municipals i, entre 1964 i 1984, el Mercat Central de la Flor, fins que aquest fou traslladat al recinte de Mercabarna de la Zona Franca. L'any 1983 la regidora de cultura de l'ajuntament, Maria Aurèlia Capmany, va impulsar la creació, a la nau perpendicular al Carrer de Lleida, del Mercat de les Flors, un centre municipal de dansa i d'arts del moviment. L'edifici, reinaugurat l'any 1985, fou remodel·lat per donar lloc als seus nous usos i la seva cúpula principal (de 12 metres de diàmetre) va ser redecorada per l'artista mallorquí Miquel Barceló. A partir de l'any 1999 el sector afrontat al Passeig de Santa Madrona també fou rehabilitat per acollir la seu estable del Teatre Lliure, institució fundada a Gràcia l'any 1976 i que creixeria amb la inaguració de la nova seu el novembre de 2001. En ocasió d'aquella inauguració es va reurbanitzar l'antic pati central amb una nova plaça que es va dedicar a Margarida Xirgu. Paral·lelament a aquestes reformes, al flanc septentrional de la plaça, que també havia estat enderrocat, s'hi va construir la nova seu de l'Institut del Teatre, un aparcament soterrat i la plaça Ovidi Montllor. Amb tot, el conjunt es coneix actualment com a Ciutat del Teatre, ja que acull el Teatre Municipal Mercat de les Flors, la Fundació Teatre Lliure, l'Institut del Teatre.

La manzana tiene establecida la típica ordenación de edificios alineados a lo largo de las calles circundantes con grandes profundidades de edificación en torno a un patio central, en parte también edificable. La propuesta urbanística consistió en romper este esquema cerrado y abrir el interior como espacio público relacionado con las calles, intentando, sin embargo, no contradecir la realidad morfológica de estas calles. Es decir, se trató de unir tres premisas fundamentales: mejorar las condiciones higiénicas de las viviendas en profundidad que se daban en la urbanización tradicional; integrar el uso público los espacios interiores de la manzana, rompiendo la reincidencia formal de las calles; mantener, sin embargo, el carácter urbano de las calles adyacentes que pertenecen a una red urbana muy característica de un barrio barcelonés. Para ello, se organizaron dos edificios lineales siguiendo la alineación de dos calles y se abrió el espacio interior hacia la calle Escorial, que tiene un carácter menos local. En medio de este espacio se ubicó el edificio alto que acumula en altura buena parte de la edificabilidad de la manzana. Los tipos de vivienda se adecuan a la evidente exigencia morfológica general: los edificios lineales agrupan viviendas pareadas con acceso por escalera para cada dos de ellas (de 80 y 90 m2), el edificio alto corresponde a viviendas en dos plantas con acceso por pasillos longitudinales, (100 m2). El acabado exterior del edificio alto es de hormigón y ladrillo blanco y el de los edificios bajos es de ladrillo macizo y celosías cerámicas.