Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores del Archivo Digital del COAC

credits

Quiénes somos

Colegio de Arquitectos de Cataluña:

Àrea de Cultura

Directores:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Diseño y Programación:

Nubilum Edittio

Obras

Sobre el Mapa

Constelación

Cronología

  1. Reforma i Ampliació Teatre Municipal de Girona

    Manel Bosch i Aragó, Fernando Domínguez Vázquez, Montserrat Nogués i Teixidor

    Reforma i Ampliació Teatre Municipal de Girona

  2. Casa Vidal Boix

    Antoni Blázquez i Boya, Manel Bosch i Aragó, Fernando Domínguez Vázquez, Lluís Guanter i Feixas, Montserrat Nogués i Teixidor

    Casa Vidal Boix

    El projecte encabeix la vida diürna a la planta del jardí i dormitoris a la planta central i obre un estudi a la planta superior, abocada a les vistes llunyanes, tot buidant-hi una escala que aporta llum i aire. S’entén com a capçalera d’una filera de casetes i, alhora, xarnera amb les hortes que s’hi encerclen, i es nodreix dels murs massius i de rierencs de l’entorn per acomodar-s’hi amb un volum espartà que en neix. Preocupació avant la lettre pels materials nadius reciclables, la ventilació creuada i altres temes del que un dia s’anomenarà sostenibilitat.
  3. Habitatges Terri Nou

    Antoni Blázquez i Boya, Manel Bosch i Aragó, Fernando Domínguez Vázquez, Lluís Guanter i Feixas, Montserrat Nogués i Teixidor

    Habitatges Terri Nou

    L’obra se situa en un nova cruïlla nodal d’un eix tradicional sotmès a un entorn de construccions mediocres, i aprofita dimensió i posició per impregnar-la tota amb un dels artefactes més significatius de la producció contemporània a la ciutat. La planta supera els estàndards de la construcció comercial, amb un resultat notable quant a pati central, distribució dels habitatges, qualitat dels espais d’accés i ordre de la coberta i del coronament. Però és la façana la que, amb un ritme iteratiu d’obertures i sobre un sòcol preventiu de les vicissituds de carrer, conforma una pell lluent de llum i textura vives, capaç de jugar amb subtils diferències a les diverses cares de l’edifici, segons l’hora del dia, i de cargolar-se fins a concentrar la tensió en el seu gir agut. La singularitat s’obté sense gestos, com una elaboració estudiada i mòrbida de la continuïtat del pla de carrer. Al seu peu arrenca cap al sud la feina d’Esteve Corominas, amb el treballat encaix d’un nou vincle viari nord-sud (frontissa del Güell, pla del 1986, obra del 2003) que facilita, alhora, permeabilitats veïnals al través.
  4. Escola Municipal de Música de Girona

    Manel Bosch i Aragó, Fernando Domínguez Vázquez, Montserrat Nogués i Teixidor

    Escola Municipal de Música de Girona

    Habitatge i oficines de l’adjacent i ja abatuda farinera Montserrat, nom que apareix al·legoritzat per l’esgrafiat de façana. L’industrial Josep Ensesa fou, en la primera meitat del s. xx, un significat promotor (part de l’eixample gironí i s’Agaró), vinculat als pressupòsits econòmics i socials del noucentisme.Sobre una construcció existent —roman la façana nord—, Masó projecta i realitza, el 1932, la tanca i un magatzem avui desaparegut. La composició és d’un moment plenament noucentista de l’autor, molt atent a la producció centreeuropea. Malgrat alguns gestos potents, com l’eix d’accés amb frontó, Masó actua en la seva arquitectura amb recursos delicats i, en el fons, fràgils: textures, estucs, ceràmiques i vidre. Una epidermis que no resisteix ni la depredació ni una desídia persistent que fa arribar l’edifici exhaust a la restauració. El municipi l’obté el 1989, en el context d’unes previsions urbanístiques intenses (pla del 1986, el 2008 encara sense executar i sotmès a canvis i plets reiterats), i el destina a escola de música per a 180 alumnes, amb un projecte que ha retornat a l’estat bàsic original l’escala principal, les façanes i els elements d’acabats. El nou programa articula l’auditori i l’aulari amb autonomia mitjançant la creació d’una nova escala.
  5. Teatre de Salt

    Antoni Blázquez i Boya, Manel Bosch i Aragó, Fernando Domínguez Vázquez, Lluís Guanter i Feixas, Montserrat Nogués i Teixidor

    Teatre de Salt

    La represa municipalista del 1983 es gesta des d’una efervescència cultural que ambiciona el progrés de la vila i no l’arraconament d’un suburbi; el teatre n’és una peça cabdal. El vincle biogràfic dels autors amb aquest impuls s’acompanya de la projectació solvent i urbanament pulcra d’un conjunt només construït en part. L’escenari, concebut a tall de caixa emergent en el context urbà, és el nodus d’un sistema dual on el públic es disposa dins la sala, al pati posterior o en ambdós espais alhora, com en un complex obertament inserit a la trama urbana i transgressor del simple model focal a la italiana. El teatre pot acollir 600 espectadors drets (grada abatible) o 300 d’asseguts i una possible àgora conjunta de 40 x 13,5 metres amb l’escena al mig. De moment, el vestíbul ha romàs dins la crugia de l’antic ateneu, i la sala d’assaig situada sobre la sala de públic no s’ha fet. Per bé que incompletes, les seves arquitectures són sòbries i estrictes defora i econòmiques i tècnicament eficients a dins, i s’acompanyen al pati d’una geometria més domèstica i de la textura dels materials tradicionals, com en una evocació melangiosa del lloc tal com era abans de transformar-se.