Estructurat en tres sectors. el corresponent a l'ala nord és format per un bloc de nínxols adossats a les tanques del cementiri. Els espais restants estan ocupats per vials i sepultures.

Al sector central hi ha la capella i la major part de les sepultures amb els elements escultòrics més rellevants, tot respectant una composició simètrica en la qual el passadís central i la capella són l'eix de l'accés principal.

El sector sud és configurat per trams de nínxols adossats a les parets laterals de les façanes est i oest. A la façana principal, on està situat l'accés, es troben adossades les dependències annexes i de servei. L'espai central és enjardinat sòbriament amb xiprers i una composició simètrica de vials.

Cal destacar la riquesa ornamental d'algunes tombes i sepultures fetes per destacades personalitats artístiques del moment, entre les quals cal assenyalar els escultors Venanci Vallmitjana, Josep Llimona i Josep Carcassó -deixeble de Vallmitjana-. Les obres ressalten per austeritat cromàtica en contrast amb el blanc dels murs i el color verd dels xiprers.

Capella modernista (Enric Sagnier, 1918): construïda per Enric Sagnier, és un gran panteó de la família d'Iu Bosch.

Escultura de dona del Panteó Mundet (Josep Llimona, 1900): escultura que representa una dona asseguda amb una actitud de pensador, recolzant el seu cap a una mà. Porta un vestit amb faldilles llargues que li tapen els peus. El cap és quasi igual que l'altra estàtua del mateix Llimona que està molt a prop, els dos porten el mateix pentinat, cabells llargs amb la clenxa al mig i retirats cap el cantó on hi la mà que li serveix de sustentació. També, com l'altre, manté una mirada llunyana i distant. Aquesta, però, té una sensibilitat més forta que l'altre. El seu estat de conservació seria bo si no fos per uns foradets que té que són produïts per trets de balins.

Escultura de dona del Panteó Massaguer (Josep Llimona, 1925): escultura que representa una dona asseguda a uns graons, repenjada al sepulcre del qual forma part. És d'una gran bellesa i refinament. Quan se l'observa de costat sembla un xic desproporcionada. Construïda amb marbre blanc, dóna un aire de misticisme accentuat per la mirada extraviada i llunyana de la figura representada.

Santíssima Trinitat o Pare Etern (Venanci Vallmitjana Barbany, 1909): Conjunt escultòric en marbre blanc representant la Santíssima Trinitat . Està feta a mida natural i la seva presència impressiona al visitant. La figura del Pare està representada per una imatge acollidora d'un home gran amb barba que al seu pit hi té un colom amb les ales esteses que representa l'esperit Sant. El fill està repenjat en el pare, amb el cap de cantó, i té, als seus peus, un angelet. Tot el grup s'aguanta en una massa pètria que dóna la sensació d'uns núvols, element, el qual, fa que el conjunt no doni la sensació de pesat i puja la sensació de magnificència.

Escultura d'una dona (Josep Carcassó i Font, s. XIX): Escultura en pedra que representa una noia asseguda amb un ram de flors a les mans. Té el cap tombat i mira a terra, aquesta actitud juntament amb tot l'aire que dóna el vestit, faldilles llargues amb plecs, l'hi dóna un caire romàntic i reservat. És d'alçada petita i està situada darrera un grup escultòric de V. Vallmitjana.

Mare de Déu amb Jesucrist o Pietat (Venanci Vallmitjana Barbany, 1905): Grup escultòric format per la Verge i Jesucrist. El fill està assegut a la falda de la Verge, representant el tema de la Pietat, d'inspiració miquelangeliana. Construït amb marbre blanc, posteriorment s'afegí un templet per protegir-lo de les inclemències del temps.

Sepulcre dels consorts Fontcuberta i Jubany (Cèsar Martinell Brunet,1941): Sepulcre construït en granit, amb un basament aixecat sobre el qual descansa un cos en forma de sarcòfag i com a fons, una estela funerària amb la creu en relleu i la imatge de Crist en bronze, obra de Frederic Marès. Voltat de tanca amb pilars cantoners acabats en llàntia i units amb cadena metàl·lica.

El cementiri d'Arenys de Mar és el resultat de tres fases constructives successives -des de mitjan segle XIX fins a la segona dècada dels segle XX-, les quals han conformat sengles sectors amb caràcter i composició diferents però que mantenen un equilibri harmònic i ambiental, un dels valors més rellevants d'aquest indret.

Situat sobre el turó de la Pietat, el cementiri és el segon erigit en aquest indret. Cap al 1813 s'inicià la construcció del primer cementiri. A l'entorn del 1860 es decideix la construcció d'un de nou, les obres del qual eren gairebé acabades l'any 1864. La capella no s'enllestí fins el 31 de desembre de 1867. L'autor del projecte i director dels treballs fou el mestre d'obres Domènec Casacuberta.

La desaparició de l'antic cementiri es plantejà a la dècada dels anys setanta del segle XIX. Vint anys més tard, el creixement demogràfic aconsellà una ampliació del recinte . El 1895 s'inaugura la reforma del traçat del camí del cementiri que permetrà el pas de carruatges, cosa que evita la conducció dels cadàvers a pes de braços. Al final del 1917 el cementiri pren la configuració actual, en construir-se al centre de la zona d'eixample el darrer bloc de nínxols, que s'ornamenta en la cara corresponent a l'eix ascendent del cementiri amb la construcció de deu nínxols de luxe emmarcats per columnes de pedra artificial.

Des d'aleshores el cementiri no ha modificat la seva estructura en planta. El seu entorn ha patit, però, greus agressions.