En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.
El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.
El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.
Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.
El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.
La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.
Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.
El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.
El projecte té com a principal objectiu transformar-se en un catalitzador de les activitats ludicoculturals, esportives i pedagògiques al voltant de la llera del riu.
Es pot explicar des de 3 estratègies bàsiques:
En primer lloc des de la lògica territorial per a potenciar les lleres dels rius com espais d’interès paisatgístic; en segon, des de l’estratègia urbana per a consolidar l’eix verd ludicocultural tangent al riu; i finalment, des de la solució tècnica adoptada, una acció molt puntual de baix impacte ambiental.
LA LÒGICA TERRITORIAL, L’ESCALA SUPRAMUNICIPAL: LA LLERA.
El projecte persegueix l’objectiu de recuperar l’activitat a les lleres del riu. Les lleres, per definició, sempre han sigut magnífics ecotons, es a dir, espais que viuen de l’ecosistema propi del riu i de l’immediatament contigu, espais intermedis. Aquests espais tenen una gran riquesa paisatgística i ambiental. En el seu pas pels nuclis urbans s’han abandonat, canalitzant el riu i formant una barrera entre l’espai inundable i el no inundable.
La proposta parteix de la convicció que si retornem l’activitat en aquests espais i difuminem el límit entre riu i ciutat, els enriquirem potenciant així el manteniment i el sentiment de pertinença.
LA LÒGICA MUNICIPAL, L’ESTRATÈGIA URBANA: EIX VERD I LA DEVESA.
Manlleu ha viscut per i gràcies al riu: l’activitat agrícola i industrial s’ha beneficiat de la traça del Ter. Si s’analitza l’estructura urbana es pot veure com en els períodes de gran desenvolupament urbà, el poble ha donat l’esquena al riu. En els darrers anys s’ha anat potenciant l’àmbit a base d’espais lliures, dotacions culturals, zones esportives... Així doncs, apareix un nou eix ludicocultural tangent al riu a la llera esquerra.
Un eix que cal potenciar. Un eix que comença a l’estació de la RENFE, a l’extrem més de ponent, i continua a través de la zona esportiva, els parcs infantils i el Passeig del Ter fins arribar al Museu del Ter, a l’extrem més de llevant. Just aquí, on hi ha un quiosc i un petit embarcador per caiacs, la traça del riu forma un meandre i genera una gran devesa d’unes 30ha a la llera dreta.
El principal objectiu del projecte és permetre el salt de la llera esquerra a la dreta desembocant tot aquest eix ludicocultural a un gran àmbit fins ara residual. D’aquesta manera Manlleu guanya 30.000m2 d’espai lliure. Un espai carregat de possibilitats, des de les purament contemplatives (passejar per la devesa és un luxe), fins esportives (creació de nous espais naturals per a la pràctica de l’esport respectuós amb el medi).
També es poden potenciar activitats de caràcter pedagògic, gairebé com una extensió del Museu del Ter, un museu a l’aire lliure on es pot entendre i explicar, no tan sols la importància del riu i dels ecosistemes que l’envolten, sinó també el valor patrimonial del teixit industrial: rescloses, canals...
LA LÒGICA CONSTRUCTIVA, LA SOLUCIÓ TÈCNICA ADOPTADA: l’ECOTÓ.
Dins de totes les possibilitats s’opta per un passallís. Els passallisos són infraestructures de baix impacte ambiental. Un passallís, per pròpia definició, és un element inundable, així doncs són artefactes que s’incorporen de forma natural a les dinàmiques pròpies del riu. El projecte planteja una sèrie de plataformes de formigó que evoca als antics passos del riu on un podia passar d’una llera a l’altra saltant de pedra en pedra.
La geometria respon a les necessitats pròpies d’actuar en l’àmbit fluvial; no hi ha formalisme sinó una resposta eficient a les demandes hidràuliques i funcionals del pas. Uns murs de formigó de 25cm de gruix, perpendiculars al cabal del riu i separats 2,25m, garanteixen la capacitat hidràulica pel cabal mitjà diari. Per sobre, i en voladís, les plataformes de formigó de 1,5m x 3,95m i només 10cm de cantell minimitzen l’impacte sobre el cabal. Les plataformes no es toquen entre elles i d’aquesta manera l’estructura queda oberta millorant el comportament hidràulic del passallís en els episodis de gran vingudes d’aigua. Entre plataforma i plataforma, les relligues metàl·liques, a més de dotar el passallís de l’accessibilitat necessària fins i tot per vehicles de servei, ajuden al manteniment ja que són desmuntables.
Al passar d’una llera a l’altra el vianant es troba fora de l’àmbit de confort de l’ecosistema urbà i, desprotegit, agafa consciència de la força del riu. El soroll de l’aigua fregant els murs, la humitat, el canvi de temperatura... Tot plegat, fa que quedi immers en l’ecosistema fluvial.
Amb el pas dels anys, el passallís anirà evolucionant: canviarà el color del formigó en funció dels nivells de l’aigua, els murs lluiran cicatrius de pedres i troncs provocades pels episodis de diverses vingudes d’aigua, l’entremat metàl·lic s’enfosquirà per la radiació solar... D’aquesta manera, el passallís s’anirà transformant, igual que els marges de la llera, en un ecotò: una zona de transició entre dos ecosistemes, l’urbà i el fluvial.