Al 1865-66 l'arquitecte Antoni Rovira i Trias projectà per a un grup de tres propietaris (Girona, Martorell i Casi) un passatge que, amb el nom de "Pasaje del Comercio", havia d'unir en forma de "L" la Rambla amb l'actual carrer Josep Anselm Clavé, tot formant una petita plaça octogonal irregular a l'angle. A la memòria presentada juntament amb el projecte, Rovira preveu una edificació de façanes unitàries. Tot i que ell mateix hi projectà una entrada, els edificis que es construïren el 1869-82 emmarcant-la, són obra d'Elies Rogent. Al fons de la placeta (amb el número 8 segons el parcel·lari, però amb el número 7 a la porta) hi ha l'antic edifici de la Banca del Crédito Docks –des del 1973 ocupat pel Museu de Cera–, amb una curiosa façana de marbre convexa, d'acord amb tres costats de l'octògon. El conjunt és interessant com a exemple d'un dels diferents tipus de passatge que s'obriren a la segona meitat del segle XIX a l'interior de la ciutat vella per tal d'obtenir més superfície edificable, i que constitueixen les reformes urbanístiques més importants dutes a terme en aquella època al barri antic.

Segueix la línia del ferrocarril, creuant just pel punt on comença el Parc de Teodor González. Té 224?m. de llargària i es divideix en 6 trams, separats per grans columnes ovals de formigó i carreus de pedra fonamentades per caixes de palastre. L'estructura que sustenta els raïls del tren és de grans bigues de ferro longitudinals que sustenten, a la vegada, els muntants. Aquests, de bigues en ziga-zaga, són reforçats amb noves bigues a cada banda. Els estreps de l'inici i final del pont són de maçoneria i carreus de pedra. Aquesta estructura és la que inspirà la dels dos ponts de vianants i vehicles que van existir abans de l'actual.

El passatge del Crèdit es localitza al districte de Ciutat Vella de Barcelona i va ser projectat per l'arquitecte Magí Rius i Mulet entre l'any 1875 i 1879. El passatge s'obre dins l'illa de cases definida pels carrers de Ferran, Avinyó, Baixada de Sant Miquel i la Plaça Sant Miquel; tot travessant-la longitudinalment i disposant de dues entrades afrontades, una des del carrer de la Baixada de Sant Miquel i l'altra des del carrer Ferran. L'accés al passatge es produeix en ambdues vies a través d'un gran arc de mig punt. Es tracta d'una entrada monumental, flanquejada per dues grans pilastres de pedra assentades a sobre d'un sòcol, amb fust decorat amb un seguit de petites plaques esculpides amb motius vegetals geomètrics i coronades per un gran entaulament. A sobre d'aquest, es desenvolupa un arc de pedra adovellat, flanquejat a sengles costats per dues pilastres i amb dos medallons on es disposa el bust de dues figures al·legòriques (Mercuri i Amèrica). A la banda del carrer Ferran, la rosca de l'arc es troba decorada amb un element metàl·lic, que a manera de reixa s'ancora a l'intradós de l'arc; a la rosca hi ha encastades unes lletres metàl·liques "PASAJE DEL CRÉDITO". Destaca d'aquesta entrada -i a diferència de la de la Baixada de Sant Miquel- l'existència d'un nivell construït a la zona de l'arc, que aprofita la llum d'aquest per disposar-hi la finestra que veiem avui dia. En relació amb aquest últim aspecte, s'ha de ressaltar el tipus de cobriment d'aquests trams que enllacen els dos carrers. Tots dos estan coberts amb un forjat de fusta amb cassetons, però d'alçària, estructura i acabament molt diferents. Tot sembla indicar, que el de la banda del carrer Baixada de Sant Miquel forma part del projecte arquitectònic original, amb un cassetonat de peces quadrangulars, que presenten al centre un floró -també de fusta- que combina formes quadrangulars i arrodonides al fullatge. Aquest sostre -que encara conserva testimonis de la policromia original- presenta un estat de conservació bastant deficient i actualment es troba protegit per una xarxa per tal d'evitar despreniments. Pel que fa al sostre de la banda del carrer Ferran, sembla formar part d'una reforma posterior ja que es tracta d'un cassetonat més senzill sense cap decoració i que es troba més baix que el de l'altra banda del passatge per tal de crear un nivell entremig que no existeix a la Baixada de Sant Miquel. Tot i això el seu estat de conservació és bastant deficient, en alguns punts han desaparegut algunes de les plaques de fusta deixant a la vista el revoltó de maó de pla del forjat que cobreix i hi ha d'altres zones, amb poca estabilitat i risc de despreniment del conjunt. Com ja es comentava anteriorment, el Passatge del Crèdit comunica i dona accés a un conjunt d'edificis que es distribueixen longitudinalment a sengles costats d'aquest pas. Es tracta d'unes construccions amb sis nivells d'alçat, tot disposant de planta baixa, entresol i quatre pisos més. La planta baixa queda destinada a espai comercial i es caracteritza per la gran alçaria que presenta, amb sostres elevats i grans obertures emmarcades per pilastres de ferro que permeten disposar de grans finestrals que asseguren l'entrada de llum. Destaca la decoració amb petits mascarons que encara es conserven a alguns punts de la cornisa que remata la planta baixa. La resta de pisos són habitatges tot i que una part del conjunt acull actualment part de les instal·lacions de l'Hotel Rialto. Els diversos pisos disposen d'obertures al Passatge emmarcades per pilastres de pedra, de tonalitat blanca que contrasta amb el color vermellós del revestiment de la façana. Destaca el tractament i composició de les finestres a les dues façanes on es localitzen les entrades, amb un joc d'obertures decreixent cap als nivells superiors. Aquesta variació consisteix en què al primer pis la finestra disposa de tres grans obertures amb balcons, emmarcades per pilastres d'ordre jònic, mentre que al segon només en disposa de dos. El tercer pis, manté les dues obertures, però es redueix la seva alçària i amplada que és efectivament, menor al darrer nivell. Destaca també del conjunt la caseta de la porteria, localitzada a la zona descoberta del passatge i adossada a una de les façanes; està construïda en ferro, amb planta poligonal, coberta punxeguda i grans finestrals que permeten l'observació de tot el conjunt des del seu interior. Aquest conjunt és una de les obres més representatives de l'aleshores vigent arquitectura del ferro, material que es fa visible a les pilastres de la planta baixa i combinat amb la pedra de la resta de la construcció. Apareix també emprat en els elements ornamentals (capitells, baranes...) que Rius combina amb recursos estilístics de tendències classicistes.

Recorrido urbano de casas del primitivo veraneo rodeadas de grandes jardines. Convivencia con casas de origen popular y torres de veraneo más recientes. Conexión con paseo con árboles y puente-mirador sobre el Funicular y Montserrat. Arquitectura del eclecticismo, modernismo y noucentisme. Los edificios que se encuentran en esta calle fueron construidos por lo general entre los años 1880 y 1920.

Pont de tres arcs, el central, força gran, està recolzat sobre dues pilastres. Tota l'obra de fàbrica és una combinació de maó vist i pedra carrejada. Les baranes, col·locades anys després de la inauguració, són de ferro colat. És construït sobre el torrent de l'illa i serveix d'unió entre els nuclis del Bruc de Baix i el de la Parròquia. L'obra fou impulsada per J.Casas i Chocomeli, que era alcalde del Bruc. El projecte fou redactat el 1916 a partir d'un acord del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya del 1915. Les obres començaren al 1917, foren represes el 1921 i finalitzades el 1922. És propietat de la Diputació provincial de Barcelona i travessa la riera de Can Dalmasses, servint de nexe d'unió. En el moment de la seva construcció era l'obra de fàbrica amb una llum més ample del que mai s'havia fet a Catalunya.

Barri situat en un turó, avui integrat ja amb la resta del poble. Va néixer com a barri obrer a principis de segle, vinculat a l'empresa minera que fins ara n'era la propietària. De tipologia regular, és format per un carrer transversal a banda i banda del qual s'obren un seguit de carrers on s'arrengleren els edificis; els plànols per a la seva construcció vingueren fets des de Bèlgica (lloc d'origen dels propietaris de les mines). Els habitatges obeeixen a diferents tipus constructius, i són destinats també a gent diversa: a la part alta hi ha els blocs rectangulars de els famílies dels miners, que són de totxo vist, amb dos pisos per planta. Una mica més avall hi ha unes torres amb jardí, també de totxo vist, per als treballadors de més categoria; més avall encara, unes altres torres (més sumptuoses) també de totxo vist són per als executius. Malgrat la diferencia de les construccions, el conjunt té un aire d'unitat aconseguit amb el material. Amb tot, el conjunt es diferencia bastant de la resta de la tipologia i les construccions del poble. Les construccions neixen a la 2ª dècada del segle XX. L'any 1982 l'empresa va posar a la venda totes les vivendes, les quals han sigut comprades a baixos preus pels seus habitants. Fins ara els edificis i el terreny era propietat de l'empresa de les mines de potassa del poble.