La torre del rellotge s'emplaça al centre de la plaça de la Vila de Gràcia i, amb gairebé 33 metres d'alçada, es configura com la torre pública més alta del districte. Tot i que està construïda majoritàriament amb carreus de pedra, es va emprar maó per a la construcció de les finestres que s'hi obren, les franges verticals que la decoren i els angles de l'estructura. La torre presenta una sòlida base quadrada de pedra, que es remata en cadascuna de les seves cares amb els escuts de la vila de Gràcia, de Barcelona, del Principat de Catalunya i de les armes de la reina Isabel II. Al pany de la base que afronta a l'edifici de l'Ajuntament hi ha una font -emmarcada per un gran arc- que presenta dues canelles esculpides amb forma de cara que expulsen l'aigua per la boca. A la banda superior de la font, emmarcada també per l'arc, es troba una placa commemorativa que recorda l'any de la seva construcció (1864), els danys patits durant la sublevació popular de les quintes de 1870 i la seva restauració de 1882. Sobre de la base quadrada es desenvolupa el cos de la torre pròpiament dit, de planta octogonal tot i que les vuit cares no presenten una mida unitària sinó que les que conformen els angles són més petites i projectades, més aviat, com una mena de xamfrà. És per aquest motiu que les finestres que s'obren a la torre es disposen només a les quatre cares principals que coincideixen amb les del quadrat de la planta baixa. La torre s'organitza en alçat en tres nivells clarament diferenciats, el primer dels quals es desenvolupa directament a sobre del pòdium quadrat i es remata amb una gran cornisa. Aquesta cornisa es troba decorada amb dotze plaques esculpides que representen el zodíac i que constitueixen l'element més emblemàtic de la torre, ja que la converteix en l'única torre civil de la Vila de Gràcia (la resta eren campanars d'església). El següent cos, de més alçària que l'anterior, disposa de dos grups de finestres que es configuren com petites obertures de maó disposat en sardinell i que queden emmarcades per les franges verticals de maó que decoren la torre. Aquestes franges es desenvolupen fins a la cornisa que clou aquest segon cos i es rematen amb una mena d'arcs que recorden els de les construccions del romànic de muntanya. Aquesta cornisa -que separa el segon cos de la torre del coronament- es desenvolupa a manera de voladís corregut, fet que dona origen a un element de circulació que envolta el darrer pis. Aquesta balconada correguda amb barana de ferro, té sentit per la mateixa estructura de la construcció: una torre campanar amb rellotge. Al darrer pis es disposa un rellotge de quatre esferes que permet ser vist des de qualsevol punt de la vila. La maquinària va ser construïda pel rellotger d'origen suís Albert Billeter, autèntic precursor dels rellotges elèctrics a Espanya. Tot rematant l'estructura, es disposa una gran campana obra d'Isidre Pallarès i decorada amb frisos molt treballats, l'escut de Gràcia i relleus de Sant Isidre, la Mare de Déu de Gràcia i el Santíssim Sagrament. A la planta baixa, es localitza una porta que permet accedir a l'interior de la torre, on es localitza una escala en espiral de volta seguida i sense replans que permet arribar a la maquinària del rellotge.

Al 1865-66 l'arquitecte Antoni Rovira i Trias projectà per a un grup de tres propietaris (Girona, Martorell i Casi) un passatge que, amb el nom de "Pasaje del Comercio", havia d'unir en forma de "L" la Rambla amb l'actual carrer Josep Anselm Clavé, tot formant una petita plaça octogonal irregular a l'angle. A la memòria presentada juntament amb el projecte, Rovira preveu una edificació de façanes unitàries. Tot i que ell mateix hi projectà una entrada, els edificis que es construïren el 1869-82 emmarcant-la, són obra d'Elies Rogent. Al fons de la placeta (amb el número 8 segons el parcel·lari, però amb el número 7 a la porta) hi ha l'antic edifici de la Banca del Crédito Docks –des del 1973 ocupat pel Museu de Cera–, amb una curiosa façana de marbre convexa, d'acord amb tres costats de l'octògon. El conjunt és interessant com a exemple d'un dels diferents tipus de passatge que s'obriren a la segona meitat del segle XIX a l'interior de la ciutat vella per tal d'obtenir més superfície edificable, i que constitueixen les reformes urbanístiques més importants dutes a terme en aquella època al barri antic.

El parc de la Ciutadella s’estén sobre les restes de l’antic fort que es va bastir al segle xviii per controlar militarment Barcelona, juntament amb el Castell de Montjuïc, i poder sotmetre la ciutat a un foc encreuat si es tornava a revoltar. Alliberat l’espai al voltant de la ciutat i començat el pla Cerdà, els militars imposen, per a l’enderroc del fort, la condició que els terrenys s'han de convertir en un parc. Aquest se sotmet a concurs, que guanya Josep Fontserè gràcies a la seva capacitat d’entregar els terrenys contra les restes del barri de la Ribera, enderrocat precisament per construir-hi el fort, i contra la ciutat que creix organitzada per Cerdà. Contra el barri de la Ribera Fontserè disposa una urbanització organitzada pel passeig del Born i per l’actual passeig Picasso, ambdós paral·lels, culminats pel mercat del Born. Contra l’Eixample, Fontserè disposa el que es convertirà en el passeig de Sant Joan. El projecte pateix dos contratemps importants: el primer, quan es força Fontserè a conservar part dels edificis de la Ciutadella (com el que actualment allotja el Parlament de Catalunya) i a disposar un dipòsit d’aigua que acaba convertit en la cascada monumental que el mateix Fontserè projecta amb la col·laboració d’un Antoni Gaudí encara estudiant. El segon és l’Exposició de 1898, que n’endarrereix la urbanització. Aquesta es porta a terme episòdicament al llarg de les dècades següents, mai completada al vessant sud on l’alcalde Porcioles acabarà bastint el Zoo que impedeix la connexió amb el Poblenou. Actualment es conserven tots els jardins, d’inspiració romàntica, pautats pels edificis existents i els que es van construir al principi del segle xx, que produeixen un dels passejos més agradables de la ciutat. La cascada monumental, on Gaudí va tenir un paper decisiu, continua oberta al públic i visitable. El parc es manté guardat per una tanca perimetral i el Zoològic continua esperant el trasllat. Quan es faci, el parc assolirà, per fi, el seu perímetre original.