L’any 1912 la Casa Thomas fou ampliada, tal com és ara, pel gendre de Domènech, Francesc Guàrdia i Vial, el qual traslladà els dos cossos del coronament al nou terrat, va construir dues tribunes al pis antic i va projectar una façana que lliga d’una manera textual amb l’obra primitiva. Les dues plantes inferiors de l’edifici es conserven encara tal i com les va projectar Lluís Domènech i Montaner.

Domènech realitza alguns projectes de reforma per els seus companys de política. Francesc Macià, enginyer militar i polític que arribà a ser president de la Generalitat, li encarregà la reforma interior del seu habitatge a Lleida, el xalet Macià. És la darrera obra realitzada per Domènech a Canet de Mar. Com va passar a la majoria de les seves obres d’aquesta època, va comptar amb la col·laboració del seu fill Pere i el seu gendre Francesc Guàrdia. La família Domènech tenia la seva segona residència a Canet de Mar, a l’antiga masia Rocosa. Aquest edifici no tenia suficient espai per allotjar la nombrosa família que va tenir l’arquitecte, així com el seu estudi. El 1877 van adquirir dues cases de cos al xamfrà de la Riera Gavarra amb la de Buscarons, que quedaven comunicades pels patis posteriors amb la masia. La Masia Rocosa passaria a ser el despatx i taller de l’arquitecte i la nova construcció la residència familiar. Es conserva un primer projecte no realitzat al Fons Cabruja de Canet de Mar. El 1918 es va demanar la llicència d’obres per la reforma i remunta de la casa Domènech del projecte que finalment es va executar. L’edifici original, en una cantonada en el punt de confluència entre les dues rieres, eren dues petites construccions del segle XVII. No s’enderroquen les construccions anteriors, sinó que es reaprofiten gran part dels murs. Domènech fa una remunta i redistribueix i ennobleix totes les obertures, afegint una llotja amb arcs d’obra vista a la part superior i monumentalitzant el xamfrà amb una tribuna ornamentada amb elements florals i zoomòrfics. A l’interior de la casa es van reformar totes les estances, garantint que totes les habitacions tenien finestres a l’exterior. Una escala amb contrapetges ceràmiques comunica la planta baixa amb la planta pis, amb arribada a un vestíbul a doble altura. Al terra d’aquest espai hi ha una claraboia trepitjable que fa arribar la llum des del lluernari superior fins a la planta baixa. Una escala de cargol comunica aquest espai amb la balconada perimetral de la segona planta. Diverses estances de l’edifici contenen les proves de guix d’algunes obres escultòriques dels seus edificis. El 1980 va ser reformat per allotjar una entitat bancària, i es va construir un ampliació al jardí. Després de la cessió del conjunt d’edificis a l’Ajuntament i d’una segona reforma del 2011, actualment és un equipament que allotja la Casa-museu Domènech i Montaner de Canet de Mar.

Es tracta d'una gran mansió de tres cossos bàsics, dos simètrics a banda i banda i un central més elevat. El cos central és de planta rectangular i dues torres, una adossada i l'altre sobresortint de la coberta. La primera és de dimensions més grans, de planta quadrada té finestres de mig punt a la façana. La segona és a mode de campanar amb una teulada a quatre vessants acabada en punta i penell al cim. La disposició de la coberta del cos central és a quatre vents tot i que varia a la part central i anterior. El material emprat és la teula àrab envernissada de dos colors. La façana principal presenta un portal rodó dovellat seguint la tradició de les cases pairal de la zona, i una balconada amb pedra treballada a mode d'escultura amb dues figures humanes. A la porta del balcó d'una sola obertura, testera recta i llinda d'una sola peça. Hi trobem una barreja d'estils amb columnes jòniques, una llinda amb traces gòtiques amb un medalló d'estil barroc, columnetes als brancals i un entaulament decorat amb un relleu de factura neoclàssica. Les obertures es disposen de forma simètrica respecte l'eix central. En les cantonades hi ha medallons de pedra sota una cornisa de maó vist. En relació a les façanes laterals, hi trobem dues galeries amb vuit arcades circulars amb columnes de pedra eixamplades a la part central. Les teulades acaben amb ràfecs sostinguts per cartel·les de maó que formen diferents sanefes decoratives. Totes les obertures combinen l'arc rebaixat o la forma rectangular. Destaca també la decoració d'obra vista així com el joc volumètric de les cobertes. La sincronia entre les diferents parts de l'edifici està molt aconseguida. Aquesta diversitat de formes, elements, materials i tècniques és típicament modernista, però tots ells estan disposats d'acord a una gran sobrietat neoclàssica. L'any 1918, Francesc Simon, copropietari de l'editorial Montaner i Simon i responsable, juntament amb Ramon Montaner i Vila i Josep Roqueta i Bes, de la construcció del balneari Roqueta, va decidir la construcció de la seva residència d'estiueig. Aquesta torre és, junt amb d'altres, un clar exponent d'un procés que, amb l'obertura de la carretera a mitjans de segle passat i la descoberta d'aigües sulfuroses el 1874, feu capgirar l'estructura urbanística de Tona. Gran part de la burgesia barcelonina va triar aquest municipi com a lloc per a estiuejar. Al passar llargues temporades a Tona, es construïren les seves pròpies torres o xalets. Aquest procés va consolidar-se amb la inauguració de l'Estació de tren de Balenyà i l'acabament de la xarxa de carreteres que comunicaven Tona amb Barcelona i Manresa. El turisme d'estada i de residència tingué una gran importància per l'economia i per la imatge de la població al segle XIX i principis del XX.

Edifici format per tres cossos diferenciats però interrelacionats. Es tracta d'una torre o xalet, envoltada de jardí. Els cossos són de dos o tres pisos (el central), coberts amb teulades a quatre vessants i amb un ràfec sostingut per un embigat de fusta. Les obertures són de testera recta o d'arc semicircular. Destaquen les portes o accessos al jardí. La porta principal és d'arc semicircular, dovellada i amb impostes de pedra. A la façana principal hi ha una altra porta sobre la que s'alça un voladís o balcó sostingut per columnes de fust cilíndric i base i capitells de motllures de quart de bossell. Tots els elements, combinats harmoniosament, contribueixen a concedir a la casa un aire senyorial: la qualitat dels materials, les escales, els balcons i terrasses, etc. Destaca una torre, amb teulada a quatre vessants, sobre un dels cossos laterals. Tona va començar la seva expansió amb la construcció de la carretera de Barcelona i la trobada d'aigües sulfuroses el 1874, que va afavorir la creació d'uns quants balnearis i l'atracció de forasters burgesos, delitosos tant de guarir malalties com de formar un enclavament de relació cultural i d'oci. A la prolongació del carrer Major -l'antic camí ral de Barcelona a Vic- i de la carretera, unes illes amb característiques de ciutat jardí constitueixen un petit enclavament de torres estiuenques, construïdes entre 1918 i 1923, quan el modernisme en davallada i el noucentisme pletòric es van anar mesclant en una harmònica simbiosi de les formes, la composició i l'ornamentació. Aquesta casa forma part de les cases que l'industrial Joan Llussà i Duran feu construir a principis del segle XX per a ell i la seva família. Coincideix amb la millora de les vies de comunicació, tant per carretera com per tren. Aquesta nova infraestructura contribuí a que els grans industrials barcelonins, com el mateix Joan Llussà, Santiago Simon o Joan Maragall, el poeta, invertissin en construcció o anessin a Tona a passar llargues temporades, incrementant el prestigi de la ciutat.

La intervenció duta a terme en un interessant edifici industrial de principis de segle parteix del propòsit fonamental de revaloritzar i posar en evidència les qualitats pròpies de la primitiva construcció. La implantació d'un gran pati central a l'interior de l'edifici, motivada per raons funcionals i ambientals vinculades al nou ús que es proposa, constitueix una veritable dissecció de l'immoble, que promou noves formes de lectura de l'espai interior.