Les peculiars condicions del solar porten a una solució distributiva que deixa de banda el repertori tipològic propi dels habitatges en un medi urbà. L’única façana al carrer dóna al nord. A la banda sud, l’espai de connexió amb el pati interior és molt reduït i es localitza en una cantonada. Bofill opta per situar les sales d’estar a la banda del carrer i orientar els cossos dels dormitoris cap al pati interior, tot creant un pati propi que garanteix la bona il·luminació i ventilació de la part posterior dels habitatges. Les dues ales de dormitoris s’obren escalonadament cap a la bona orientació, i el dormitori principal es troba a l’extrem, en la millor posició. Als espais romanents entre tots dos cossos s’hi situen les cuines, amb obertura al pati, i els banys, a les mitgeres. La façana que dóna al carrer combina alguns panys de gelosies ceràmiques amb persianes de fusta, que tanquen les sales d’estar de manera asimètrica.

L’edifici satisfà un programa de 12 habitatges de renda lliure i 21 habitatges de renda limitada, més un àtic reculat entès com una peça singular. Bofill es remet a la construcció tradicional amb fàbrica de maó per ajustar-se al perímetre circular de la plaça i donar-li un caràcter definitori. Totes dues jerarquies d’habitatges queden reflectides a la façana i, a la manera de la tradició modernista autòctona, es treu partit dels elements a petita escala (conductes de desguàs, gàrgoles, tubs de xemeneia, baranes) per donar expressivitat a l’edifici, entès com un treball delicat de fàbrica de maó i d’elements de ferro que adopten una qualitat escultòrica.

Es tracta d’un programa d’habitatges de renda limitada en un solar en cantonada orientat al nord. La distribució allibera un pati de dimensions importants a la part posterior, que permet la il·luminació i la ventilació dels dormitoris dels habitatges laterals. L’habitatge central dóna tot ell al carrer, si bé oferint paraments gairebé cecs a la cantonada i obrint-se de biaix a llevant i a ponent. L’edifici ofereix una imatge de pantalles de maó que s’obren en ventall cap a les dues orientacions favorables, des d’on la visió és més transparent. Un habitatge singular desenvolupat en tres nivells dóna lloc als volums reculats de la coberta.

Aquest edifici dissenyat per al desenvolupament de fitoquímics és un exemple perfecte del període regionalista de RBTA, amb grans volums cúbics suspesos al buit i a l’acurat disseny dels detalls. Construït amb maó vermell vist tradicional i grans obertures de vidre, l’edifici va ser concebut com a un únic volum, encara que aparenta tres pavellons adaptats a l’ondulació del terreny. La plantació de diverses espècies junt a les façanes i l’aparença domèstica de l’edifici va facilitar la seva integració en l’entorn rural, pel que ha estat presa durant molt de temps com a vila privada. La progressiva degradació de la zona a causa d’una implantació industrial indiscriminada ha deixat als laboratoris com a una illa verda en un mar de despropòsits.

Situat sobre un penya-segat de la Costa Brava, aquest club esportiu amb piscina, pistes de tennis i restaurant, ofereix impressionats vistes al mar. Sobre la coberta enjardinada que inclou la piscina s’han plantat espècies natives per a maximitzar la integració de l’edifici en el seu entorn natural. El projecte, un altre clar exemple del període de Regionalisme Crític de RBTA, incorpora de forma general la utilització del maó vist i rajoles comunes a la cultura local.

El projecte respon a un encàrrec de l’Administració per fer un conjunt d’habitatges socials en un indret perifèric de Reus. Bofill opta per fer una lectura positiva de la vida col·lectiva de la petita localitat industrial, i reprodueix al nou barri l’amalgama de locals comercials, supermercats, bars, equipaments de lleure i els mateixos habitatges. El barri està format per torres de vuit plantes, resultat de la combinació d’un nombre limitat de tipus d’habitatges, que incorporen dos, tres i quatre dormitoris. De l’acoblament dels diferents tipus en surt una varietat de plantes sempre orientades als quatre vents, que poden juxtaposar dues torres en un mateix bloc i que poden variar en alçària d’una planta a l’altra. Totes les torres queden unides per quatre nivells de passeres que permeten circular horitzontalment sense necessitat de baixar al carrer. L’èxit de l’operació va portar a projectar-ne una segona i una tercera fase.

El plantejament del projecte té l’origen en la influència que el grup Archigram va exercir als anys seixanta sobre alguns membres del Taller d’Arquitectura. Es tractava de separar clarament l’ordre de les circulacions de l’ordre dels habitatges, i de concebre uns cubs en creixement vertical que es poguessin connectar a la xarxa de circulacions sense servituds estructurals pròpies. Les caixes d’escala són fetes amb murs de càrrega de maó, que es prolonguen fins a sostenir la meitat de cada unitat, mentre que l’altra meitat es recolza en un pilar metàl·lic situat en una cantonada. Cada cub conté un ambient —estar-menjar o bé bany-dormir— separat per una diferència de nivell. La llei de creixement vertical segueix les pautes d’una equació matemàtica. Es tractava d’adaptar l’arquitectura a unes formes de lleure poc convencionals, lligades a una concepció dramàtica de l’existència molt pròpia d’aquella dècada.

Bofill construeix la casa d’estiueig dels seus pares al voltant d’una antiga masia en runes, i reparteix les diferents parts del programa en pavellons independents. Un gran basament es relaciona amb el terreny exterior per mitjà d’escalinates i conté la piscina, que actua com a centre de tot el conjunt. El pavelló principal, en forma de L, conté la sala d’estar, la sala de música i el dormitori principal a la planta baixa, i la biblioteca, la sala de jocs i una segona sala d’estar a la primera planta, que queda connectada amb la piscina a través d’una escalinata. Un segon pavelló a tocar de la piscina conté el menjador, entès com a centre de reunió de tota la casa. Els mòduls restants, de 3 x 6 x 6 metres, contenen els dormitoris dels fills i queden encavallats al basament. A la plataforma central es genera un paisatge d’escalinates i xiprers que alliberen la vida a la casa de qualsevol forma de relació funcional.

Amb un pressupost més baix que l’emprat habitualment als habitatges socials, i amb uns instruments de finançament atípics, Ricard Bofill i el Taller d’Arquitectura aconsegueixen fer realitat un conjunt d’habitatges que parteix de la crítica de la ciutat existent i proposa alternatives arquitectòniques i també existencials. Es tracta de 18 torres que es van corbant a mesura que pugen fins a tocar les torres veïnes, deixant al centre uns grans buits interconnectats que fomenten la relació entre els diferents habitatges. El conjunt mostra a l’exterior uns paraments recoberts de ceràmica vermella i amb les obertures molt petites. Els patis interiors, en canvi, estan tractats amb colors molt vius. Els tipus d’habitatges assagen nombroses combinacions a partir d’un mòdul quadrat, que es pot duplicar o bé formar grups de quatre, establint noves possibilitats d’interrelació entre els habitants de cada unitat.

El 1973 Ricardo Bofill va descobrir als afores de Barcelona ??una fàbrica de ciment en desús, un complex industrial d'inicis del segle XX. "Davant meu -diu- hi havien 30 immenses sitges, una xemeneia altíssima, quatre quilòmetres de subterranis, unes gegantines sales de maquinària. Durant la meva primera visita a la vella fàbrica de ciment, de sobte vaig pensar que una cosa horrible podria esdevenir quelcom molt bonic, de la mateixa manera que la idiotesa pot, de vegades, transformar-se en genialitat. La fàbrica de ciment correspon al primer període de la industrialització de Barcelona i no ha estat construïda segons una planta general prèvia sinó juxtaposant diferents elements. El resultat fou llavors una sèrie de volums afegits els uns als altres i diferents cadenes de fabricació que recorden la arquitectura vernacla però amb aspecte industrial. Em vaig seguir endinsant i poc a poc em vaig adonar que a la fàbrica eren presents les diferents estètiques desenvolupades des de l'última guerra mundial: el tractament dur i escultural de la matèria, amb volums trencats, escales que no van enlloc, espais potents ja inútils i estranyes proporcions i però plens de màgia. Vaig decidir quedar-me amb aquella fàbrica amb la intenció de transformar la rudesa en una obra d'art i instal·lar-hi el meu Taller d'Arquitectura que, a llarg termini, podria ser utilitzat com a fundació destinada a la investigació sobre la forma i el disseny de la ciutat. Aquesta transformació s'ha dut a terme gradualment i encara ara segueixo afegint nous espais de treball a força d'adaptar les velles ruïnes encara dempeus. No obstant això crec que la fàbrica serà sempre una obra inacabada, fet que forma part de la seva fascinació. " Després d'haver fet una desconstrucció dels volums existents, van quedar vuit sitges que Ricardo Bofill va adaptar perquè acollissin les oficines, laboratori de maquetes, arxius, biblioteca i un espai, el més gran de tots que conserva la pell i l'amplitud de l'antic edifici batejada "La Catedral". Aquesta té la funció de sala expositiva dels projectes, de projeccions multimèdia, de reunió amb clients i visitants i trobades socials i culturals lligades a l'activitat professional de l'arquitecte. Envolten el Taller d'Arquitectura grans espais verds plantats d'oliveres, xiprers, palmeres i eucaliptus.