La casa Fargas és un bon exemple de casa de pisos burgesa del Modernisme tardà a l’Eixample de Barcelona i, alhora, de l’obra primerenca d’Enric Sagnier, arquitecte de trajectòria molt dilatada.
Les cases de pisos de l’Eixample s’estratifiquen en alçada des del principal (sobre la planta baixa), l’habitatge del propietari, amb pisos que es van reduint en renda i superfície per a famílies amb ingressos més baixos. La casa Fargas, de tres crugies d’amplada (tres finestres per planta al carrer) presenta una particularitat: de la planta baixa a la quarta (la casa té cinc alçades sobre un semisoterrani aixecat gairebé una planta respecte del carrer), els pisos tenen exactament la mateixa façana. El principal està marcat, només, per la unió dels balcons laterals amb la tribuna central. A la resta de plantes els balcons s’individualitzen i reben unes baranes de forja treballada.
La tribuna, al centre de la casa, presenta dues característiques curioses: la principal és que queda formada per la façana de la casa, plegada sobre si mateixa i foradada per una única finestra bombada, de perímetre irregular, orgànic, amb unes fusteries de disseny vertical molt elegant. La segona característica és que queda desalineada respecte a la porta d’accés, situada contra el costat dret de la façana, gairebé a la mitgera, per deixar espai per al desenvolupament de la planta baixa i el semisoterrani.
El coronament és singular, a base d’un ràfec projectat sobre els dos laterals de la façana.
L’ornamentació, tractada amb subtilitat i mestria, consisteix en petits tocs de decoració sobre les finestres, a la porta d’entrada i a la tribuna.
La façana ha estat restaurada recentment i presenta un bon nivell de conservació. L’interior és privat i no visitable.

El modernisme cosmopolita d'Enric Sagnier -inspirat, com molta de l'arquitectura coetània, al rococó francès- obté els seus millors resultats quan s'oblida de models concrets i busca la lògica de les formes lliures. A les façanes, la corba dels seus ornaments s'apodera del conjunt de la composició i, en aquest cas, fins i tot arriba a configurar un element estructural com la tribuna central. El treball escultòric de la planta baixa fusiona la decoració vegetal i el perfilat arquitectònic de les obertures amb un tractament més rude de la pedra, senzillament desbastada al basament de la façana. La base convexa de les finestres de l'entresòl constitueix un feliç troballa que Sagnier s'utilitzarà en altres obres de la primera dècada del segle.
El vestíbul tempera una mica aquest caràcter, encara que no falta la feina ornamental (a la barana de ferro, els detalls escultòrics o l'esgrafiat de la paret) que sovint es donava a aquests espais semipúblics.
Originalment l'edifici no tenia els actuals pisos afegits. La tribuna constava de quatre nivells que culminaven en un cupulí, a banda i banda del qual corria una rematada de florons. El cinquè pis baix ràfec i l'últim apartament són una mostra de la densificació de la ciutat, tot i que cal agrair que respectessin el caràcter general en les formes de les obertures i en la decoració.