El projecte d’un conjunt residencial en ordenació oberta permet que Coderch defineixi la seva concepció de l’habitatge urbà. Els pisos s’agrupen de dos en dos en blocs de tres plantes i formen un conjunt de sis blocs disposats en doble eix de simetria. Les plantes baixes absorbeixen el desnivell de 5,5 metres entre els carrers Raset i Freixa, eviten els comerços en façana i allotgen despatxos separats del carrer. L’espai semipúblic que queda entre els sis blocs forma part d’un mateix paisatge arquitectònic, determinat per la plaqueta ceràmica del revestiment, les persianes verticals de fusta vista i la combinació dels reclaus amb una vegetació profusa. L’habitatge extrapola la planta escalonada de les anteriors cases unifamiliars. Una estructura sobre la base de peus drets metàl·lics i forjats reticulars permet retallar els perímetres de les lloses i distribuir els paraments amb independència dels requeriments estructurals.

Aquest conjunt residencial es troba dins del pla urbanístic que durant les dècades dels 60 i dels 70 va regir la manera de construir els nous habitatges que es situaven a la part alta de la ciutat de Barcelona, buscant distanciar-se de la contaminació acústica d'una ciutat amb més cotxes cada dia i, en conseqüència, més soroll. En aquesta línia, els conjunts d'habitatges dins del traçat dels carrers són aïllats, deixant espais generosos entre els blocs pel pas òptim de la llum, multiplicant les seves façanes i donant lloc al verd que envolta les plantes baixes. Al conjunt Banco Urquijo, Coderch baixa l'alçada dels blocs, de manera que els espais que deixa entre els cossos pot ser més limitat; així s'apropa a l'ideal de buit entre carrers i, esglaonant-los, aconsegueix acotar el paisatge interior. El fet de ser pisos d'alt standing obliga a que la distribució tingui doble accés (un d'ells segregat pel servei) tan en porta com en ascensor. Els estars dels blocs, en quedar enfrontats, es doten d'un filtre vertical de fusta que dona calidesa als espais interiors i complementa el revestiment de plaqueta ceràmica emprat per la façana. El retranqueig de les habitacions en busca de llum i intimitat coincideix amb els assajos de l'arquitecte en les seves experiències prèvies en habitatge unifamiliar.

El conjunto de viviendas proyectado por José Antonio Coderch se realiza por encargo del grupo Banco Urquijo, en un solar rectangular achaflanado que conforma una manzana completa. Según el proyecto original, el conjunto consta de seis bloques exentos compuestos por dos plantas sótano destinadas a garaje e instalaciones y un centro cultural, planta baja con locales comerciales y accesos; y cuatro o cinco plantas superiores destinadas a vivienda. El solar presenta un desnivel topográfico que condicionará el proyecto. Para adaptarse a la escala predominante y suavizar el desnivel en el propio conjunto alinea en altura los bloques, las últimas plantas consistirán en áticos de menores dimensiones que se alejan de la calle mediante característicos retranqueos. Los espacios intermedios se completan con patios ajardinados. La planta tipo contiene dos viviendas por rellano, simétricas, en cuyo centro se sitúa el núcleo de comunicaciones verticales. Se comunican con él por un acceso principal que da al vestíbulo y otro de servicio que conecta con la cocina. En el interior, el vestíbulo articula tres zonas diferenciadas: el ala de noche compuesta por una agregación de dormitorios, la zona de día que ocupa la franja central y las áreas destinadas al servicio doméstico. La estructura consiste en un sistema de pilares metálicos y forjados de hormigón armado. La fachada la forman muros de revestimiento cerámico y aberturas exteriores, cuidadosamente protegidas mediante un cerramiento de lamas verticales de madera. El Edificio de Banco Urquijo constituye uno de los ejemplos más claros de la reflexión desarrollada por Coderch en torno a la vivienda urbana. Por un lado, se aprecian sus esfuerzos por hacer más habitable la ciudad, aunque al mismo tiempo el arquitecto aspire obstinadamente a proteger el hogar mediante el límite que la fachada establece claramente entre el interior y el exterior. El resultado tipológico termina conformando un híbrido entre la ciudad-jardín y la vivienda urbana de tipo bloque continuo. Una suerte de ruralización de lo urbano a través de una operación de extrusión en altura –como si de un juego arquitectónico se tratase– de los modelos de viviendas unifamiliares proyectadas por el arquitecto hasta ese momento.