Situada a la zona portuària de Barcelona, la Nova Duana es troba en l’àrea d’expansió dels nous molls de càrrega i descàrrega i substitueix l’antiga duana, instal·lada en un edifici del segle XVIII proper al Port Vell. La construcció nova buscava monumentalitzar l’entrada marítima a la ciutat i, al mateix temps, pretenia racionalitzar les operacions de control i taxació de mercaderies.
En aquest projecte Sagnier va tenir la col·laboració de l’arquitecte Pere Garcia Fària, especialista en el sanejament de la ciutat i enginyer de camins, canals i ports. L'encàrrec va ser formulat l’any 1890, però el projecte no va ser aprovat fins al 1895, després de sofrir molts entrebancs i reformes, ja que en tractar-se d’un edifici públic controlat per l’Estat la seva traça havia de ser aprovada per la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. L’edifici adopta una disposició en planta en forma d’H, ja que la idea inicial dels tècnics de duanes era que les mercaderies entressin per un dels extrems, passessin pel saló de reconeixements i sortissin per l’altre extrem, però en la pràctica la utilització no va poder ser tan racional, a causa dels tràmits burocràtics.
Exteriorment l’edifici adopta un aspecte monumental, amb certes ressonàncies de l’arquitectura centreuropea, especialment en la façana que dóna a la ciutat, mentre que per la banda dels molls les línies arquitectòniques són més sòbries. Com en altres projectes, Sagnier evita l’efecte de monotonia de la façana principal mitjançant la combinació de línies horitzontals a l’àtic i verticals a les finestres de la planta principal, amb els contrapunts dels dos cossos laterals i, especialment, amb el nucli central que acull l’accés. Aquest cos central, on apareix la inscripció «Aduana» en severes lletres capitals, concentra la major part del treball escultòric i està coronat per un escut d’Espanya i dues grans àguiles, obra de l’escultor Eusebi Arnau, mentre que a cada extrem es troben quatre grius o lleons alats. Les cròniques de l’època van criticar les excessives proporcions d’aquests elements decoratius «pertenecientes a la fauna» i el fet que l’edifici no expressés amb claredat la seva destinació.
