L’edifici acull el programa museístic d’una ciutat de formació recent, en un solar entre mitgeres situat al carrer principal, que és el que dóna accés i sortida a la ciutat. La situació de les diverses sales (d’exposicions permanents, temporals, restauració, conferències) porta a inserir dins la parcel·la una malla quadrada de pilars de formigó, dividida en tres parts per cada costat, de manera que queda una crugia petita a la banda de façana i un espai més gran a la part interior. Aquesta estructura allibera les parets mitgeres i la façana de les seves funcions portants, i permet col·locar a cadascuna de les sis plantes un programa especialitzat. Les escales i els ascensors queden fora d’aquesta retícula quadrada, en una part romanent del solar. L’altimetria dels forjats queda separada del carrer per mitjà de l’accés en una planta d’entresòl, que permet ubicar la sala de conferències al semisoterrani.

El Museu de Granollers neix com a iniciativa de la societat civil el 1932. Ocuparia diverses seus fins que, el 1979, es trasllada al nou edifici signat per uns joveníssims Bosch, Botey i Cuspinera. L'edifici constitueix un dels escassos exemples d'equipaments museístics de nova planta a la dècada de 1970 a Catalunya, i també és singular pel seu poc habitual estil brutalista que remet a exemples alemanys o anglesos de l'època.

L'emplaçament és determinant en la concepció de l'edifici: un privilegiat solar en forma de L amb doble façana: obert a una de les artèries comercials principals de la ciutat i a un carrer perpendicular format per petits habitatges unifamiliars entre mitgeres. Això determina el doble caràcter de ledifici en relació amb l’espai públic i la disposició del programa a la planta: un volum amb dependències administratives, accessos auxiliars i elements de servei en relació amb el carrer lateral i una façana representativa cap al carrer principal. La façana pública permet al vianant, a través d'un gran drap envidriat en planta baixa, la visió dels espais expositius i de la rica complexitat espacial de l'interior, caracteritzada pel delicat ús de llum zenital a través de lluernes en dent de serra. La resta de la façana, composta per grans blocs de formigó prefabricat amb disposició irregular, accentua el caràcter públic de l'edifici, evitant la composició tradicional de buits dels immobles residencials que l'envolten.

A l'interior, els espais s'interconnecten visualment i funcionalment en vertical a través dels buits, escales i rampes que els recorren. Destaca l’ús del formigó com a material pràcticament únic, amb detalls sorprenents com l´ús de forjats reticulars executats amb cassetons recuperables, tipologia constructiva associada a aparcaments o edificis d’ús industrial.