Utilitzem cookies pròpies i de tercers per oferir-li una millor experiència i servei i, si s'escau, mostrar publicitat relacionada amb les preferències mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Al clicar "acceptar", vostè accepta l'ús d'aquestes cookies. Pot veure la política de cookies
El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Aureli Mora i Omar Ornaque Directors arquitecturacatalana.cat
credits
Qui som
Projecte de:
Promogut per:
Directors:
2019-2025Aureli Mora i Omar Ornaque
Comissió Documental:
2019-2025 Ramon FauraCarolina B. GarciaEduard CallísFrancesc RafatPau Albert Antoni López DaufíJoan FalguerasMercè BoschJaume FarrenyAnton PàmiesJuan Manuel ZaguirreJosep FerrandoFernando MarzáMoisés PuenteAureli MoraOmar Ornaque
Col·laboradors:
2019-2025Lluis AndreuSergi BallesterMaria Jesús QuinteroLucía M. VillodresMontse Viu
Col·laboradors Externs:
2019-2025Helena CepedaInès Martinel
Amb el suport de:
Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura
Entitats Col·laboradores:
ArquinFAD
Fundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
Fomento
AMB
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai obert a l’usuari on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris.
Les dades seran analitzades per la Comissió Documental del projecte i gestionades pel nostre equip editorial.
Si-us-plau, emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
Mitjançant aquest formulari podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.
L'Arxiu Històric del COAC és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes, l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana.
Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del COAC et farà arribar una estimació del preu de la teva sol·licitud, variable en cada casuística de drets, ús i finalitat.
El pavelló alemany representa una nova manera de concebre l'espai completament diferent de la tradicional i coherent amb les possibilitats que ofereixen les noves estructures de pilars metàl·lics. Mies porta aquesta innovació constructiva al límit de les seves possibilitats visuals permetent que els murs de tancament es distribueixin lliurement per tota la planta. Un altre aspecte remarcable del pavelló és la selecció de materials de gran qualitat i colors molt intensos, així com la introducció de dues làmines d'aigua als espais exteriors. Bruno Zevi du a terme una investigació on situa estèticament l'arquitectura del pavelló dins del neoplasticisme, un moviment anticlàssic del qual Mies formava part. El dinamisme dels plans horitzontals i verticals del pavelló respon clarament als principis estètics d’aquest moviment d’avantguarda i es contraposa clarament a la concepció estàtica de l’art grecoromà. El pavelló s'ha de llegir com un manifest que determinarà tota l'arquitectura posterior de Mies i influirà en les generacions successives d'arquitectes moderns. Tot i això, els arquitectes catalans de la República ja havien pres partit per Le Corbusier i els CIAM, i la influència de Mies hauria d'esperar fins als anys 50. Contra l'opinió generalitzada, aquest pavelló també s'hauria de llegir com un nou prototip d'habitatge que Mies ha anat presentant successivament a diferents exposicions internacionals: la Glasraum a Stuttgart, 1927; el Pavelló Alemany a Barcelona, 1929; i la Casa per a un Solter a Berlín, 1931. Totes elles variacions d'una nova tipologia de cases pati. Als anys 50, Oriol Bohigas es va posar en contacte amb Mies van der Rohe per reconstruir el pavelló de Barcelona. Mies va donar el seu consentiment i estava disposat a dur-lo a terme personalment, però no va autoritzar la reconstrucció del monument a Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg perquè no respectava l'emplaçament original. Ignasi de Solà-Morales, Fernando Ramos i Cristián Cirici van completar la reconstrucció el 1986, amb motiu del centenari del naixement de Mies.
El pavelló alemany representa una nova manera de concebre l'espai completament diferent de la tradicional i coherent amb les possibilitats que ofereixen les noves estructures de pilars metàl·lics. Mies porta aquesta innovació constructiva al límit de les seves possibilitats visuals permetent que els murs de tancament es distribueixin lliurement per tota la planta. Un altre aspecte remarcable del pavelló és la selecció de materials de gran qualitat i colors molt intensos, així com la introducció de dues làmines d'aigua als espais exteriors.
Bruno Zevi du a terme una investigació on situa estèticament l'arquitectura del pavelló dins del neoplasticisme, un moviment anticlàssic del qual Mies formava part. El dinamisme dels plans horitzontals i verticals del pavelló respon clarament als principis estètics d’aquest moviment d’avantguarda i es contraposa clarament a la concepció estàtica de l’art grecoromà. El pavelló s'ha de llegir com un manifest que determinarà tota l'arquitectura posterior de Mies i influirà en les generacions successives d'arquitectes moderns. Tot i això, els arquitectes catalans de la República ja havien pres partit per Le Corbusier i els CIAM, i la influència de Mies hauria d'esperar fins als anys 50.
Contra l'opinió generalitzada, aquest pavelló també s'hauria de llegir com un nou prototip d'habitatge que Mies ha anat presentant successivament a diferents exposicions internacionals: la Glasraum a Stuttgart, 1927; el Pavelló Alemany a Barcelona, 1929; i la Casa per a un Solter a Berlín, 1931. Totes elles variacions d'una nova tipologia de cases pati.
Als anys 50, Oriol Bohigas es va posar en contacte amb Mies van der Rohe per reconstruir el pavelló de Barcelona. Mies va donar el seu consentiment i estava disposat a dur-lo a terme personalment, però no va autoritzar la reconstrucció del monument a Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg perquè no respectava l'emplaçament original. Ignasi de Solà-Morales, Fernando Ramos i Cristián Cirici van completar la reconstrucció el 1986, amb motiu del centenari del naixement de Mies.
La primera proposta de reconstrucció del pavelló d’Alemanya fou realitzada al mateix Mies van der Rohe per part del Grup R, que va rebre la resposta entusiasta de l’arquitecte, però el projecte no va prosperar pel desinterès de l’Administració. Hi ha una segona proposta de Joan Bassegoda i Nonell de l’any 1964, i deu anys més tard el professor Fernando Ramos va organitzar un seminari destinat a conèixer exhaustivament l’edifici, ja que originàriament gairebé no hi havia un projecte. La proposta definitiva neix el 1981, quan alguns estudiosos i historiadors ja tenen un coneixement força complet dels materials arxivats a Barcelona, Berlín, Nova York i Chicago. Aquest coneixement, a més d’algunes hipòtesis de treball i de l’anàlisi de les restes trobades al mateix lloc, va poder garantir la rigorosa fidelitat de la reconstrucció, basada en l’edifici original i no tant en els plànols redibuixats que n’havia fet el mateix Mies per encàrrec de Werner Blaser. La reconstrucció s’aparta de l’original en aspectes com ara la impermeabilització de la coberta, la recollida d’aigües o la seguretat. Actualment l’edifici és la seu de la Fundació Mies van der Rohe i funciona com una petita sala d’actes per a esdeveniments amb poc aforament.
Ajuda’ns a millorar el web i el seu contingut. Proposa’ns obres, aporta o esmena informació sobre obres, autors i fotògrafs, o comenta’ns el què penses.
Participa!
