Utilitzem cookies pròpies i de tercers per oferir-li una millor experiència i servei i, si s'escau, mostrar publicitat relacionada amb les preferències mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Al clicar "acceptar", vostè accepta l'ús d'aquestes cookies. Pot veure la política de cookies
En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Aureli Mora i Omar Ornaque Directors arquitecturacatalana.cat
credits
Qui som
Projecte de:
Promogut per:
Directors:
2019-2023Aureli Mora i Omar Ornaque
Comissió Documental:
2019-2023 Ramon FauraCarolina B. GarciaFrancesc Rafat Antoni López DaufíJoan FalguerasAnton PàmiesMercè BoschJosep FerrandoFernando MarzáAureli MoraOmar Ornaque
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental.
Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana.
Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic..
Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.
El pavelló alemany representa una nova manera de concebre l'espai completament diferent de la tradicional i coherent amb les possibilitats que ofereixen les noves estructures de pilars metàl·lics. Mies porta aquesta innovació constructiva al límit de les seves possibilitats visuals permetent que els murs de tancament es distribueixin lliurement per tota la planta. Un altre aspecte remarcable del pavelló és la selecció de materials de gran qualitat i colors molt intensos, així com la introducció de dues làmines d'aigua als espais exteriors. Bruno Zevi du a terme una investigació on situa estèticament l'arquitectura del pavelló dins del neoplasticisme, un moviment anticlàssic del qual Mies formava part. El dinamisme dels plans horitzontals i verticals del pavelló respon clarament als principis estètics d’aquest moviment d’avantguarda i es contraposa clarament a la concepció estàtica de l’art grecoromà. El pavelló s'ha de llegir com un manifest que determinarà tota l'arquitectura posterior de Mies i influirà en les generacions successives d'arquitectes moderns. Tot i això, els arquitectes catalans de la República ja havien pres partit per Le Corbusier i els CIAM, i la influència de Mies hauria d'esperar fins als anys 50. Contra l'opinió generalitzada, aquest pavelló també s'hauria de llegir com un nou prototip d'habitatge que Mies ha anat presentant successivament a diferents exposicions internacionals: la Glasraum a Stuttgart, 1927; el Pavelló Alemany a Barcelona, 1929; i la Casa per a un Solter a Berlín, 1931. Totes elles variacions d'una nova tipologia de cases pati. Als anys 50, Oriol Bohigas es va posar en contacte amb Mies van der Rohe per reconstruir el pavelló de Barcelona. Mies va donar el seu consentiment i estava disposat a dur-lo a terme personalment, però no va autoritzar la reconstrucció del monument a Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg perquè no respectava l'emplaçament original. Ignasi de Solà-Morales, Fernando Ramos i Cristián Cirici van completar la reconstrucció el 1986, amb motiu del centenari del naixement de Mies.
El pavelló alemany representa una nova manera de concebre l'espai completament diferent de la tradicional i coherent amb les possibilitats que ofereixen les noves estructures de pilars metàl·lics. Mies porta aquesta innovació constructiva al límit de les seves possibilitats visuals permetent que els murs de tancament es distribueixin lliurement per tota la planta. Un altre aspecte remarcable del pavelló és la selecció de materials de gran qualitat i colors molt intensos, així com la introducció de dues làmines d'aigua als espais exteriors.
Bruno Zevi du a terme una investigació on situa estèticament l'arquitectura del pavelló dins del neoplasticisme, un moviment anticlàssic del qual Mies formava part. El dinamisme dels plans horitzontals i verticals del pavelló respon clarament als principis estètics d’aquest moviment d’avantguarda i es contraposa clarament a la concepció estàtica de l’art grecoromà. El pavelló s'ha de llegir com un manifest que determinarà tota l'arquitectura posterior de Mies i influirà en les generacions successives d'arquitectes moderns. Tot i això, els arquitectes catalans de la República ja havien pres partit per Le Corbusier i els CIAM, i la influència de Mies hauria d'esperar fins als anys 50.
Contra l'opinió generalitzada, aquest pavelló també s'hauria de llegir com un nou prototip d'habitatge que Mies ha anat presentant successivament a diferents exposicions internacionals: la Glasraum a Stuttgart, 1927; el Pavelló Alemany a Barcelona, 1929; i la Casa per a un Solter a Berlín, 1931. Totes elles variacions d'una nova tipologia de cases pati.
Als anys 50, Oriol Bohigas es va posar en contacte amb Mies van der Rohe per reconstruir el pavelló de Barcelona. Mies va donar el seu consentiment i estava disposat a dur-lo a terme personalment, però no va autoritzar la reconstrucció del monument a Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg perquè no respectava l'emplaçament original. Ignasi de Solà-Morales, Fernando Ramos i Cristián Cirici van completar la reconstrucció el 1986, amb motiu del centenari del naixement de Mies.
La primera proposta de reconstrucció del pavelló d’Alemanya fou realitzada al mateix Mies van der Rohe per part del Grup R, que va rebre la resposta entusiasta de l’arquitecte, però el projecte no va prosperar pel desinterès de l’Administració. Hi ha una segona proposta de Joan Bassegoda i Nonell de l’any 1964, i deu anys més tard el professor Fernando Ramos va organitzar un seminari destinat a conèixer exhaustivament l’edifici, ja que originàriament gairebé no hi havia un projecte. La proposta definitiva neix el 1981, quan alguns estudiosos i historiadors ja tenen un coneixement força complet dels materials arxivats a Barcelona, Berlín, Nova York i Chicago. Aquest coneixement, a més d’algunes hipòtesis de treball i de l’anàlisi de les restes trobades al mateix lloc, va poder garantir la rigorosa fidelitat de la reconstrucció, basada en l’edifici original i no tant en els plànols redibuixats que n’havia fet el mateix Mies per encàrrec de Werner Blaser. La reconstrucció s’aparta de l’original en aspectes com ara la impermeabilització de la coberta, la recollida d’aigües o la seguretat. Actualment l’edifici és la seu de la Fundació Mies van der Rohe i funciona com una petita sala d’actes per a esdeveniments amb poc aforament.