Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Projecte de:

Promogut per:

Directors:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús Quintero

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Arxiu Mas

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Disseny i Programació:

edittio Nubilum
Suggeriments

Bústia de suggeriments

Sol·licita la imatge

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.

L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.

Detall:

* Si la memòria té autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris' .

Eliminar * Si les fotografies tenen autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris'.
Pots adjuntar fins a 5 arxius de 10 MB cadascun com a màxim.

Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
  • 1885 - 1888

  • 1888

  • Pavelló Audouard

    autoria desconeguda

  • Cafè-Restaurant de l'Exposició Internacional de 1888

    Lluís Domènech i Montaner

    Cafè-Restaurant de l'Exposició Internacional de 1888

    L’edifici posa de manifest uns nous valors arquitectònics en el marc de la primera Exposició Universal. Es tracta d’una gran sala destinada a menjador i un cafè a la planta baixa, una capsa rectangular amb les façanes doblades, de manera que la imatge exterior de l’edifici es modela amb independència dels requeriments interiors. Les quatre cantonades s’emfasitzen mitjançant quatre torres amb els coronaments diferents. L’estructura respon a una aplicació rigorosa de la fàbrica de maó i el ferro, protagonistes de la nova arquitectura. També es resol amb claredat la relació entre l’ornamentació i l’estructura: els merlets del mur exterior fan la volta a l’edifici acompanyats d’uns escuts de ceràmica vitrificada amb inscripcions hermètiques. Es tracta del primer edifici-manifest del modernisme, que mostra algunes pautes que més tard d’altres arquitectes aplicaran a programes més complexos.

    1887 - 1892

  • 1916

  • 1927

  • 1923 - 1928

  • 1928

  • 1926 - 1929

  • Palau de les Arts Gràfiques

    Raimon Duran i Reynals, Pelayo Martínez Paricio

    Palau de les Arts Gràfiques

    El palau se situa en un terreny d'un marcat pendent, fet que va servir per centralitzar l'accés al bell mig de dues rampes corbades que hi conflueixen. L'organització de l'edifici es basa en crear un cos central que pren la forma d'arc de triomf o de façana renaixentista, coronada amb frontó, i disposar una cúpula amb tambor hexagonal que fa de llanterna d'il·luminació zenital en l'interior. Del cos principal arrenquen, a cada costat, dues loggies o galeries porticades, amb arcs de mig punt sostinguts per columnes toscanes, que en els extrems queden coronades per templets amb cúpules hexagonals. Aquestes galeries porticades amaguen les dues ales en què l'edifici completa el seu espai. El treball que Pelai Martínez portava a terme a la Bisbal d'Empordà com arquitecte municipal i la relació amb la firma Terracota Fuster en la producció de terracotes es posa de manifest en cadascun dels detalls de l'edifici, ja que és per mitjà d'aquests materials que tots els elements d'ornamentació són realitzats i dona al conjunt un fort cromatisme de contrast amb l'estuc llis i blanquinós del parament. Els ressons de Florència es fan evidents i, en aquest sentit, tampoc és aliena l'admiració que ambdós arquitectes sentien per Brunelleschi. Bastit entre 1927 i 1929 per esdevenir el Palau de les Arts Gràfiques de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, sota projecte de l'arquitecte Pelagi Martínez i Paricio, que comptà amb la col·laboració de Raimon Duran i Reynals. Aquest últim va fer un llarg viatge, el 1920, a la ciutat italiana, acompanyat per Nicolau M. Rubió Tudurí, gran admirador de Brunelleschi.

    1927 - 1929

  • Palau de l'Agricultura

    Manuel Maria Mayol i Ferrer, Josep Maria Ribas i Casas

    Palau de l'Agricultura

    Ubicat al districte de Sants-Montjuïc, el Pavelló de l'Agricultura es troba dins del recinte de l'Exposició Internacional de 1929, just a la frontera del barri de la França Xica i el Parc de Montjuïc. Format per diversos cossos, aquest conjunt d'edificis ocupa la cantonada entre el Passeig de Santa Madrona i el Carrer de Lleida, articulant els seus volums al voltant d'un pati central avui conegut com Plaça de Margarida Xirgu. En l'actualitat només es conserva la meitat del conjunt d'edificacions originals. Era un dels pavellons més grans de l'exposició, amb una superfície que ultrapassava els 16.000 m2. Tot el conjunt es distribuïa al voltant d'un gran pati enjardinat central amb diverses naus i galeries porticades. Tot el conjunt segueix els cànons de l'arquitectura noucentista, adoptant, però, un llenguatge renaixentista italianitzant. Mentre els murs de les façanes es presenten revestits de morter blanc i groc, els elements portants, els emmarcaments de les obertures i els elements decoratius foren realitzats en terra cuita. El cos afrontat al Passeig de Santa Madrona destaca per la galeria porticada que envolta l'antic accés principal al recinte, que emmarca un monumental portal de terra cuita amb pilastres jòniques ornades a quarterons. Sobre l'arc motllurat de la porta hi ha un relleu de terra cuita amb dues al·legories del treball al camp i la inscripció "AGRICVLTVRA". Tanmateix, el més rellevant d'aquesta construcció són les múltiples torres vuitavades que sobresurten sobre la teulada, cobertes amb cuculles de teula ornades amb pinacles ceràmics, i la gran cúpula amb tambor central. Les façanes d'aquest cos recullen un vertader catàleg de finestres renaixentistes, a base de serlianes, galeries d'arcs, entaulaments, frontons, petxines i decoració a candelieri. A l'angle entre el Carrer de Lleida i el Passeig de Santa Madrona hi destaca una placa sostinguda per dos àngels realitzada en bronze per Frederic Marès en record a l'arquitecte Manuel Maria Mayol. La façana encarada a la Plaça de Margarida Xirgu presenta una gran llotja d'accés d'arcs rebaixats sostinguda sobre robustes columnes de capitell jònic. Aquesta llotja manté una correspondència formal molt clara amb el pati del Casal Solleric de Mallorca ciutat, essent aquest una probable font d'inspiració. En aquesta façana figura un baix relleu de tema clàssic que representa un atleta, obra de Frederic Marés. Els interiors d'aquest cos foren molt transformats a causa de l'abandó i dels nous usos, per bé que es manté el vestíbul principal, un espai de planta de creu grega coronat per un gran cimbori ornat amb pintures referents a la vida al camp, obra de Darius Vilàs. El cos afrontat al Carrer de Lleida, avui ocupat pel Teatre Municipal Mercat de les Flors, presenta un cos d'accés coronat amb cúpules adossat a una gran nau de planta rectangular. El cos d'accés, que fa cantonada, presenta dues llotges d'accés formades per tres arcs de terracuita sobre columnes toscanes de pedra i dues galeries de finestres amb columnes toscanes i un ràfec de terra cuita. A la cantonada s'hi encastà un gran escut de Barcelona en terra cuita sostingut per quatre àngels del mateix material. Els angles d'aquest cos queden rematats amb torres coronades amb cúpules i pinacles ceràmics. Al bell mig s'alça una cúpula de majors dimensions. L'interior d'aquest cos acull un gran vestíbul circular amb grans columnes corínties al primer nivell i galeries de columnes jòniques al segon, recollint el pes d'una cúpula ornada amb pintures de l'artista mallorquí Miquel Barceló. En una de les parets que enllacen amb el nou edifici de l'Institut del Teatre, es troba el mural de ceràmica de Frederic Amat. El Pavelló de l'Agricultura va ser edificat entre 1927 i 1929 sota la direcció tècnica dels arquitectes Josep Maria Ribas i Casas i Manuel Maria Mayol i Ferrer. El van concebre com un monumental complex d'edificacions en diversos cossos al voltant d'una plaça central per tal d'acollir-hi la secció d'agricultura de l'Exposició Internacional de 1929. Durant la postguerra els pavellons que envoltaven la plaça central pels seus costats septentrional i oriental foren totalment enderrocats i substituïts per nous habitatges, deixant dempeus menys de la meitat de les edificacions que formaven el complex. Aquestes, passaren a allotjar magatzems i tallers municipals i, entre 1964 i 1984, el Mercat Central de la Flor, fins que aquest fou traslladat al recinte de Mercabarna de la Zona Franca. L'any 1983 la regidora de cultura de l'ajuntament, Maria Aurèlia Capmany, va impulsar la creació, a la nau perpendicular al Carrer de Lleida, del Mercat de les Flors, un centre municipal de dansa i d'arts del moviment. L'edifici, reinaugurat l'any 1985, fou remodel·lat per donar lloc als seus nous usos i la seva cúpula principal (de 12 metres de diàmetre) va ser redecorada per l'artista mallorquí Miquel Barceló. A partir de l'any 1999 el sector afrontat al Passeig de Santa Madrona també fou rehabilitat per acollir la seu estable del Teatre Lliure, institució fundada a Gràcia l'any 1976 i que creixeria amb la inaguració de la nova seu el novembre de 2001. En ocasió d'aquella inauguració es va reurbanitzar l'antic pati central amb una nova plaça que es va dedicar a Margarida Xirgu. Paral·lelament a aquestes reformes, al flanc septentrional de la plaça, que també havia estat enderrocat, s'hi va construir la nova seu de l'Institut del Teatre, un aparcament soterrat i la plaça Ovidi Montllor. Amb tot, el conjunt es coneix actualment com a Ciutat del Teatre, ja que acull el Teatre Municipal Mercat de les Flors, la Fundació Teatre Lliure, l'Institut del Teatre.
  • Pavelló Alemany de l'Exposició Internacional de 1929

    Ludwig Mies van der Rohe

    Pavelló Alemany de l'Exposició Internacional de 1929

    El pavelló alemany representa una nova manera de concebre l'espai completament diferent de la tradicional i coherent amb les possibilitats que ofereixen les noves estructures de pilars metàl·lics. Mies porta aquesta innovació constructiva al límit de les seves possibilitats visuals permetent que els murs de tancament es distribueixin lliurement per tota la planta. Un altre aspecte remarcable del pavelló és la selecció de materials de gran qualitat i colors molt intensos, així com la introducció de dues làmines d'aigua als espais exteriors. Bruno Zevi du a terme una investigació on situa estèticament l'arquitectura del pavelló dins del neoplasticisme, un moviment anticlàssic del qual Mies formava part. El dinamisme dels plans horitzontals i verticals del pavelló respon clarament als principis estètics d’aquest moviment d’avantguarda i es contraposa clarament a la concepció estàtica de l’art grecoromà. El pavelló s'ha de llegir com un manifest que determinarà tota l'arquitectura posterior de Mies i influirà en les generacions successives d'arquitectes moderns. Tot i això, els arquitectes catalans de la República ja havien pres partit per Le Corbusier i els CIAM, i la influència de Mies hauria d'esperar fins als anys 50. Contra l'opinió generalitzada, aquest pavelló també s'hauria de llegir com un nou prototip d'habitatge que Mies ha anat presentant successivament a diferents exposicions internacionals: la Glasraum a Stuttgart, 1927; el Pavelló Alemany a Barcelona, 1929; i la Casa per a un Solter a Berlín, 1931. Totes elles variacions d'una nova tipologia de cases pati. Als anys 50, Oriol Bohigas es va posar en contacte amb Mies van der Rohe per reconstruir el pavelló de Barcelona. Mies va donar el seu consentiment i estava disposat a dur-lo a terme personalment, però no va autoritzar la reconstrucció del monument a Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg perquè no respectava l'emplaçament original. Ignasi de Solà-Morales, Fernando Ramos i Cristián Cirici van completar la reconstrucció el 1986, amb motiu del centenari del naixement de Mies.

    1928 - 1929

  • 1929

Bústia suggeriments

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris.