Situada en un barri residencial força agradable la casa és un edifici compacte -quasi un cub- totalment rodejat per un pati perimetral imprescindible de 3 metres d'ample, que és la separació mínima obligada segons normativa. Els propietaris van voler conservar el jardí amb piscina i el cobert del fons de la parcel·la preexistents. El pati perimetral, que envolta totalment la casa, és com una sala exterior que es relaciona amb diferents intensitats amb totes les peces (interiors) de la planta baixa propiciant qualitats i usos diferenciats a cada façana: a sud, un jardí assolellat on sortir des de la cuina; a oest, l'entrada principal; a est, l'aparcament descobert amb accés directe a la cuina; i a nord, una terrassa que connecta la casa amb el nivell més alt del jardí i la piscina preexistents. Els elements que composen el pati (tanques, paviments, bancs, etc.) es treballen homogèniament per tal de convertir-los en una única entitat. Amb el temps la vegetació acabarà de donar-hi el caràcter i l'ambient pretès. La casa i el pati perimetral es construeixen amb bloc de formigó negre, un material que permet solucionar tant l'estructura de murs de càrrega com la façana –on es deixa el bloc vist per dins i per fora-; a l'exterior, pels paviments i els murs, també s’utilitza el mateix bloc negre. L’estructura de la casa és de murs de càrrega: tres murs concèntrics acaben successivament a cadascun dels tres forjats aconseguint que només treballin a compressió. Així, el mur més interior arriba fins el forjat sanitari, el mur d’entremig suporta el forjat del primer pis i la fulla exterior arriba fins el darrer forjat, el de la coberta. A l’interior de la casa el bloc es deixa vist, sense revestir, en bona part dels paraments de les peces principals. Pel graonat de l’escala s’utilitzen peces reciclades del mosaic hidràulic de la casa que ocupava antigament la parcel·la. A sota (l’escala), on els murs de bloc són més gruixuts (30cm), una llar de foc s’obre a la sala i a la cuina.

Els nous habitatges per a universitaris es troben a l’illa de l'Escola d'Arquitectura del Vallès. La proposta pretén mantenir l'equilibri entre edificis existents, espais exteriors i la nova residència d'estudiants. Consta de dos blocs de planta baixa i pis paral·lels al carrer, amb un gran atri central. El programa permet imaginar cohabitacions intenses entre els usuaris, tant a nivell individual, gràcies a la flexibilitat interior dels habitatges, com a nivell col·lectiu, gràcies a l’ús de l'atri com a espai d'esdeveniments socials. El projecte aposta per una construcció industrialitzada a través d'un únic mòdul d'habitatge prefabricat de formigó amb el mínim d’elements fixes. Tots els mòduls i acabats són desmuntables i reciclables, o reutilitzables. L'edifici es resol en dues plantes per aprofitar la topografia existent fent els accessos practicables sense necessitat d'ascensor i reduint superfícies de passarel·les i escales.

La proposta pretén aprofitar tota la superfície ocupable de la parcel·la per tal de poder construir l’habitatge en una sola planta (baixa). Això comporta que la casa sigui un triangle paral·lel als límits del solar, minimitzant els espais de circulació amb un únic distribuïdor central, permetent una relació constant entre l’interior i l’exterior. Donada la diferència de cota entre el solar i el carrer, més elevat, la coberta triangular, quasi una icona, esdevé la quarta façana de la casa. Durant la redacció del projecte el pressupost va patir una retallada del 65%. Això va condicionar fortament totes les decisions de la construcció: sistemes, materials, etc. eliminant tot allò superflu i innecessari i conferint a la casa una materialitat extremadament austera, contundent i molt expressiva, tant a dins com a fora.

Un dels principals reptes fou aconseguir que la casa establís una relació estretíssima amb el jardí, de manera que una fos l’extensió de l’altre i viceversa. Sense que això no depengués dels inevitables, i tan recurrents panys de vidre: volien, i volíem, parets. Una casa amb parets en un jardí per a uns col·leccionistes d’art. La proposta vol trobar l’equilibri entre situar el major nombre de peces en planta baixa i mantenir el jardí suficientment alliberat d’edificacions. Això es concreta amb una composició volumètrica de tres caixes escampades per la parcel·la, quasi alineades i arrambades a nord, generant la zona exterior més àmplia a sud. Els intersticis generats entre les caixes es cobreixen, creant dos àmbits aixoplugats totalment oberts al jardí, que es tanquen amb grans vidrieres plegables. Uns espais d’atmosfera molt diferent a les sales interiors de les ‘caixes’; corresponent més al món del jardí que al de la casa.

The plot is located in the old town of Granollers. It is a 6.5-metre-wide and very long plot between partitions that has access from two streets. Of the existing construction, which was in a dilapidated state, it was only possible to preserve the façade on the main street, which was kept in good condition and had a certain heritage interest. The clients wanted to differentiate two areas within the house very clearly: a domestic area where family life was to develop and a second independent functioning area which had to serve both to have a more secluded and quiet living space in everyday life, as well as to receive visitors or organise collective meals in more sporadic situations. Urban planning conditions allowed building only in alignment with roads and therefore the division of the two areas within the plot was automatic. The domestic part is located on the most central street and in the western area, separated by the central garden, the most segregated part linked to the vehicular access. The east-west orientation of the plot and the narrowness of the access streets made it very difficult for the house to have good solar capture through the street façades. This condition, added to the difficulties in achieving privacy on the ground floor, led us to withdraw the buildings from the street, creating access yards that would also act as solar collectors for the roof, creating transitional spaces between the street and the house, between the external and internal climate. We put some semi-covered spaces that can be used by means of retractable covers that allow capture in winter and ventilation in summer. In this way, pedestrian access from the most central street and vehicular access from the other street are solved, avoiding the typical marginal and poorly qualified spaces that are usually generated by car parks and pedestrian access from the street. The qualities of privacy, light, space and thermal comfort of these entrance spaces allow the house to be used and perceived from end to end, without hidden or residual spaces. These bioclimatic spaces become the first step in a succession of spaces that run from one street to the next offering a great variety of conditions, characteristics and explicitly differentiated properties. The sum of this succession of spaces and climates creates a ground floor of 345 m2 and 53 m long where the most collective and intense uses of the house will be located and which functions as a large continuous distributor which is accessed by the stairs that lead to the most private or service rooms located on the ground and basement floors. The treatment of each room in an individualised way but at the same time carefully connected to its neighbouring rooms makes it possible to identify the specificities of each space very clearly, but at the same time to integrate them all into a whole. This strategy makes it easier for outdoor spaces to acquire living room characteristics and become just another room in the house. Thus, this large ground floor has low, high, long interior rooms, semi-exterior covered and bioclimatised rooms, covered exterior and outdoor rooms. The sequence of spaces tries to create a certain ambiguity about what is interior and what is exterior, but at the same time the exterior spaces are intentionally differentiated by intensifying the vegetation and uncoated ceramics that with their more material and natural presence manage to create less domesticated atmospheres, builds landscapes on a plot with no views. The organisation based on linked rooms is totally related to the structural system of the house, which is why to use a wall system that materially reinforces the typology was chosen. The load-bearing walls embrace all the spaces and limit the size and proportion of the openings between spaces, so that the structure radically conditions the experience of the house. The materiality of the ceramics, the different textures of the factory, the thickness of the walls, the ability to self-regulate humidity and its thermal inertia are experiences that go with each type of space. Space is structure and structure shapes space. The relationships between the different structural units produce structural discontinuities that must be resolved and that become opportunities to organise the ceramic factory by creating post-compressed beams where the solid brick rows are reinforced and stratify the structural walls in strips between sills and lintels creating a gradient of densities from the thinnest and most massive pieces on the ground floor to the thickest and most perforated on the upper floors. A new expressiveness is achieved from the different rhythms and textures that emerge from the structural requests of the ceramic factory. The organisation of the matter and the spaces tries to prioritise an optimal passive behaviour of the house, starting from the bioclimatic courtyards that guarantee a thermal stability between 15 and 25ºC; an improved climate in between which also reduces the demand for the spaces that are directly related to it greatly. The structural system and the double ceramic sheet of the façades with 10cm of wood fibers guarantee a very good relationship between thermal insulation and interior thermal inertia. The solar protections are hung on the outside of the façade, avoiding thermal bridges and delinking the solar protection from the window hole, as if it were a secondary, more dynamic element, a circumstantial addition that could change or be replaced along the years. The house has just been air-conditioned using radiant systems linked to a geothermal system that allows passive exchange with the ground. In addition to radiant floors, sheet metal collaborative slabs are earth-activated structures that act as large radiators or radiant surfaces and help dissipate heat in the summer. This high internal inertia linked to the temperature of the ground allows a very stable thermal behaviour throughout the year with minimal consumption.

The project is based on three premises: to understand the value of the history of Lleialtat Santsenca (1928), a former workers’ cooperative in the Sants district; know exactly the (physical) state of the building to take advantage of everything that can be used; and be sensitive to the whole process of collaboration that the neighbourhood organisations began in 2009 to recover it. There are four basic objectives: first of all, to take advantage of everything that was useful in the original building, demolishing what was not reusable; second, to draw up an intervention strategy defining those essential actions, of a more conservationist or more additive nature, which allow the recovery and increase of the potential use of all the spaces; third, to establish an intense dialogue – and have it if necessary – with the context; and fourth, to draw up a sustainable proposal, both with regard to pre-existent and new interventions. Inspired by the Lina Bo Bardi Office Theatre, the Atrium is a bioclimatised intermediate space capable of structuring all traffic through a set of walkways and stairs that evoke the image of construction scaffolding. The building operates thermally based on passive strategies based on inertia and insulation; three light roofs allow natural lighting and facilitate ventilation. The increase in the volume of the roofs makes it possible to capture the sun: in winter it captures heat which is reversed by means of recuperators; in summer, the air in the upper layer of the Atrium is overheated, generating a very powerful convection that expels hot air through the windows of the ridges, powered by automatic sensors.

... Una parcel·la a Sud realment petita, fruit de la segregació del jardí de casa dels pares de la Judith... Aquesta breu descripció del solar conté les principals condicions que expliquen l'estratègia del projecte: La mida explica el nombre de plantes (3) així com la mínima ocupació possible (40 m2). Els pares són la raó de concentrar l'espai lliure convertint el jardí resultant en accés i vestíbul de l'habitatge. L'orientació explica com la façana sud és la principal font d'il·luminació i vistes, que ho fa sense cap tipus de límit, aprofitant un conjunt de grans finestres reciclades. Les obertures es complementen amb una galeria de policarbonat esglaonada que actua com a captador i protector. Únicament la façana a Nord conté altres finestres per permetre una bona ventilació creuada. L'escala, d'un sol tram, transversal i reversible, és la circulació vertical i distribuïdor dels 6 espais resultants, d'aquests únicament el bany i safareig són específics a una funció, la resta assumeixen de la forma més ambigua possible el programa domèstic que van acabar determinant els clients. Els espais són intencionadament caracteritzats en termes de geometria, matèria, i confort però poc determinats en termes de funció.

La parcel·la es troba en una zona residencial de baixa densitat on predominen les cases amb jardí, el pendent era suau i continu amb molt bon assolellament durant tot el dia. La normativa urbanística permetia edificar més del necessari, podent fer planta baixa més dos plantes pis amb la principal restricció de separar-se 6 metres respecte la alineació del vial i 3 metres de la resta de límits. / El projecte va partir de la restricció que aportava l’estudi geotècnic que ens indicava que els primers metres de subsòl tenien una capacitat resistent molt baixa. Per evitar una solució de fonamentació profunda, poc viable econòmicament i ambientalment, va caldre replantejar profundament l’organització de la casa i els seus sistemes constructius. Necessitàvem una construcció molt lleugera o alternativament una construcció que repartís molt homogèniament les càrregues al terreny. L’opció de construcció lleugera es va descartar per cost i sobretot perquè alhora crèiem necessari tenir el màxim d’inèrcia tèrmica interior per garantir el millor confort passiu, per tant la primera decisió va ser fer una casa només en planta baixa evitant acumulacions de càrrega concentrades a una zona del terreny. La segona, utilitzar solera enlloc de sanitari per transmetre el pes dels paviments i les sobrecàrregues d’ús directament al terreny sense passar pels fonaments. La tercera, utilitzar un sistema estructural lineal, en aquest cas murs de càrrega, que repartissin al màxim les càrregues de la coberta al terreny. La quarta, organitzar aquestes parets estructurals de manera totalment regular, en forma de retícula equidistant, de manera que les parets i fonaments recollissin una mateixa part proporcional de la càrrega de l’edifici i garantissin un descens prou homogeni al llarg del terreny. Aquesta organització permetia portar el projecte al límit, ajustant al màxim i sobrecarregant el terreny fins al seu límit per aconseguir la casa més pesada possible que tingués la màxima massa (inèrcia) admissible pel terreny. / Que la casa es desenvolupés tota en planta baixa, va permetre construir-la amb una tecnologia senzilla de parets de càrrega amb llums curtes, donant una resposta estructural òptima a les característiques del terreny i sobretot permeten ajustar-se als costos previstos per la seva execució. / Malgrat la parcel·la ja era força plana, es van aprofitar les terres de les excavacions de la fonamentació per acabar d’aplanar el jardí perimetral a cota de la casa potenciant al màxim la continuïtat interior-exterior. El volum alliberat sota la solera es va reomplir amb un gruixut llit de graves creant un acumulador tèrmic amb molta inèrcia que serveix per pre-tractar l’aire de renovació de manera que a l’hivern l’aire d’admissió s’escalfa al creuar per les graves i a l’estiu el refresca. Sempre es va intentar que la resolució d’un problema esdevingués, alhora, una ocasió per introduir altres millores al projecte. / El programa es distribueix en deu espais equivalents de 3,5 x 5,12. La polivalència d’aquests 18m2 i les generoses relacions entre ells ofereix, sorprenentment, molta llibertat alhora d’organitzar els usos i permet imaginar que la casa pugui ser utilitzada de moltes diferents maneres al llarg dels anys, creant estances que es poden entendre com a segregades o com a un únic gran espai continu. Són espais configurats directament per l’estructura i per la seva materialitat; sense revestir, combinant parets de càrrega de maó ceràmic, la solera de formigó i sostres de revoltó ceràmic. Tots els materials són estructurals i per tant imprescindibles per la construcció d’un espai habitable. Es va intentar resoldre una arquitectura que sorgís d’allò mínim i necessari, evitant elements superflus però que alhora suggerís el màxim potencial d’ús possible. La casa és tan sols una infraestructura on els usuaris poden escollir quina és la millor manera d’apropiar-se-la. / La casa es va orientar i distribuir interiorment predominant la direcció sud-est per potenciar la captació solar directe d’hivern, protegir-se fàcilment del sol d’estiu, alhora que protegir el jardí principal dels vents dominants de nord-oest i estimular unes millors ventilacions creuades a l’interior de la casa. La necessitat d’una bona protecció solar a l’estiu va ser una bona oportunitat per treballar intensivament amb la vegetació creant un jardí vertical, una transició entre interior i exterior, entre l’element mineral i el vegetal. En aquest cas la vegetació treballa reproduint la retícula interior en forma de petites capelles vegetals de fulla caduca que, sense arribar a constituir una estança exterior complerta, crearan un sobre gruix estacionari que sobreposat a la construcció ceràmica evitarà que el sol d’estiu sobreescalfi la casa. Aquestes petites capelles s’organitzen a partir d’uns llistons de fusta que, a mode de tutors, orienten les enfiladisses resseguint i protegint cada una de les obertures de la casa. / Donat que la casa té força massa i per tant força inèrcia tèrmica, si l’usuari fa ventilació nocturna i utilitza correctament el llit de graves, es pot assegurar un excel·lent confort tèrmic d’estiu sense necessitat d’aire condicionat. / La construcció és voluntàriament baixa i allargada de manera que agafa unes proporcions esveltes que sumades a les obertures transversals i a la protecció solar vegetal minimitzen l’impacte i integren la presència de la construcció dins la parcel·la de manera que hom té la vivència que la casa no és un afegit, que és molt permeable i està totalment connectada cap al jardí tan de fora a dins, com de dins a fora, com de banda a banda. La casa i el jardí voldrien ser una mateixa cosa, de manera que al viure-hi es tingui la sensació de viure i utilitzar tota la parcel·la.

Un pebrer. A un dels costats de la parcel.la hi havia un arbre molt gran, molt bonic, de fulla perenne. A prop, la tanca amb un dels veïns estava totalment coberta per una gran buguenvíl·lia i per altres varietats d’enfiladisses, un racó molt agradable i amb molt caràcter, l’únic tros preservat del jardí d’una antiga guarderia. En aquella mateixa zona, també hi havia algun altre arbre, diferents arbusts i una petita palmera. A la resta de la parcel.la, quasi no hi quedava res però gaudia d’alguns arbres que sobresortien per darrera les tanques de les finques veïnes. La paracel.la està situada en un barri de baixa densitat, pròxim al centre de Castelldefels, on la gran majoria de les construccions veïnes tenen forces anys i per tant, s’hi han anat consolidant jardins amb molta vegetació. La proposta intenta aprofitar i potenciar els elements pre-existents a la parcel·la com són les tanques divisòries amb els veïns, les diferents espècies vegetals perimetrals, tipus enfiladisses, grups de plantes arbustives i sobretot un gran arbre, un pebrer bord, que està situat a la meitat sud-est de la parcel·la. La casa s’articula en relació a aquestes preexistències perimetrals i molt especialment al voltant del gran pebrer, desenvolupant-se només en planta baixa intentant no competir amb l’alçada del pebrer, per estar-hi sempre per sota en una relació d’escala humana i alhora buscant sempre una relació directe i franca amb el jardí i el seu perímetre. Un jardí que, enlloc de ser un afegit a la casa, passa a rodejar-la i a ser-ne part integral de l’experiència, intentant aconseguir que jardí i casa formin un únic conjunt. Així, l’organització de la casa té molt a veure amb el tipus de relació que cada part estableix amb el jardí. L’important presència del pebrer i d’alguns altres arbres situats en parcel·les veïnes, tots ells de fulla perenne, crea molta ombra sobre la parcel.la quedant massa protegida al sol d’hivern. Després d’analitzar la incidència solar directa sobre la casa es va identificar que era difícil captar suficient radiació per façanes de manera que es va decidir captar la radiació solar per la coberta. D’aquesta necessitat sorgiren els dos espais més singulars de la casa: el menjador i l’estudi que, gràcies a la inclinació puntual i dirigida de la coberta, configuren uns àmbits més alts, coronats per unes grans vidrieres superiors que permeten captar llum natural, radiació solar a l’hivern i, ombrejar i ventilar, a l’estiu. Aquests espais, a banda del seu potencial bioclimàtic, són els que estructuren tots els altres, organitzant les circulacions i establint relacions més complexes entre ells. Al voltant del menjador i de la llar de foc s’agrupen la cuina, el safareig, un bany i l’habitació del piano, mentre que rodejant l’estudi s’hi concentren les habitacions i un segon bany. Des d’aquests espais, ens podem relacionar visualment amb l’exterior per la coberta o indirectament a través de les altres estances creant encadenaments de diferents qualitats i intensitats de llum que matisen i degraden el pas de dins a fora i que al llarg del dia, i segons la incidència solar, van singularitzant alternativament les habitacions, afavorint la diversitat d’ambients. Gràcies a la rotació d’una de les estances apareix una escletxa que interromp la continuïtat de la façana, trenca el sistema de patis centrals i permet al jardí colar-se dins de casa. És a través d’aquestes interrupcions que s’hi accedeix i per tant els espais centrals esdevenen de transició entre l’exterior i l’interior, patis i rebedors al mateix temps. Aquest gir, l’abundància de llum natural que entra per les lluernes superiors, sumat al paviment ceràmic més bast i natural acaba de donar-los una atmosfera més d’exterior, de pati o d’extensió del jardí que no pas les altres habitacions de la casa que son més convencionals, tant en les seves proporcions, com en el tractament de la llum i en els seus acabats. El menjador i l’estudi conserven els acabats i les textures de la façana i per tant, tot i ser interiors, ens recorden o ens transporten a l’exterior, mentre que en les habitacions perimetrals tots els acabats són revestiments continus molt més propis d’un interior. L’organització en doble creu de l’edifici, a banda de fer possible la centralitat dels espais principals, també serveix per reforçar l’autonomia de cada estança respecte al conjunt de la casa, de manera que tots els espais poden establir una relació molt generosa i particular amb el jardí. La seva disposició poc compacte, amb molta façana, converteix les habitacions en caixes rodejades de jardí que alhora que les envolta també les separa unes de les altres i només es comuniquen entre elles a través dels espais centrals que, per les seves característiques bioclimàtiques, en molts moments també es comporten com una extensió interior del jardí. Des de l’exterior la disposició en creu aconsegueix fragmentar el jardí perimetral en espais més acotats i més recollits com si fossin estances exteriors. Els espais que resulten de la tensió entre la geometria de la casa i el perímetre de la parcel.la son com una segona casa a l’exterior. De fet, el millor espai de la casa és fora de l’edificació, a l’exterior, és entre els murs de les caixes i sota la gran copa de l’arbre existent, com si tota la casa s’hagués sotmès a l’arbre i a la seva ombra. Els murs que configuren les caixes son sempre gruixuts perquè resolen en una única capa l’estructura de l’edifici i el seu comportament tèrmic de manera que no podem diferenciar les façanes de l’estructura dels tancaments interiors. És un únic mur que es va plegant i desplegant creant la distribució a partir d’una mateixa solució constructiva. Un mur prou gruixut per ser auto-estable, prou dens per suportar els forjats però alhora prou lleuger com per ser l’aïllament tèrmic de la casa. Una solució mono-fulla, a partir d’una peça de bloc ceràmic d’argila alleugerida (Poroton-Planziegel T-10, de Wienerberger) de 30 cm de gruix que té una transmitància tèrmica molt baixa, alhora que també dota a la casa de molta inèrcia tèrmica. La combinació d’aïllament i d’inèrcia tèrmica en una mateixa capa permet regular i optimitzar de manera passiva l’intercanvi higrotèrmic entre l’interior i l’exterior i garanteix uns nivells de confort molt alts durant tot l’any. El mur s’organitza per franges horitzontals, en aquelles zones on les exigències tèrmiques no son tant estrictes, combinant diferents models de blocs d’argila alleugerida més econòmics per anar responent cas per cas als diferents requeriments constructius a partir dels seus formats i les seves propietats tèrmiques i portants. Per d’amunt d’aquest mur la coberta és plana i només en sobresurten les cobertes dels espais centrals que s’inclinen i es desmarquen de l’estructura muraria amb una materialitat exterior molt lleugera, pròpia d’una lluerna, i que per contra cobreixen l’espai interior amb una llosa de formigó pesada, amb molta inèrcia tèrmica que accentua la lleugeresa dels tancaments practicables de la lluerna. L’acabat una mica reflexant de la llosa aconsegueix una millor difusió de llum natural alhora que en determinats moments reflexa el verd la vegetació exterior aconseguint una certa desmaterialització de la coberta i fent més present el gran arbre a l’interior de la casa.

L’edifici ICTA-ICP situat al campus de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) és un centre de recerca en ciències ambientals i paleontologia. Coherentment amb els seus camps d’investigació, els usuaris de l’edifici van apostar per donar una resposta ambiciosa als reptes de sostenibilitat. L’edifici, un volum aïllat de cinc plantes de 40x40m i dos soterranis, allotja el següents usos. En planta baixa: vestíbul, bar, aules i administració; en les 3 plantes següents, despatxos i laboratoris; a la coberta, hivernacles i zones de descans; al semisoterrani, aparcament i sales de màquines; i al soterrani, magatzems i la resta de laboratoris. Tant els despatxos com els laboratoris, són usos amb molta càrrega interna que tendeixen a ser calorosos. L’ICTA-ICP s’ha dissenyat per a treure’n profit a l’hivern i per a dissipar-la a l’estiu. Plantegem l’edifici com una infraestructura adaptable i flexible a possibles canvis d’us.

El solar: Una parcel·la en una urbanització de l’Escala sense característiques especials, a prop de cala Montgó. Un solar de forma rectangular de 600 m2, amb tots els serveis urbans, topografia suau, orientat Nord-Sud en el sentit llarg del solar i sense preexistencies, ni vegetals ni construïdes. Les condicions: El programa és senzill, una casa per a la parella, però s’hi afegeixen unes condicions que ajuden a arrencar el procés de decisions: la casa ha de tenir dues plantes per tal de veure la muntanya del Pení i els turons del cap de Creus (no hi ha garanties, però l’esperança de tenir millor vistes que els veïns ens fa acceptar la condició). Els clients imaginen espais porxats en totes dues plantes com a forma de relació amb l’exterior. Poques habitacions però amb bany per a rebre convidats i una peça en planta baixa que pugui funcionar com a habitació auxiliar o magatzem de mobles i estris. El projecte: Donat l’entorn poc agraït del solar, es va proposar plantar la vegetació al seu perímetre. La intenció no era crear una tanca si no modificar el perímetre perceptiu mitjançant la densificació de la vegetació. Mentre la planta baixa es relaciona amb l’exterior més immediat, la planta primera es relaciona amb les vistes llunyanes del cap de Creus. Seran aquestes condicions les que marcaran la primera lògica constructiva de la casa: una estructura de tres plans horitzontals completament oberts en el seu perímetre. Amb l’objectiu de donar resposta al programa ‘confortable’ de la casa, el 50% de la superfície de cada planta s’ocuparà amb una caixa lleugera. Aquestes caixes es disposaran en sentits contraris en cada una de les plantes per tal de marcar la relació més òptima amb l'exterior segons el nivell. La capsa de planta baixa conté la cuina i una habitació auxiliar/magatzem. En aquesta planta la caixa es situa a nord per tal d'afavorir l'orientació a sud de l'espai galeria, funcionant així com a porxo a l'estiu i com espai captador al hivern. La capsa de planta primera conté dues petites habitacions. La seva mida afavorirà a l'apropiació de l'espai galeria que funcionarà com a mirador a l'estiu i com a estudi al hivern. Les capses contenen el confort mentre que l'espai vidriat es converteixen en espais no programats, aptes per a ser usats tot l'any en base a un funcionament tèrmic passiu. La construcció: L'estructura de pilars i lloses és la gran inversió patrimonial de la casa. No només conté la seva inèrcia sinó que també caracteritza els espais galeria i per extensió, els de tota la casa. Les capses pertanyen al món mecànic. Estan composades per entramats de fusta i tancaments de panell OSB i, per plaques de cartró-guix. La cambra d'aire dels tancaments permet allotjar una gran quantitat d'aïllament, evitar l’excés d’inèrcia en programes que s’han d’escalfar molt ràpid al hivern i el pas de totes les instal·lacions en una casa on l’estructura de formigó queda completament vista i no amaga res. El revestiment de les capses és de taulells de fusta-ciment. El funcionament: Les galeries s’orienten a Est i Sud i garanteixen un alt nivell de captació solar, així els espais poden funcionar de dia a l'hivern sense climatització, alhora actuaran com a coixí tèrmic per als espais de confort. De nit les cortines redueixen les pèrdues i una estufa de llenya permet l’ús dels espais. Aquest funcionament permet que la casa no es refredi en els períodes que resta buida. Les capses, altament aïllades, estanques i sense inèrcia si que són climatitzades amb un sistema de bomba de calor aerotèrmica que permet un escalfament molt ràpid dels espais d’ús quan els propietaris arriben després d’un llarg període d’absència.

El mur de pedra que limitava la finca recorria tot el solar i únicament deixava entreveure les copes dels arbres de l'interior. La materialitat i la irregularitat de les seves geometries li donaven caràcter i una presència especial. Però el planejament vigent obligava a unes cessions de vial que ampliaven l'amplada del carrer i feien impossible mantenir el mur existent. / Sense el mur existent, el primer i principal repte del projecte és aconseguir tornar a contextualitzar el solar, fer una casa de nova planta capaç de donar resposta coherent, respectuosa i honesta amb l'entorn. / En comptes d'ubicar-se al centre del jardí, es proposa rodejar-lo. Una casa que actui com a tanca. / Una casa-mur permet recuperar la continuïtat urbana i permet experimentar una nova tipologia molt allargada, tota en planta baixa, adaptada a la topografia i a la nova geometria del carrer. / La casa seguirà les lògiques materials i constructives del mur-tanca original, però adaptant-les als requeriments actuals. Es construirà integralment amb murs de càrrega, reutilitzant pedres del mur existent, barrejant-les amb àrids propis del solar juntament amb dosificacions de calç i ciment. En aquesta base de morter tradicional s'afegiran petites partícules aïllants de vidre reciclat insuflat. En comptes d'apilar, el mur s'encofrarà i s'anirà pujant amb una tècnica mixta entre la tàpia i el mur ciclòpic. Les capes exteriors que donen al carrer es repicaran fins fer aflorar la pedra, mentre que les cares interiors es deixaran amb l'acabat propi del mur encofrat. / Al llarg de la parcel·la el mur va variant el seu gruix i en molts casos es fa tan gruixut que permet allotjar els espais més estàtics de l’habitatge, o aquells que requereixen més privacitat, com poden ser els llits, banys, safareig, armaris, rentamans,... En una relació quasi fractal, es van resolent totes les escales del projecte, relacionant i encadenant espais cada vegada més grans fins al punt d'abraçar tota la parcel·la. Es produeix una seqüència entre els espais més domèstics i els àmbits més exteriors i salvatges. / Les relacions longitudinals es solucionen per davant del programa més estàtic, que queda adossat al mur, creant una llarga seqüència de galeries que permetran treure profit dels guanys solars durant el període d'hivern. Quan fa bon temps, les galeries es poden obrir totalment convertint-se en un gran porxo obert al jardí. Una transició entre els diferents climes de l'edifici que evoluciona constantment al llarg de l'any.