Es pot fer un altre restaurant Flash Flash cinquanta anys més tard? És lícit clonar un dels projectes més emblemàtics de Federico Correa i Alfonso Milá del 1970?
El projecte del restaurant Croma neix del gran respecte i admiració envers aquests dos grans arquitectes que, juntament amb Leopoldo Pomés, van ajudar a transformar l'arquitectura, l'interiorisme i, en definitiva, la cultura de la grisa Barcelona de la postguerra.
El Flash Flash va ser i és un dels restaurants més innovadors tant per l'interiorisme com per la gastronomia.
Sí, es pot fer un nou restaurant diferent del Flash Flash però que mantingui la seva essència. Precisament, aquesta va ser la principal premissa a l'hora de pensar al nou restaurant, el Croma. Tot i la utilització de la imatge icònica Pop (la fotògrafa que amb el seu flaix il·lumina el local) el resultat no és una còpia, no és un clon, sinó un restaurant nou i totalment diferent. Així, el Croma reinterpreta els principals trets del projecte de Correa-Milà dels anys 70, és a dir, els espais s'agrupen en zones mitjançant les illes de taules i terrasses a diferents nivells a través del banc corregut; l'alçada del sostre està controlada: els sostres són baixos, a escala humana, per tal de crear un lloc acollidor i casolà; té una geometria meticulosa, però que dóna lloc a un espai versàtil; crea un espai arquitectònic on la decoració sobra; la barra no és un element de separació, ni un element aïllat; utilitza materials amb acabat brillant: vidres, laminats, acer inoxidable, fustes lacades o envernissades, tot brillant,...
Ara bé, si el Flash Flash era una aposta radical en blanc i negre, eliminant fins i tot l'escala de grisos, al Croma és precisament l'escala de grisos la que agafa protagonisme al costat de l'aparició atrevida del color groc del paquet del rodet de fotos Kodak i, com a homenatge als anys 60, al bany es pot trobar una típica gamma cromàtica de l'època: el color violeta, verd, taronja, vermell i gris-blau.
Segurament, el punt més distintiu del restaurant són els 7 lluernaris màgics que el zonifiquen. Sorgeixen de la necessitat de baixar el sostre del local, originalment massa alt pel nostre restaurant. Aquest punt pot semblar contradictori, tenint en compte la demanda de sostres alts que busquen els restauradors actualment. Consideràvem que així es potenciaria l'efecte de recolliment i es crearia un espai més apaïsat.
Només en aquestes lluernes aprofitem tota l'alçada del local. La imatge de la noia fotògrafa que és la icona del Flash, es troba plasmada a totes les parets del Croma, i, apareix projectada calidoscòpicament a les lluernes, gràcies als múltiples miralls ia la seva imatge retroil·luminada generant una visió onírica i màgica.
La llum reflectida és d'un color igual al que transmetien els filtres de gelatina “orange” que s'utilitzaven als estudis de fotografia.
El local es divideix en tres zones: “La terrassa”, el menjador i la barra.
"La terrassa", una plataforma elevada 45cm sobre el menjador, característic recurs a l'arquitectura d'interiors dels anys 60/70, proporciona una sensació d'amplitud en un local de dimensions força reduïdes. Podríem dir que la terrassa és el lloc on un se situa per veure i ser vist.
La barra és el punt que articula tot el local; com a lloc de benvinguda, de distribució, de moble de suport, de moble pastisser i de pròpia barra de bar. És el punt de connexió entre tots els espais. Les diferents zones es creen mitjançant el característic banc corregut utilitzat en el Flash Flash però, en aquest cas, una picada d'ullet cap a un altre dels projectes de restauració emblemàtics de Correa-Milà, el del restaurant Reno, on les juntes de la tapisseria són verticals a cop d'horitzontals.
Llevat de les parets i el paviment, tots els materials tenen un acabat brillant; la fusta de noguera de la barra i dels mobles auxiliars, els cèrcols d'acer inoxidable de la façana i dels sòcols, la laca de les cadires, el laminat de les taules i del bany i, fins i tot els nous flaixos de la fotògrafa a xapa d'acer inoxidable polit, generen un joc infinit de reflexos i de llums.
El local s'il·lumina mitjançant la llum indirecta que proporcionen els flaixos i lluernes de llum artificial i es puntualitza mitjançant un carril de focus situat estratègicament al perímetre de les lluernes proporcionant la llum directa a cadascuna de les taules. La combinació d'aquests tres elements dóna enormes possibilitats lumíniques, des d'un restaurant completament diürn a un espai que funciona a la perfecció per acabar la nit amb un còctel merescut. És, en aquest moment, quan el món calidoscòpic pren el protagonisme. L'escena més canalla del Croma.
Les clàssiques lluminàries vermelles “M68” de Miguel Milá produïdes per Santa&Cole situades sobre l'única taula fixa del local i sobre el moble pastisser aporten un toc de color i de calidesa al local, així com les Headhat Bowl de color negre també de Santa&Cole col·locades al moble de l'entrada i com a llum de suport a la barra. Totes elles, evidentment, en acabat brillant.
Un dels espais que s'han dissenyat amb més detall és el bany. Un cop més, aquest es converteix en un joc de reflexos constants gràcies als miralls i al laminat brillant. El bany es converteix en lloc d'homenatges i records. Homenatge als colors de finals dels anys 60. El color violeta del laminat del bany regna per tot l'espai a excepció de les cabines que són cadascuna de color diferent; verd, taronja, vermell i gris-blau. Les lluminàries són un record de l'antic flaix de la fotògrafa icònica, el mític plafó de vidre opal, però, el real homenatge ens el trobem només entrar al bany, concretament, al distribuïdor: el “Pavelló de la fotògrafa” una mena de Santuari on, per primer cop, se'ns mostra una fotografia original de la noia del Flash sense el seu tractament gràfic característic.
I, finalment, la façana. Aquesta està formada per uns cèrcols d'acer inoxidable brillant, que recorden la façana del flaix, i per un fris. Un fris que actua com un gran anunci cap a l'avinguda diagonal. En ell, les nostres fotògrafes capten l'atenció del transeünt fent fotos constantment mitjançant la llum intermitent dels seus flaixos, enfocant sobretot el centre del local, just al lloc d'entrada per cedir tot el protagonisme al visitant: l'autèntic retratat.
Es tracta d'un local màgic, un espai que es va creant a mesura que la persona hi interactua. Un local que no deixa de sorprendre ja que es miri on es miri sempre s'acaba descobrint una nova fotògrafa que capta la teva atenció, et mira i et fa la foto.
