The Pelut Textile Colony, also known as the Conangle Colony, SAY Colony or Ymbern Colony - the surname of the family under which the factory complex operated for more than seventy years - is one of the large colonies in the Ges Valley, including La Mambla, Borgonyà, Vila-seca and La Coromina. El Pelut is one of the most unified complexes, a product of the industrialisation of the river Ter, made up of the following elements: the factory and the canal, the tenants‘ and managers’ dwellings, the gardens and the access bridge. The current appearance of the colony is the result of the constructions carried out during the first third of the 20th century, promoted by the Calvet brothers and completed by the Ymbern family. It is accessed via a stone bridge that crosses the river. The layout of the industrial buildings - built in choreographed stone in the Art Nouveau style - forms a square. The workers' dwellings, as well as the shops, laundries and sports fields, the adjoining farm and, above all, the magnificent gardens, designed by Nicolau M. Rubió i Tudurí, make it a unique example of an industrial colony in Catalonia. It should be noted that the industrial complex was left unfinished following the premature death of Eduard Calvet and that the original project would have been much more ambitious than what was finally carried out. Probably under the orders of the architect Riera - strongly influenced by the school of Gaudí - the industrial buildings were built. It is a group of 18 dwellings divided by the inn building, which would function as an occasional grocery shop and residence for the assemblers passing through the colony, a rear area with laundry rooms, a courtyard and vegetable gardens, a space for a summer dance hall and a landscaped area with sports courts. The construction of a commissary, a café-casino, a school and another group of dwellings was not completed. Workers' housing: a group of 18 dwellings in the form of a block between party walls with a ground floor and two storeys, with a backyard and laundry rooms located in the north of the colony. They have openings decorated with exposed brickwork and exposed pebbles. They have a double-sloped Romanesque roof with a ridge parallel to the façade and gables open to the façade. The ensemble has a Catalan Art Nouveau-noucentista appearance with all the features of the period: traditional materials, decorative brickwork and a predominance of the full façade over the recess in the composition of the façades. In the central space of this complex, the façade of what used to be the old inn-grocery shop stands out, which was a building of considerably larger dimensions than the rest. The remaining buildings housed several families per floor. They are currently empty and in a considerable state of ruin. Managers‘ dwellings: a group of 4 dwellings in the form of a block between partitions with a ground floor and two floors, with a rear courtyard located between the block of workers’ buildings and the factory. It has biformed and triforated openings decorated with exposed brickwork and exposed river pebbles. The roof has a Roman tile gable roof with a ridge parallel to the façade and gables open to the façade. The complex has a modernist-noucentist appearance with all the features of the period: traditional materials, decorative exposed brickwork and a predominance of the full over the empty in the composition of the façades. Factory: a complex made up of six different naves enclosing a large inner courtyard. These naves are of exposed brickwork and have a gable roof with Roman tiles and a ridge perpendicular to the façade. The south and southeast aisles have semicircular windows that provide ample light. Originally, there were no naves on the north side of the courtyard; this sector is where the directors' houses are located. Two of the halls have cellars lit through an English courtyard. Today, the factory is operated by two companies and a large hall has been built in the former central courtyard. Canal: 200 m long canal made of retaining walls of boulders and cement. On the side separating the canal wall and the river, there is an area with poplar trees. On the other side, there is a stone railing from which the canal, the lock and the river can be seen. The canal is just over 9 m wide. It has two sluice gates: the sluice house and a bottom discharge gate, a few metres from the first one. It channels the water towards the southern nave, where the turbine is located. Gardens: located to the east of the factory and the managers‘ houses and below (southeast) the workers’ houses, they border the canal on the south side. They occupy what should originally have been the central space of the colony. They are romantic gardens with a geometric layout and pedestrian paths, designed by the master builder Josep Maria Riera and Nicolás Rubió i Tudrí. They feature both native and imported plant species. The space between the gardens and the factory was originally a sports area made up of two football pitches and a tennis court. Elements of the original lighting system are also preserved, such as street lamps from the 1920s and 1930s. The gardens are currently abandoned and in a precarious state of conservation. Access bridge: This 85-metre-long bridge is very beautifully made and monumental in appearance, especially the entrance arch, built with blocks of crushed stone, which forms an ensemble of perfect architectural lines. It has six semicircular arches of 14 m each, framed in brick. On both sides there is a railing in the same style as the canal railing. The paving is asphalt and there are pavements on both sides. In 1920, work began on a stone bridge under the patronage of the Calvet house. It is the only bridge in the whole of the Torell sector that withstood the 1940 downpour, but the abutments on the north side were damaged when they were dislodged and were repaired by the Ymbern company. Until the Borgonyà bridge was built in 1957, all the traffic between Torelló and the Pyrenean regions had to necessarily pass over this site. The origins of the Ymbern settlement can be traced back to an establishment that worked there in 1859, when the businessman Joan Camps set up a leather tannery (which is why it is known as El Pelut). Years later, it changed its use for the production of cotton spinning. In 1879, it changed ownership to Valentín Fath, who also founded the colony of La Mambla. In 1882, Fath entered into a partnership with the manufacturer Vehil. In 1889 it suffered a serious fire that completely destroyed it. Between 1893 and 1904 it passed into the hands of Lluís Madirolas, who resumed production by rebuilding the burnt parts. In 1905, the factory passed into the hands of the Calvet brothers, who gave the factory its current appearance. The project came to a halt in 1917. In 1930, the Ymbern family modernised the colony by replacing the old turbine with an alternator. In 1935, it was decided not to continue with the previous project to extend the colony, reducing the elements to the factory complex, the 18 dwellings, including an inn-grocery shop, a block of 4 managerial buildings, the colony gardens and the access bridge from Torelló.

Església de planta basilical, de reduïdes dimensions, de tres naus i amb absis semicircular. És orientada de nord a sud, amb la façana principal a nord. Per l 'oest està unida mitjançant un cos intermedi a un edifici que és una habitatges d 'aire noucentista; en canvi, el seu lateral est és lliure. Ambdós edificis formen un conjunt ben integrat. L'església és feta, exteriorment, de pedra sense polir i tallada en carreus regulars amb els quals es composa tota la construcció, de manera que en forma part inherent l 'ornamentació. Des del punt de vista estilístic, és un edifici eclèctic on es conjuminen elements neoromànics i neogòtics reinterpretats de manera personal, que li atorguen un caire de modernitat, amb la tradicional concepció basilical, en planta i secció, recuperada del renaixement. La façana principal segueix una forma esglaonada reduint -se en altura a causa de la secció marcada per la nau central i les dues laterals, més baixes. S 'acaba estilitzant lleugerament amb l 'ajuda del campanar d'espadanya de dos ulls que corona la façana. Està marcada per un eix de simetria en el que apareix el portal d 'entrada d 'arc de mig punt, amb una arquivolta decorada amb motius geomètrics quadrats refosos. Les impostes formen una paraula a dreta i esquerra que composen el nom de Domus Domini. La porta és de fusta reblonada. Segueix l 'eix una finestra esvelta i ornamentada, acabada amb arc calat amb un rosetó en el timpà. Il·lumina i acoloreix l'interior gràcies a un vitrall policromat que forma unes onades molt particulars i ornamentades a base de roses vermelles; a sota hi ha una barbacana o matacà, sustentada per cartel·les, que serveix per protegir el portal. Al laterals d 'aquest eix central, ja situats en la secció corresponent a les naus petites, se situen dues finestres més en forma de gran espitllera amb perfil acabat amb arc lobulat. En el seu perfil s 'hi disposen aparells més rústecs i sobresortits. El tancament és un vitrall semblant al del finestral central i està protegit per una barra vertical de ferro forjat ornamentat amb florons. Les façanes laterals són gairebé cegues i presenten com a decoració un ritme de permòdols de cornisa en dos nivells, corresponents a l'alçada de les naus, estan cobertes amb teulades inclinades. Al lateral est apareix una segona porta més simple, d'arc de mig punt i amb un gablet de pedra. L'absis encapçala la nau principal pel sud, amb la part superior del perímetre semicircular recorregut per una sèrie de finestres en arc de mig punt i amb esplandit inclinat, que il·lumina l 'interior mitjançant petits claustres calats amb vitralls policromats, formant grups de tres en cada un dels arcs. Té coberta semi cònica. L 'altar també és il·luminat per un òcul circular situat a la testera sud de la nau. Totes les obertures filtren una llum policromada gràcies als seus magnífics vitralls la qual cosa proporciona un cert aire màgic a l'interior. La nau central és coberta en el seu interior per una volta apuntada i els arcs que sustenten les naus laterals també són ogivals, amb els capitells decorats de maó. Els murs són arrebossats i pintats, amb elements en ressalt de maó rogenc vist, i amb decoracions estucades i pintades a l 'absis. Sobre el vestíbul hi ha un altell destinat al cor, al qual s 'accedeix per una escala a cada lateral, molt estreta i inclinada. Es protegeix amb una barana de forja molt ornamentada. A l 'extrem de la nau lateral esquerra, just al costat de l 'altar, hi ha un recinte tancat per una reixa, feta també de forja molt decorada. Al seu interior hi ha la custòdia i s 'il·lumina per una finestra policromada oberta a la testera de la nau. L 'altra lateral s 'usa com a sagristia i està tancat d 'obra. Davant seu, hi ha un petit altar dedicat a la Mare de Déu. Un altre element a destacar és una pica baptismal de pedra amb secció cilíndrica i amb una tapa cònica. Aquesta església, dedicada al Sagrat Cor, es construí arran de la instauració de la colònia tèxtil de la Coromina. Coneguda també per fàbrica Pericas i situada a l'extrem del terme de Torelló, sota Conanglell. La colònia es creà sobre un antic molí l'any 1874. L'església, segons indica el portal, es construí o més ben dit s'acabà a l'any 1906. Aquesta fou de les primeres obres que dissenyà l'arquitecte Pericas i Morros, el qual treballava dins d'una estètica híbrida, que girava l'entorn de les solucions gòtiques i tendències gaudinianes amb l'ús de la pedra sense polir.

S'accedeix al puig de les tres creus per un camí tortuós que coincideix en part amb el Via Crucis que surt del santuari de Rocaprevera. El cim del turó és totalment aplanat i s'ha construït una terrassa de lloses de pedra. El perfil té una barana de pilons de pedra que sustenten un passamà de ferro. A la banda est hi ha les tres creus sobre una base d'obra. La creu central és la més gran que les altres. És una representació del Calvari, amb Jesús al centre i els dos lladres a cada banda. Les creus són de ferro i tenen una base de pedra picada amb una columna i un capitell poligonal. Les creus són gregues amb un cercle que uneix les aspes. En el paviment hi ha representada la rosa dels vents i marca la situació dels pobles i cims propers. Sembla que ja abans del 1686 hi havia tres creus de fusta en aquest mateix indret. Aquí s'hi celebrava el trobament de la Santa Creu el 3 de maig. Es feia un via crucis que sortia de l'església de Sant Feliu fins a arribar aquest cim. Després van passar a fer una processó amb cants de lletanies. El 1736 es va fer una reparació de les creus, que al ser de fusta es malmetien amb facilitat. A principis del segle XX la creu principal era de fusta i les altres eren de ferro i sobre una columna d'obra. L'any 1913 se celebraren les festes constantinianes i es col·locaren les noves creus que es van pagar amb una subscripció popular.

Pont d'accés: Pont de 85 m de llarg de molt bella factura i d'aspecte monumental, característica que li dona sobretot l'arc d'entrada, construït amb blocs de pedra picada, que forma un conjunt de perfectes línies arquitectòniques. Té sis ulls d'arc de mig punt de 14 m cada un, emmarcats amb maó. A banda i banda hi ha una barana que segueix el mateix estil que la barana del canal. El paviment és asfàltic i té voreres a banda i banda. El 1920 es van iniciar les obres d'un pont de pedra amb el patrocini de la casa Calvet. És l'únic pont de tot el sector torellonenc que va resistir l'aiguat del 1940, però els estreps de la part de tramuntana van patir desperfectes en quedar descalçats i van ser reparats per la casa Ymbern. Fins que es va construir el pont de Borgonyà el 1957, tot el trànsit entre Torelló i les comarques pirinenques va haver de circular forçosament per aquest indret

Capella de planta de creu amb capçalera semicircular i campanar adossat. L'estètica actual de l'edifici poc té a veure amb l'església original. La reforma realitzada per Josep Maria Pericas va conferir-li un segell i estil personal. El santuari està format per dos edificis contigus: l'església i l'habitatge de l'ermità. La façana principal de l'església s'alinea a la construcció de planta baixa i pis que serveix d'habitatge. La porta d'accés, que centra la façana, és arcada i queda protegida per un porxo de coberta inclinada sustentat per columnes dòriques. Sobre el porxo hi ha una fornícula que resguarda l'escultura de la Mare de Déu de Rocaprevera. L'església té forma de basílica d'una sola nau però es configura per la juxtaposició de diversos cossos. És de planta quadrada al primer nivell i circular al segon, amb obertures de mig punt. La nau presenta una coberta a dos aiguavessos amb el carener paral·lel a l'eix longitudinal de la basílica. Queda ocult darrera d'un frontó de línia barroca. Al seu interior hi destaca el cor, amb un revestit de rajoles de ceràmica verda vidriada entre els cairons i les bigues de fusta. Aquest tractament s'utilitza al sostre de la nau principal. Els murs de la nau estan reforçats per unes arcades cegues que podrien semblar capelletes, però com que són molt poc profundes no serveixen com a tal. A la base de l'absis hi ha un recobriment de carreus de pedra ben tallats i polits, i està coronat per unes filades d'arcades amb vitralls i una sanefa imitant les dents de serra. S'estructura en dos pisos: un a la part més baixa que queda sota el nivell de la nau, a mode de cripta i un superior que fa de cambril de la Verge i s'hi accedeix per la girola. L'interior de l'absis queda il·luminat pels múltiples vitralls policroms Té un creuer amb cimbori, a l'exterior és quadrat tot i que a l'interior forma un fals sostre pla cassetonat, cobert amb una teulada de ceràmica verda. A cada costat té un òcul practicable a través d'un sistema de farratges. També té un campanar de planta quadrangular amb acabament de llanternó cilíndric coronat amb coberta cònica i un penell. L'ermita de Sta. Maria de Rocapervera fou erigida el 1284 per Mn. Marc Roca. Originàriament era un oratori que ha estat reconstruït en tres ocasions; com a capella romànica al segle XV (1429 a càrrec d'Antoni Vinyes) i com a capella popular al segle XVIII (1781). Finalment, fou construïda de nou el 1923-1924 per la devoció popular, associada al culte a la verge. El temple actual té unes dimensions majestuoses i és el resultat de l'anomenat “estil Pericas”, a mig camí entre el Noucentisme i el Modernisme amb manlleus de l'estètica clàssica i romànica.

Residential house with a rectangular layout, ground floor and two storeys, featuring a hipped roof formed by flat tiles arranged diagonally like scales. It also has a square-section tower attached to the left side. This tower consists of four storeys with a hipped roof. The windows are located only on the top floor, giving the tower the appearance of a Romanesque bell tower. At the apex of the roof there is a weather vane. Its height makes it stand over four metres above the house. It is constructed with unpolished ashlar, giving it a rustic appearance. The dwelling has a refined appearance thanks to its decorative elements. While the same type of stone forms the plinth, the jambs and the openings on the first floor, the rest of the walls are rendered and painted yellow. The house's entrance portal is next to the tower and is arched, forming a flattened arch that blends into the plinth. On the same axis, and at the first-floor level, there is a greenish ashlar stone engraved with the date 1921 and signed with the initials J.Mª P, the name of the architect who designed the project. On the first floor, rectangular and relatively large windows are arranged, connected by strips of unpolished stone. On the second floor, the openings are smaller, and the lintels are decorated with finely detailed esgrafiados in a reddish hue, just below the cornice. On the northern side, there is a gallery with a single-pitched roof and small windows in the upper section. In the southeast corner stands the Virgin of the Rosary. In the centre of the northeast façade, there is a semicircular bay window with a conical roof. It is opened by a mullioned window divided by two columns of composite Corinthian style. On the northwest façade, also on the first floor, there is an attached gallery open with three semicircular arches. At its western end there is a private chapel with a semicircular apse covered by a gable roof. The second floor features smaller openings framed by two mouldings. Above them, there are esgrafiados in reddish tones with medallion shapes, located just under the roof eaves, which are supported by brackets and corbels. The west façade opens onto a garden through a second porch on the ground floor. It consists of three semicircular arches supported by rustic pillars on the sides and two finer columns with decorated capitals in the centre. Above, there is a terrace connected to the roof of the chapel dedicated to the Virgin of Montserrat. On the left side, there are four arches opening onto the west façade with stained-glass windows, each depicting a saint. The three semicircular arches on the right side lead to the service quarters and are supported by columns with capitals sculpted in vegetal forms. The spandrels are decorated with paintings of medallions and geometric patterns. The interiors are decorated in accordance with Pericas’s specifications: coffered ceilings, ceramic pavements, stained-glass windows, glazed ceramic dados and geometric and border paintings on the walls. The furniture is also carefully integrated into the ensemble. The building is surrounded by gardens enclosed by a stone wall made with river cobbles. The garden follows a strongly marked and symmetrical axis inspired by Renaissance French gardens, with a pond and a sculptural fountain featuring two symmetrical lions. The garden is populated by cypresses, firs and plane trees, as well as some shrubs shaped into geometric forms. The ancestral home of the architect Pericas is located between Puig de les Tres Creus and La Coromina. It was built around 1920, with the entrance portal completed in 1921. It served as the residence of the architect who designed it, Josep Mª Pericas. In fact, it was conceived as a summer house for the architect and his wife. Its stylistic lines blend several styles, showing a certain eclecticism, as the architecture oscillates between Neo-Romanesque, Noucentisme and Catalan Art Nouveau. It was expropriated during the uprising of fascist military forces against the government of the Second Republic and occupied during the Spanish Civil War. Although the original furniture disappeared, the structure did not suffer significant damage. Being located in an area somewhat removed from the urban centre and due to its dimensions, it was converted into a sanatorium for patients with contagious diseases. The naturalist physician Honorio Gimeno Pérez (1907–1991) gave popular lectures there.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres de planta baixa, tres pisos i golfes. La coberta és a doble vessant amb pendent pronunciada amb el carener perpendicular a la façana i té un ràfec de molta volada. A la façana podem veure que cada pis està tractat de manera diferent. A la planta baixa hi ha tres finestrals que van de dalt a baix amb un enreixat de ferro decorat. El parament està arrebossat imitant carreus. Al primer pis apareix un gran balcó que ocupa tota l'amplada de façana, amb una barana feta amb un entramat de muntants i travessers. Al darrera de la façana el finestral es divideix per columnes de pedra, separades però del pla de la finestra. La vidriera es compon mitjançant la repetició d'un mòdul format per diferents vidres translúcids de diferents colors. La façana està aplacada amb rajola ceràmica vitrificada. A partir d'aquí comença la tribuna que identifica el segon pis. En aquest trobem una superfície de carreu abuixardat i finestres separades només per un matxó prim. Al tercer pis trobem quatre finestres dins d'una única franja de pedra que les unifica. La façana es corona amb un capcer agut, amb una ampla barbacana que conté les obertures que ventilen la planta de sota coberta. Aquestes tenen forma de gelosies quadriculades. El ràfec descansa sobre uns colls de fusta i el revers dels quals està revestit de ceràmica vidrada. L'aspecte que aquest edifici té avui en dia es deu a la reforma de l'immoble que dugué a terme Josep Maria Pericas entre 1957-1958. L'arquitecte fa servir el seu llenguatge personal amb certes influències modernistes i noucentistes. Els elements més destacats són l'escala i la cornisa. Posteriorment ha sofert poques alteracions. L'any 1966 es va enrajolar el terrat. El tancament de la biblioteca i la reforma de l'oficina de la Caixa és el més destacable.