La torre del rellotge s'emplaça al centre de la plaça de la Vila de Gràcia i, amb gairebé 33 metres d'alçada, es configura com la torre pública més alta del districte. Tot i que està construïda majoritàriament amb carreus de pedra, es va emprar maó per a la construcció de les finestres que s'hi obren, les franges verticals que la decoren i els angles de l'estructura. La torre presenta una sòlida base quadrada de pedra, que es remata en cadascuna de les seves cares amb els escuts de la vila de Gràcia, de Barcelona, del Principat de Catalunya i de les armes de la reina Isabel II. Al pany de la base que afronta a l'edifici de l'Ajuntament hi ha una font -emmarcada per un gran arc- que presenta dues canelles esculpides amb forma de cara que expulsen l'aigua per la boca. A la banda superior de la font, emmarcada també per l'arc, es troba una placa commemorativa que recorda l'any de la seva construcció (1864), els danys patits durant la sublevació popular de les quintes de 1870 i la seva restauració de 1882. Sobre de la base quadrada es desenvolupa el cos de la torre pròpiament dit, de planta octogonal tot i que les vuit cares no presenten una mida unitària sinó que les que conformen els angles són més petites i projectades, més aviat, com una mena de xamfrà. És per aquest motiu que les finestres que s'obren a la torre es disposen només a les quatre cares principals que coincideixen amb les del quadrat de la planta baixa. La torre s'organitza en alçat en tres nivells clarament diferenciats, el primer dels quals es desenvolupa directament a sobre del pòdium quadrat i es remata amb una gran cornisa. Aquesta cornisa es troba decorada amb dotze plaques esculpides que representen el zodíac i que constitueixen l'element més emblemàtic de la torre, ja que la converteix en l'única torre civil de la Vila de Gràcia (la resta eren campanars d'església). El següent cos, de més alçària que l'anterior, disposa de dos grups de finestres que es configuren com petites obertures de maó disposat en sardinell i que queden emmarcades per les franges verticals de maó que decoren la torre. Aquestes franges es desenvolupen fins a la cornisa que clou aquest segon cos i es rematen amb una mena d'arcs que recorden els de les construccions del romànic de muntanya. Aquesta cornisa -que separa el segon cos de la torre del coronament- es desenvolupa a manera de voladís corregut, fet que dona origen a un element de circulació que envolta el darrer pis. Aquesta balconada correguda amb barana de ferro, té sentit per la mateixa estructura de la construcció: una torre campanar amb rellotge. Al darrer pis es disposa un rellotge de quatre esferes que permet ser vist des de qualsevol punt de la vila. La maquinària va ser construïda pel rellotger d'origen suís Albert Billeter, autèntic precursor dels rellotges elèctrics a Espanya. Tot rematant l'estructura, es disposa una gran campana obra d'Isidre Pallarès i decorada amb frisos molt treballats, l'escut de Gràcia i relleus de Sant Isidre, la Mare de Déu de Gràcia i el Santíssim Sagrament. A la planta baixa, es localitza una porta que permet accedir a l'interior de la torre, on es localitza una escala en espiral de volta seguida i sense replans que permet arribar a la maquinària del rellotge.

El parque de la Ciutadella se extiende sobre los restos del antiguo fuerte que se construyó en el siglo XVIII para controlar militarmente Barcelona, junto con el Castillo de Montjuïc, y poder someter la ciudad a un fuego cruzado si volvía a sublevarse. Liberado el espacio alrededor de la ciudad y comenzado el plan Cerdà, los militares imponen, para el derribo del fuerte, la condición de que los terrenos deben convertirse en un parque. Este se somete a concurso, que gana Josep Fontserè gracias a su capacidad de entregar los terrenos contra los restos del barrio de la Ribera, derribado precisamente para construir el fuerte, y contra la ciudad que crece organizada por Cerdà. Contra el barrio de la Ribera, Fontserè dispone una urbanización organizada por el paseo del Born y por el actual paseo Picasso, ambos paralelos, culminados por el mercado del Born. Contra el Eixample, Fontserè dispone lo que se convertirá en el paseo de Sant Joan. El proyecto sufre dos contratiempos importantes: el primero, cuando se fuerza a Fontserè a conservar parte de los edificios de la Ciutadella (como el que actualmente aloja el Parlamento de Catalunya) y a disponer un depósito de agua que acaba convertido en la cascada monumental que el mismo Fontserè proyecta con la colaboración de un Antoni Gaudí todavía estudiando. El segundo es la Exposición de 1898, que retrasa su urbanización. Esta se lleva a cabo episódicamente a lo largo de las décadas siguientes, nunca completada en la vertiente sur donde el alcalde Porcioles acabará construyendo el Zoo que impide la conexión con el Poblenou. Actualmente se conservan todos los jardines, de inspiración romántica, pautados por los edificios existentes y los que se construyeron a principios del siglo XX, que producen uno de los paseos más agradables de la ciudad. La cascada monumental, donde Gaudí jugó un papel decisivo, sigue abierta al público y es visitable. El parque se mantiene guardado por una valla perimetral y el Zoológico sigue esperando el traslado. Cuando se haga, el parque alcanzará, por fin, su perímetro original.