Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores arquitecturacatalana.cat

credits

Quiénes somos

Colegio de Arquitectos de Cataluña:

Àrea de Cultura

Directores:

2019-2022 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2022 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2022 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Con el soporte de:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Diseño y Programación:

Nubilum Edittio
Sugerencias

Buzón de sugerencias

Solicita la imagen

Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.

El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.

Imagen solicitada:

* Si la memoria tiene autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios' .

* Si las fotografías tienen autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios'.
Puedes adjuntar hasta 5 archivos de 10 MB cada uno como máximo.

En Imágenes

  • Joan Amigó i Barriga

  • Joan Amigó i Barriga

Obras

Sobre el Mapa

Constelación

Cronología

  1. Casa Planas

    Joan Amigó i Barriga

  2. Farmàcia Surroca

    Joan Amigó i Barriga

  3. Casa Matamala

    Joan Amigó i Barriga

    Casa Matamala

    Edifici d'habitatges amb planta baixa i dos pisos, on destaca sobretot els cuidats acabats de façana, especialment el disseny dels esgrafiats, i els balcons. La part posterior ha estat desvirtuada per una mala reforma els anys 60. Josepa Umbert sol·licità el 1902 el permís d'obres. "Algunes de les obre més representatives del modernisme d'Amigó s'inspiren en formes de l'art vienès anomenat sezessionstil" [A cada època el seu art, El Punt, 14 de juliol de 2002]
  4. Escola dels Germans Maristes

    Joan Amigó i Barriga

    Escola dels Germans Maristes

    Edifici amb semisoterrani, planta baixa, pis i golfes. Estructura metàl·lica -visible a les columnes de fosa que sobresurten dels murs-. La façana, estucada en blanc i rosa amb els emmarcaments de les obertures i el balcó amb motius florals, és característicament modernista. El peticionari va ser Pío Mir Matas. Pius Mir i Mates sol·licità el 1901 permís per a edificar un local per a la Joventut Catòlica, que segons els plànols havia d'estar format una secretaria, cafè-bar, sales de reunions i sala d'actes. L'edifici, encara inacabat -la sala d'actes no fou mai construïda; el seu lloc l'ocupa actualment el pati escolar- fou cedit (1903) als germans Maristes, que el transformaren en col·legi. Fou reconstruït després de la guerra civil. "Algunes de les obres més representatives del modernisme d'Amigó s'inspiren en formes de l'art vienès anomenat sezessionstil" [A cada època el seu art, El Punt, 14 de juliol de 2002]
  5. Panteó Francesc Guixeras Viñas

    Joan Amigó i Barriga

     Panteó Francesc Guixeras Viñas

    Sepulcre amb fossa de pedra i teieres de ferro que sustenten cadenes. Les línies decoratives mostren figures geomètriques sezessionistes amb elements gòticonaturalistes. La llosa, situada en posició excèntrica, porta la inscripció "Propiedad de Francisco/ de A. Guixeras/ Viñas y familia".
  6. Casa Andreu Clarós i Creixell

    Joan Amigó i Barriga

  7. Casa Pau Rodon

    Joan Amigó i Barriga

  8. Casa Enric Pavillard

    Joan Amigó i Barriga

    Casa Enric Pavillard

    Joan Amigó pertany a la segona generació d’arquitectes modernistes, juntament amb Raspall, Jujol i Masó. A la casa Pavillard, el modernisme es deixa sentir més en els detalls que no pas en la concepció general. La casa, amb tres façanes al carrer, adopta un esquema simètric en la configuració planimètrica, si bé l’ordenació vertical és més agosarada. Les dues plantes superiors formen un únic cos molt més alt que el cos de la planta baixa, tractat amb una gran senzillesa i sense ornaments. Una tribuna de ferro i vidre enllaça amb un balcó que recorre els tres trams de façana, amb una barana de forja molt elaborada. Els paraments del cos superior estan tractats amb un estuc que imita un carreuat de pedra, juntament amb uns panys ornamentats amb motius naturalistes. Es tracta d’una interpretació de la planta noble que incorpora solucions ornamentals sezessionistes, alhora que presenta una solució molt lliure en la disposició general de la volumetria.
  9. Fábrica Gottardo de Andreis Metalgraf Española

    Joan Amigó i Barriga

    Fábrica Gottardo de Andreis Metalgraf Española

    El projecte afronta la rehabilitació d’una fàbrica de tres plantes com a institut d’ensenyament secundari. La nau té tres crugies longitudinals, totes tres de la mateixa amplària. Els pilars de la planta baixa i primera són de formigó, mentre que els de la segona són peus drets de fosa. Els sostres són a base de revoltons ceràmics suportats sobre bigues de gelosia. Tota la intervenció es basa en el respecte de les preexistències estructurals; s’hi operen unes sostraccions i uns afegits que organitzen el programa i les circulacions i estableixen una clara jerarquia espacial i funcional entre totes tres plantes.
  10. Fàbrica d’Anís del Mono

    Joan Amigó i Barriga

    Fàbrica d’Anís del Mono

    La fàbrica de l'Anís del Mono es troba ocupant una illa de carrers formada per l'avinguda d'Eduard Maristany, el carrer de la Mar Mediterrània, la Plaça Rosa dels Vents i el Passeig Marítim, entre la línia de ferrocarril i la costa a la ciutat de Badalona. Es tracta d'un complex industrial aïllat format per diferents cossos o naus de planta bàsicament rectangular adossats formant diversos patis amb cobertes majoritàriament a doble vessant. El recinte està delimitat per una paret de tanca que té l'entrada principal a L'Avinguda Eduard Maristany, on hi ha la reixa d'entrada flanquejada per dues pilastres motllurades amb imposta i coronament fets de maó, que sostenen el cartell d'Anís del Mono. Al costat de la reixa d'entrada hi ha una altra entrada més petita, una porta d'accés d'arc escarser amb guardapols. Aquesta paret de tanca té la mateixa configuració del sòcol que es troba al llarg de tota la façana, amb una franja de rectangles endinsats, i presenta a més un teuladet i un entaulament de maó. La fàbrica és el resultat d'una addició de naus al llarg del temps. A la façana principal destaca un conjunt de diferents volums rectangulars en forma de L amb cobertes a doble vessant, excepte la del cos central que és trencada o mansarda amb teules ceràmiques vidriades de colors terrosos i verds. L'ala que dóna a la Plaça Rosa dels Vents està formada per dues naus adossades de diferent llargària que consten de planta baixa i un pis. Les façanes d'ambdues naus tenen el mateix tractament, constant de sòcol i una gran obertura centrada i reculada respecte al plom de la façana que ocupa les dues plantes. Aquesta obertura acaba en un arc apuntat i es troba segmentada a través d'una sèrie d'eixos: quatre llisos a la planta baixa travessats a la part superior per un altre eix horitzontal que forma cinc petites obertures quadrades i altres quatre eixos verticals o pilastres al pis que es rematen a la part inferior i superior amb sengles regruixos esglaonats. La planta baixa està dividida del pis amb dues cornises que ressegueixen tota la llargària de la façana delimitant l'angle cantoner i a l'interior de les obertures formant una mena d'entaulament amb el fris amb quatre eixos verticals que estan en correlació amb els altres superiors i inferiors. Sobre l'arc hi ha una motllura corbada. La part superior té el capcer a doble vessant formant un graó al centre. Entre les dues naus hi ha un dibuix policromat on es veu el logotip del mico. La façana principal del cos central és d'una nau i presenta un gran portal envidriat amb un medalló al centre, a la part superior, amb el logotip de la marca de l'Anís del Mono. El perímetre d'aquesta obertura està delimitat per pilastres, entaulament i cornisa que ressegueix el perfil de l'arc. Aquest portal és un gran arc peraltat apuntat que es troba segmentat en tres amb una part central més ampla que conté una motllura d'arc peraltat de mig punt, que fa d'entrada. Aquest arc més petit té dos eixos verticals motllurats a l'interior que van des de la línia d'imposta fins a l'intradós. El capcer d'aquesta nau té les arestes trencades en diferents segments. A l'interior de la nau hi ha la destil·leria, una gran sala que té al centre un aparell rectificador "Savalle" procedent de París d'una capacitat de 10500 litres i a cada lateral hi ha quatre alambins de 1000 litres cadascun amb les seves respectives calderes sobre una tribuna metàl·lica. En el costat que dóna a l'altre ala té un cos adossat de planta trapezoidal, format per planta i pis i amb coberta plana amb una entrada amb emmarcament d'arc escarser i a sobre una obertura, la solució de la qual recorda a un matacà acabat en un arc georgià. A l'altra ala destaquen dues naus adossades que mantenen una configuració semblant a la primera, però només presenten un nivell d'altura i les obertures són rectangulars d'arc pla. La part superior es remata amb dues cornises horitzontals tot al llarg de la façana que sobre les obertures formen un capcer d'un graó. A l'interior del recinte a la part posterior que dóna al Passeig Marítim hi ha una xemeneia feta de maó de secció circular i de forma troncocònica acabada amb un coronament senzill format per diverses anelles. L'any 1870 els germans Josep i Vicenç Bosch registren la firma José Bosch i Hermano. A causa del creixement de l'activitat productiva i comercial l'empresa abandona l'antiga fassina del carrer Soledat i construeix el 1880 una nova fàbrica. El 1878 la marca Anís del Mono es registra formalment a Espanya. En un principi es fabricaven una gran varietat de begudes, entre les quals hi havia diferents classes d'anisats. No va ser fins al període 1907-1911 que l'Anís del Mono es va convertir en l'únic producte fabricat. La fàbrica es construeix en dues fases. Una primera de 1880 a 1922 i una segona a partir del 1970. L'any 1884 es tanca el terreny que arriba fins a la platja; en el període de 1885-1914 es construeixen magatzems, un paller i es fan reformes en l'interior de les estances per a instal·lar les oficines. A inicis dels anys 70 una part dels cossos existents són enderrocats per a construir-hi noves naus. El mestre d'obres que va projectar els plànols originals va ser Jaume Botey, padrastre de l'arquitecte Joan Amigó. Aquest últim, l'any 1904 va continuar els treballs i les diferents obres de reforma i manteniment de la fàbrica. L'any 1922 l'enginyer Tomàs Flaquer va fer-se càrrec de la reorganització d'algunes dependències i d'una part de la façana actual. L'última intervenció que es va dur a terme a principis dels anys 70 va ser obra de l'enginyer industrial Ramon Vallrimbles. Es considera la fàbrica d'anisats més important de Badalona. Destaca del conjunt pel seu valor patrimonial la sala de destil·lació, el vestíbul, l'arxiu i el despatx de gerència, d'estil modernista. En el recinte original al llarg del temps s'han anat afegint altres naus que han permès la modernització de les instal·lacions per a una millor producció. La destil·leria que encara està en funcionament manté els processos artesanals i industrials amb els quals va originar-se al segle XIX. L'any 1975 el grup Osborne va comprar la totalitat de la societat. Actualment la fàbrica, a banda de la fabricació d'anís, també es dedica a la producció dels Aromes de Montserrat i acull el Museu Anís del Mono.
  11. Casa Miquel Badia

    Joan Amigó i Barriga

  12. Panteó Família Bosch

    Joan Amigó i Barriga

    Panteó Família Bosch

    Panteó de grans dimensions. La base, de pedra, amb motius vegetals, escuts i imatges representant la mort, enclou la cambra sepulcral, semi-soterrània, tancada per una reixa de ferro forjat. Unes escales laterals porten a la plataforma superior, de marbre, on es dreça un fals sarcòfag, també de marbre, molt treballat amb garlandes de roses i corones, d'estructura gòtica i un crucifix de bronze. Llúcia Costa, vídua de Bosch, sol·licità el permís d'obres per a construir el panteó l'any 1907.
  13. Fábrica Can Casacuberta

    Joan Amigó i Barriga

    Fábrica Can Casacuberta

    Edifici industrial que ocupa tota la illa de l'eixample de Badalona, d'aproximadament 60 x 120 m. Constava de 17 naus paral·leles, d'estructura metàl·lica, sobre columnes de ferro. El més significatiu d'aquest recinte era la coberta amb dents de serra, jàsseres, columnes i tirants de ferro colat a càrrec de l'industrial badaloní Fèlix Gallent. En aquest disseny també va combinar la volta catalana per a permetre una cobertura més àmplia amb il·luminació zenital. Exteriorment, el tret de disseny característic de l'edifici són els testers de les naus, de perfil i vaga ressonància vienesa. L'any 1992 es va inaugurar la Biblioteca Central Urbana Can Casacuberta a partir de les reformes dutes a terme per Antoni Poch i Jordi Moliner. Gràcies a l'ampliació del 2007 per part de l'arquitecte Antonio Sanmartín, es va ampliar la superfície útil a 4.070 m2 amb la inclusió de l'Espai Betúlia, centre cultural dedicat al foment i difusió de les lletres. De l'estructura original es conserva l'espai interior i les façanes del carrer Enric Borràs i Colom, amb les testeres motllurades. Durant la dècada dels anys 20, l'antic propietari de la fàbrica, Josep Giró, va vendre a l'empresari barceloní Salvador Casacuberta l'edifici, el qual va convertir-se en la primera empresa de l'Estat espanyol en teixits de llana de senyora i de fantasia. Acabada la Guerra Civil, Casacuberta va decidir vendre la fàbrica a l'empresa Bacàs. El 1979 la fabrica tanca per rehabilitar-se posteriorment com un equipament cultural. Antoni Poch i Jordi Moliner varen ser els arquitectes encarregats de la remodelació de l'edifici. El projecte va ser guardonat el 1991 amb el premi FAD d'arquitectura en l'apartat “Reformes i rehabilitacions” i un any després es va inaugurar com a Biblioteca Central Urbana Can Casacuberta amb el fons de l'antiga Biblioteca Popular Sant Anastasi. La remodelació del 2007 a càrrec d'Antonio Sanmartín va ser nominada al Premi Europeu ECOLA 2008.
  14. Casa Enric Mir

    Joan Amigó i Barriga

    Casa Enric Mir

    La casa és un bon reflex de la sensibilitat d’una generació d’arquitectes per als quals el modernisme quedava ja desproveït de les seves connotacions polítiques i socials, i oferia unes possibilitats inexplorades en l’ordenació de les façanes i l’ús del repertori ornamental. La casa estableix un pla de façana únic, amb un sòcol diferenciat per mitjà de la coloració, i un coronament que permet aplicar els màxims recursos expressius. El repertori ornamental reflecteix la influència de Mackintosh, amb uns pinacles cilíndrics amb ornaments abstractes, el carener de la coberta que forma dues panxes molt suaus, o les tribunes de la darrera planta, fetes de caselles. La façana queda dividida en dos panys asimètrics, emfasitzats per les obertures i pels balcons, marcats per les baranes de barrots. La façana adquireix així un caràcter gràfic i dibuixat, afavorit pel fet que es tracta d’una casa entre mitgeres i de poca alçària.
  15. Casa Leonard Le Prevost

    Joan Amigó i Barriga

  16. Casa i Taller Joan Tolrà

    Joan Amigó i Barriga

  17. Casa Pere Busquets

    Joan Amigó i Barriga

  18. Ca l'Amigó

    Joan Amigó i Barriga

    Ca l'Amigó

    Casa torre tardomodernista, que conjuga elements clàssics i medievals, com la torre i els merlets. Consta d'un semisoterrani, baixos i terrat, que actualment està parcialment cobert. El solar està situat en desnivell, de manera que el semisoterrani té sortida al jardí. Els murs són d'estuc imitant maons grocs, i està força ben conservat. Porxo d'entrada i vitrall modernista a la porta. Construïda per Joan Amigó per al seu padrastre, el mestre d'obres Jaume Botey. Ocupa el lloc de l'antic mas Po-Canyadó, reconstruït a la Conreria, Tiana. La casa tenia un conjunt de mobiliari fer per Gaspar Homar, actualment traslladat a Solius, només en resta in situ un element. L'edifici va ser ocupat per l'escola Jungfrau i actualment acull la seu de l'Hospital Municipal de Badalona
  19. Parròquia de Sant Josep

    Joan Amigó i Barriga

  20. Casa Francesc Prat i Bosch

    Joan Amigó i Barriga

    Casa Francesc Prat i Bosch

    Edifici d'habitatge, de planta baixa i dos pisos. La façana està esgrafiada i sota els balcons presenten composicions circulars amb una estrella inscrita, en mosaic. Jaume Botey singa els plànols. Francesc Prat era el fabricant de la "bomba Prat".
  21. Casa Rafael Gafarel·lo

    Joan Amigó i Barriga

  22. Drogueria Boter

    Joan Amigó i Barriga

  23. Farmàcia Serentill

    Joan Amigó i Barriga

    Farmàcia Serentill

  24. Casa Antoni Lleal

    Joan Amigó i Barriga

    Casa Antoni Lleal

    Edifici amb planta i pis, destacant sobretot per la tribuna angular, coronada per una punxa, que marca l'angle més estret de la plaça de Pep Ventura. Manté alguns anacronismes procedents del Modernisme, com l'arc gòtic a la porta d'entrada i la cura d'elements decoratius com la serralleria. Avui en dia l'edifici es fa servir com el centre cívic Can Pepus.
  25. Casa Fèlix Gallent

    Joan Amigó i Barriga

  26. Església Arxiprestal de Santa Maria

    Joan Amigó i Barriga, Joan Padrós i Fornaguera

Bibliografía