Edifici d'habitatges amb planta baixa i dos pisos, on destaca sobretot els cuidats acabats de façana, especialment el disseny dels esgrafiats, i els balcons. La part posterior ha estat desvirtuada per una mala reforma els anys 60. Josepa Umbert sol·licità el 1902 el permís d'obres. "Algunes de les obre més representatives del modernisme d'Amigó s'inspiren en formes de l'art vienès anomenat sezessionstil" [A cada època el seu art, El Punt, 14 de juliol de 2002]

Edifici amb semisoterrani, planta baixa, pis i golfes. Estructura metàl·lica -visible a les columnes de fosa que sobresurten dels murs-. La façana, estucada en blanc i rosa amb els emmarcaments de les obertures i el balcó amb motius florals, és característicament modernista. El peticionari va ser Pío Mir Matas. Pius Mir i Mates sol·licità el 1901 permís per a edificar un local per a la Joventut Catòlica, que segons els plànols havia d'estar format una secretaria, cafè-bar, sales de reunions i sala d'actes. L'edifici, encara inacabat -la sala d'actes no fou mai construïda; el seu lloc l'ocupa actualment el pati escolar- fou cedit (1903) als germans Maristes, que el transformaren en col·legi. Fou reconstruït després de la guerra civil. "Algunes de les obres més representatives del modernisme d'Amigó s'inspiren en formes de l'art vienès anomenat sezessionstil" [A cada època el seu art, El Punt, 14 de juliol de 2002]

Sepulcro con fosa de piedra y elementos de hierro que sustentan cadenas. Las líneas decorativas muestran figuras geométricas secesionistas con elementos gótico-naturalistas. La losa, ubicada en posición excéntrica, contiene la inscripción "Propiedad de Francisco/ de A. Guixeras/ Viñas y familia".

Joan Amigó pertenece a la segunda generación de arquitectos modernistas, junto a Raspall, Jujol y Masó. En la casa Pavillard, el modernismo se deja sentir más en los detalles que en la concepción general. La casa, con tres fachadas en la calle, adopta un esquema simétrico en la configuración planimétrica, si bien la ordenación vertical es más atrevida. Ambas plantas superiores forman un único cuerpo mucho más alto que el cuerpo de la planta baja, tratado con una gran sencillez y sin adornos. Una tribuna de hierro y vidrio enlaza con un balcón que recorre los tres tramos de fachada, con una barandilla de forja muy elaborada. Los paramentos del cuerpo superior están tratados con un estuco que imita una sillería de piedra, junto con unas cerraduras ornamentadas con motivos naturalistas. Se trata de una interpretación de la planta noble que incorpora soluciones ornamentales secesionistas, al tiempo que presenta una solución muy libre en la disposición general de la volumetría.

Panteó de grans dimensions. La base, de pedra, amb motius vegetals, escuts i imatges representant la mort, enclou la cambra sepulcral, semi-soterrània, tancada per una reixa de ferro forjat. Unes escales laterals porten a la plataforma superior, de marbre, on es dreça un fals sarcòfag, també de marbre, molt treballat amb garlandes de roses i corones, d'estructura gòtica i un crucifix de bronze. Llúcia Costa, vídua de Bosch, sol·licità el permís d'obres per a construir el panteó l'any 1907.

La Fàbrica Gottardo de Andreis Metalgraf Española, coneguda popularment com “La Llauna”, va acollir l’empresa de fabricació i litografia d’envasos metàl·lics que l’italià Gottardo de Andreis va fundar a Badalona a principis del segle XX, que va estar en funcionament de l’any 1919 fins al 1980. En aquest edifici, l’arquitecte Joan Amigó i Barriga demostra un cop més la versatilitat d’estil de la seva arquitectura, que en aquesta obra s’allunya més de l’estil modernista i acull i fa la seva interpretació de l’estil propi de la Secessió vienesa. El més destacable de l’obra són les dues façanes principals, la del carrer de la Indústria i la del carrer d’Eduard Maristany. En la primera, la del carrer Indústria, s’hi poden observar les clares influències vieneses comentades: garlandes acabades en volutes, la disposició dels ritmes, i fins i tot la utilització de motius com el que es repeteix a la part superior de la façana, que recorda a una lira musical, són elements que mostren clares similituds amb façanes d’Otto Wagner. El més rellevant de la façana del carrer d’Eduard Maristany, a tocar de la via del tren, són els mosaics realitzats per Lluís Bru i Salelles, un dels mosaïcistes més importants del modernisme. Aquests detalls ceràmics representen els escuts d’Espanya, Sampierdarena (barri genovès, lloc d’origen de l’empresa) i Badalona. El mosaic restant, situat a la part inferior, no és un escut, sinó que és la representació d’un volcà en erupció. Per a l’estructura, Amigó i Barriga opta per una solució constructiva de pilars de ferro colat que suporten bigues de gelosia, també de ferro, per tal d’aconseguir una major flexibilitat en la planta.

La casa es un buen reflejo de la sensibilidad de una generación de arquitectos para los que el modernismo quedaba ya desprovisto de sus connotaciones políticas y sociales, ofreciendo unas posibilidades inexploradas en la ordenación de las fachadas y el uso del repertorio ornamental. La casa establece un plano de fachada único, con un zócalo diferenciado por medio de la coloración, y un coronamiento que permite aplicar los máximos recursos expresivos. El repertorio ornamental refleja la influencia de Mackintosh, con unos pináculos cilíndricos con ornamentos abstractos, la cumbrera de la cubierta, o las tribunas de la última planta, hechas de casillas. La fachada queda dividida en dos cerraduras asimétricas, enfatizadas por las aperturas y por los balcones, marcadas por las barandillas de barrotes. La fachada adquiere así un carácter gráfico y dibujado, favorecido por el hecho de que se trata de una casa entre medianeras y de poca altura.

Casa torre tardomodernista que conjuga elementos clásicos y medievales, como la torre y las almenas. Consta de un semisótano, bajos y azotea, que actualmente está parcialmente cubierto. El solar está situado en desnivel, por lo que el semisótano tiene salida al jardín. Los muros son de estuco imitando ladrillos amarillos, y está bastante bien conservado. Porche de entrada y vitral modernista en la puerta. Construida por Joan Amigó para su padrastro, el maestro de obras Jaume Botey. Ocupa el lugar de la antigua masía Po-Canyadó, reconstruida en la Conreria, Tiana. La casa tenía un conjunto de mobiliario realizado por Gaspar Homar, actualmente trasladado a Solius, sólo queda in situ un elemento. El edificio fue ocupado por la escuela Jungfrau y actualmente alberga la sede del Hospital Municipal de Badalona.

La fàbrica de l'Anís del Mono es troba ocupant una illa de carrers formada per l'avinguda d'Eduard Maristany, el carrer de la Mar Mediterrània, la Plaça Rosa dels Vents i el Passeig Marítim, entre la línia de ferrocarril i la costa a la ciutat de Badalona. Es tracta d'un complex industrial aïllat format per diferents cossos o naus de planta bàsicament rectangular adossats formant diversos patis amb cobertes majoritàriament a doble vessant. El recinte està delimitat per una paret de tanca que té l'entrada principal a L'Avinguda Eduard Maristany, on hi ha la reixa d'entrada flanquejada per dues pilastres motllurades amb imposta i coronament fets de maó, que sostenen el cartell d'Anís del Mono. Al costat de la reixa d'entrada hi ha una altra entrada més petita, una porta d'accés d'arc escarser amb guardapols. Aquesta paret de tanca té la mateixa configuració del sòcol que es troba al llarg de tota la façana, amb una franja de rectangles endinsats, i presenta a més un teuladet i un entaulament de maó. La fàbrica és el resultat d'una addició de naus al llarg del temps. A la façana principal destaca un conjunt de diferents volums rectangulars en forma de L amb cobertes a doble vessant, excepte la del cos central que és trencada o mansarda amb teules ceràmiques vidriades de colors terrosos i verds. L'ala que dóna a la Plaça Rosa dels Vents està formada per dues naus adossades de diferent llargària que consten de planta baixa i un pis. Les façanes d'ambdues naus tenen el mateix tractament, constant de sòcol i una gran obertura centrada i reculada respecte al plom de la façana que ocupa les dues plantes. Aquesta obertura acaba en un arc apuntat i es troba segmentada a través d'una sèrie d'eixos: quatre llisos a la planta baixa travessats a la part superior per un altre eix horitzontal que forma cinc petites obertures quadrades i altres quatre eixos verticals o pilastres al pis que es rematen a la part inferior i superior amb sengles regruixos esglaonats. La planta baixa està dividida del pis amb dues cornises que ressegueixen tota la llargària de la façana delimitant l'angle cantoner i a l'interior de les obertures formant una mena d'entaulament amb el fris amb quatre eixos verticals que estan en correlació amb els altres superiors i inferiors. Sobre l'arc hi ha una motllura corbada. La part superior té el capcer a doble vessant formant un graó al centre. Entre les dues naus hi ha un dibuix policromat on es veu el logotip del mico. La façana principal del cos central és d'una nau i presenta un gran portal envidriat amb un medalló al centre, a la part superior, amb el logotip de la marca de l'Anís del Mono. El perímetre d'aquesta obertura està delimitat per pilastres, entaulament i cornisa que ressegueix el perfil de l'arc. Aquest portal és un gran arc peraltat apuntat que es troba segmentat en tres amb una part central més ampla que conté una motllura d'arc peraltat de mig punt, que fa d'entrada. Aquest arc més petit té dos eixos verticals motllurats a l'interior que van des de la línia d'imposta fins a l'intradós. El capcer d'aquesta nau té les arestes trencades en diferents segments. A l'interior de la nau hi ha la destil·leria, una gran sala que té al centre un aparell rectificador "Savalle" procedent de París d'una capacitat de 10500 litres i a cada lateral hi ha quatre alambins de 1000 litres cadascun amb les seves respectives calderes sobre una tribuna metàl·lica. En el costat que dóna a l'altre ala té un cos adossat de planta trapezoidal, format per planta i pis i amb coberta plana amb una entrada amb emmarcament d'arc escarser i a sobre una obertura, la solució de la qual recorda a un matacà acabat en un arc georgià. A l'altra ala destaquen dues naus adossades que mantenen una configuració semblant a la primera, però només presenten un nivell d'altura i les obertures són rectangulars d'arc pla. La part superior es remata amb dues cornises horitzontals tot al llarg de la façana que sobre les obertures formen un capcer d'un graó. A l'interior del recinte a la part posterior que dóna al Passeig Marítim hi ha una xemeneia feta de maó de secció circular i de forma troncocònica acabada amb un coronament senzill format per diverses anelles. L'any 1870 els germans Josep i Vicenç Bosch registren la firma José Bosch i Hermano. A causa del creixement de l'activitat productiva i comercial l'empresa abandona l'antiga fassina del carrer Soledat i construeix el 1880 una nova fàbrica. El 1878 la marca Anís del Mono es registra formalment a Espanya. En un principi es fabricaven una gran varietat de begudes, entre les quals hi havia diferents classes d'anisats. No va ser fins al període 1907-1911 que l'Anís del Mono es va convertir en l'únic producte fabricat. La fàbrica es construeix en dues fases. Una primera de 1880 a 1922 i una segona a partir del 1970. L'any 1884 es tanca el terreny que arriba fins a la platja; en el període de 1885-1914 es construeixen magatzems, un paller i es fan reformes en l'interior de les estances per a instal·lar les oficines. A inicis dels anys 70 una part dels cossos existents són enderrocats per a construir-hi noves naus. El mestre d'obres que va projectar els plànols originals va ser Jaume Botey, padrastre de l'arquitecte Joan Amigó. Aquest últim, l'any 1904 va continuar els treballs i les diferents obres de reforma i manteniment de la fàbrica. L'any 1922 l'enginyer Tomàs Flaquer va fer-se càrrec de la reorganització d'algunes dependències i d'una part de la façana actual. L'última intervenció que es va dur a terme a principis dels anys 70 va ser obra de l'enginyer industrial Ramon Vallrimbles. Es considera la fàbrica d'anisats més important de Badalona. Destaca del conjunt pel seu valor patrimonial la sala de destil·lació, el vestíbul, l'arxiu i el despatx de gerència, d'estil modernista. En el recinte original al llarg del temps s'han anat afegint altres naus que han permès la modernització de les instal·lacions per a una millor producció. La destil·leria que encara està en funcionament manté els processos artesanals i industrials amb els quals va originar-se al segle XIX. L'any 1975 el grup Osborne va comprar la totalitat de la societat. Actualment la fàbrica, a banda de la fabricació d'anís, també es dedica a la producció dels Aromes de Montserrat i acull el Museu Anís del Mono.

Edifici industrial que ocupa tota la illa de l'eixample de Badalona, d'aproximadament 60 x 120 m. Constava de 17 naus paral·leles, d'estructura metàl·lica, sobre columnes de ferro. El més significatiu d'aquest recinte era la coberta amb dents de serra, jàsseres, columnes i tirants de ferro colat a càrrec de l'industrial badaloní Fèlix Gallent. En aquest disseny també va combinar la volta catalana per a permetre una cobertura més àmplia amb il·luminació zenital. Exteriorment, el tret de disseny característic de l'edifici són els testers de les naus, de perfil i vaga ressonància vienesa. L'any 1992 es va inaugurar la Biblioteca Central Urbana Can Casacuberta a partir de les reformes dutes a terme per Antoni Poch i Jordi Moliner. Gràcies a l'ampliació del 2007 per part de l'arquitecte Antonio Sanmartín, es va ampliar la superfície útil a 4.070 m2 amb la inclusió de l'Espai Betúlia, centre cultural dedicat al foment i difusió de les lletres. De l'estructura original es conserva l'espai interior i les façanes del carrer Enric Borràs i Colom, amb les testeres motllurades. Durant la dècada dels anys 20, l'antic propietari de la fàbrica, Josep Giró, va vendre a l'empresari barceloní Salvador Casacuberta l'edifici, el qual va convertir-se en la primera empresa de l'Estat espanyol en teixits de llana de senyora i de fantasia. Acabada la Guerra Civil, Casacuberta va decidir vendre la fàbrica a l'empresa Bacàs. El 1979 la fabrica tanca per rehabilitar-se posteriorment com un equipament cultural. Antoni Poch i Jordi Moliner varen ser els arquitectes encarregats de la remodelació de l'edifici. El projecte va ser guardonat el 1991 amb el premi FAD d'arquitectura en l'apartat “Reformes i rehabilitacions” i un any després es va inaugurar com a Biblioteca Central Urbana Can Casacuberta amb el fons de l'antiga Biblioteca Popular Sant Anastasi. La remodelació del 2007 a càrrec d'Antonio Sanmartín va ser nominada al Premi Europeu ECOLA 2008.

Edifici d'habitatge, de planta baixa i dos pisos. La façana està esgrafiada i sota els balcons presenten composicions circulars amb una estrella inscrita, en mosaic. Jaume Botey singa els plànols. Francesc Prat era el fabricant de la "bomba Prat".

Edifici amb planta i pis, destacant sobretot per la tribuna angular, coronada per una punxa, que marca l'angle més estret de la plaça de Pep Ventura. Manté alguns anacronismes procedents del Modernisme, com l'arc gòtic a la porta d'entrada i la cura d'elements decoratius com la serralleria. Avui en dia l'edifici es fa servir com el centre cívic Can Pepus.