Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores del Archivo Digital del COAC

credits

Quiénes somos

Colegio de Arquitectos de Cataluña:

Àrea de Cultura

Directores:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Diseño y Programación:

Nubilum Edittio

En Imágenes

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

  • Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

Memoria

L’Edifici 111 a Barcelona investiga i experimenta amb la idea promoure la comunicació, relacions i familiaritat entre veïns, per tal que el veïnat actuï com a primera estructura dins la societat, revertint la tendència cap a l’aïllament i individualitat. El centre del projecte és un gran buit, ocupat per tres arbres i una font, envoltat de balcons i terrasses, a la manera d’un gran teatre el pati de butaques del qual està rodejat de llotges i galeries que s’aboquen a ell. Aquí, els veïns surten a fer vida als seus balcons i treuen el cap per relacionar-se o mirar el paisatge a través d’una enorme obertura que emmarca el Parc de Torrebonica. Aquest pati comunitari és una plataforma de relació social, on la gent de procedència i cultura molt diversa es comunica i fa amistat: el gran buit els uneix. A aquest centre buit s’hi arriba per una excavació del gran massís que és l’edifici cap a l’exterior. El camí des del carrer fins a l’interior de les cases, travessant aquest gran pati, està modulat en una seqüència d’escales i un canvi progressiu des de l’àmbit més obert i públic fins a l’àmbit més íntim i privat de la llar. Els tancaments es desdibuixen i desdoblen en plecs superposats per a acordar un extrem i l’altre, treballant sobre el límit per graduar la relació entre el que és públic i el que és privat. D’un extrem a l’altre, del dormitori al carrer, el recorregut és variat i sempre diferent. Saludar-se en família es barreja amb les salutacions als veïns del pati, de manera que aquest es converteix en una extensió del nucli familiar, on amics i coneguts acompanyen el dia a dia en una segona escala de privacitat. La tranquil·litat amb la qual les mares deixen que els nens vagin a jugar al pati, on la compra quotidiana es pot confiar als altres, on la porta de casa s’obre per convidar a passar amb naturalitat, confirma que l’arquitectura pot ajudar a donar un espai de confiança, i generar un fragment de ciutat que convidi a la cultura de la sociabilitat.

Autor: Flores & Prats Arquitectes

El tema de la vivenda social és potser el repte més important i difícil que tenen els arquitectes actualment. En una situació global de crisi, la vivenda col·lectiva pot ajudar a donar estabilitat i retornar la confiança que sembla haver-se perdut en moltes capes de la societat actual. La confiança en els veïns, la possibilitat de comptar amb ells, generant una comunitat en la qual tothom pugui sentir-se acompanyat i pugui recolzar-se en qualsevol moment que ho necessiti, és una necessitat avui i l’arquitectura hi pot col·laborar de manera decisiva. Col·laborar a invertir una tendència a l’aïllament i la individualitat, afavorir la comunicació, el fet de conèixe’s i relacionar-se, el contacte físic i comunicatiu entre veïns, perquè el veïnat pugui funcionar com una primera estructura social dins de la societat. L’Edifici 111 a Barcelona investiga i experimenta sobre aquest tema, amb la preocupació de generar un marc que convidi a la relació entre veïns. El centre del projecte és un gran buit, ocupat per tres arbres i una font, envoltat de balcons i terrasses, a la manera d’un gran teatre el pati de butaques del qual està rodejat de llotges i galeries que s’aboquen a ell. De la mateixa manera, els veïns surten a fer vida als seus balcons i treuen el cap per relacionar-se o mirar el paisatge a través d’una enorme obertura que emmarca el Parc de Torrebonica. Aquest pati comunitari és una plataforma de relació social, on la gent de procedència i cultura molt diversa es comunica i fa amistat: el gran buit els uneix. Com en el teatre, la dimensió i proporcions d’aquest buit han estat claus perquè la tensió entre els límits i la relació veïnal existeixi de forma justa. A aquest centre buit s’hi arriba per una excavació del gran massís que és l’edifici cap a l’exterior. Les façanes es comporten com una cuirassa texturada, que dialoga pel seu clarobscur amb el bosc de pins que l’envolta. L’illa es presenta envers el visitant com una enorme roca, col·locada en aquest paisatge de pins i rieres seques, que s’erosiona, com també ho fa aquest paisatge, per permetre traspassos i articulacions entre els cossos de les vivendes. Des de l’exterior unitari, que es manifesta com una única casa, cap a l’interior múltiple, on les 111 cases s’expressen en plecs i balcons amb tota la seva individualitat, hi ha un balanç: aquesta façana forta i massissa, d’una gravetat antiga, conté i equilibra l’interior fragmentat i amable. El camí des del carrer fins a l’interior de les cases, travessant aquest gran pati, està modulat en una seqüència d’escales i un canvi progressiu des de l’àmbit més obert i públic fins a l’àmbit més íntim i privat de la llar. Els tancaments es desdibuixen i desdoblen en plecs superposats per a acordar un extrem i l’altre, treballant sobre el límit per graduar la relació entre el que és públic i el que és privat. D’un extrem a l’altre, del dormitori al carrer, el recorregut és variat i sempre diferent. El fet de saludar-se en família es barreja amb les salutacions als veïns del pati, de manera que aquest es converteix en una extensió del nucli familiar, on amics i coneguts acompanyen el dia a dia en una segona escala de privacitat. La tranquil·litat amb la qual les mares deixen que els nens vagin a jugar al pati, on la compra quotidiana es pot confiar als altres, on la porta de casa s’obre per convidar a passar amb naturalitat, confirma que l’arquitectura pot ajudar a donar un espai de confiança, i generar un fragment de ciutat que convidi a la cultura de la sociabilitat.

Autor: Flores & Prats Arquitectes

Autores

Sobre el Mapa