Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores arquitecturacatalana.cat

credits

Quiénes somos

Proyecto de:

Impulsado por:

Directores:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Eduard Callís Francesc Rafat Pau Albert Antoni López Daufí Joan Falgueras Mercè Bosch Jaume Farreny Anton Pàmies Juan Manuel Zaguirre Josep Ferrando Fernando Marzá Moisés Puente Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero Lucía M. Villodres

Colaboradores Externos:

2019-2024 Helena Cepeda Inès Martinel

Con el soporte de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

Fomento

 

AMB

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

 

IEFC

 

Fundació Domènench Montaner.

Diseño y Programación:

edittio Nubilum
Sugerencias

Buzón de sugerencias

Solicita la imagen

Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.

El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.

Detalle:

* Si la memoria tiene autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios' .

Eliminar * Si las fotografías tienen autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios'.
Puedes adjuntar hasta 5 archivos de 10 MB cada uno como máximo.

Información básica de protección de datos

Responsable del tratamiento: Colegio de Arquitectos de Cataluña 'COAC'.
Finalidad del tratamiento: Tramitar la sol·licitud de copias digitales de los documentos de los cuales el Archivo Histórico del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público.
Legitimación del tratamiento: Su consentimiento para tratar sus datos personales.
Destinatario de cesiones o transferencias: El COAC no realiza cesiones o transferencias internacionales de datos personales.
Derechos de las personas interesadas: Acceder, rectificar y suprimir sus datos, así como, el ejercicio otros derechos conforme al establecido a la información adicional.
Información adicional: Puede consultar la información adicional y detallada sobre protección de datos en este enlace

Premiadas
Catalogadas
Desaparecidas
Todas las obras
  • 1839

  • 1836 - 1840

  • Colonia Sedó

    autoria desconeguda

    Colonia Sedó

    Antigua fábrica textil con varias naves, chimeneas, un acueducto, casas por los trabajadores y una iglesia con escuela. Son construcciones sencillas y funcionales, de piedra y ladrillo con tejado a dos aguas. Las chimeneas conservadas tienen diversas formas, desde rectangular a helicoidal. Se conserva la Turbina Planas de 1400 CV. La Colonia Sedó fue fundada en 1846 por Miquel Puig i Catasús, que construyó junto a un antiguo molino harinero ya existente ("Can Broquetes"), una fábrica textil que crecería rápidamente, hasta adoptar las características propias de una colonia industrial y, finalmente, en el siglo XX llegaría a convertirse en una de las empresas más grandes e importantes en la historia económica e industrial de Cataluña. A la muerte de Miquel Puig (1863) le sustituyó su hijo, Josep Puig i Llagostera, que inició la construcción de viviendas para los trabajadores, amplió la fábrica y proyectó varias obras de desarrollo. Fue su administrador y sustituto, Antoni Sedó i Pàmies, quien culminaría el proceso de crecimiento y formación de la colonia industrial que llevaría su nombre y quien desarrolló todo el proceso de producción textil. Al mismo tiempo agrandó la colonia obrera con nuevas viviendas para los trabajadores y sus familias, con instalación de tiendas, escuelas, la iglesia, un dispensario, cine y casino, entre otros. Todo el conjunto de la colonia obrera estaba situado junto a la fábrica y se estructuraba en bloques alargados de viviendas de planta baja y dos pisos que formaban siete calles paralelas entre sí. En medio de estas calles paralelas estaba la iglesia y, a ambos lados, las escuelas. Después de la Guerra Civil de 1936-1939, la colonia alcanzó el máximo crecimiento, pero al mismo tiempo se iniciarían los primeros síntomas de crisis. Actualmente, la colonia Sedó se ha reconvertido en un importante polígono industrial donde existen diferentes empresas y actividades industriales. En uno de estos espacios industriales se ubica el núcleo central del Museo de la Colonia Sedó.

    1846

  • 1854

  • 1864

  • 1870

  • 1874

  • Colonia El Guixaró

    autoria desconeguda

    Colonia El Guixaró

    El nom del Guixaró està associat a la masia coneguda com a Casa gran del Guixaró. El topònim es coneix per un document del segle XVII. La pubilla d'aquesta casa es va casar amb Francesc Guixaró i des de l'any 1627, la casa de pagès es va conèixer amb el nom de Casamitjana i Guixaró. En el segle XIX per disputes familiars i problemes d'herències, els Guixaró van vendre la casa i les terres a Miquel Vilanova i Marsinyach, que era l'hereu de la masia de la Serra de Cap de Costa de Puig-reig. Aquest, l'any 1877, va encarregar a un enginyer un estudi tècnic per construir una resclosa i un canal. L'any 1879, Esteve Comelles i Cluet, de Berga, comprà una part de les terres del mas per tal de construir-hi una fàbrica de filats i teixits de cotó. La fàbrica es construí entre els anys 1888 i 1889 i la vella resclosa, de fusta i amb un canal de derivació molt petit, es construí l'any 1895. Ja de bon principi, la fàbrica disposà de turbina per tal de transformar la força de l'aigua en energia mecànica que donés impuls al sistema dels embarrats i, també, de màquina de vapor, que s'utilitzava com a font d'energia complementària per a contrarestar les èpoques de sequera i la irregularitat del cabal del riu Llobregat. El Sr. Comelles no es limità a construir una fàbrica. Eren temps de colònies industrials i al costat de la fàbrica del Guixaró també s'hi construïren pisos per als treballadors i un conjunt de serveis i equipaments per tal que els obrers tinguessin a la colònia tot allò indispensable per a viure. Un altre edifici que féu construir, i que s'entenia com un "servei" per als treballadors, fou l'església. Antigament, l'església del Guixaró estava situada al costat de la fàbrica (la casa del director també). Actualment hi ha una petita capella a l'edifici de les antigues escoles. Fins fa uns trenta anys, i des de l'origen de les colònies, la religió i el capellà tenien un paper cabdal en l'orde social i la vida quotidiana de la colònia. El capellà era qui coordinava el conjunt de les activitats socials i festives; era l'ull vigilant de l'amo a la colònia i era qui difonia, entre els treballadors, el missatge que l'amo era com un pare per als treballadors, una figura protectora que els proporcionava feina, menjar, pis i tota mena de serveis. L'any 1902 Esteve Comelles, el fundador de la colònia, morí i la colònia quedà en mans dels seus fills. L'any 1917 els Comelles la van vendre a Joan Prat Sellés, de Manresa, i aquest, i altres socis seus, se la van vendre, el 1929, a Marc Viladomiu i Santmartí, l'amo de Viladomiu Nou. A partir d'aquest moment, la colònia prengué un nou impuls: es construí la carretera que connecta el Guixaró amb Viladomiu Nou; s'ampliaren els pisos dels treballadors amb la construcció de les galeries (on s'instal·laren els lavabos i els safareigs); s'inaugurà la nova escola (1932) i el camp de futbol i, finalment, l'any 1935 arribà l'electricitat i l'aigua potable. Després de la Guerra Civil seguiren apareixent nous serveis i equipaments:nova resclosa i canal (1942), la guarderia (1946), la biblioteca (1948), el teatre (1949) i els pisos nous (1953); s'anà consolidant l'electrificació del sistema productiu de la fàbrica i s'amplià l'espai industrial (1948-1950). Aquestes novetats van permetre superar, poc a poc, la misèria i les dificultats dels anys més durs de postguerra. A partir dels anys 70 del segle passat, els indicis de crisi i esgotament del sector tèxtil i del model de les colònies industrials es feren més palpables. La colònia anà perdent població i s'anaren clausurant serveis tradicionals de la colònia com l'escola o la botiga. Finalment, la fàbrica tancà portes a finals dels anys vuitanta. Després del tancament de la fàbrica, als treballadors residents a la colònia se'ls va oferir la possibilitat d'adquirir els seus habitatges en règim de propietat. Actualment, al Guixaró hi viuen, de forma estable, una quarantena de persones i la fàbrica torna a encabir activitat industrial.

    1879

  • Can Gili Nou

    autoria desconeguda

    Can Gili Nou

    1876 - 1880

  • Colònia l'Ametlla de Casserres

    autoria desconeguda

    Colònia l'Ametlla de Casserres

    La colònia de l'Ametlla de Casserres, també coneguda amb el nom de Colònia Monegal, és una de les moltes colònies fluvials dedicades al tèxtil que van sorgir durant el segle XIX, a Catalunya, i sobretot a la llera del riu Llobregat, per aprofitar la força de l'aigua com a font energètica. Està situada a l'extrem nord-oriental del terme municipal de Casserres, a la llera dreta del riu Llobregat, però a tocar amb el nucli de Gironella, cosa que ha fet que hi hagués més relació, sobretot comercial, entre Gironella i la colònia que no pas amb Casserres. Per aquest punt hi passava un dels principals camins ramaders de la comarca. La colònia es pot dividir en tres parts o nivells. En el nivell inferior, la part principal de la colònia, hi trobem la resclosa amb el seu canal, la fàbrica amb els seus magatzems, naus i habitatges d'encarregats i director, així com els dels treballadors, al voltant del carrer principal, el pont i la font de la Quera i les portes de tancament de la colònia. Un pont de ferro construït per "La Maquinista terrestre y Marítima" substituí una antiga passarel·la de fusta. Però aquest pont se l'endugué una de les crescudes del Llobregat. L'eix del nivell mig és el carrer de dalt, on també hi ha l'església, el convent, l'antiga casa del capellà, un safareig públic i un dipòsit d'aigua. Finalment en el nivell més elevat hi trobem l'antiga masia de l'Ametlla, amb la font al costat, la nova torre dels amos i els pisos Santa Rosa. La situació de cada element no és casual, sinó que respon a una lògica predeterminada. El nucli original es situa al costat del riu, on hi havia un antic molí destruït durant la Guerra del Francès. Allà s'hi estableix la primera fàbrica, es construeix la resclosa, el canal i el pont. Els primers habitatges estaven a la part superior de la mateixa fàbrica. Quan l'empresa creix, es construeixen noves naus de magatzematge i nous habitatges: els del carrer de Dalt. Les construccions d'aquest sector estan fetes de la pedra extreta per eixamplar l'espai. És el moment de la primera organització de la colònia, amb l'església, el convent, la casa del capellà, el safareig, etc. La segona ampliació es va fer pel sud, amb el carrer Principal i la plaça major, on hi havia la botiga de queviures i la fonda, així com la casa del director i de l'encarregat. A la part més alta hi trobem la masia de l'Ametlla, casa dels primers propietaris de la colònia i dels camps adjacents. Des d'aquest lloc es controla tota la colònia. A principis de segle XX es construeix la Torre de l'amo, al gust de l'època i com a símbol inequívoc de poder i control. La masia de l'Ametlla, nom dels seus propietaris, era una finca agrícola que posseïa els camps occidentals annexos a la masia. Josep Comas i Ametlla, l'any 1814 s'instal·la en un vell molí del terme de Puig-reig. Uns anys més tard (1834) els germans Ramon, Josep i Joan van rebre l'encàrrec de l'Ajuntament de Gironella per reconstruir la resclosa del molí de la vila. La importància de la família queda palesa per la seva vinculació amb els molins de l'Ametlla de Casserres i el de l'Ametlla de Merola, als que va donar nom, com amb el de Gironella i Puig-reig. Els primers tallers tèxtils s'instal·len dins el molí amb el patrocini de Tomàs Bach de Berga. L'any 1858 Esteve Monegal compra la fàbrica i comença l'expansió de la colònia. L'any 1873 Esteve Monegal demanà permís per construir una nova resclosa per tal de modernitzar el sistema productiu i fer-lo més rendible. El permís arribà l'any 1875 i seguidament es muntà una nova turbina, s'amplià l'espai productiu amb la construcció d'una nova fàbrica, es comprà més maquinària i es contractaren més treballadors. L'any 1879 mor Esteve Monegal i el seu fill, Josep Monegal i Nogués, continua amb l'empresa iniciada pel pare. L'any 1900 la fàbrica ja disposava de les seccions de filatura i tissatge i hi treballaven tres-centes persones. Aprofitant la conjuntura de la Primera Guerra Mundial fa un creixement qualitatiu que fa ampliar el negoci i es converteix en "J. Monegal Nogués e Hijos" fins que l'any 1925 es transforma en societat anònima: "Textil Monegal, SA". L'any 1966 amb la crisi del sector tancà les portes. Amb el final de l'activitat productiva, els propietaris de la colònia oferiren als treballadors la possibilitat d'adquirir, en règim de propietat, els pisos on vivien. La majoria ho van acceptar. Josep Monegal i Nogués, el principal impulsor de la colònia, a més de fabricant i comerciant de cotó a l'engròs, fou vocal (1886-1890) i president (1902 i 1928) de la Cambra de Comerç de Barcelona; també alcalde de Barcelona (1902-03), senador (1905 i 1907) i senador vitalici des de 1908. Els Monegal foren membres fundadors de la Caixa de Pensions.

    1893

  • Ca l'Ordal

    Francesc d'Assís Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Bellver

    Ca l'Ordal

    Edificio independiente formado por tres casas unifamiliares adosadas, con planta baja, piso, buhardilla y sótano convertido en jardín en la parte trasera. Situado en la zona residencial de la Colònia Güell, es el primer edificio que se encuentra al entrar. Obra construida en torno a 1894, que tanto por la forma de su planta como en la singularidad de las fachadas y su simetría, dota al edificio de una gran originalidad. Aunque no tiene el aspecto típico de una masía, sí se observa cómo de una u otra manera el arquitecto quiso recoger los rasgos más significativos de las casas solariegas. Por ejemplo la edificación tiene una planta basilical y tejado a dos vertientes, y el paramento está hecho con conglomerado de piedra de tamaños diversos atados con mortero de cal, sobre el que se adosan diversas estructuras. El marcado carácter historicista de la edificación, más allá de la apariencia de una casa solariega en la parte delantera, también queda reflejado en la parte trasera con una construcción a distintos niveles y cuerpos. Sin duda, lo que más destaca del edificio son las esquinas redondeadas, y los elementos decorativos, es especialmente relevante la filigrana del trabajo con ladrillo visto. Esto es visible en las ventanas, las tres chimeneas, el porche, la cisterna o el alero bajo cubierta. La casa fue habitada en origen por la familia Ros de l'Ordal, de ahí su nombre, y todavía son sus propietarios. Sin embargo, otras familias como los Cruañas, Gaudó, Montanès y Carrión también han vivido allí. Todos ellos campesinos que trabajaban las tierras del dueño en calidad de arrendatarios. Algunos miembros de estas familias también trabajaban en la fábrica. Con el interés de alejarse de los conflictos sociales existentes en la ciudad, en el siglo XIX se planteó un nuevo tipo de industria, las colonias industriales, es decir, las casas de los obreros y equipamientos junto a la fábrica, todo en la misma propiedad, integrando un núcleo propio con una vida social y económica tutelada por la empresa. La Colònia Güell fue una colonia industrial dedicada a la fabricación de panas y terciopelos. Su construcción se inició en 1890, y el proyecto disponía de fonda, escuela, comercios, teatro, cooperativa, casa del médico, farmacia y capilla, además de las fábricas y las viviendas de los obreros, en una superficie total de unas 160 hectáreas. Güell, en su condición de mecenas de la cultura, encargó proyectos a varios arquitectos de primera fila, como Antoni Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres o Joan Rubió. En el interior había habido un pozo, pero, debido a reformas posteriores en el edificio y nuevos usos en el espacio, lo ha modificado.

    1894

  • Xalet del Catllaràs

    Antoni Gaudí i Cornet

    Xalet del Catllaràs

    El xalet del Catllaràs és situat a la serra del mateix nom per damunt del santuari de Falgars. Aquest edifici fou construït per allotjar els tècnics de les mines de carbó que subministraven combustible a la fàbrica de ciment del Clot del Moro. Sembla que Eusebi Güell encarregà el projecte del xalet a Antoni Gaudí. Aquest es va construir entre 1902 i 1903, moment en què també s'estaven fent les obres del Parc Güell. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, de planta baixa, pis i golfes, cobert per una volta en forma de catenària per l'interior i apuntada a l'exterior. L'aresta de la volta fa de carener de la coberta. L'espai interior es divideix en sis habitatges, dos a cada planta, amb una escala central construïda a l'exterior de l'edifici. Aquesta era de planta semicircular i disposició concèntrica. Era feta d'obra i formava un volum que destacava en la façana. Actualment l'escala és al mateix lloc però és una estructura de ferro lleugera. Els vessants dels arcs formen part de les façanes en les quals s'obren finestres en forma de mansarda, cobertes amb viseres inclinades i lleugerament apuntades. Les parets laterals que tanquen l'edifici presenten poques obertures. Hi ha dues xemeneies, una que surt de la coberta -recollia el fum de les estufes dels diferents habitatges i l'altra adossada a un lateral que servia per evacuar els fums d'una habitació de la planta baixa. L'interior de l'edifici era molt senzill però aprofitava l'espai al màxim i buscava la comoditat. A la planta baixa hi havia, a part dels dos habitatges, les cuines i menjadors. L'espai s'anava reduint des de la primera a la tercera planta. Els apartaments tenien divisions interiors, excepte els de la tercera planta que és un únic espai. El personal es distribuïa segons les categories laborals a la planta baixa, amb pitjor aïllament tèrmic, estava ocupada pel personal de manteniment i servei, els directius a la planta del mig i el personal subaltern a les golfes. Tot i que no hi ha cap document que ho demostri, el xalet del Catllaràs s'atribueix a Antoni Gaudí. L'arquitecte Viladevall al número 35 de la revista Cortijos y rascacielos de Madrid, de 5 de juny de 1946, explica que Domènec Sugranyes Gras, col·laborador de Gaudí, li va assegurar que aquest n'era l'autor. Aquest xalet es va construir com a habitatge dels tècnics i altres treballadors de les mines de carbó del Catllaràs, les quals van tenir una època de molta activitat, però finalment el xalet fou cedit a l'Ajuntament de la Pobla de Lillet. Se sap que al 1907 es va modificar la pendent de les viseres de les finestres i el basament de l'edifici, inicialment cobert per palets de riu, fou recobert amb ciment. El xalet va patir una forta degradació i al 1971 s'hi van fer reformes per adaptar-lo com a casa de colònies.

    1902 - 1903

  • Casa Terrades

    Josep Puig i Cadafalch

    Casa Terrades

    La Casa de les Punxes ocupa una manzana entera irregular delimitada por la avenida Diagonal y las calles Rosselló y Bruc. En planta es, por tanto, un trapecio de forma casi triangular con chaflanes en las dos esquinas que forman la base del triángulo. Puig ancla el edificio en el terreno marcando todas las esquinas de la parcela con torres de planta circular, que sobresalen por encima de los tejados. La volumetría de la casa es de inspiración nórdica, con tejados a dos aguas paralelas a la calle (al contrario que la arquitectura mediterránea) que marcan las diversas casas con las que está formado el edificio. La torre que marca la esquina de Rosselló con la Diagonal es diferente a las otras, más alta y más ornamentada, para romper la simetría del frente más pequeño del edificio y cargarlo sobre la Diagonal. El conjunto presenta una volumetría unitaria producto de la agregación de los pequeños fragmentos en los que se han querido trocear las fachadas, de tamaño más adecuado y compatible con las casas de pisos circundantes. El ladrillo visto es el material principal en toda la isla, con detalles de piedra y mosaicos cerámicos. La obra de forja es singular, y los detalles que forman la fachada tienen tanto interés como el edificio en sí. Las diversas fachadas formadas por la sucesión de cubiertas a dos aguas se van componiendo mediante un juego muy interesante de aberturas dispuestas en números pares e impares en grupos de pisos alternos (en una planta hay cuatro ventanas, en la siguiente tres, por ejemplo), herencia de la formación modernista de Puig i Cadafalch que, combinada con sus influencias nórdicas, configura el vocabulario principal de uno de los edificios más bellos de la ciudad. Es remarcable, por singular, la desalineación de las fachadas respecto a la calle: la geometría de las torres llega limpia al suelo, sin variación, y las porterías se marcan con unos porches con columnas que también salen de la línea de fachada, rasgo característico de la arquitectura del momento, que huye de las fachadas llanas.

    1903 - 1905

  • Casa Torrents

    Ignasi Oms i Ponsa

    Edifici d'habitatges amb tres façanes i una mitgera. Llenguatge historicista. Palauet de quatre plantes amb torres circulars als angles. Entrada central amb un vestíbul que es desdobla en dues escales iguals. Una de les torres, rematada amb cúpula cònica d'escames ceràmiques i tribuna al primer pis. Les façanes són de composició regular i simètrica, amb disposició ordenada d'obertures, alternant balcons i finestres d'esquema vertical. Balconada al primer pis i tribuna centrada. Galeria oberta al pis superior i cornisa amb imbricacions. Recent restauració del vestíbul de la planta baixa (asc... 1906: projecte. 1908: construcció.

    1906 - 1908

  • 1908

  • Colònia Cal Pons

    autoria desconeguda

    Colònia Cal Pons

    El conjunt de la colònia Pons es caracteritza per ser una de les colònies tèxtils que neix i es forma en un període relativament curt (1875-1910) de temps la qual cosa fa que presenti una gran unitat. Les dues torres dels propietaris, la del director i l'església són els edificis més emblemàtics de cal Pons, juntament amb el jardí. L'any 1908 el rei Alfons XIII es desplaçà a la conca del Llobregat i feu una visita a la colònia Pons. Església de Sant Josep L'església és de planta de creu llatina de 32 metres de llarg. La nau principal és coberta amb volta de creueria, i les capelles laterals fan de contrafort de la nau central. A l'encreuament de la nau principal amb el transsepte s'alça un cimbori octogonal. L'absis poligonal té un deambulatori que porta a la cripta i a la sagristia. El 1879 s'aixeca el campanar aïllat i el 1907 es construí el panteó familiar, en el qual foren enterrats Lluís Pons i Enrich i la seva esposa, Anna Roca. Exteriorment, l'església presenta un aspecte altiu reforçat pel cimbori, el campanar i el conjunt de pinacles. La façana principal, orientada a migdia, és de carreus ben tallats, la resta de l'edifici combina harmònicament la pedra devastada amb els maons. Es tracta d'un edifici neogòtic que fou bastit en setze mesos, obra de l'arquitecte Josep Torres i Argullol. L'interior fou decorat per Francesc Morell, germà del director de la fàbrica en aquell moment. Escola, convent, teatre i casa de les noies. Els edificis consten de dos pisos: a la planta baixa condicionada per a escoles i el superior per al convent, el pis del capellà i la residència de noies treballadores. Com la resta d'edificis de la colònia, els materials constructius són: la pedra pels murs i el maó per les finestres i les portes. La torre vella (bastida abans de 1885) i la torre nova (inaugurada el 1897) són edificis monumentals d'estil historicista medieval. Van ser plantejats com castells medievals envoltats de jardí. La torre vella fou la primera que es construí, es tracta d'un massís però esvelt edifici, amb un cos central molt marcat. Ressalta l'escala de volta catalana. És d'estil eclèctic i goticitzant. La torre nova és una construcció de grans proporcions bastida sobre un penyal al final dels jardins de la colònia. En la seva estructura predomina el cos central per damunt dels dos laterals. La façana principal, amb una doble escalinata, està orientada a tramuntana. Els murs exteriors combinen el maó, l'arrebossat i els mosaics. Presenta molts detalls decoratius de tipus medieval: capitells amb el bestiari, decoració floral, gàrgoles, arcuacions cegues en el ràfec de la teulada..., Al rebedor hi ha unes pintures al·legòriques que fan referència als continents d'Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa. Es tracta d'un paisatge de fons amb una figura femenina que porta algun element que fa referència a cada continent. En la representació d'Europa, el paisatge de fons és la colònia Pons vist des del peu del Llobregat. Fou residència dels propietaris inicialment de forma continuada, després va fer funcions de segona residència i a mitjan segle XX es va subhastar el mobiliari i és habilitar com a fàbrica de tovalloles. Es desconeix qui fou l'autor d'aquests dos edificis. Sembla, però, que podria haver estat Josep Torres i Argullol o Alexandre Soler i March arquitectes que van treballar per la família Pons. El xalet del director fou construït abans de 1900, és més auster i de dimensions més reduïdes, i tampoc se sap qui en va ser l'autor. El jardí Quan es dissenyà la colònia es va pensar a convertir la finca en un jardí tancat que l'aïllava del món exterior. El jardí, de fet, era d'ús privat pels propietaris de la colònia i la família del director. Però quan la família Pons no hi era els treballadors podien disposar del jardí i el bosc annex. En aquest espai hi havia una gran diversitat d'espècies vegetals (algunes, però han desaparegut): plataners, til·lers, moreres, troanes, castanyers d'índies, palmeres, pollancres, alzines, avets ... Al jardí privat de la torre nova destaquen dues glorietes de 1900 -fetes de maó i fusta- que tenen vista sobre el Llobregat i la colònia. La colònia fou fins al anys 50 i 60 del segle XX el centre cultural més actiu del municipi de Puig-reig. Es publicava la revista "Colònia Pons" i es creà l'Escola de la Llar i l'Escola del Treball vinculada a l'Escola Industrial de Barcelona. Els treballadors de la fàbrica rebien una formació, que a nivell comarcal constituïen una autèntica avantguarda. El 25 de març de 1886 s'inicià la construcció de l'església de la colònia Pons advocada a la Mare de Déu de Montserrat. Es consagrà el 10 d'agost de 1897. Es construí al mateix temps que la gran fàbrica, els habitatges dels treballadors i les dues torres. A mitjan segle XX, i sobre tot arran de la Guerra Civil, s'abandonaren les torres on residien els amos i començà un progressiu deteriorament de les activitats culturals i del parc, en el qual hi havia una interessant col·lecció d'aus exòtiques. Els moments d'esplendor de la colònia Pons coincideixen amb els primers temps de la seva existència, entre 1880 i 1930.

  • Colònia de Cal Bassacs

    autoria desconeguda

    Colònia de Cal Bassacs

    La colònia tèxtil de Cal Bassacs està conformada per el recinte fabril o industrial, el conjunt de diferents naus que es disposen alineades una a continuació de l'altra, junt amb magatzems, espais destinats a oficines, al davant de la fàbrica es localitzen els edificis destinats a allotjar treballadors, i en una gran parcel·la, delimitada per un mur de tancament, la torre, la residència dels senyors que incloïa una petita capella, al voltant de la torre hi ha uns jardins i també una construcció més moderna. La majestuositat de la torre, a més de trobar-se emplaçada presidint el conjunt també destaca per les seves dimensions, les característiques constructives i el treball ornamental dels seus acabats. Pel que fa als habitatges per els treballadors, aquests estan situats al davant de la fàbrica per el costat de ponent conformant un carrer, anomenat carrer indústria; el conjunt està format per edificis de planta baixa, i dues plantes pis, amb coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a l'eix del carrer. Mostren un total de quatre portals d'accés a les respectives escales interiors; sembla que es tracta d'edificis construïts en diferents etapes, a grans trets les façanes, excepte l'edifici de més al nord, la resta disposen d'obertures que a planta baixa disposen d'emmarcaments de maó massís (porta d'accés a l'escala interior, portal d'accés a la planta baixa i alguna finestra) amb llindes d'arc rebaixat, la resta d'obertures són simples, de línies rectes; destacar que l'edifici que afronta amb el situat a l'extrem nord, disposa d'obertures a balcons amb voladís. Pel que fa a l'edifici de l'extrem nord del conjunt, aquest destaca per tenir una distribució regular de les seves obertures, tots amb emmarcament de maó massís, de les que destaca la finestra central de la planta primera amb una col·locació dels maons diferenciada. En l'edifici de l'extrem més sud, es pot veure que està bastit en part amb murs de pedra en algunes parts i la resta de toves, i a les cantoneres carreus de pedra ben tallada. i en part de toves A la part posterior, trobem diferents tipus d'obertures, en un cas, el de més al sud, només disposa de finestres senzilles, les dues següents són amb galeries a cada planta, aquestes de línies rectes i la resta disposen de galeries amb obertures formades per arcs de mig punt tot i que d'acabats diferents, i combinades amb finestres. El matrimoni format per Raimunda Bassacs i Joan Teixidor i Ballús van ser els fundadors de la fàbrica de Cal Bassacs. La nissaga Bassacs era originària de Prats de Lluçanès, on feien de paraires, es van traslladar a Gironella, on ja hi consten al 1717. A finals del segle XVIII i primera meitat del segle XIX, van formar part de diverses companyies de filatura i teixit de cotó. Pel que fa a la família Teixidor, era originària de Berga i també es documenta la seva dedicació als filats i teixits de cotó durant molts anys, al segle XVII consten la seva participació en una societat berguedana. El 1861 el matrimoni resideix a Gironella, més concretament a la que actualment s'anomena plaça de la Vila, llavors plaça de l'església, on consta que tenien un taller amb 10 telers de mà, un ordidor i una màquina de fer bitlles, es té constància que el 1896 aquest taller encara funcionava. A l'abril de 1861 el matrimoni va comprar una peça de terra a Maria i Ramon Fígols de Gironella, al peu del Llobregat a toca del pont de Sant Marc i per tant a peu del camí. El 30 de maig de 1862, Joan Teixidor va demanar permís a l'Ajuntament de Gironella per construir un molí fariner de dues moles i una fàbrica als terres adquirits. L'inici de les obres s'iniciaren el 1869, amb les obres de la resclosa i l'obtenció del permís per construir un molí amb dues moles i una rúbrica. Sembla que el model inicial es modificar, ja que el molí no es va construir i van bastir dues rúbriques. Al 1871 van comprar un nou tros de terra, moment en el que costa que la fàbrica ja tenia 158 pams de llarg per 14 d'ample. L'any 1872 van obtenir permís per extreure pedra del llit del riu amb la recomanació que no s'afectés les restes del pont de Sant Marc. Per tal de fer front, a les necessitats de capital per la fàbrica de Cal Bassacs, el matrimoni també comprà una casa a Avià amb 11 telers, una màquina de bitlles i un ordidor. Una altra font de finançament, va ser externa, concretament arran d'una hipoteca feta amb Antoni Manent Llonch, qui fou fundador de la colònia Manent de Puig-reig entre altres negocis; el deute es tancar el 1884. Consta que a mesura que anaven construir naus, les llogaven a petits empresaris. El 1880 Miquel i Josep Santesteban hi tenien 12 i 10 telers respectivament. El 1884 una de les dues fàbriques devia estar totalment acabada, ja que consta que la van llogar a l'empresa de Manresa "Antoni Torra e Hijos y Cía", passava a acollir més de 4000 fusos i 94 telers mecànics. Una altra part fou llogada a "Estapé Camps" que hi instal·lar 12 telers mecànics. Una de les rúbriques va ser donada en vida al fill Antoni, qui la posà en funcionament, la donació fou confirmada en el testament de Joan Teixidor Ballús, que morí al 1891. En el moment de la seva mort consta que les dues fàbriques ja estaven acabades, també els magatzems i les cases per els treballadors. Els hereus dels seus béns vans ser la seva filla Concepció Teixidor Bassacs i el seu gendre Josep Fusté Teixidor. Els fills continuaren el negoci amb línies diferents. Antoni, malalt, va acabar llogant la fàbrica a altres industrials; a la seva mort, la fàbrica va recaure, part en mans de la seva dona Carme Vila Marces, i part a la seva filla i hereva, Carme Teixidor Vila. L'hereva va continuar llogant la fàbrica, un dels empresaris que l'arrendà va ser Josep Sanglàs i Alsina de Manlleu, que es dedicà a la fabricació de maquinaria destinada a la filatura de cotó, essent considerada la primera empresa catalana d'aquestes característiques, va arribar a tenir una plantilla de 300 treballadors als anys XX. Amb la mort prematura de l'hereva, la mare, Carme Vila rebé la fàbrica, qui la va llogar a l'empresa "Josep Fusté i Cia.", els familiars que feien anar l'altra part de la fàbrica de Cal Bassacs, la que havia rebut Concepció Teixidor (muller de Josep Fusté). (segueix a observacions). Destacar que a la façana principal dels habitatges destaca un dels edificis que compten amb dos balcons amb voladís, un sobre de l'altre, el de la planta baixa és de voladís de fusta suportat per biguetes de fusta, a manera de permòdols, i el del pis de sobre és de biguetes metàl·liques amb rajols i també caps de bigues de fusta a manera de permòdols i tirant de ferro. Les baranes en un i altre són de barrocs senzills amb decoració de volutes al sòcol i sota el passamà. Cal Bassacs està inclòs en el "Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat"; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). (segueix d'Història): Amb la mort de Carme Vila, la part de la fàbrica passa a Ricard Teixidor Masjuan, qui el 1946 crearia la societat "Hilados y Tejidos Fusté, S.A.". La fàbrica heretada per la Concepció Teixidor, havia anat estant destinada a fabricació directa per part de l'empresa de la família, l'esmentada "Josep Fusté Teixidor y Cia". El 31 de maig de 1914 es va cremar la fàbrica; Concepció ja vídua, va rebre l'ajuda del director Esteve Esparbé Garriga. Tot i l'aturada que implicà l'incendi, es va reprendre l'activitat i el 1919 llogà la fàbrica veïna als parents. Durant uns anys van funcionar dues raons socials a les fàbriques de Cal Bassacs. El fill de la Concepció Teixidor, Salvador Fusté va casar-se el 1920 amb Bernada de Martín i Llobet de Berga. Salvador va morir jove, va fer hereu el seu nebot, Josep M. Minoves Fusté, seria el principal accionista de la companyia "Hilados y Tejidos Fusté, S.A.". No va ser fins al finals del segle XX que les dues famílies hereves de les fàbriques de Cal Bassacs van formar una única empresa, unint les dues fàbriques en la mateixa societat anònima.
  • primera mitad del siglo XX

  • siglo XX

Bústia suggeriments

Ajuda’ns a millorar el web i el seu contingut. Proposa’ns obres, aporta o esmena informació sobre obres, autors i fotògrafs, o comenta’ns el què penses. Participa!