La Colonia textil del Pelut, también llamada de Conangle, Colonia SAY o Colonia Ymbern -apellido de la familia bajo la que funcionó el conjunto fabril durante más de setenta años-, forma parte de las grandes colonias del Valle del Ges, entre las que se encuentran la Mambla, Borgonyà, Vila-seca y La Coromina. El Pelut es uno de los conjuntos más unitarios, producto de la industrialización del río Ter, formado por los siguientes elementos: la fábrica y el canal, las viviendas de los inquilinos y las de los directivos, los jardines y el puente de acceso. El aspecto actual de la colonia es producto de las construcciones realizadas a lo largo del primer tercio del siglo XX, impulsadas por los hermanos Calvet y finalizadas por los Ymbern. Se accede a él a través de un puente de piedra que atraviesa el río. La disposición de los edificios industriales -construidos con piedra coreada de estilo modernista- forman una plaza. Las viviendas de los obreros, así como los equipamientos tienda, lavaderos y campos de deportes-, la explotación agrícola anexa y sobre todo los magníficos jardines, diseñados por Nicolau M. Rubió i Tudurí, hacen un ejemplo único de colonia industrial en Cataluña. Cabe destacar que el conjunto industrial quedó inacabado a raíz de la muerte prematura de Eduard Calvet y que el proyecto original habría sido mucho más ambicioso de lo que finalmente pudo llevarse a cabo. Seguramente bajo las órdenes del arquitecto Riera -fuertemente influenciado por la escuela de Gaudí-, se construyeron las edificaciones industriales, un conjunto alineado de 18 viviendas divididas por el edificio de la fonda, que funcionará como ocasional tienda de comestibles y residencia de los montadores de paso por la colonia, unos traseros con lavaderos, patio y huertos, un espacio como sala de baile de verano y uno entorno ajardinado con pistas de deporte. No se llegó a llevar a cabo la construcción de un economato, un café-casino, una escuela y otro conjunto de viviendas. Viviendas de los obreros: conjunto de 18 viviendas en forma de bloque entre medianeras de planta baja y dos pisos, con patio trasero y lavaderos ubicados en el norte de la colonia. Tienen aperturas decoradas con obra vista de ladrillo y guijarro visto. romana de doble vertiente con cumbrera paralela a la fachada y gabletes abiertos a esta misma. El conjunto presenta un aspecto modernista-noucentista con todos los rasgos de la época: materiales tradicionales, obra vista decorativa y predominio del pleno sobre el hueco en la composición de las fachadas. En el espacio central de este conjunto, sobresale la fachada de lo que era la antigua fonda-tienda de víveres, que era un edificio de dimensiones sensiblemente más grandes que el resto. La resta de edificios alojaban varias familias por piso. Actualmente están vacíos y en un estado de ruina avanzado. Viviendas de los directivos: conjunto de 4 viviendas en forma de bloque entre medianeras de planta baja y dos pisos, con patio trasero ubicados entre el bloque de edificios de los obreros y la fábrica. Presenta aperturas biforadas y triforadas decoradas con obra vista de ladrillo y guijarro de río visto. Cubierta de teja romana de doble vertiente con cumbrera paralela a la fachada y gabletes abiertos a esta misma. El conjunto presenta un aspecto modernista-noucentista con todos los rasgos de la época: materiales tradicionales, obra vista decorativa y predominio del lleno sobre el vacío en la composición de las fachadas. Fábrica: conjunto formado por seis naves diferenciadas cerrando un patio interior de grandes dimensiones. Estas naves son de obra vista y cubierta a doble vertiente con teja romana y cumbrera perpendicular a la fachada. Las naves sur y sureste tienen ventanas de medio punto que proporcionan una amplia iluminación. Originariamente no había ninguna nave en la cara norte del patio; este sector es donde dan las casas de los directivos. Dos de las naves tienen sótano iluminado a través de un patio inglés. Actualmente, la fábrica se encuentra en funcionamiento a través de dos empresas y se ha edificado una gran nave en el antiguo patio central. Canal: Canal de 200 m de largo hecho con muros de contención de cantos rodados y cemento. En la parte que separa el muro del canal y el río, hay una zona con chopos. En el otro lado, hay una barandilla piedra desde donde se puede observar el canal, la esclusa y el río. El canal mide poco más de 9 m de ancho. Este tiene dos compuertas: la casa compuerta y otra de descarga de fondo, a pocos metros de la primera. Canaliza el agua hacia la nave sur, donde se ubica la turbina. Jardines: ubicados a levante de la fábrica y las casas de los directivos y por debajo (sureste) de las casas de los obreros, limitan con el canal por su lado sur. Ocupan lo que originariamente debería haber sido el espacio central de la colonia. Son unos jardines románticos con trazado geométrico y recorridos peatonales, diseñados por el maestro de obras Josep Maria Riera y por Nicolás Rubió i Tudrí. Presentan especies vegetales autóctonas e importadas. El espacio entre los jardines y la fábrica originariamente existía una zona deportiva formada por dos campos de fútbol y una pista de tenis. Se conservan también elementos del sistema de iluminación original como farolas de los años 20 y 30 del siglo XX. Actualmente, los jardines están abandonados y en un estado de conservación precario. Puente de acceso: Puente de 85 m de largo de muy bella factura y aspecto monumental, característica que le da sobre todo el arco de entrada, construido con bloques de piedra picada, que forma un conjunto de perfectas líneas arquitectónicas. Tiene seis ojos de arco de medio punto de 14 m cada uno, enmarcados en ladrillo. A ambos lados hay una barandilla que sigue el mismo estilo que la barandilla del canal. El pavimento es asfáltico y tiene aceras a ambos lados. En 1920 se iniciaron las obras de un puente de piedra con el patrocinio de la casa Calvet. Es el único puente de todo el sector torellense que resistió el aguacero de 1940, pero los estribos de la parte de tramontana sufrieron desperfectos al quedar descalzados y fueron reparados por la casa Ymbern. Hasta que se construyó el puente de Borgonyà en 1957, todo el tráfico entre Torelló y las comarcas pirenaicas tuvo que circular forzosamente por este sitio. El origen de la colonia Ymbern tiene sus precedentes en un establecimiento en el que se trabajaba en el año 1859, cuando el empresario Joan Camps instala una curtiduría de pieles (hecho por el que se conoce como El Pelut). Años más tarde, cambió el uso para la producción de la hilatura de algodón. A partir de 1879 cambió de propietario a manos de Valentín Fath, que fundó también la colonia de La Mambla. En 1882 Fath se asocia con el fabricante Vehil. En 1889 sufre un grave incendio que la destruye por completo. Entre 1893 y 1904 pasa a manos de Lluís Madirolas, que retoma la producción reconstruyendo las partes quemadas. En 1905, la fábrica pasa a manos de los hermanos Calvet, que dotan a la fábrica de la fisonomía actual. El proyecto queda parado en 1917. En 1930, la familia Ymbern moderniza la colonia sustituyendo a la antigua turbina por un alternador. En 1935 se decide no continuar con el proyecto anterior de ampliación de la colonia y reduciendo los elementos al conjunto de la fábrica, las 18 viviendas incluidas una fonda-tienda de comestibles, un bloque de 4 edificios de los directivos, jardines de la colonia y el puente de acceso desde Torelló.

Església de planta basilical, de reduïdes dimensions, de tres naus i amb absis semicircular. És orientada de nord a sud, amb la façana principal a nord. Per l 'oest està unida mitjançant un cos intermedi a un edifici que és una habitatges d 'aire noucentista; en canvi, el seu lateral est és lliure. Ambdós edificis formen un conjunt ben integrat. L'església és feta, exteriorment, de pedra sense polir i tallada en carreus regulars amb els quals es composa tota la construcció, de manera que en forma part inherent l 'ornamentació. Des del punt de vista estilístic, és un edifici eclèctic on es conjuminen elements neoromànics i neogòtics reinterpretats de manera personal, que li atorguen un caire de modernitat, amb la tradicional concepció basilical, en planta i secció, recuperada del renaixement. La façana principal segueix una forma esglaonada reduint -se en altura a causa de la secció marcada per la nau central i les dues laterals, més baixes. S 'acaba estilitzant lleugerament amb l 'ajuda del campanar d'espadanya de dos ulls que corona la façana. Està marcada per un eix de simetria en el que apareix el portal d 'entrada d 'arc de mig punt, amb una arquivolta decorada amb motius geomètrics quadrats refosos. Les impostes formen una paraula a dreta i esquerra que composen el nom de Domus Domini. La porta és de fusta reblonada. Segueix l 'eix una finestra esvelta i ornamentada, acabada amb arc calat amb un rosetó en el timpà. Il·lumina i acoloreix l'interior gràcies a un vitrall policromat que forma unes onades molt particulars i ornamentades a base de roses vermelles; a sota hi ha una barbacana o matacà, sustentada per cartel·les, que serveix per protegir el portal. Al laterals d 'aquest eix central, ja situats en la secció corresponent a les naus petites, se situen dues finestres més en forma de gran espitllera amb perfil acabat amb arc lobulat. En el seu perfil s 'hi disposen aparells més rústecs i sobresortits. El tancament és un vitrall semblant al del finestral central i està protegit per una barra vertical de ferro forjat ornamentat amb florons. Les façanes laterals són gairebé cegues i presenten com a decoració un ritme de permòdols de cornisa en dos nivells, corresponents a l'alçada de les naus, estan cobertes amb teulades inclinades. Al lateral est apareix una segona porta més simple, d'arc de mig punt i amb un gablet de pedra. L'absis encapçala la nau principal pel sud, amb la part superior del perímetre semicircular recorregut per una sèrie de finestres en arc de mig punt i amb esplandit inclinat, que il·lumina l 'interior mitjançant petits claustres calats amb vitralls policromats, formant grups de tres en cada un dels arcs. Té coberta semi cònica. L 'altar també és il·luminat per un òcul circular situat a la testera sud de la nau. Totes les obertures filtren una llum policromada gràcies als seus magnífics vitralls la qual cosa proporciona un cert aire màgic a l'interior. La nau central és coberta en el seu interior per una volta apuntada i els arcs que sustenten les naus laterals també són ogivals, amb els capitells decorats de maó. Els murs són arrebossats i pintats, amb elements en ressalt de maó rogenc vist, i amb decoracions estucades i pintades a l 'absis. Sobre el vestíbul hi ha un altell destinat al cor, al qual s 'accedeix per una escala a cada lateral, molt estreta i inclinada. Es protegeix amb una barana de forja molt ornamentada. A l 'extrem de la nau lateral esquerra, just al costat de l 'altar, hi ha un recinte tancat per una reixa, feta també de forja molt decorada. Al seu interior hi ha la custòdia i s 'il·lumina per una finestra policromada oberta a la testera de la nau. L 'altra lateral s 'usa com a sagristia i està tancat d 'obra. Davant seu, hi ha un petit altar dedicat a la Mare de Déu. Un altre element a destacar és una pica baptismal de pedra amb secció cilíndrica i amb una tapa cònica. Aquesta església, dedicada al Sagrat Cor, es construí arran de la instauració de la colònia tèxtil de la Coromina. Coneguda també per fàbrica Pericas i situada a l'extrem del terme de Torelló, sota Conanglell. La colònia es creà sobre un antic molí l'any 1874. L'església, segons indica el portal, es construí o més ben dit s'acabà a l'any 1906. Aquesta fou de les primeres obres que dissenyà l'arquitecte Pericas i Morros, el qual treballava dins d'una estètica híbrida, que girava l'entorn de les solucions gòtiques i tendències gaudinianes amb l'ús de la pedra sense polir.

S'accedeix al puig de les tres creus per un camí tortuós que coincideix en part amb el Via Crucis que surt del santuari de Rocaprevera. El cim del turó és totalment aplanat i s'ha construït una terrassa de lloses de pedra. El perfil té una barana de pilons de pedra que sustenten un passamà de ferro. A la banda est hi ha les tres creus sobre una base d'obra. La creu central és la més gran que les altres. És una representació del Calvari, amb Jesús al centre i els dos lladres a cada banda. Les creus són de ferro i tenen una base de pedra picada amb una columna i un capitell poligonal. Les creus són gregues amb un cercle que uneix les aspes. En el paviment hi ha representada la rosa dels vents i marca la situació dels pobles i cims propers. Sembla que ja abans del 1686 hi havia tres creus de fusta en aquest mateix indret. Aquí s'hi celebrava el trobament de la Santa Creu el 3 de maig. Es feia un via crucis que sortia de l'església de Sant Feliu fins a arribar aquest cim. Després van passar a fer una processó amb cants de lletanies. El 1736 es va fer una reparació de les creus, que al ser de fusta es malmetien amb facilitat. A principis del segle XX la creu principal era de fusta i les altres eren de ferro i sobre una columna d'obra. L'any 1913 se celebraren les festes constantinianes i es col·locaren les noves creus que es van pagar amb una subscripció popular.

Pont d'accés: Pont de 85 m de llarg de molt bella factura i d'aspecte monumental, característica que li dona sobretot l'arc d'entrada, construït amb blocs de pedra picada, que forma un conjunt de perfectes línies arquitectòniques. Té sis ulls d'arc de mig punt de 14 m cada un, emmarcats amb maó. A banda i banda hi ha una barana que segueix el mateix estil que la barana del canal. El paviment és asfàltic i té voreres a banda i banda. El 1920 es van iniciar les obres d'un pont de pedra amb el patrocini de la casa Calvet. És l'únic pont de tot el sector torellonenc que va resistir l'aiguat del 1940, però els estreps de la part de tramuntana van patir desperfectes en quedar descalçats i van ser reparats per la casa Ymbern. Fins que es va construir el pont de Borgonyà el 1957, tot el trànsit entre Torelló i les comarques pirinenques va haver de circular forçosament per aquest indret

Capella de planta de creu amb capçalera semicircular i campanar adossat. L'estètica actual de l'edifici poc té a veure amb l'església original. La reforma realitzada per Josep Maria Pericas va conferir-li un segell i estil personal. El santuari està format per dos edificis contigus: l'església i l'habitatge de l'ermità. La façana principal de l'església s'alinea a la construcció de planta baixa i pis que serveix d'habitatge. La porta d'accés, que centra la façana, és arcada i queda protegida per un porxo de coberta inclinada sustentat per columnes dòriques. Sobre el porxo hi ha una fornícula que resguarda l'escultura de la Mare de Déu de Rocaprevera. L'església té forma de basílica d'una sola nau però es configura per la juxtaposició de diversos cossos. És de planta quadrada al primer nivell i circular al segon, amb obertures de mig punt. La nau presenta una coberta a dos aiguavessos amb el carener paral·lel a l'eix longitudinal de la basílica. Queda ocult darrera d'un frontó de línia barroca. Al seu interior hi destaca el cor, amb un revestit de rajoles de ceràmica verda vidriada entre els cairons i les bigues de fusta. Aquest tractament s'utilitza al sostre de la nau principal. Els murs de la nau estan reforçats per unes arcades cegues que podrien semblar capelletes, però com que són molt poc profundes no serveixen com a tal. A la base de l'absis hi ha un recobriment de carreus de pedra ben tallats i polits, i està coronat per unes filades d'arcades amb vitralls i una sanefa imitant les dents de serra. S'estructura en dos pisos: un a la part més baixa que queda sota el nivell de la nau, a mode de cripta i un superior que fa de cambril de la Verge i s'hi accedeix per la girola. L'interior de l'absis queda il·luminat pels múltiples vitralls policroms Té un creuer amb cimbori, a l'exterior és quadrat tot i que a l'interior forma un fals sostre pla cassetonat, cobert amb una teulada de ceràmica verda. A cada costat té un òcul practicable a través d'un sistema de farratges. També té un campanar de planta quadrangular amb acabament de llanternó cilíndric coronat amb coberta cònica i un penell. L'ermita de Sta. Maria de Rocapervera fou erigida el 1284 per Mn. Marc Roca. Originàriament era un oratori que ha estat reconstruït en tres ocasions; com a capella romànica al segle XV (1429 a càrrec d'Antoni Vinyes) i com a capella popular al segle XVIII (1781). Finalment, fou construïda de nou el 1923-1924 per la devoció popular, associada al culte a la verge. El temple actual té unes dimensions majestuoses i és el resultat de l'anomenat “estil Pericas”, a mig camí entre el Noucentisme i el Modernisme amb manlleus de l'estètica clàssica i romànica.

Casa residencial de planta rectangular, planta baja y dos pisos con cubierta a cuatro aguas formada por piezas planas dispuestas en forma de escamas en diagonal. También cuenta con una torre de sección cuadrada adosada en la parte izquierda. Esta torre está compuesta por cuatro pisos con cubierta a cuatro aguas. Las ventanas se encuentran únicamente en el último piso, lo que le confiere una estética de campanario románico a la torre. Sobre el vértice de la cubierta hay una veleta. Su altura la hace sobresalir más de cuatro metros respecto a la casa. Está construida con sillares sin pulir, lo que le otorga una imagen rústica. La vivienda presenta una imagen refinada gracias a los elementos decorativos. Aunque el mismo tipo de piedra forma el zócalo, los jambajes y las aperturas del primer piso, el resto del paramento está revocado y pintado de amarillo. El portal de la casa se encuentra junto a la torre y está dovelado, formando un arco rebajado que se confunde con el zócalo. En el mismo eje, y al nivel del primer piso, hay un sillar verdoso grabado con la fecha 1921 y firmado con las iniciales J.Mª P, nombre del arquitecto que llevó a cabo el proyecto. En el primer piso se distribuyen ventanas rectangulares y relativamente grandes, unidas por franjas de piedra sin pulir. En el segundo, las aperturas son más pequeñas y las molduras están decoradas con esgrafiados de líneas muy finas y de un color rojizo en la parte de la cornisa. En la cara norte se adosa una galería cubierta a un agua con ventanales pequeños en la parte alta. En la esquina sureste se encuentra la Virgen del Rosario. En el centro de la fachada noreste hay una tribuna semicircular con una cubierta semiconoide. Se abre con una ventana dividida por dos columnas de estilo corintio compuesto. En la fachada noroeste, también en el primer piso, hay una galería adosada y abierta con tres arcos de medio punto. En su extremo oeste hay una capilla privada con ábside semicircular cubierto a dos aguas. El segundo piso presenta unas aperturas más pequeñas contenidas entre dos listones. Por encima, hay esgrafiados en tonos rojizos con formas de medallones, justo bajo el alero de la cubierta, formada por colgantes y ménsulas. La fachada oeste se abre a un jardín a través de un segundo porche en la planta baja. Está formado por tres arcos de medio punto sostenidos por pilares rústicos en los laterales y dos columnas más finas con capiteles decorados en el centro. Por encima, se encuentra la terraza que se une a la cubierta de la capilla dedicada a la Virgen de Montserrat. En el lateral izquierdo, hay cuatro arcos que se abren a la fachada oeste con vitrales policromados, representando en cada uno un santo. Los tres arcos de medio punto del lateral derecho conducen a la sala de servicio y están sostenidos sobre columnas con capiteles esculpidos con formas vegetales. Los intradós están decorados con pinturas de medallones y formas geométricas. Los interiores están decorados según las especificaciones de Pericas: techos artesonados, pavimentos de cerámica, vitrales, zócalos de cerámica vidriada y pinturas geométricas y de cenefas en las paredes. El mobiliario también se integra cuidadosamente en el conjunto. La edificación está rodeada de jardines y cerrada por un muro de piedra construido con cantos rodados de río. El jardín sigue un eje muy marcado y simétrico, inspirado en los jardines renacentistas franceses, con un estanque y una fuente escultórica con dos leones simétricos. Abundan los cipreses, los abetos y los plátanos, así como algunos arbustos que crean formas geométricas. La casa solariega del arquitecto Pericas se encuentra situada entre el Puig de les Tres Creus y la Coromina. Fue construida hacia 1920, y el portal de entrada se inició en 1921. Era la residencia del arquitecto que la diseñó: Josep Mª Pericas. De hecho, fue concebida como una casa de veraneo para el arquitecto y su esposa. Las líneas estilísticas combinan varios estilos, marcando un cierto eclecticismo, ya que es una arquitectura que oscila entre el Neorrománico, el Noucentisme y el Modernismo. Fue expropiada durante la sublevación de los militares fascistas contra el gobierno de la Segunda República y ocupada durante la Guerra Civil. Aunque desaparecieron los muebles originales, no sufrió daños estructurales graves. Dado que se encontraba en un lugar apartado del núcleo urbano y, gracias a sus dimensiones, se convirtió en un sanatorio para pacientes con enfermedades contagiosas. El médico naturalista Honorio Gimeno Pérez (1907-1991) impartió allí unas concurridas conferencias.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres de planta baixa, tres pisos i golfes. La coberta és a doble vessant amb pendent pronunciada amb el carener perpendicular a la façana i té un ràfec de molta volada. A la façana podem veure que cada pis està tractat de manera diferent. A la planta baixa hi ha tres finestrals que van de dalt a baix amb un enreixat de ferro decorat. El parament està arrebossat imitant carreus. Al primer pis apareix un gran balcó que ocupa tota l'amplada de façana, amb una barana feta amb un entramat de muntants i travessers. Al darrera de la façana el finestral es divideix per columnes de pedra, separades però del pla de la finestra. La vidriera es compon mitjançant la repetició d'un mòdul format per diferents vidres translúcids de diferents colors. La façana està aplacada amb rajola ceràmica vitrificada. A partir d'aquí comença la tribuna que identifica el segon pis. En aquest trobem una superfície de carreu abuixardat i finestres separades només per un matxó prim. Al tercer pis trobem quatre finestres dins d'una única franja de pedra que les unifica. La façana es corona amb un capcer agut, amb una ampla barbacana que conté les obertures que ventilen la planta de sota coberta. Aquestes tenen forma de gelosies quadriculades. El ràfec descansa sobre uns colls de fusta i el revers dels quals està revestit de ceràmica vidrada. L'aspecte que aquest edifici té avui en dia es deu a la reforma de l'immoble que dugué a terme Josep Maria Pericas entre 1957-1958. L'arquitecte fa servir el seu llenguatge personal amb certes influències modernistes i noucentistes. Els elements més destacats són l'escala i la cornisa. Posteriorment ha sofert poques alteracions. L'any 1966 es va enrajolar el terrat. El tancament de la biblioteca i la reforma de l'oficina de la Caixa és el més destacable.