Sobre el projecte
En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Qui som
Projecte de: 
Promogut per: 
Directors:
2019-2023 Aureli Mora i Omar OrnaqueComissió Documental:
2019-2023 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar OrnaqueCol·laboradors Externs:
2019-2023 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús QuinteroAmb el suport de:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaEntitats Col·laboradores:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Arxiu Mas
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Bústia de suggeriments
Sol·licita la imatge
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.
close
Esbossos i detalls de la decoració interior dels Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà.
- Autor:
- Francisco Juan Barba Corsini
- Data:
- 1953 - 1955
- Tipus:
- Dibuix
- Fons / Ens dipositari:
- Arxiu Històric del COAC
close
Perspectiva de l'exterior de l'Edifici d'Apartaments a La Molina.
- Autor:
- Francisco Juan Barba Corsini
- Data:
- 1964
- Tipus:
- Dibuix
- Fons / Ens dipositari:
- Arxiu Històric del COAC
Memòria
Nascut a Tarragona el 16 de novembre de 1916, morí a Barcelona el 10 de març de 2008. Fill de pare arquitecte i constructor, va començar a cursar estudis de ciències exactes i arquitectura l’any 1932. Durant la Guerra Civil espanyola va haver d'aturar la seva formació. En acabar la guerra, continuà amb la seva carrera d’arquitectura, obtenint el títol d’arquitecte el juny de 1943, i establint seu primer estudi professional l’any 1945 al carrer Aribau de la ciutat de Barcelona. L’any 1954 obté el Diploma d’Urbanista; el de Doctor el 1965 i, el 1966, és nombrat professor de l’últim curs de Proyectos de la Escuela Superior de Arquitectura de Barcelona. Durant la postguerra cal destacar la seva participació activa en la reconstrucció de la ciutat, dirigint nombroses obres, sobretot, edificis urbans al “Servicio de Construcciones”. Les seves primeres construccions denoten trets neoclassicistes, influència de la rígida formació rebuda a la Escuela Superior de Arquitectura. Posteriorment, adopta un canvi en el seu estil influenciat pel cinema americà; la visió de les pel·lícules El manantial i Que el cielo la juzgue, l’inspiraren en la realització del projecte dels apartaments de la Pedrera (1953) ja desapareguts. Amb la mirada posada a les innovadores tendències europees, va superar els estrictes postulats de l’arquitectura neoclàssica de postguerra, i les seves obres es van convertir en un referent de l’evolució de l’arquitectura residencial catalana a partir de la segona meitat del segle XX. Cal destacar també en la figura d’en Barba Corsini, la seva vessant de dissenyador en les peces de mobiliari pels apartaments de la Pedrera.
Font: Arxiu Històric del COAC
Obres (13)
Sobre el mapa
Constel·lació
Cronologia (15)
-
Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà
La zona de golfes de La Pedrera era, a més de dipòsit de trastos inútils, un veritable niu de rates quan em van encarregar estudiar una solució que permetés incorporar-la a la part útil i rendible de l’edifici. L’estructura és senzilla i molt interessant. El terrat descansa directament sobre arcs parabòlics d'envà distanciats uns 80cm, les claus dels quals vénen enllaçades per nervis de maó que segueixen directrius catenàries. El plantejament era Iògic: uns anells de pas al voltant dels grans patis centrals donen entrada a les diverses unitats, que a l'interior aprofiten l'alçada dels sostres ondulats mitjançant altells formant “dúplex”. Idea rectora. A partir del projecte, el veritable tauler de dibuix ha estat el mateix terra de la planta, amb un ferm propòsit de defensar “l'honradesa arquitectònica tant a l'estructura com als materials”, valorant una solució com més senzilla millor, fins i tot a costa de la perfecció de l’acabat. A aquesta idea m'he aferrat per fugir del decorativisme i barroquisme que m'han assaltat, com és lògic, en un ambient exuberant de formes, rebutjant la utilització de materials manufacturats en indústries que el nostre país no té. Materials. Tots han estat materials senzills, fins i tot elementals. Assajos amb maó vulgar cru, refractaris de diverses classes, ceràmics, pedres, pi gallec en algun revestiment… En xapats de cuinetes i banys després d'algun assaig en vidrats he tornat a la rajola, material de grans possibilitats, que he tractat en grups de 3 o 4 colors per peça. Crec que el major èxit aconseguit ha estat amb materials terrosos, particularment amb els refractaris per la seva calenta i vibrant qualitat. Formes. Treballant en un medi orgànic sense cap altre peu forçat que l’estructura, lliure de la presó de la retícula i de l'angle de 90 graus, lògica conseqüència d'una normalització industrial o de la utilització de murs de càrrega, però sense justificació en projectes d'estructures obertes que permeten concebre un món més lliure i proper a la natura que no va ser creada en quadrícula, he arribat a la conclusió que hem de treure partit de l'estat de la nostra indústria, permetent certes llibertats de projecte que no serien acceptables en països més avançats, per aconseguir una arquitectura més humana i atractiva. Llei d’ordenació de planta. Facilitar la vida amb el mínim esforç i la màxima sensació de benestar, cercant mínimes distàncies en els desplaçaments i adaptant a aquests traçats les línies de tancament dels ambients els tancaments dels quals queden diverses vegades flotant en planta i alçat. Estudiant les perspectives des dels punts fonamentals: dormir, menjar i estar. Normalització. Impossible normalitzar una altra cosa que la idea fonamental; he pogut crear un element “estàndard” que regula les funcions entre la cuineta i la zona de dormir, gran armari policromat que ha simplificat molt la feina. Color. Com a mediterranis de sang vermella i mar blava, no podem veure la vida en blanc i negre; el color és la nostra quarta dimensió a l’arquitectura. Assajos de policromia contrastada, gammes de colors d'un mateix ordre i fons neutres amb parts policromades. La classe de pintura emprada és la cola; al meu entendre, és la que dóna millor qualitat. Mobiliari. S'han hagut d'inventar tots els mobles, atès que no s’ha trobat res decent al mercat. Fins i tot hem hagut d’inventar la butaca Saarinen, ja inventada. Com a experiència, una cadira de respatller i seient continu i un grup inspirat en el “puf” moro en un últim apartament que recull les experiències de tots els altres i on he intentat respectar al màxim l’honradesa arquitectònica en formes i materials. Conclusió. Després de viure La Pedrera diàriament durant més d'un any, he conegut Gaudí, veritable mestre de la nostra més valenta arquitectura funcional. “La Pedrera” va començar l'any 1905, quan Gaudí tenia 53 anys, per als Srs. Milà de Barcelona, acabant-se el 1910. És una de les obres més importants, a banda del Temple Expiatori de la Sagrada Família, del genial arquitecte. -
Casa Zariquiey
La planta de la casa sorgeix d’una lectura de dos elements bàsics de l’entorn: els vents que provenen del nord i les vistes sobre les dues caletes, a la banda sud. Dos murs còncaus de pedra de Cadaqués suporten una llosa de formigó que abasta tota la casa, i deixen una petita ranura de llum en tot el perímetre. La sala d’estar es col·loca en el punt de vista privilegiat, i un sistema de murs de maó vist permet el tancament dels dormitoris. La configuració planimètrica fa que la casa no sembli totalment tancada i crea una atmosfera domèstica que eludeix la noció d’un espai interior pròpiament dit. -
Habitatges Escoles Pies 20-22
Edifici aïllat que s'aixeca sobre pilotis i amb una planta baixa pràcticament diàfana. L'únic volum tancat ocupa aproximadament una quarta part de la superfície; la resta es fa servir com a zona de jocs per als nens. El jardí perimetral sembla estendre's per la planta baixa gràcies a la construcció d'un estany i de petits parterres de pedres que evoquen el món natural. La distribució de la planta es realitza per bandes: els dormitoris i les zones de servei donen a la part del darrere, i les zones de dia donen al carrer. La separació dels estudis a les zones de dia es realitza mitjançant panells que no arriben al sostre i poden canviar en funció de les necessitats. A l'àtic es localitzen dos duplex endarrerits de la façana. La façana al carrer està formada per terrasses que s'estenen d'un extrem a l'altre en voladís davant del cos principal. A Barba Corsini li preocupava que es pogués gaudir de les terrasses sense ser vist, per la qual cosa va disposar una sèrie d'ampits opacs al portell que generen una composició molt dinàmica. També havia previst un sistema de persianes plegables al cant de les terrasses, que finalment es van suprimir per motius econòmics. L'edifici té un tractament cromàtic important que, per a l'autor, representava la quarta dimensió de l'espai. El volum està revestit de gresite negre, els balcons són de xapa metàl·lica blanca i, sobre aquesta base de no color, es van combinant les diferents textures, colors i materials. -
Edifici Mitre
Al començament dels anys seixanta, la zona on se situa l’edifici es trobava en procés d’urbanització. El bloc opta per alinear-se al carrer posterior i separar-se de la ronda del General Mitre. És format per set cases independents, amb un total de 298 habitatges. Llevat dels habitatges situats a la testera, la resta són apartaments de 46 metres quadrats, tots en règim de lloguer. L’apartament tipus és concebut per a una família de fins a tres fills de poca edat. El concepte del bloc és heretat d’algunes propostes del moviment modern, si bé fetes aquí per mitjà de la promoció privada. -
Premi FAD
Finalista. Categoria: Arquitectura
Edifici MitreGrup d'Habitatges per la Caixa de Pensions Can Mercader
Francisco Juan Barba Corsini, Margarita Brender Rubira, Joan-Antoni Padrós Galera
La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis va adquirir el solar una fàbrica preexistent i va encarregar-ne la demolició per promoure, anys després, la construcció d'habitatges acollits a la Llei de l'Habitatge estatal. El 1966, va encarregar el projecte a tres arquitectes que mai no havien col·laborat junts. Els arquitectes van desenvolupar una figura de planejament urbanístic previ per establir les condicions d'edificació necessàries per a l'execució del projecte previst. Havien estudiat propostes més compactes de mansana tancada i altres modalitats que van descartar. El projecte s'estructura en nou edificis, tots orientats pràcticament a nord-sud, amb una lleugera inclinació cap a l'est, que trencava completament l'alineació del Pla Pons de l'entorn. Conté tres torres de fins a dotze plantes d'alçada que actuen com a pantalla davant de la carretera Nacional II. La resta de les edificacions, de planta baixa i dues o tres plantes, se situen a la part propera als edificis de planta baixa i pis que predominen en aquest barri. Així, doncs, dues zones absolutament diferenciades. Entre elles, s'hi introduiren una sèrie d'espais de socialització, amb l'objectiu de facilitar les trobades entre els veïns, alliberant també alguns espais de planta baixa, mitjançant porxos que comuniquen carrers o mitjançant espais tancats d'ús comunitari. L’espai lliure del conjunt és una part essencial del projecte. El complex residencial s'estructura al voltant d'una plaça central dividida en dos nivells que donen accés a tots els blocs. L'accés al conjunt es fa a través de dues vies de vianants que connecten amb el cinturó perimetral de carrers. A més de la plaça central i els carrers adjacents, el complex compta amb quatre passarel·les elevades que configuren un tercer nivell de relació, ubicat a 2,80 m sobre la cota dels blocs baixos. El conjunt residencial de Can Mercader es distribueix en sis tipologies d'habitatges modulats segons una crugia de 7,70 m als blocs alts i 8,50 m als baixos. S'aprecia una clara intenció d'introduir variacions quant a les distribucions, el nombre d'habitacions –tres o quatre als blocs alts i quatre o cinc als blocs baixos–, definició de façanes, mitjançant la introducció de desplaçaments tant en alçada com en planta, que garanteixen la permeabilitat del conjunt malgrat l’alçada dels blocs. En planta, els desplaçaments col·laboren a dotar de privadesa les terrasses. Els habitatges consten de: cuina, galeria oberta, menjador-sala d'estar, lavabo, bany, una habitació doble, entre dues i quatre habitacions individuals, terrassa associada a la sala d'estar i, en alguns casos, a l'habitació contigua a aquesta. Amb aquesta varietat tipològica, els arquitectes ofereixen la possibilitat d'allotjar famílies de fins a vuit persones al mateix habitatge o fins i tot deu, cosa molt habitual d'aquell moment que Barba Corsini ja proposava al projecte d'habitatges de Mitre a Barcelona.
Arxiu
-
Dibuix
Esbossos i detalls de la decoració interior dels Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà.
Arxiu Històric del COAC
-
Dibuix
Perspectiva de l'exterior de l'Edifici d'Apartaments a La Molina.
Arxiu Històric del COAC