Com anar-hi
Sobre el projecte
En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Qui som
Projecte de: 
Promogut per: 
Directors:
2019-2023 Aureli Mora i Omar OrnaqueComissió Documental:
2019-2023 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar OrnaqueCol·laboradors Externs:
2019-2023 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús QuinteroAmb el suport de:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaEntitats Col·laboradores:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Arxiu Mas
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Bústia de suggeriments
Sol·licita la imatge
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.
close
Esbossos i detalls de la decoració interior dels Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà.
- Autor:
- Francisco Juan Barba Corsini
- Data:
- 1953 - 1955
- Tipus:
- Dibuix
- Fons / Ens dipositari:
- Arxiu Històric del COAC
close
Memòria
La zona de golfes de La Pedrera era, a més de dipòsit de trastos inútils, un veritable niu de rates quan em van encarregar estudiar una solució que permetés incorporar-la a la part útil i rendible de l’edifici.
L’estructura és senzilla i molt interessant. El terrat descansa directament sobre arcs parabòlics d'envà distanciats uns 80cm, les claus dels quals vénen enllaçades per nervis de maó que segueixen directrius catenàries.
El plantejament era Iògic: uns anells de pas al voltant dels grans patis centrals donen entrada a les diverses unitats, que a l'interior aprofiten l'alçada dels sostres ondulats mitjançant altells formant “dúplex”.
Idea rectora.
A partir del projecte, el veritable tauler de dibuix ha estat el mateix terra de la planta, amb un ferm propòsit de defensar “l'honradesa arquitectònica tant a l'estructura com als materials”, valorant una solució com més senzilla millor, fins i tot a costa de la perfecció de l’acabat. A aquesta idea m'he aferrat per fugir del decorativisme i barroquisme que m'han assaltat, com és lògic, en un ambient exuberant de formes, rebutjant la utilització de materials manufacturats en indústries que el nostre país no té.
Materials.
Tots han estat materials senzills, fins i tot elementals. Assajos amb maó vulgar cru, refractaris de diverses classes, ceràmics, pedres, pi gallec en algun revestiment… En xapats de cuinetes i banys després d'algun assaig en vidrats he tornat a la rajola, material de grans possibilitats, que he tractat en grups de 3 o 4 colors per peça. Crec que el major èxit aconseguit ha estat amb materials terrosos, particularment amb els refractaris per la seva calenta i vibrant qualitat.
Formes.
Treballant en un medi orgànic sense cap altre peu forçat que l’estructura, lliure de la presó de la retícula i de l'angle de 90 graus, lògica conseqüència d'una normalització industrial o de la utilització de murs de càrrega, però sense justificació en projectes d'estructures obertes que permeten concebre un món més lliure i proper a la natura que no va ser creada en quadrícula, he arribat a la conclusió que hem de treure partit de l'estat de la nostra indústria, permetent certes llibertats de projecte que no serien acceptables en països més avançats, per aconseguir una arquitectura més humana i atractiva.
Llei d’ordenació de planta.
Facilitar la vida amb el mínim esforç i la màxima sensació de benestar, cercant mínimes distàncies en els desplaçaments i adaptant a aquests traçats les línies de tancament dels ambients els tancaments dels quals queden diverses vegades flotant en planta i alçat.
Estudiant les perspectives des dels punts fonamentals: dormir, menjar i estar.
Normalització.
Impossible normalitzar una altra cosa que la idea fonamental; he pogut crear un element “estàndard” que regula les funcions entre la cuineta i la zona de dormir, gran armari policromat que ha simplificat molt la feina.
Color.
Com a mediterranis de sang vermella i mar blava, no podem veure la vida en blanc i negre; el color és la nostra quarta dimensió a l’arquitectura.
Assajos de policromia contrastada, gammes de colors d'un mateix ordre i fons neutres amb parts policromades. La classe de pintura emprada és la cola; al meu entendre, és la que dóna millor qualitat.
Mobiliari.
S'han hagut d'inventar tots els mobles, atès que no s’ha trobat res decent al mercat. Fins i tot hem hagut d’inventar la butaca Saarinen, ja inventada.
Com a experiència, una cadira de respatller i seient continu i un grup inspirat en el “puf” moro en un últim apartament que recull les experiències de tots els altres i on he intentat respectar al màxim l’honradesa arquitectònica en formes i materials.
Conclusió.
Després de viure La Pedrera diàriament durant més d'un any, he conegut Gaudí, veritable mestre de la nostra més valenta arquitectura funcional.
“La Pedrera” va començar l'any 1905, quan Gaudí tenia 53 anys, per als Srs. Milà de Barcelona, acabant-se el 1910. És una de les obres més importants, a banda del Temple Expiatori de la Sagrada Família, del genial arquitecte.
Autors
Sobre el mapa
Constel·lació
Cronologia (6)
-
Casa Milà
Es tracta de la darrera obra civil de Gaudí, on posa tot l’èmfasi en l’experimentació amb l’estructura i opta per solucions arriscades i ben diferenciades dels procediments tradicionals. Els peus drets portants són de pedra calcària del Garraf, combinats amb elements metàl·lics, i es dimensionen i configuren segons la casuística de la seva posició concreta. Els forjats són de bigues metàl·liques, que segueixen un ordre irregular d’acord amb la configuració de la planta. Les façanes al carrer es fonen amb els pilars perimetrals en un sistema monolític i autoportant. Gaudí es proposa desvincular les formes del seu contingut matèric i cercar una síntesi entre l’abstracció i l’evocació dels elements de la natura. Això el porta a convertir l’edifici en un gran monument dedicat a la Mare de Déu, que havia de coronar la casa com si aquesta només en fos un pedestal. L’ajut d’un enginyer naval o les formes suggerides a la coberta revelen un Gaudí precursor de l’arquitectura moderna, interessat a alliberar-se de les filades de maçoneria, dels ordres o del pes dels materials constructius. La Pedrera és una obra totalment inacabada que resol cada repte espacial i constructiu per mitjà de solucions inèdites i de vegades incomprensibles. -
Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà
La zona de golfes de La Pedrera era, a més de dipòsit de trastos inútils, un veritable niu de rates quan em van encarregar estudiar una solució que permetés incorporar-la a la part útil i rendible de l’edifici. L’estructura és senzilla i molt interessant. El terrat descansa directament sobre arcs parabòlics d'envà distanciats uns 80cm, les claus dels quals vénen enllaçades per nervis de maó que segueixen directrius catenàries. El plantejament era Iògic: uns anells de pas al voltant dels grans patis centrals donen entrada a les diverses unitats, que a l'interior aprofiten l'alçada dels sostres ondulats mitjançant altells formant “dúplex”. Idea rectora. A partir del projecte, el veritable tauler de dibuix ha estat el mateix terra de la planta, amb un ferm propòsit de defensar “l'honradesa arquitectònica tant a l'estructura com als materials”, valorant una solució com més senzilla millor, fins i tot a costa de la perfecció de l’acabat. A aquesta idea m'he aferrat per fugir del decorativisme i barroquisme que m'han assaltat, com és lògic, en un ambient exuberant de formes, rebutjant la utilització de materials manufacturats en indústries que el nostre país no té. Materials. Tots han estat materials senzills, fins i tot elementals. Assajos amb maó vulgar cru, refractaris de diverses classes, ceràmics, pedres, pi gallec en algun revestiment… En xapats de cuinetes i banys després d'algun assaig en vidrats he tornat a la rajola, material de grans possibilitats, que he tractat en grups de 3 o 4 colors per peça. Crec que el major èxit aconseguit ha estat amb materials terrosos, particularment amb els refractaris per la seva calenta i vibrant qualitat. Formes. Treballant en un medi orgànic sense cap altre peu forçat que l’estructura, lliure de la presó de la retícula i de l'angle de 90 graus, lògica conseqüència d'una normalització industrial o de la utilització de murs de càrrega, però sense justificació en projectes d'estructures obertes que permeten concebre un món més lliure i proper a la natura que no va ser creada en quadrícula, he arribat a la conclusió que hem de treure partit de l'estat de la nostra indústria, permetent certes llibertats de projecte que no serien acceptables en països més avançats, per aconseguir una arquitectura més humana i atractiva. Llei d’ordenació de planta. Facilitar la vida amb el mínim esforç i la màxima sensació de benestar, cercant mínimes distàncies en els desplaçaments i adaptant a aquests traçats les línies de tancament dels ambients els tancaments dels quals queden diverses vegades flotant en planta i alçat. Estudiant les perspectives des dels punts fonamentals: dormir, menjar i estar. Normalització. Impossible normalitzar una altra cosa que la idea fonamental; he pogut crear un element “estàndard” que regula les funcions entre la cuineta i la zona de dormir, gran armari policromat que ha simplificat molt la feina. Color. Com a mediterranis de sang vermella i mar blava, no podem veure la vida en blanc i negre; el color és la nostra quarta dimensió a l’arquitectura. Assajos de policromia contrastada, gammes de colors d'un mateix ordre i fons neutres amb parts policromades. La classe de pintura emprada és la cola; al meu entendre, és la que dóna millor qualitat. Mobiliari. S'han hagut d'inventar tots els mobles, atès que no s’ha trobat res decent al mercat. Fins i tot hem hagut d’inventar la butaca Saarinen, ja inventada. Com a experiència, una cadira de respatller i seient continu i un grup inspirat en el “puf” moro en un últim apartament que recull les experiències de tots els altres i on he intentat respectar al màxim l’honradesa arquitectònica en formes i materials. Conclusió. Després de viure La Pedrera diàriament durant més d'un any, he conegut Gaudí, veritable mestre de la nostra més valenta arquitectura funcional. “La Pedrera” va començar l'any 1905, quan Gaudí tenia 53 anys, per als Srs. Milà de Barcelona, acabant-se el 1910. És una de les obres més importants, a banda del Temple Expiatori de la Sagrada Família, del genial arquitecte. -
Premi FAD
Guardonat / Premiat. Categoria: Intervencions Efímeres
Acció-Exposició: "Vers Un Nou Equilibri Natural..."Auditori i Sala Gaudí a La Casa Milà
MBM Arquitectes, Oriol Bohigas i Guardiola, Oriol Capdevila i Arús, Francesc Gual i Traginé, David Mackay, Josep Maria Martorell i Codina
L’adequació dels soterranis de La Pedrera per a Auditori i Sala Gaudí, intenta ser molt neutra i respectuosa amb el que queda de l’obra original. No es tracta d’una restauració que intenti tornar-ho tot a l’origen. Es tracta de no afegir, de ser neutre i discret i d’evitar imitacions gaudinianes. Calia assumir els reforços estructurals necessaris, el pas de les instal·lacions i complir les actuals normatives. Auditori Caixa Catalunya: 185 butaques, llotges laterals per 78 seients extensible al pati exterior de 110 m², dos cabines de traducció simultània, una sala de control, tres pantalles per sessions cinematogràfiques i audiovisuals, i un escenari amb una tarima tècnica per conferències, col·loquis, espectacles teatrals o musicals de petit format. Sala Gaudí: 92 seients, una sala de control interconnectada amb les cabines de traducció i control de l’Auditori, una pantalla i un espai per espectacles i actes polivalents sense un escenari fix. Espais generals: Una rampa/vestíbul d’entrada, un cancell, dos guarda-robes, vuit lavabos, un lavabo per minusvàlids, dues zones de camerinos amb lavabos, dutxes i vestuaris, una cuina-office i una sala d’invitats.
Arxiu
-
Dibuix
Esbossos i detalls de la decoració interior dels Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà.
Arxiu Històric del COAC
Audiovisual
-
2:15
Objectes Enllaçats | Joaquim Ruiz Millet i la cadira Pedrera de Francisco Juan Barba Corsini