Sobre el projecte
En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Qui som
Projecte de: 
Promogut per: 
Directors:
2019-2024 Aureli Mora i Omar OrnaqueComissió Documental:
2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar OrnaqueCol·laboradors Externs:
2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús QuinteroAmb el suport de:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaEntitats Col·laboradores:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Arxiu Mas
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Bústia de suggeriments
Sol·licita la imatge
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.
close
close
Memòria
Arquitecte. Titulat el 1893. Deixeble i col·laborador de Gaudí, va ser un dels més importants codificadors de les seves idees, potenciant l’anomenat gaudinisme. Fou President del Cercle Artístic de Sant Lluc, i polític. Entre les seves obres, trobem la Casa Macari Golferichs (premi de l’Ajuntament de Barcelona, 1901), la Casa Isabel Pomar (1906), el Frare Blanc (1913), i una sèrie de cases a la Colònia Güell
Font: Arxiu Històric del COAC
Obres (33)
Sobre el mapa
Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
Constel·lació
Cronologia (35)
-
Ca l'Ordal
Francesc d'Assís Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Bellver
Edifici independent format per tres cases unifamiliars adossades, amb planta baixa, pis, golfes i soterrani convertit en jardí a la part posterior. Situat a la zona residencial de la Colònia Güell, és el primer edifici que es troba en entrar-hi. Obra construïda entorn el 1894, que tant per la forma de la seva planta com en la singularitat de les façanes i la seva simetria, dota l'edifici d'una gran originalitat. Tot i que no té l'aspecte típic d'una masia, sí s'observa com d'una manera o altra l'arquitecte va voler recollir els trets més significatius de les cases pairals. Per exemple l'edificació té una planta basilical i teulada a dos vessants, i el parament està fet amb conglomerat de pedra de mides diverses lligades amb morter de calç, sobre el qual s'adossen diverses estructures. El marcat caràcter historicista de l'edificació, més enllà de l'aparença d'una casa pairal a la part davantera, també queda reflectit a la part posterior amb una construcció a diferents nivells i cossos. Sens dubte, però, el que més destaca de l'edifici són les cantonades arrodonides, i els elements decoratius, és especialment rellevant la filigrana del treball amb maó vist. Això és visible a les finestres, les tres xemeneies, el porxo, la cisterna o el ràfec sota coberta. La casa fou habitada en origen per la familia Ros de l'Ordal, d'aquí el seu nom, i encara en són els propietaris. Tanmateix, altres famílies com els Cruañas, Gaudó, Montanès i Carrión també hi han viscut. Tots ells pagesos que treballaven les terres de l'amo en qualitat d'arrendataris. Alguns membres d'aquestes famílies també treballaven a la fàbrica. Amb l'interès d'allunyar-se dels conflictes socials existents a la ciutat, al segle XIX es va plantejar un nou tipus d'indústria, les colònies industrials, és a dir, les cases dels obrers i equipaments al costat de la fàbrica, tot a la mateixa propietat, integrant un nucli propi amb una vida social i econòmica tutelada per l'empresa. La colònia Güell fou una colònia industrial dedicada a la fabricació de panes i velluts. La seva construcció s'inicià el 1890, i el projecte disposava de fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa, casa del metge, farmàcia i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Güell en la seva condició de mecenes de la cultura, va encarregar projectes a diversos arquitectes de primera fila, com Antoni Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres o Joan Rubió. A l'interior hi havia hagut un pou, però degut a reformes posteriors a l'edifici i nous usos en l'espai l'ha modificat. -
Ca l'Espinal
Habitatge de planta pràcticament quadrada, situat a la cantonada dels carrers Monturiol i Malvehy, vers els quals s'orienten les seves façanes principals. Està format per planta baixa i primer pis, en els quals s'alternen franges horitzontals de maó vist amb altres de conglomerat de pedra. Les obertures i altres elements arquitectònics també estan resolts amb maó vist. L'element més destacat és la porta, situada al xamfrà, i sobre la qual s'alça un balconet torratxa al pis superior. A la planta baixa i el primer pis hi ha finestres simples i geminades amb forma d'hexàgon allargassat. Com a colofó i element uniformitzador de la façana i la torratxa, s'hi disposa una sanefa reticulada de maons, sobre la qual remata el conjunt la barana del terrat superior. L'edifici, projectat per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, té una marcada influència de del primer gaudinisme quant a l'ús d'elements historicistes d'inspiració gòtica. L'habitatge fou construït al mateix temps que la resta de la Colònia Güell. Als forjats de l'entrada hi figura la data "1900". -
Casa Golferichs
Macari Golferichs, un capriciós enginyer de camins, comerciant en fusta i col·leccionista, sembla que va fer fortuna a les Amèriques, com altres burgesos de l’època. En tornar, va decidir comprar uns terrenys a l’Eixample i fer-s’hi construir una residència d’estil modernista. En aquesta obra, Rubió inicia la seva recerca cap a una línia arquitectònica pròpia. El valor estructural i constructiu de les formes gòtiques és comprovat i experimentat en una investigació genuïna, tal com podem veure en els materials emprats, en la tècnica constructiva i en l’ornamentació ceràmica. -
Casa Manuel Dolcet
La Casa Manuel Dolcet es troba ubicada al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, i afronta amb l'avinguda de Vallvidrera, 44, encara que sense arribar al carrer, ja que l'accés directe està tallat per la línia fèrria dels Ferrocarrils de la Generalitat, i cal creuar un pont per accedir a la porta de la finca. Es tracta d'un edifici projectat com a residència unifamiliar per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver i construïda entre 1906 i 1907. Aquesta construcció s'aixeca en un vessant muntanyós, situació que fa que la parcel·la es divideixi en terrasses, amb l'edifici a la part més alta. L'accés es fa mitjançant un jardí amb una pèrgola i escales que salven el desnivell fins a l'edifici. Aquest es troba aïllat d'altres construccions i consta de planta baixa semisoterrada i dues plantes pis. La planta és rectangular amb tres façanes rectes i una quarta més trencada que conté l'escala, però la diferenciació de les cobertes produeix un joc volumètric molt ric. El cos que conté l'escala es corona per una coberta de pavelló que sobresurt dels altres volums; la part posterior del cos principal està coberta amb terrat i la part davantera amb coberta a dues aigües. Al segon pis la façana s'endarrereix, formant una galeria tancada amb balustrada dividida per columnes salomòniques de maó vist que sustenten la coberta. D'aquesta galeria sobresurt el balcó circular col·locat en una de les cantonades amb barana de ferro forjat. Pel que fa a les façanes, aquesta casa es caracteritza per la utilització de maó vist contraposat als paraments llisos d'estucat blanc. És un edifici format per elements artesanals tradicionals, on abunda el maó com a decoració sobre fons blanc, amb retocs de ceràmica. Aquest sistema decoratiu dóna un bonic relleu a les llindes de les portes, finestres, balustrades, coronament i ràfecs. Les finestres rectangulars tenen una llinda ondulada amb elements decoratius vegetals fets amb la tècnica del trencadís. Les bigues estan recobertes d'elements classicistes, com tríglifs i greques. L'any 1906 Manuel Dolcet encarregà a l'arquitecte Joan Rubió i Bellvé la seva residència a l'antic municipi de Sarrià. Entre els anys 1965 i 1994 l'edifici acollí les dependències de l'Escola de Disseny EINA. -
Casa Delgado
Casa construïda entre mitgeres, de dues plantes i baixos que donen al Passeig Circumval·lació. El pilar sustentant de la façana com element escultòric, ens reparteix un porxo en dos volums iguals, vestits amb reixes de forja especial, febrilment modernistes. La part de la façana superior de l'edifici, consta de rotonda i dues tribunes amb voladissos de ceràmica i ferro. La base de materials aplicats són: el totxo vist, la ceràmica emprada com a ornament, i els palets de riera. El predominant és el ferro com a projecció i embelliment. Aquesta obra és el representant més graciós del Modernisme a Gelida. -
Xalet Serra
L’edifici és el resultat de l’ampliació d’un habitatge construït pocs anys abans per un comerciant de vins anglès. De la vella edificació se’n conserven la torre-mirador i el primer cos de l’edifici. Rubió hi afegeix el cos posterior. A les façanes d’aquest cos afegit es combina l’ús de l’obra vista amb panys de pedra aparellada de forma poligonal. La coberta del menjador, també projectada per Rubió, es recolza sobre quatre arcs torals que arrenquen de quatre columnes de marbre. Dels quatre angles formats per la unió dels arcs en sorgeix un grup de tres revoltons, un esquema que es repeteix tres vegades fins a tancar l’espai cupulat. -
Can Puigdomènech
Edifici entre mitgeres, compost de soterrani, planta baixa i pis. A la mitgera de ponent sobresurt el cos que inclou l'escala. La façana és plana amb elements formals -llindes, medallons- i decoratius -botons ceràmics, esgrafiats- representatius del llenguatge del modernisme. Joan Rubió i Bellver és l'arquitecte d'aquesta casa. Junt amb Can Trinxet són les dues úniques edificacions del terme de Sant Feliu de Codines que se li han atribuït. Situada a la zona de l'eixample del casc antic, és a dir el carrer-carretera en què està enclavada la casa és l'eix principal de la població i en ell hi trobem els edificis més representatius de l'arquitectura de finals del s. XIX i primer terç del segle XX. -
Capella de Sant Miquel de la Roqueta
Rubió construeix una petita capella dedicada a la devoció de sant Miquel de la Roqueta després de la seva feina al baldaquí de l’església del monestir de Ripoll, envoltada d’una gran polèmica. Rubió va decidir construir un temple cristià modest i reduït amb pedra natural del voltant. Va constituir el seu primer estudi i assaig per a les construccions següents. Hi utilitza la pedra natural, sense filigranes, netes com sortien de la pedrera. En definitiva, complia la seva teoria de la construcció de pedra en sec. La capella combina formes de l’arquitectura tradicional amb altres formes extretes clarament del món gaudinià, com ara el pòrtic apuntat o l’amalgama d’elements cupulars. La planta configura un cercle senzill al qual s’adossa un absis principal i quatre capelles menors, també semicirculars. Les voltes de les capelles i de la coberta de la nau principal també estan fetes amb pedra en sec. -
Casa Virella
Edifici aïllat de grans dimensions i planta rectangular format per planta baixa, dos pisos i golfes. La coberta és a dos vessants a dos nivells de teula àrab. La composició de la façana és gairebé simètrica (una de les ales és més simètrica que l'altra); el cos central és més elevat. La planta baixa ha estat molt modificada. L'accés a l'hostal es fa pel primer pis, que té als extrems dues finestres d'arc de mig punt i al cos central diverses obertures d'arc carpanell. Una marquesina d'obra separa el primer del segon pis. Al segon pis hi ha una galeria formada per cinc arcs de mig punt i balcons rectangulars a banda i banda, amb barana de ferro. El pis de les golfes l'ocupen petites obertures emmarcades amb maó vist als cossos laterals, i una galeria central de vuit arcs, també de maó. Segons consta a l'Arxiu Municipal de Sitges, l'any 1919 Joan Vilella va demanar permís a l'Ajuntament per a la construcció d'una casa al passeig de la ribera d'acord amb els plànols realitzats per l'arquitecte Joan Rubio i Bellver i signats amb data del mes d'abril. L'aprovació es va donar el 5 de maig del mateix any 1919. L'edifici, d'estil noucentista, presenta elements que encara tenen regust modernista i eclèctic noucentista, principalment la utilització de maó vist i la decoració d'inspiració oriental (arcs de la galeria del segon pis.) -
Nous Pavellons de l'Hospital Psiquiàtric de Salt
El 1888, la compra provincial d’unes 3,5 hectàrees al mas Cardell enceta l’equipament en un remot paratge rural. La saturació constant d’orats i un règim controlat per religiosos marquen un conspicu panorama vuitcentista, voltat de fossat i filat i amb algun intent mèdic regeneracionista. La Mancomunitat catalana (1914), l’adveniment d’un poder modernitzador, l’assumeix, el repensa (Dr. Martí i Julià, Dr. Vives) i basteix els edificis de Rubió. Els dos pavellons evoquen trets de la masia, filtrats pel noucentisme que impregna porxos i detalls i encara amb alguns residus del gaudinisme passat, com ara els sòcols «baldufa» dels pilars. El cop reaccionari del 1923 ho atura tot, i els plans republicans del 1933, amb llur renovació de la psiquiatria, moren arran de la convulsió del 1936 i la victòria feixista. L’allau de demències i la penalitat econòmica posteriors marquen una evolució que arriba, vers el 1980, a un canvi radical de mètodes per fer-los més oberts. Cap al 1993, el planteig del trasllat de l’hospital provincial i les necessitats de la psiquiatria clínica susciten un pla que abat edificis i en preveu de nous, sempre en un mosaic extensiu que interactua amb l’arbrat i l’espai obert i que es relaciona amb les traces urbanes veïnes. N’és fill el conjunt del 2003, de tres unitats amb 50 llits cadascuna, que desplega braços des d’un eix principal. -
Can Trinxet
Edifici aïllat de tipologia ciutat jardí, situat en mig del bosc, al nord del centre històric. Prové de la reforma de l'antiga masia de Can Bosc dels Rufets. El conjunt és de planta i volumetria complexa, coberta composta i les façanes són simètriques i acabades en pedra. És, en conjunt, un gran casal de pedra ple de detalls de millor gust modernista i cal dir-ho, molt ben tingut pels seus propietaris. Camp obert a la vessant de migdia de la muntanya, al seu entorn s'hi troben dues piscines i uns jardins de composició romàntica. Casal modernista que ocupa l'indret de l'antic Mas Bosc o Can Bosc dels Rufets. Al 1920 va ser adquirit pel senyor Francesc Trinxet, que el va fer reedificar entre el 1920 i 1924 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver. L'antic Mas Bosc era una casa de pagès. El mateix any es va erigir al costat del casal una granja avícola anomenada Fi-Vallès; fa anys que resta abandonada. -
Cellers Raventós Raïmat
L’any 1914, Manuel Raventós i Domènech, reconegut industrial del vi i el cava, va decidir crear una colònia a les terres de Lleida per tal d’acollir les famílies que havien de conrear els terrenys que havia comprat. Va encarregar a Rubió i Bellver la construcció de l’església de la població i dels cellers que havien d’acollir l’elaboració i l’emmagatzematge dels diferents vins. Rubió dissenyà una zona residencial a prop d’un bosc que hi havia a la mateixa finca. Als afores de la població va construir els cellers. Cal assenyalar el lloc destinat a la càrrega i descàrrega, cobert amb un sostre semblant al que va utilitzar Gaudí a les escoles de la Sagrada Família. -
Continuació de les Obres de l'Escola Superior d’Agricultura de l'Escola Industrial de Barcelona
-
Nous Laboratoris de l'Escola Industrial de Barcelona
La Universitat Industrial és un recinte que ocupa quatre illes de l’Eixample Cerdà, realitzat al llarg del temps per tres arquitectes principals diferents, que recicla la Fàbrica Batlló –excèntrica respecte al complex (actual Edifici del Rellotge, emplaçada al bell mig d’una illa respectant els carrers)–i s'organitza prenent com a eix el carrer Còrsega, alineat amb Comte d’Urgell, amb la Rotonda com a accés. El complex presenta una estructura a base de pavellons que deixen patis entremig, amb un cos central d’accés, diversos pavellons d’aules i una capella al final del complex. Tant la Rotonda com Can Batlló són obra de Rafael Guastavino, amb façanes de pedra treballada, molt sòbries, i unes estructures interiors de disseny virtuós, amb voltes de maó de pla portades al límit de les possibilitats constructives. El complex creix en forma de pavellons ampliat per Joan Rubió i Bellver, que també disposa un pavelló contra el carrer París, a dues aigües paral·leles al carrer. L'ordenació manté el carrer Comte Borrell a l’interior del recinte, encara que no és transitable a peu. Forma un bon exemple d’arquitectura additiva on cada component té sentit per si mateix i manté l’harmonia del conjunt. El darrer arquitecte que va intervenir en el complex va ser Manuel Baldrich, que va ampliar els tallers i va construir les piscines sobre el carrer París, dos exemples d’arquitectura de postguerra notables, amb estructura de formigó i unes cobertes plegades que prenen un protagonisme decisiu. Les estructures de Rubió també són notables, amb una successió d’arcs parabòlics als tallers i un encreuament dels mateixos arcs a la capella, decorats amb una policromia suau de notable gust modernista tardà. El complex està totalment tancat, però és públic i accessible des de la Rotonda. Les seves comunes són visitables. -
Asil del Sant Crist
És un edifici de planta i dos pisos, amb una torre a la façana principal. En el bell mig de l'edifici trobem el claustre. Adossada a l'edifici, l'església, que té forma de creu grega, creuer, arcs parabòlics i cobert amb cimbori. Tot l'edifici és construït amb pedra i també la pedra és emprada com a element decoratiu. A nivell estilístic observem una barreja: romànic, gòtic en els arcs ogivals, àrab i allò típicament modernista. Esvelt i singular edifici, situat a la part de ponent de la població. Començat l'any 1931 i ha restat construït a expenses d'un llegat de les germanes Castells, nadiues d'Igualada. Va ésser construït durant la Guerra Civil, amb l'excusa d'anar destinat a biblioteca. -
Església del Carme de Manresa
Església d'una nau amb passadissos laterals de menor alçada. Voltes de creueria, amb clau, separades per quatre arcs torals apuntats. Una sèrie d'arcs formers separen la nau dels passadissos laterals. Té absis poligonal, volta nervada i arc triomfal sobre pilastres. Les capelles laterals estan inacabades. A l'exterior s'aprecien les restes de l'antiga sagristia del s. XVIII (a un costat de l'absis). L'església presenta estructura de formigó, paraments de paredat comú i totxo amb revestiments de pedra buixardada. 1308: Els conselleres de la ciutat donen permís als PP. Carmelites per fundar un convent i una església. s.XIV: Construcció dels 2 edificis en estil gòtic. s.XIX (1835): L'església gòtica es manté amb la façana inacabada. 1936: L'església es crema. 1940-52 Reconstrucció en estil nou-gòtic de l'església.