Sobre el proyecto
En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.
El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.
El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.
Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.
El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.
La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.
Quiénes somos
Proyecto de: 
Impulsado por: 
Directores:
2019-2024 Aureli Mora i Omar OrnaqueComisión Documental:
2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar OrnaqueColaboradores Externos:
2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús QuinteroCon el soporte de:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaEntidades Colaboradoras:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Arxiu Mas
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Buzón de sugerencias
Solicita la imagen
Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.
El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.
close
close
Memoria
Arquitecte. Titulat el 1893. Deixeble i col·laborador de Gaudí, va ser un dels més importants codificadors de les seves idees, potenciant l’anomenat gaudinisme. Fou President del Cercle Artístic de Sant Lluc, i polític. Entre les seves obres, trobem la Casa Macari Golferichs (premi de l’Ajuntament de Barcelona, 1901), la Casa Isabel Pomar (1906), el Frare Blanc (1913), i una sèrie de cases a la Colònia Güell
Fuente: Arxiu Històric del COAC
Obras (33)
Sobre el Mapa
Premiadas
Catalogadas
Desaparecidas
Todas las obras
Constelación
Cronología (35)
-
Ca l'Ordal
Francesc d'Assís Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Bellver
Edifici independent format per tres cases unifamiliars adossades, amb planta baixa, pis, golfes i soterrani convertit en jardí a la part posterior. Situat a la zona residencial de la Colònia Güell, és el primer edifici que es troba en entrar-hi. Obra construïda entorn el 1894, que tant per la forma de la seva planta com en la singularitat de les façanes i la seva simetria, dota l'edifici d'una gran originalitat. Tot i que no té l'aspecte típic d'una masia, sí s'observa com d'una manera o altra l'arquitecte va voler recollir els trets més significatius de les cases pairals. Per exemple l'edificació té una planta basilical i teulada a dos vessants, i el parament està fet amb conglomerat de pedra de mides diverses lligades amb morter de calç, sobre el qual s'adossen diverses estructures. El marcat caràcter historicista de l'edificació, més enllà de l'aparença d'una casa pairal a la part davantera, també queda reflectit a la part posterior amb una construcció a diferents nivells i cossos. Sens dubte, però, el que més destaca de l'edifici són les cantonades arrodonides, i els elements decoratius, és especialment rellevant la filigrana del treball amb maó vist. Això és visible a les finestres, les tres xemeneies, el porxo, la cisterna o el ràfec sota coberta. La casa fou habitada en origen per la familia Ros de l'Ordal, d'aquí el seu nom, i encara en són els propietaris. Tanmateix, altres famílies com els Cruañas, Gaudó, Montanès i Carrión també hi han viscut. Tots ells pagesos que treballaven les terres de l'amo en qualitat d'arrendataris. Alguns membres d'aquestes famílies també treballaven a la fàbrica. Amb l'interès d'allunyar-se dels conflictes socials existents a la ciutat, al segle XIX es va plantejar un nou tipus d'indústria, les colònies industrials, és a dir, les cases dels obrers i equipaments al costat de la fàbrica, tot a la mateixa propietat, integrant un nucli propi amb una vida social i econòmica tutelada per l'empresa. La colònia Güell fou una colònia industrial dedicada a la fabricació de panes i velluts. La seva construcció s'inicià el 1890, i el projecte disposava de fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa, casa del metge, farmàcia i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Güell en la seva condició de mecenes de la cultura, va encarregar projectes a diversos arquitectes de primera fila, com Antoni Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres o Joan Rubió. A l'interior hi havia hagut un pou, però degut a reformes posteriors a l'edifici i nous usos en l'espai l'ha modificat. -
Ca l'Espinal
Habitatge de planta pràcticament quadrada, situat a la cantonada dels carrers Monturiol i Malvehy, vers els quals s'orienten les seves façanes principals. Està format per planta baixa i primer pis, en els quals s'alternen franges horitzontals de maó vist amb altres de conglomerat de pedra. Les obertures i altres elements arquitectònics també estan resolts amb maó vist. L'element més destacat és la porta, situada al xamfrà, i sobre la qual s'alça un balconet torratxa al pis superior. A la planta baixa i el primer pis hi ha finestres simples i geminades amb forma d'hexàgon allargassat. Com a colofó i element uniformitzador de la façana i la torratxa, s'hi disposa una sanefa reticulada de maons, sobre la qual remata el conjunt la barana del terrat superior. L'edifici, projectat per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, té una marcada influència de del primer gaudinisme quant a l'ús d'elements historicistes d'inspiració gòtica. L'habitatge fou construït al mateix temps que la resta de la Colònia Güell. Als forjats de l'entrada hi figura la data "1900". -
Casa Golferichs
Macari Golferichs, un caprichoso ingeniero de caminos, comerciante de madera y coleccionista, parece hacer fortuna en las Américas, como otros tantos burgueses de la época. Cuando regresó, decidió comprar unos terrenos en el Eixample y hacerse construir una residencia de estilo modernista. En esta obra, Rubió inicia su investigación hacia una línea arquitectónica propia. El valor estructural y constructivo de las formas góticas es comprobado y experimentado en una investigación genuina, tal y como podemos ver en los materiales empleados, en la técnica constructiva y en la ornamentación cerámica. -
Casa Manuel Dolcet
La Casa Manuel Dolcet se encuentra ubicada en el distrito de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, y afronta con la avenida de Vallvidrera 44, aunque sin llegar a la calle, ya que el acceso directo está cortado por la línea férrea de los Ferrocarrils de la Generalitat, y es necesario cruzar un puente para acceder a la puerta de la finca. Se trata de un edificio proyectado como residencia unifamiliar por el arquitecto Joan Rubió Bellver y construida entre 1906 y 1907. Esta construcción se erige sobre una vertiente montañosa, lo que hace que la parcela se divida en terrazas, con el edificio en la parte más alta. El acceso se realiza mediante un jardín con una pérgola y escaleras que salvan el desnivel hasta el edificio. Éste se encuentra aislado de otras construcciones y consta de planta baja semisótano y dos plantas piso. La planta es rectangular con tres fachadas rectas y una cuarta más rota que contiene la escalera, pero la diferenciación de las cubiertas produce un juego volumétrico muy interesante. El cuerpo que contiene la escalera se corona por una cubierta de pabellón que sobresale de los demás volúmenes; la parte trasera del cuerpo principal está cubierta con azotea y la parte delantera con cubierta a dos aguas. En el segundo piso la fachada se retrasa, formando una galería cerrada con balaustrada dividida por columnas salomónicas de ladrillo visto que sustentan la cubierta. De esta galería sobresale el balcón circular colocado en una de las esquinas con barandilla de hierro forjado. Por lo que respecta a las fachadas, esta casa se caracteriza por la utilización de ladrillo visto contrapuesto a los paramentos lisos de estucado blanco. Es un edificio formado por elementos artesanales tradicionales, donde abunda el ladrillo como decoración sobre fondo blanco, con retoques de cerámica. Este sistema decorativo da un bonito relieve a los dinteles de las puertas, ventanas, balaustradas, coronamiento y aleros. Las ventanas rectangulares tienen un dintel ondulado con elementos decorativos vegetales realizados con la técnica del quebradizo. Las vigas están recubiertas de elementos clasicistas, como triglifos y grecas. En 1906 Manuel Dolcet encargó al arquitecto Joan Rubió i Bellvé su residencia en el antiguo municipio de Sarrià. Entre los años 1965 y 1994 el edificio acogió las dependencias de la Escola de Disseny EINA. -
Casa Delgado
Casa construida entre medianeras, de dos plantas y bajos que dan al Passeig Circumval·lació. El pilar sustentante de la fachada como elemento escultórico nos reparte un porche en dos volúmenes iguales, vestidos con rejas de forja especial, febrilmente modernistas. La parte de la fachada superior del edificio consta de rotonda y dos tribunas con voladizos de cerámica y hierro. La base de materiales aplicados son: el ladrillo visto, la cerámica empleada como adorno y los palés de arroyo. El predominante es el hierro como proyección y embellecimiento. Esta obra es el representante más relevante del Modernismo en Gelida. -
Chalet Serra
L’edifici és el resultat de l’ampliació d’un habitatge construït pocs anys abans per un comerciant de vins anglès. De la vella edificació se’n conserven la torre-mirador i el primer cos de l’edifici. Rubió hi afegeix el cos posterior. A les façanes d’aquest cos afegit es combina l’ús de l’obra vista amb panys de pedra aparellada de forma poligonal. La coberta del menjador, també projectada per Rubió, es recolza sobre quatre arcs torals que arrenquen de quatre columnes de marbre. Dels quatre angles formats per la unió dels arcs en sorgeix un grup de tres revoltons, un esquema que es repeteix tres vegades fins a tancar l’espai cupulat. -
Can Puigdomènech
Edificio entre medianeras, compuesto de sótano, planta baja y piso. En la medianera de poniente sobresale el cuerpo que incluye la escalera. La fachada es plana con elementos formales -dintel, medallones- y decorativos -botones cerámicos, esgrafiados- representativos del lenguaje del modernismo. Joan Rubió i Bellver es el arquitecto de esta casa. Junto a Can Trinxet son las dos únicas edificaciones del término de Sant Feliu de Codines que se le han atribuido. Situada en la zona del ensanche del casco antiguo, es decir la calle-carretera en la que está enclavada la casa es el eje principal de la población y en ella encontramos los edificios más representativos de la arquitectura de finales del s. XIX y primer tercio del siglo XX. -
Capilla de Sant Miquel de la Roqueta
Rubió construeix una petita capella dedicada a la devoció de sant Miquel de la Roqueta després de la seva feina al baldaquí de l’església del monestir de Ripoll, envoltada d’una gran polèmica. Rubió va decidir construir un temple cristià modest i reduït amb pedra natural del voltant. Va constituir el seu primer estudi i assaig per a les construccions següents. Hi utilitza la pedra natural, sense filigranes, netes com sortien de la pedrera. En definitiva, complia la seva teoria de la construcció de pedra en sec. La capella combina formes de l’arquitectura tradicional amb altres formes extretes clarament del món gaudinià, com ara el pòrtic apuntat o l’amalgama d’elements cupulars. La planta configura un cercle senzill al qual s’adossa un absis principal i quatre capelles menors, també semicirculars. Les voltes de les capelles i de la coberta de la nau principal també estan fetes amb pedra en sec. -
Casa Virella
Edifici aïllat de grans dimensions i planta rectangular format per planta baixa, dos pisos i golfes. La coberta és a dos vessants a dos nivells de teula àrab. La composició de la façana és gairebé simètrica (una de les ales és més simètrica que l'altra); el cos central és més elevat. La planta baixa ha estat molt modificada. L'accés a l'hostal es fa pel primer pis, que té als extrems dues finestres d'arc de mig punt i al cos central diverses obertures d'arc carpanell. Una marquesina d'obra separa el primer del segon pis. Al segon pis hi ha una galeria formada per cinc arcs de mig punt i balcons rectangulars a banda i banda, amb barana de ferro. El pis de les golfes l'ocupen petites obertures emmarcades amb maó vist als cossos laterals, i una galeria central de vuit arcs, també de maó. Segons consta a l'Arxiu Municipal de Sitges, l'any 1919 Joan Vilella va demanar permís a l'Ajuntament per a la construcció d'una casa al passeig de la ribera d'acord amb els plànols realitzats per l'arquitecte Joan Rubio i Bellver i signats amb data del mes d'abril. L'aprovació es va donar el 5 de maig del mateix any 1919. L'edifici, d'estil noucentista, presenta elements que encara tenen regust modernista i eclèctic noucentista, principalment la utilització de maó vist i la decoració d'inspiració oriental (arcs de la galeria del segon pis.) -
Nous Pavellons de l'Hospital Psiquiàtric de Salt
El 1888, la compra provincial d’unes 3,5 hectàrees al mas Cardell enceta l’equipament en un remot paratge rural. La saturació constant d’orats i un règim controlat per religiosos marquen un conspicu panorama vuitcentista, voltat de fossat i filat i amb algun intent mèdic regeneracionista. La Mancomunitat catalana (1914), l’adveniment d’un poder modernitzador, l’assumeix, el repensa (Dr. Martí i Julià, Dr. Vives) i basteix els edificis de Rubió. Els dos pavellons evoquen trets de la masia, filtrats pel noucentisme que impregna porxos i detalls i encara amb alguns residus del gaudinisme passat, com ara els sòcols «baldufa» dels pilars. El cop reaccionari del 1923 ho atura tot, i els plans republicans del 1933, amb llur renovació de la psiquiatria, moren arran de la convulsió del 1936 i la victòria feixista. L’allau de demències i la penalitat econòmica posteriors marquen una evolució que arriba, vers el 1980, a un canvi radical de mètodes per fer-los més oberts. Cap al 1993, el planteig del trasllat de l’hospital provincial i les necessitats de la psiquiatria clínica susciten un pla que abat edificis i en preveu de nous, sempre en un mosaic extensiu que interactua amb l’arbrat i l’espai obert i que es relaciona amb les traces urbanes veïnes. N’és fill el conjunt del 2003, de tres unitats amb 50 llits cadascuna, que desplega braços des d’un eix principal. -
Can Trinxet
Edificio aislado de tipología ciudad jardín, situado en medio del bosque, en el norte del centro histórico. Proviene de la reforma de la antigua masía de Can Bosc dels Rufets. El conjunto es de planta y volumetría compleja, cubierta compuesta y las fachadas son simétricas y terminadas en piedra. Es, en conjunto, un gran casal de piedra lleno de detalles de gusto modernista y, por supuesto, muy bien mantenido por sus propietarios. Campo abierto en la vertiente de mediodía de la montaña, en su entorno se encuentran dos piscinas y unos jardines de composición romántica. Casal modernista que ocupa el lugar del antiguo Mas Bosc o Can Bosc dels Rufets. En 1920 fue adquirido por el señor Francesc Trinxet, que le hizo reedificar entre 1920 y 1924 al arquitecto Joan Rubió i Bellver. El antiguo Mas Bosc era una casa de payés. El mismo año se erigió junto al casal una granja avícola llamada Fi-Vallès; lleva años abandonada. -
Bodegas Raventós Raïmat
L’any 1914, Manuel Raventós i Domènech, reconegut industrial del vi i el cava, va decidir crear una colònia a les terres de Lleida per tal d’acollir les famílies que havien de conrear els terrenys que havia comprat. Va encarregar a Rubió i Bellver la construcció de l’església de la població i dels cellers que havien d’acollir l’elaboració i l’emmagatzematge dels diferents vins. Rubió dissenyà una zona residencial a prop d’un bosc que hi havia a la mateixa finca. Als afores de la població va construir els cellers. Cal assenyalar el lloc destinat a la càrrega i descàrrega, cobert amb un sostre semblant al que va utilitzar Gaudí a les escoles de la Sagrada Família. -
Continuació de les Obres de l'Escola Superior d’Agricultura de l'Escola Industrial de Barcelona
-
Nous Laboratoris de l'Escola Industrial de Barcelona
La Universitat Industrial és un recinte que ocupa quatre illes de l’Eixample Cerdà, realitzat al llarg del temps per tres arquitectes principals diferents, que recicla la Fàbrica Batlló –excèntrica respecte al complex (actual Edifici del Rellotge, emplaçada al bell mig d’una illa respectant els carrers)–i s'organitza prenent com a eix el carrer Còrsega, alineat amb Comte d’Urgell, amb la Rotonda com a accés. El complex presenta una estructura a base de pavellons que deixen patis entremig, amb un cos central d’accés, diversos pavellons d’aules i una capella al final del complex. Tant la Rotonda com Can Batlló són obra de Rafael Guastavino, amb façanes de pedra treballada, molt sòbries, i unes estructures interiors de disseny virtuós, amb voltes de maó de pla portades al límit de les possibilitats constructives. El complex creix en forma de pavellons ampliat per Joan Rubió i Bellver, que també disposa un pavelló contra el carrer París, a dues aigües paral·leles al carrer. L'ordenació manté el carrer Comte Borrell a l’interior del recinte, encara que no és transitable a peu. Forma un bon exemple d’arquitectura additiva on cada component té sentit per si mateix i manté l’harmonia del conjunt. El darrer arquitecte que va intervenir en el complex va ser Manuel Baldrich, que va ampliar els tallers i va construir les piscines sobre el carrer París, dos exemples d’arquitectura de postguerra notables, amb estructura de formigó i unes cobertes plegades que prenen un protagonisme decisiu. Les estructures de Rubió també són notables, amb una successió d’arcs parabòlics als tallers i un encreuament dels mateixos arcs a la capella, decorats amb una policromia suau de notable gust modernista tardà. El complex està totalment tancat, però és públic i accessible des de la Rotonda. Les seves comunes són visitables. -
Asil del Sant Crist
És un edifici de planta i dos pisos, amb una torre a la façana principal. En el bell mig de l'edifici trobem el claustre. Adossada a l'edifici, l'església, que té forma de creu grega, creuer, arcs parabòlics i cobert amb cimbori. Tot l'edifici és construït amb pedra i també la pedra és emprada com a element decoratiu. A nivell estilístic observem una barreja: romànic, gòtic en els arcs ogivals, àrab i allò típicament modernista. Esvelt i singular edifici, situat a la part de ponent de la població. Començat l'any 1931 i ha restat construït a expenses d'un llegat de les germanes Castells, nadiues d'Igualada. Va ésser construït durant la Guerra Civil, amb l'excusa d'anar destinat a biblioteca. -
Església del Carme de Manresa
Església d'una nau amb passadissos laterals de menor alçada. Voltes de creueria, amb clau, separades per quatre arcs torals apuntats. Una sèrie d'arcs formers separen la nau dels passadissos laterals. Té absis poligonal, volta nervada i arc triomfal sobre pilastres. Les capelles laterals estan inacabades. A l'exterior s'aprecien les restes de l'antiga sagristia del s. XVIII (a un costat de l'absis). L'església presenta estructura de formigó, paraments de paredat comú i totxo amb revestiments de pedra buixardada. 1308: Els conselleres de la ciutat donen permís als PP. Carmelites per fundar un convent i una església. s.XIV: Construcció dels 2 edificis en estil gòtic. s.XIX (1835): L'església gòtica es manté amb la façana inacabada. 1936: L'església es crema. 1940-52 Reconstrucció en estil nou-gòtic de l'església.