Edifici entre mitgeres de planta baixa i quatre plantes, amb una façana simètrica i una entrada d’estil neoclàssic. Els balcons i les motllures disminueixen progressivament cap als pisos superiors, tant en longitud com en profunditat. Hi ha tres balcons per pis, excepte al primer, que presenta una balconera correguda. L’edifici es remata amb una cornisa decorada amb motllures. Disposa d’un pati de planta quadrada, amb columnes a l’accés. En aquest pati, hi ha tres finestres per pis a cada costat; al primer pis, aquestes obertures adopten la forma d’arcs amb motllures. Cada planta compta amb dos pisos.

Quan, l'any 1862, començà a urbanitzar-se el nou barri de l'Eixample, l'ajuntament encara no havia resolt l'abastiment d'aigua potable a tots els seus habitatges. El 14 d'octubre d'aquell mateix any, l'intendent honorari de la província de Barcelona, Jaume Safont i Lluch, concedí aquest terreny a la Societat de Crèdit i Foment de l'Eixample de Barcelona, que al seu temps contractà l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas perquè dissenyés una torre d'aigües per abastir la zona. En un principi, l'arquitecte municipal no aprobà el projecte de Mestres (una torre hexagonal de 24 m d'alt amb capacitat per 730 m³ d'aigua) perquè depassava els 20 m d'alçada màxima permesa a l'Eixample. El maig de 1867 l'alcalde Luís Rodríguez Téllez signà els permisos per la construcció considerant que no es podia garantir un bon fluid en els edificis alts si la torre mesurava el mateix que aquells. Aquesta construcció formava part d'un conjunt d'edificis destinat a l'elevació i distribució de les aigües per mitjà d'una màquina de vapor de 20 cv (que posteriorment s'electrificà) per pujar l'aigua del pou inferior al dipòsit superior. De planta hexagonal, l'estructura en alçat d'aquesta torre comprèn fins a sis nivells, el darrer dels quals destinat a dipòsit d'aigües, i un terrat. Aquests nivells es fan evidents a l'exterior per mitjà dels motlluraments de maó que marquen la presència dels forjats. Tota la construcció està realitzada en maó vist i llurs obertures presenten forma d'arc de mig punt sense emmarcaments. En els quatre primers nivells els murs plans de tancament s'enllacen amb els pilars dels angles d'una manera homogènia. Tanmateix, el quart nivell ja presenta, en comptes de finestres, balcons que reposen sobre arcs rebaixats i amb barana de maó formant romboides. A partir d'aquest nivell els murs de reforç presenten una planta circular que s'adapta a l'edifici per mitjà d'arcs escarsers i permòdols de maó. El cinquè nivell presenta les obertures en forma d'arc geminats dins d'arcs cecs. En tractar-se del que, originàriament, era el darrer nivell reservat a la cisterna superior, presenta l'antic coronament de l'edifici, a base d'un cornisament ornat a base de mènsules. Sobre aquest cornisament s'alça el sisè nivell que, essent resultat d'una remunta posterior, presenta un nou cornisament d'estuc ornat amb mènsules i òculs. La ventilació d'aquest nivell es produeix a través d'estrets respiradors incisos directament al mur. A l'interior, sis murs disposats de manera radial compartimenten l'espai reparteixen l'enorme pes de la cisterna superior. Cadascun d'aquests compartiments està cobert amb voltes rebaixades de suport, excepte el compartiment que conté l'escala que mena vers al cim de la torre.

Construïda l’any 1394 sobre una antiga sinagoga, aquesta església d’estil gòtic conserva de la seva etapa inicial únicament la portalada. L’edifici actual presenta una planta de creu llatina, amb una sola nau dividida en cinc trams i capelles laterals. La profunda reforma dirigida per Oriol Mestres amplià el presbiteri i dotà la façana d’una decoració neogòtica que encara es conserva. A l’interior, destaca l’altar major, una obra gòtica de talla procedent de l’antic retaule major de la Catedral, datada al segle XV.

Edifici entre mitgeres fent cantonada, de planta baixa i quatre plantes, amb un llenguatge neoclàssic. Els balcons presenten balustres que disminueixen d’alçada a mesura que s’ascendeix. La façana està decorada amb escultures, columnes i pilastres adossades, mentre que les impostes ressalten els forjats. L’edifici es corona amb una cornisa i una barana de balustres que rematen la composició.

Aquest projecte es convertí, sens dubte, en el més important de la trajectòria d'August Font com a arquitecte. La catedral de Barcelona es va iniciar l’any 1298. A principis del segle xv es va començar a parlar de com seria la façana. Un mestre d’obres de Rouen, Normandia, anomenat Carlí Galter o Galtés, va fer un projecte de façana principal que no es va portar a terme, segurament per falta de diners i la façana va quedar limitada a un mur amb porta, finestres i escalinata, sense cap consonància amb la resta de la magnificent catedral gòtica, així mateix, el cimbori es va tancar quan tan sols se n’iniciava el tambor. Al segle XIX es va veure la necessitat imperiosa d’acabar, d’una vegada per totes, la catedral. La iniciativa fou del banquer Manel Girona que intentà, sense èxit, buscar finançament, així que va decidir pagar-la ell. Més tard, els seus fills, Manel i Anna, farien el mateix amb el cimbori. La selecció del projecte va ser molt polèmica, ja que havia estat dibuixat pel mateix Girona i avalat per Josep Oriol Mestres, arquitecte de la catedral i amic personal del primer. Dels projectes presentats, l’opinió pública es decantava pel de Joan Martorell, molt més ornamentat. majestuós i verticalitzant, però l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, que dirimia en aquestes qüestions, va tombar amb arguments bastant dèbils el projecte de Martorell i es decantà pel projecte signat per Mestres, dissenyat per Girona. Inspirat en el disseny del Mestre Carlí, Josep Oriol Mestres va començar a treballar-hi amb August Font, que era el seu ajudant. Les obres van començar finalment el 4 de juliol de 1887 i es van acabar el 12 de febrer de 1890, dia de Santa Eulàlia. Cal dir però, que no s’executà la façana exactament com la veiem avui dia: hi havia decoració als brancals amb els apòstols, Jesús al mainell, el timpà amb traceria calada, les arquivoltes amb els 24 ancians, àngels i profetes, el gablet amb rosassa lobulada i contraforts a cada banda decorats amb diferents escultures coronades per dossers i gablets. Però quan es va treure la bastida, es va decidir modificar-la arrel de les crítiques que va tenir. Josep Oriol Mestres havia mort i August Font agafà el relleu d’arquitecte de la Catedral. Afegí les dues torres laterals i una sèrie d’ornaments per enriquir-la. Manel Girona es va comprometre a pagar aquests arranjaments. Un cop mort el banquer, els seus fills pagaren el cimbori, les obres del qual començaren el 1906 i finalitzaren el 1912. Tampoc aquest obra va quedar exempta de polèmica, ja que el resultat final tenia molts elements que recordaven aquell projecte que Martorell presentà tan alabat pels barcelonins però ràpidament descartat per la Real Academia de San Fernando de Madrid.