El projecte ve suggerit per la naturalesa peculiar de l’encàrrec, dos habitatges amb programes diferents que comparteixen un mateix solar, boscós i en pendent. Totes dues cases segueixen unes mateixes pautes generals, independents de la particularitat de cada programa. S’emfatitza la cota zero, que determina clarament els usos de sota i els de sobre: a sota, els aparcaments, els tallers, els dipòsits d’aigua, amb accessos des dels extrems del solar. A sobre, cada programa desenvolupat amb independència en dos nivells. Com a element comú, la franja de bosc central, compartida per totes dues cases a través de dos porxos enfrontats. La casa M1 és per a una parella amb el seu fill petit. La casa M2 és per a un professor que passa llargues temporades fora de Barcelona i lloga una part de la casa a d’altres professors. Els materials i la disposició de les finestres evoquen deliberadament la iconografia arquetípica del món domèstic.

L’escola s’emplaça en un terreny completament pla que hi ha al sud de Banyoles, solcat pels recs que equilibren el flux de l’estany. El projecte pren com a referència el parc que hi ha al costat de la parcel·la, com també el caràcter que les construccions rurals atorguen al paisatge. Les activitats comunes se situen en un braç que dóna la façana al parc, del qual parteixen els tres cossos dels aularis, de dues plantes. Tota la disposició respecta la traça dels recs i dels camins existents, i ofereix al parc una façana escalonada que recorda les construccions fabrils aïllades, tan freqüents en els terrenys agrícoles.

La màquina hidrològica: Durant el segle XIX les fabriques tèxtils de Poblenou feien servir per al seu funcionament l’abundant aigua del subsòl. En desaparèixer aquest regulador industrial, el nivell freàtic ha augmentat considerablement i es troben afloracions d’aigua a menys de 7 m de fondària. La nova seu de Barcelona Activa transforma aquest problema en un factor de projecte: dos pous de 30 m de fondària extreuen un cabdal de 70.000 litres d’aigua a l’hora amb una temperatura constant de 18 graus -més alta que la de l’aire a l’hivern i més fresca a l’estiu-, alimenten una màquina hidrológica que subministra l’energia necessària per a la climatització, el rec i els serveis sanitaris. Aquest model energètic, inclosa la piscina de 100 m3 per a l’emmagatzematge de l’aigua extreta, es troba als nivells –2 i –3 de l’edifici. El complex inclou una mediateca, un auditori, la seu corporativa de Barcelona Activa, el viver d’empreses existent i una nova torre d’oficines. L’escenari on s’agrupa aquest complex programàtic és una plaça semioberta al carrer que nosaltres anomenem campus. Una proposta que revisa el concepte de recinte que es desprèn de les illes de cases Cerdà a les quals es diferencien els espais que pertanyen al carrer dels de l’interior de l’illa de cases. El ‘campus’ es separa del carrer per un pabelló-porta que funciona com una cortina, un llindar que permet organitzar l’accés a la plaça, la baixada a la mediateca o a l’aulari i l’entrada al Viver, segons horaris o sol·licituds de funcionament diferent. Existeixen en el projecte més seqüències de cortines: espais intermedis que dilaten el pas del carrer a la plaça, de la plaça a l’interior de l’edifici, dels ascensors als pisos, de l’interior de les oficines a l’exterior dels balcons de les façanes. Aquests espais de transició mesuren des d’un mil·límetre a dos metres. L’ordenació de tot el complex ha estat un delicat contracte entre programes i tipologies diferents que creen paradoxes de mida: pavellons d’entrada massa petits per ser edificis i massa grans per ser peces de mobiliari urbà; places petites per entendre’s com a places i molt grans si es llegeixen com habitacions exteriors; torres excessivament altes en proporció al solar junt a edificis considerablement llargs per a la seva alçada... Amb una sobreabundància d’allò que és horitzontal, durant la construcció, i encara avui, el complex sembla més una prestatgeria que un edifici. En aquesta prestatgeria es poden col·locar coses, i intercanviar-les de posició. El pavelló d’entrada té els seus propis graffitis-anunci; els terres estan preparats per poder connectar-se allà on es decideixi, tant dins de les oficines com a la plaça; els sostres, per moure les lluminàries; els vidres, per acceptar proteccions, ròtuls o transparències diverses. Sobrietat més flexibilitat: en termes de vestuari, el que anomenaríem fer edificis-fons d’armari, versàtil, amb una gran capacitat de ser combinable. Edificis no representatius, edificis ni d’ostentació ni de pre-figuració i sí adaptatius. Com els vells edificis de producció industrial: sense excessiva autoria, sense necessàriament estil, còmodes com magatzem, còmodes per a la transformació. Arquitectura preparada per allotjar usos i identitats canviants.

LLOC El Catllar s’ha desenvolupat des d’abans de 1066 sota el castell del mateix nom en el marge dret del riu Gaia. La silueta de la vila queda definida, d’est a oest, per l’Església, el castell y el Turó de les Eres, aquest lleugerament més alt que el castell i separat del poble per una collada on s’acaba actualment el casc antic. PROJECTE L’escola ocupa una posició doblement singular: elevada per sobre del Catllar, i formant un dels seus límits, oberta al camp, al RURA.L’assentament de l’escola és una meseta nova que deixa intacte, a l’est, un marge ja existent on es col·loca el nivell inferior de l’edifici i que permet disposar al nord, l’espai buit del pati com si es tractés d’un balcó. Aquesta peça allotja l’espai de jocs, el claustre sobre el qual orbiten els diferents pavellons com a continuació d’aquesta antiga vil·la, i el lloc des d’on, potser, mirar el pas d’aquest nou riu que és el TGV. Aquesta economia, discreta en les transformacions de l’assentament, permet mantenir les oliveres del primer marge i els pins del segon i, al mateix temps, no ocupar el vesant septentrional, evitant així augmentar l’impacte visual de l’edifici en relació al castell. L’entrada a l’Escola es situa en la cota més alta del carrer de França, zona que presenta un front menys abrupte, amb una pronunciada rampa de pujada de manera que l’accés es realitza ascendint per una petita muntanya artificial de color groc, el color de les espigues als camps de blat. Els tres pavellons es disposen al voltant del gran buit a sud de la pista a la manera d’una era solar, de la mateixa manera com les construccions rurals de la zona ho fan al voltant del que s’anomenava L’Era del Comú. Una vegada traspassat l’umbral, l’accés a l’interior es realitza, en diagonal, per la cantonada del pati-claustre. Els volums de l’escola s’articulen en diferents alçades mitjançant l’estratificació horitzontal del material de la façana. La façana exterior és un mur gairebé sense obertures realitzat amb maóns de color palla i un cos superior de color blanc que es fon amb el color del cel. Quan és necessari il·luminar la planta baixa, es fa mitjançant patis. En l’interior de l’escola, l’àrea de joc està tancada per una façana en forma de pauta vertical de barres metàl·liques pintades en la mateixa carta de colors: grisos, blancs i grocs elèctrics semblants als dels passos de vianants. Aquesta façana-valla és un banc corregut per als nens i, al mateix temps, una partitura de colors per fer endevinalles. Quan plou, la pista de jocs acaba convertida, com si fos un enorme impluvium romà, en un mirall gegant on es reflecteixen els colors de la façana del pati i, al capvespre, les llums que provenen de l’interior de l’escola, dibuixant pintes d’ombra.

Els edificis en alçària no es generen necessàriament per la superposició recognoscible d’unitats de plantes, d’habitatges o de finestres. Hem assajat l’agrupament de les obertures i l’especejament de la façana cada tres plantes, imaginant la torre com el resultat de 5 nivells en lloc de 15. Aquest canvi d’escala dibuixa la torre organitzativament com una peça lligada al perfil nou de la Gran Via (per la seva alçària total) i, al mateix temps, més propera també a la ciutat consolidada de l’entorn (per la seva percepció com un objecte de cinc parts). El gàlib màxim normatiu de l’edifici ens permet plantejar la façana en dos plans, com tribunes invertides cap a l’interior, la qual cosa evita l’aspecte indiferenciat i acumulatiu i fa aparèixer els habitatges reunits en petites comunitats.

L’església dels Trinitaris de Vic, d’estil barroc data del 1741, ha arribat als nostres dies amb els senyals i ferides dels temps viscuts: des dels incendis de la guerra civil espanyola, deixant les voltes centrals negres del sutge acumulat, a les actuacions fetes durant la segona meitat del segle XX, on va arribar a allotjar un teatre amb tot el seu equipament tècnic, actualment obsolet. En un marc ple de preexistències històriques i socials importants per la vila, els nous usos previstos, des de conferències, actes socials, exposicions o concerts per a fins 500 persones, demanen urgents operacions tant de sanejament i rehabilitació de les cobertes, passant per l’actualització dels sistemes elèctrics i de clima, com la recuperació dels valors espaials de l’interior de l’església i la seva adaptació com a dispositiu flexible i comformable. Tot ell acompanyat d’una austeritat pressupostària (724.000 euros) i una limitació temporal important (4 mesos). Es torna a un estat pròxim a l’original alliberant l’espai de tot el soroll escenogràfic (envans provisionals, estructures afegides, lones, llums, etc) i una cop despullat, es treballa exclusivament amb el metall i la llum. Tots els elements nous necessaris o impossibles de recuperar (mobiliari, escenari, portes d’accés terres, etc.), s’ han construït amb acers sense decapar (acceptant la calamina que resta del procés industrial com element de variació de color) i xapes perforades i bicromades totes elles disposades d’una manera respectuosa i sòbria, però clarament agrupades com una capa nova de canvis afegida a les altres acumulades en el recinte. La llum de diferents qualitats i intensitats, agrupades en bandes inferiors, superiors, directes i indirectes, fons i entrada, ens ha permès construir amb un sol espai “deu esglésies dels Trinitaris diferents”. Mencionem a manera de guió les següents actuacions: - Introducció d’un seguit de gàrgoles blanques al llarg de la cornisa, encabint-hi mecanismes de vent il·lació, il·luminació i preinstal·lació de so,al mateix temps fent més esvelta la proporció de l’espai interior quedant aprimada en alçada i perllongada amb el reflex del terra. - Pintat de cornisa fins al sostre de blanc i la resta d’un verd neutre deixant petites reserves del temps (restes de pintures bordeus, negre de cendra en les parets, línees blanques que recordin algun trasdós) així com les pintures religioses de l’àpside i les naus laterals. - Col·locació d’un paviment de xapes de ferro de 1x3m i junta de 1.5 mm al llarg de tota la superfície, transformant-se en banc , amagant el sistema de calefacció, quan arriben als murs laterals. Les peces del terra estan envernissades amb pintura bicomponent i altament reflectant. El tractament dels bancs és setinat. - La instal·lació d’un retaule de més de7m d’alçada a l’absis, construint una visual final des de l’entrada, folrat de xapa daurada, plegada i perforada recordant els tubs de l’antic orgue, actualment instal·lat a Santa Maria del Mar. En fases successives s’afegirà un doble sistema de cortinatge actualment preinstal·lat. - La transparència de la nova porta del cancell d’entrada, permetent perllongar la perspectiva de la nau fins al carrer de Sant Pere donant una segona font de llum natural i obrint el cor a la ciutat, com els seus nous usos reclamen.

El centre social- cultural El Pinar de Rubí s’assenta sobre un solar allargat de 60 metres de longitud orientat est-oest que té una forta pendent transversal del 52%. La façana interior propera al nus de la carretera C-1413- a està situada a la cota +181. La façana oposada sobre un altiplà a cota + 189 és el final d’una zona boscosa que forma part del Catàleg del Patrimoni Arqueològic i Natural de Rubí. L’edifici està en un 75% semi enterrat contra un mur de contenció que suporta el vessant de la muntanya. El projecte, que ocupa tota la parcel·la disponible, té en planta i en secció forma de papallona. A l’ala esquerra, que té dues plantes, hi ha un auditori i sobre aquest una guarderia per als nens del barri. A l’ala dreta de tres plantes s’hi troben, un petit gimnàs, una planta d’aulari per adults, la zona d’exposicions i el local social. L’edifici mostra davant de la carretera una imatge de sòlid petri construït a base de morters amb pedres projectades de diferents tons grisos, xapes metàl·liques perforades i grecades de color cendra. Per altra banda la façana que dona al bosc, d’una sola planta d’alçada, és un cos transparent i permeable. Els pilars que suporten la coberta, en l’espai d’alçada generosa del centre social, estan pintats tot simulant els arbres de l’exterior. Visualment, entre les dues ales de l’edifici, en colors blancs i amb l’ajuda d’un petit mur de cortina de tres plantes, es troba el punt de permeabilitat entre les cotes inferior i superior del terreny i que és l’enllaç interior entre la porta de baix i la de dalt. Aquest centre buit està ocupat per un doble espai per a les escales i els ascensors, funciona com una connexió entre els blocs dret i esquerre i reprodueix en imatge i funcionament el petit pas, com un penya-segat que existia al lloc en l’estat previ a la construcció del centre.

PLAÇA VERTICAL_La façana del Col·legi d’Economistes de Catalunya és una plaça vertical. La plaça vertical és el lloc per socialitzar, per mirar i per ser vistos. La Nova Seu té la vocació d’esdevenir ciutat. COMUNICABILITAT_Els espais de foyer, espera i circulació estan col·locats al llarg de les façanes longitudinals, mirant a la plaça. Moviment, espera dels usuaris i transformacions de l’espai interior són la façana real de la peça urbana. Amb aquest operació, i afegint la transparència de la façana de vidre, augmentem la visibilitat de la institució, establint un diàleg amb la plaça i la ciutat. COR SOCIAL_El programa de 3.000 m2 en 6 plantes i 2 soterranis. El programa, està organitzat en habitacions. Aquestes habitacions o caixes, les definim amb 3 materials: vidre, alumini i fusta. La fusta s’utilitza en les habitacions amb llum natural i per a potenciar el seu ús social. És el cas dels passadissos de façana d’accés a les aules i les escales que són el COR SOCIAL de l’edifici.