How to get there
About
In this first stage, the catalogue focuses on the modern and contemporary architecture designed and built between 1832 –year of construction of the first industrial chimney in Barcelona that we establish as the beginning of modernity– until today.
The project is born to make the architecture more accessible both to professionals and to the citizens through a website that is going to be updated and extended. Contemporary works of greater general interest will be incorporated, always with a necessary historical perspective, while gradually adding works from our past, with the ambitious objective of understanding a greater documented period.
The collection feeds from multiple sources, mainly from the generosity of architectural and photographic studios, as well as the large amount of excellent historical and reference editorial projects, such as architectural guides, magazines, monographs and other publications. It also takes into consideration all the reference sources from the various branches and associated entities with the COAC and other collaborating entities related to the architectural and design fields, in its maximum spectrum.
Special mention should be made of the incorporation of vast documentation from the COAC Historical Archive which, thanks to its documental richness, provides a large amount of valuable –and in some cases unpublished– graphic documentation.
The rigour and criteria for selection of the works has been stablished by a Documental Commission, formed by the COAC’s Culture Spokesperson, the director of the COAC Historical Archive, the directors of the COAC Digital Archive, and professionals and other external experts from all the territorial sections that look after to offer a transversal view of the current and past architectural landscape around the territory.
The determination of this project is to become the largest digital collection about Catalan architecture; a key tool of exemplar information and documentation about architecture, which turns into a local and international referent, for the way to explain and show the architectural heritage of a territory.
About us
Project by: 
Created by: 
Directors:
2019-2024 Aureli Mora i Omar OrnaqueDocumental Commission:
2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar OrnaqueExternal Collaborators:
2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús QuinteroWith the support of:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaCollaborating Entities:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Arxiu Mas
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Suggestion box
Request the image
We kindly invite you to help us improve the dissemination of Catalan architecture through this space. Here you can propose works and provide or amend information on authors, photographers and their work, along with adding comments. The Documentary Commission will analyze all data. Please do only fill in the fields you deem necessary to add or amend the information.
The Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya is one of the most important documentation centers in Europe, which houses the professional collections of more than 180 architects whose work is fundamental to understanding the history of Catalan architecture. By filling this form, you can request digital copies of the documents for which the Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya manages the exploitation of the author's rights, as well as those in the public domain. Once the application has been made, the Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya will send you an approximate budget, which varies in terms of each use and purpose.
close
close
Memory
El cementiri és concebut com un parc, com “la casa dels vius”, un lloc on gaudir del sol i la tranquil·litat qualsevol dia de la setmana. La configuració del parc aprofita un promontori del terreny per fer-hi un trau longitudinal i crear un recorregut de baixada en ziga-zaga, fins a arribar a un rierol situat uns metres més avall. El projecte complet preveia els tres braços de la ziga-zaga, si bé en la primera fase només se n’ha construït un i s’insinua el començament del segon. Els nínxols es disposen a banda i banda del recorregut formant terrasses intermèdies. Uns passos transversals faciliten l’accés a les terrasses laterals, generant un moviment d’ascensió i de descens carregat de connotacions al·legòriques. La construcció dels grups de nínxols es fa sempre amb peces prefabricades de formigó, com també els revestiments dels murs de contenció. El resultat és que els morts es troben sempre sota terra, i els visitants del parc baixen fins al nivell inferior fins a situar-se al mateix nivell dels morts. La capella se situa a l’entrada del recorregut, induint a un ritual que comença amb el funeral i baixa fins a cada nínxol. Enric Miralles és enterrat en un dels panteons que voregen la plaça que marca el gir entre el primer braç i el segon.
Tres grans creus reben els visitants i just entrar al cementiri trobem la fossa comuna. Aquest és un element que habitualment no té protagonisme i que s'acostuma a col·locar en un lloc discret, però en aquest cas els arquitectes el van voler col·locar deliberadament al principi. La fossa ve definida per un gran mur amb peces geomètriques idèntiques de ciment prefabricat. La repetició, sigui d'elements geomètrics o d'elements vegetals, genera buits, ombres i patrons, permanentment animats pels jocs de llum, les fulles i el peculiar paviment. El passeig acaba en un cul de sac on s'hi han col·locat les tombes i els mausoleus. El projecte no es va completar, i es va afegir un segon i un tercer nivell de nínxols, connectats per una escala. Els diferents blocs de nínxols s'organitzen de manera que s'adapten al terreny. La forma atalussada que s'aconseguí amb la superposició de caixons prefabricats, el recobriment amb pedra d'algunes parts i l'enjardinament de la coberta ajuden aconseguí la integració. El paviment de les zones d'accés i de davant dels nínxols té travesses de tren encastades. Un voladís corbat de formigó protegeix els frontals dels nínxols. És en el segon nivell on trobem el mausoleu del mateix Enric Miralles, mort l'any 2000. Tampoc es van acabar la capella ni el laboratori d'autòpsies, que estaven al tercer nivell i que van quedar a mig construir. S'hi pot passejar per dins i és en l'espai de la capella, tant a l'interior com a la seva coberta exterior.
Des de l'entrada principal, s'accedeix a un camí sinuós que cau cap a la principal zona d'enterrament. La ruta és plena de "loculi", nínxols, que envolten l'espai deprimit com a transició des d'un nivell a l'altre. El camí es conceptualitza com el riu de la vida que es mou entre una àmplia extensió oberta de les muntanyes com un espai memorial aïllat, excavats per sota de l'horitzó. La circulació pel cementiri fa efecte més processional que funcional, no només se centra en l'organització de les parcel·les al cementiri sinó més aviat en l'experiència que és capaç de transmetre. Els materials del Cementiri d'Igualada lliguen el projecte al paisatge. Miralles i Pinós usen materials terrosos i formigó, pedra i fusta en el projecte. Els murs de gabions i les travesses de fusta incrustades al formigó donen un aspecte descarnat i evoquen el paisatge difícil i dur del lloc, donant a l'entorn una estètica a l'hora natural i transcendental, estimulant l'experiència sensorial i l'intel·lectual.
L'any 1969-70, es va fer una modificació de límits entre el terme d'Òdena i el d'Igualada quedant els terrenys on ara hi ha el cementiri en el terme d'Igualada. El cementiri vell havia quedat petit i l'Ajuntament d'Igualada va convocar un concurs, l'any 1983, per fer-ne el nou on som ara, en un polígon industrial, al costat de la riera d'Òdena. El projecte guanyador era una proposta molt allunyada de la concepció dels cementiris tradicionals: no era només un lloc de descans i de memòria per als difunts sinó també un espai per passejar, de reflexió i diàleg amb la natura. El projecte tenia el nom de Zementiri i constava de tres eixos en forma de Z. Es va construir en diferents fases, entre els anys 1985 i 1994, però està inacabat, ja que només està fet el pal de dalt de la Z.
Inici de les obres el 1988. inauguració de la 1a fase el 1992.
Premi F.A.D. el 1992.
Authors
On the Map
Awarded
Cataloged
Disappeared
All works
Constellation
Chronology
-
The New Igualada Cemetery
Enric Miralles i Moya, Carme Pinós i Desplat
El cementiri és concebut com un parc, com “la casa dels vius”, un lloc on gaudir del sol i la tranquil·litat qualsevol dia de la setmana. La configuració del parc aprofita un promontori del terreny per fer-hi un trau longitudinal i crear un recorregut de baixada en ziga-zaga, fins a arribar a un rierol situat uns metres més avall. El projecte complet preveia els tres braços de la ziga-zaga, si bé en la primera fase només se n’ha construït un i s’insinua el començament del segon. Els nínxols es disposen a banda i banda del recorregut formant terrasses intermèdies. Uns passos transversals faciliten l’accés a les terrasses laterals, generant un moviment d’ascensió i de descens carregat de connotacions al·legòriques. La construcció dels grups de nínxols es fa sempre amb peces prefabricades de formigó, com també els revestiments dels murs de contenció. El resultat és que els morts es troben sempre sota terra, i els visitants del parc baixen fins al nivell inferior fins a situar-se al mateix nivell dels morts. La capella se situa a l’entrada del recorregut, induint a un ritual que comença amb el funeral i baixa fins a cada nínxol. Enric Miralles és enterrat en un dels panteons que voregen la plaça que marca el gir entre el primer braç i el segon. -
FAD Award
Award-Winner / Winner (ex aequo). Category: Buildings of new plant for public useThe New Igualada CemeteryRelated Works
Set Cementiri Nou d'Igualada
