En la Font-Monument hi veiem tres parts: base, columna i estàtua. La base és quadrangular amb 8 brolladors, que són relleus de cares humanes. La columna és d'estil dòric, amb la part inferior del fust estriada, i la superior presenta unes noies dansant amb càntirs a la mà (símbol de l'alegria ciutadana). La base presenta garlandes als costats i animals als angles. L'estàtua representa el rei Neptú coronat i amb la fitora a la mà dreta. La portada d'aigües de l'Espelt va tenir uns efectes espectaculars sobre la població i la millor demostració la tenim en el monuments aixecats per commemorar l'efemèride. El monument formava part d'un conjunt de quatre fonts públiques projectades com a culminació de la portada d'aigües. L'obra de la font havia estat planejada per Francesc Vallès, enginyer d'ascendència francesa, i la realització artística va ésser feta per l'escultor Damià Campeny. Va ésser inaugurat l'onze de juny de l'any 1832. L'any 1970 l'ajuntament va fer reconstruït el monument. L'obra va ser realitzada per Hugo Pratch sota la direcció de l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell.

El terreny on s'ubicà el conjunt, conegut com "colònia Godó", i centre fabril tenia una extensió de 15.000 m2 amb dues naus de planta longitudinal amb gran quantitat d'obertures a l'exterior a fi i efecte de facilitar l'entrada d'aire a l'interior de les naus. La central amida 50 x 14 m. amb una superfície aproximada de 700 m2, i té cinc plantes d'alçada. Una part de la fonamentació és de maó massís, fent arcades que s'entenen sobre un terreny arenós degut a la proximitat del riu. Les naus de les quatre plantes tenen una estructura molt simple que ve donada per l'estructura rectangular de l'edifici. Com a suport dels sostres hi ha tres fileres de pilars de ferro colat; a les primeres plantes s'intercalen amb pilars de fusta de la mateixa forma. Els sostres són de post de fusta amb taulons de reforç per aguantar el pes dels telers. L'última planta té dues vessants, restant una nau central amb una filera de pilars i encavallades de fusta; al sostre hi ha claraboies. Junt a la façana oest s'aixeca la xemeneia de planta quadrada i feta de maó. L'element més remarcable de tot el conjunt és la porta d'accés al recinte formada per un arc escarser fet amb dovelles de pedra llisa i un acabament triangular que ve a ser com una recreació se l'arc de triomf romà. Fundada el 1842, sota la promoció de la família Godó, fou als seus inicis una de les indústries de la manufactura del cotó més importants de Catalunya, tan per la diversitat en la manipulació com pel nombre d'obrers que hi treballaren. A més va ser la primera fàbrica de teixits d'Igualada que va fer servir la màquina de vapor i també la primera que va instal·lar llum elèctrica el 1885. El seu propietari més conegut fou en Joan Godó i Llucià, que ha donat nom al carrer. A més d'empresari fou polític i cap del partit de Sagasta a Igualada, arribant a ser diputat en Corts pel districte d'Igualada on també havia estat alcalde. Aquesta empresa fou coneguda amb noms diferents depenent del propietari: entre 1842-1853, Fabril Igualadina Cotonera; 1853-1868, Companyia Fabril Igualadina Cotonera; 1868-1873, Igualadina Cotonera S.A.; 1873-1876, deixà de funcionar; 1880-1936, Joan Godó i Llucià se'n feu càrrec; 1936-1939, durant la guerra civil fou col·lectivitzada; 1939-1957, Joan Godó i Pelegrí la recuperà; 1957-1967, S.A. Textil Igualadina. Finalment el 1967 desapareix la societat, quedant l'edifici i annexes abandonats. Sofrirà posteriors enderrocaments, restant encara, però, intactes la nau central i la xemeneia del vapor. Inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Espanyol de caràcter Històric i Artístic. [Província de Barcelona, 1979-1980, r.:1095]

Fàbrica coneguda com el "Vapor Nou", data de l'any 1897 i esdevé un exemple molt característic de la indústria tèxtil cotonera. Formada per dues grans naus longitudinals de dues plantes d'alçada, amb grans obertures exteriors sobre les quals descansen uns arcs escarsers coberts d'estuc vermell a fi i efecte de donar una nota de color i aconseguir la dinamització del conjunt. Destaca la gran xemeneia construïda amb totxo cuit i que presideix majestuosament tot el conjunt. En Joan Boyer i Ferrer era propietari d'una fàbrica tèxtil a mitjans del s. XIX. Arran de l'arribada del tren a Igualada, que permeté portar carbó i així utilitzar la màquina de vapor, traslladà la fàbrica l'any 1897 a la zona del Rec. El 1910 es fa una ampliació en el mateix carrer del Rec. El 1978-79 es tancà aquesta indústria. El 1981 aquest edifici el comprà l'ajuntament d'Igualada per instal·lar-hi el Museu Comarcal.

L'edifici del Mercantil pertany a un estil eclèctic. La façana la podem dividir en cinc parts: en la central, més avançada, és on trobem l'entrada principal; en la part alta hi ha el nom de l'entitat i en el centre l'any de la seva fundació; una galeria coberta uneix els dos cossos extrems amb el central. Els elements decoratius són els esgrafiats, col·locats en els timpans de les dues obertures que flanquegen l'edifici, i la ceràmica de reflexes metàl·lics a mode de fris. De l'interior cal destacar el teatre; entrant trobem l'amfiteatre de platea, després la platea voltada lateralment per llotges. Els primer pis té una zona central amb butaques i dues de laterals amb grades. Tot voltat per un jardí molt ben cuidat. El "Centro Mercantil, Industrial y Agrícola" havia estat fundat l'any 1899 com a conseqüència d'una desavinença entre diversos membres de l'antic "Casino de Recreo", uns, partidaris dels "Godó" i els altres, dels "Boyer". El local social de l'entitat va ésser edificat en el solar on antigament hi havia hagut el teatre Tívoli, i la seva inauguració coincidí amb el dia de la Festa Major de l'any 1899. El Cercle Mercantil celebrà el seu cinquantenari l'any 1949. Conté un teatre, un saló-café, una sala de festes i un jardí. Construït seguint un projecte de l'arquitecte Francesc de B. Galtés; dirigides les obres per Francesc Sellés; la decoració a càrrec de Frederic Brunet i la pintura pe Bartomeu Camps i Antoni Tomàs.

Edifici de planta i un pis. La façana és dividida en tres cossos, un de central amb tres portalades i tres finestres i dos de laterals amb quatre obertures cadascun. Un cop pujades les escales de l'entrada, ens trobem davant un gran atri, en altres temps teatre, i que avui fa de distribuïdor de es diferents dependències: biblioteca, teatre, cafè i secretaria. Vidrieres emplomades de tipus modernista sobre a porta en els que s'alternen les representacions florals amb les al·legories de l'entitat. El teatre, atribuït a l'arquitecte Pau Salvat i Espasa, és la dependència més important. Estructuralment té forma de ferradura i consta i consta d'una platea i dos pisos. A nivell decoratiu destaca la sanefa que rodeja el sostre i les baranes de ferro, decoració realitzada per l'escenògraf igualadí Pere Valls i Bofarull. A l'exterior hi ha l'escola Municipal de Música a l'esquerra de l'edifici i el jardí a la dreta amb una font -peixera de trencadís. L'ateneu nasqué a l'escalf de l'ambient de progressisme romàntic que estava en voga a Catalunya durant la segona meitat del segle passat, i ne la seva conjunció d'activitats culturals, docents i recreatives jugà un paper fonamental en la difusió de l'ideari progressista i de culturització popular. Després de l'incendi de 1873 de l'antiga seu social es construí durant l'any 1877 l'actual edifici. En l'etapa vuitcentista mantingué una escola primària, un teatre i una biblioteca. Durant els anys 1919- 1935 l'entitat prengué una gran embranzida amb l'erecció d'un grup escolar inserit en el moviment pedagògic català, d'un conservatori de música, d'una escola de teixits i d'un camp d'esports. Amb posterioritat a l 1939 les forces nacionals embargaren l'edifici i passà a anomenar-se "Centro Nacional".

Edifici que destaca tant per les seves característiques formals com per la seva implantació urbana. Situat a una de les cruïlles més significatives de la ciutat i punt final de la perspectiva que ofereix la rambla Sant Isidre aquest aspecte queda reforçat per la valorització de la cantonada remarcada per la tribuna arrodonida i la cúpula del remat. L'edificació, situada a la cantonada, presenta una façana més llarga a la rambla Nova que al carrer García Fossas. A la primera façana és on està situada i té una ordenació molt classicista amb un remat que emfatitza la simetria. L'altra façana és més senzilla. La unió entre les dues està resolta amb una tribuna arrodonida (tancada a la primera planta, oberta a la segona i balcó a la tercera) acompanyada de balcons correguts la llargada dels quals disminueix a mesura que augmenta l'alçada. Com s'ha dit aquesta solució queda emfatitzada per la vistosa cúpula revestida d'escates ceràmiques de color i rematada per un esvelt penell metàl·lic.

La casa pertany a l'estil Modernista, la seva planta baixa en l'última intervenció va ser destruïda, però a partir del primer pis s'ha mantingut intacte. L'edifici té una inspiració molt acusada en l'obra de Puig i Cadafalch, concretament en la casa Ametller. En la decoració trobem l'ús de rajola decorada i relleus de pedra. Amb tot, l'element que més marcarà l'estructura és la tribuna oberta que trobem en el centre de la façana i que acaba amb unes formes esglaonades, i amb un frontó també esglaonat. Aquest frontó serà emplenat amb els relleus de pedra, on es pot veure l'escut amb les inicials de la família. (...) (...) que va ser realitzat en el taller d'en Jujol. Aquest edifici està connectat amb les construccions gòtico-renaixentistes civils, palaus de senyors poderosos que intentaven demostrar la seva vàlua monetària per mitjà de la utilització d'una arquitectura; això està clarament reflectit en el gran medalló de pedra picada on hi ha un escut amb les inicials de la família propietària. Promotor de l'obra: Josep Sabater i Duran, adober.

La façana de l'Agencia Igualadina és d'estil modernista. En la façana hi trobem els elements propis de les arts decoratives del Modernisme català; com són: la rajola, l'esgrafiat, els ferros decorats, etc. Tots aquests elements tenen en comú la decoració floral pròpia de l'estil a què pertany. Aquests elements modernistes que hi veiem són part d'una reforma de la façana que es portà a terme l'any 1903. Per això l'estil d'aquest ve remarcat més pels elements decoratius que pels estructurals. S'inserta doncs aquest edifici en el corrent decorativista del Modernisme. La història de l'Agencia Igualadina està lligada en els seus orígens a l'hostal dels Rovires. Ja que l'any 1828 sortien des d'aquí les diligències que arribaven a Barcelona. El ferrocarril de Barcelona a Martorell escurçà la meitat del camí a les diligències, reduint el trajecte des d'Igualada a Martorell. Amb l'arribada del Tren Central l'any 1895, la diligència perd tot el seu sentit, però adquireix importància el servei de transports, rama a la qual es dedicà a partir de 1909, quan se'n féu càrrec Francesc Ollé. Promotor de l'obra : Francesc Ollé Malet.

Ocupa una superfície d'uns 13.000m2 . La nau principal de l'edifici és rectangular. Als costats hi ha dos departaments quadrangulars. Dues ales ajuntades al cos central per un passadís cobert condueixen als patis. Darrera la nau principal hi trobem petites dependències. L'estructura suport de la nau central i de les dues més petites és de ferro. Els corrals tenen encavallada de fusta. Els materials bàsics de construcció són el totxo i la pedra. Per la decoració s'empra la ceràmica de color verd. El conjunt d'edificis es distribueix simètricament respecte a un eix perpendicular al carrer, que passa per la nau central i la porta principal. Els inicis de l'edifici es poden situar al 1902 quan s'aprovà en una sessió de l'ajuntament la seva construcció. Els plànols varen ser signats l'any 1903 i l'edifici s'inaugurà al 1905. Es va construir fora de la ciutat en uns plans anomenats "Foristeries de Sant Agustí", terrenys cedits pel Sr. Castells.

Edifici entre mitgeres amb la façana modernista. La façana parteix d'una simetria donada per tres eixos d'obertures. La part més interessant la trobem al tercer pis on les obertures són flanquejades per unes columnes de capitells jònics suportants uns timpans ondulats, l'interior dels quals és decorat amb uns esgrafiats policromats, i les baranes de forja.

En la façana trobem uns esgrafiats que recorren la part superior de les obertures, resseguint una cornisa que en separa i marca els pisos en la façana. Aquest esgrafiats són de tipus geomètrics floral i deixen entreveure la influència de la secció vienesa. Pel que fa referència a l'estructura, hi podem observar la influència de l'arquitectura de Pau Salvat (que en aquells any era arquitecte municipal sense remuneració), ja que en els dos pisos les obertures són fetes amb arc salmejats. L'interior de l'edifici trobem uns esgrafiats en el sòcol de tipus geomètric centrat en una flor esquematitzada. L'edifici és coronat per una mena de merlets que presenten esgrafiats, estan units entre ells per unes baranes treballades a l'estil de l'època. Promotor de l'obra: Josep Biosca i Vila

Edifici d'estatges construït amb carreus de pedra; de planta rectangular i tres pisos d'alçada. A la primera planta destaca la balconada amb tres grans finestrals i una barana de ferro que inclou decoracions de temàtica floral. A la segona el balcó queda dividit en tres i també la barana de ferro decorada. Al pis superior desapareixen les baranes de ferro per donar pas a petites finestres de doble arc amb una columneta d'ordre corinti al mig. Destaca així mateix la decoració en relleus de pedra amb temes florals que es reparteix per tot l'edifici i s'accentua notablement al pis superior. Edifici antic que al 1920 es revesteix d'una nova façana.

Edifici d'habitatges i comercial, que ocupa tot el xamfrà Custiol-Roser. Compost de planta baixa comercial i tres pisos. L'element més significatiu és la torre circular, col·locada en el mateix xamfrà, que sobresurt de la resta de l'edifici. La resta de la façana té balcons alternats, balcó volat-balcó d'ampit, que sense ritme cobreixen tota la façana. Aquests tenen unes llindes de forma ondulada. Cornisa trencada amb elements decoratius. La decoració és amb ceràmica de reflexes metàl·lics, col·locada en els brancals i les llindes de les obertures i esgrafiats al capdamunt de la torre. L'entrada té un rostre pintat, de tipus floral i esgrafiats a la paret. El propietari i promotor de l'obra fou en Bonaventura Maria Prats. L'obra fou de l'arquitecte Isidre Gili i Moncunill, feta l'any 1905.

Edifici escolar de planta baixa i dos pisos, remodelació de l'antic convent dels Agustins al que s'hi aixecà una planta al 1905. Per les seves grans dimensions -ocupa tot un costat de la plaça-, una vegada configurada aquesta, el ritme de les finestres queda interromput pels dos elements del final i per l'element central, format per tres arcades sobre pilastres amb capitells de decoració floral. Aquest darrer, del cos central, és de més alçada i té un remat amb un escut envoltat d'elements vegetals i és coronat per un element de ferro forjat que allotja la campana del rellotge. Dit rellotge de la façana fou muntat pel rellotger Salvador Nadal que també va construir el de l'antiga estació dels Ferrocarrils. A l'ala dreta de l'edifici, i formant-ne part, hi ha l'església de la Pietat. Església de la pietat Església d'una sola nau encara que els buits entre els altars laterals li donen un aspecte de tres naus. La part més important és el cambril on hi ha unes pintures murals realitzades per J. Torras i Viver, de l'any 1959. Està situada a l'extrem dret de l'escola Pía i adossada a ella. Això fa que la façana realitzada paral·lelament (1908) segueixi el mateix esquema que el de l'edifici principal. Està estructurada en tres bandes delimitades per pilastres de falsa pedra coronades amb capitells que recorden l'estil neoclàssic. En la part central, la porta d'entrada d'arc apuntat. Es una falsa façana que s'aixeca per damunt de la teulada i en el centre hi ha un campanar d'espadanya. Llegir menys Al 1835 el Reial Col·legi de les Escoles Pies situat al carrer Nou fou clausurat i els escolapis marxaren de la ciutat. L'any 1835 tornaren a Igualada i s'instal·laren a l'antic convent dels agustins on obriren el col·legi el mateix any. El 1905, es fa una reforma promoguda pel pare Rector Pere Villar.

Edifici modernista construït amb pedra, on el més remarcable és la decoració que en relleus de pedra de temàtica floral, s'insereix pels diferents racons de la façana creant un ritme compositiu força dinàmic animat per les balconades de ferro forjat que juguen seguint una línia sinuosa. Destaquen també les dues làmpades que pengen de la primera planta i que són originals de l'època de la construcció de l'edifici. Promotor de l'obra: Josep Sabaté Tarafa, rellotger.

Edifici de quatre altures situat al carrer del Born. Presenta una façana de tendència clàssica, amb un arrebossat amb línies verticals i horitzontals amb tendència a imitar els carreus. Destaca, sobretot, la planta baixa, on s'emplaça la Farmàcia Bausili. Aquesta presenta unes vidrieres emplomades d'estil modernista, decorades amb flors i formes geomètriques.

Edifici de habitatges compost de planta baixa comercial i dos pisos. La façana principal del carrer de Sant Maria és tota de carreu. El ritme dels arcs de la planta baixa es repeteix en les obertures del segon pis, mentre que les formes agudes de les llindes escalonades de la galeria del primer pis són utilitzades novament en els merlets que coronen l'edifici, presentant una alternança de formes de tipus vertical. Té una torre-tribuna lateral de forma circular i coronada amb un pinacle, coberta de ceràmica vidriada de colors groc-vermell. La façana posterior de la plaça de Sant Miquel té tres pisos, amb set obertures cada pis en forma de balcó d'ampit, separats per pilastres i amb llindes escalonades, acabada amb merlets coronats amb pinacles de ceràmica de color verd. Està, també, flanquejada per una torre-tribuna. És tota ella de totxo vist. Edifici d'estatges amb planta comercial. Obra de l'arquitecte Isidre Gili i Moncunill, durant els anys 1908-1909. El projecte fou redactat per Pau Salvat i Espasa, arquitecte municipal, si bé la titularitat correspon a Isidre Gili i Moncunill.

Antiga edificació senyorial que al 1914 és arranjada a partir d'un projecte de nova façana. Formada per planta celler amb una part coberta amb volta, planta baixa, planta primera i golfes. Construcció de murs de càrrega amb embigats de fusta i voltes de canó. En la façana destaca una tribuna amb columnes clàssiques i al seu interior està pintada amb temàtica floral, d'influència modernista. La façana està ornamentada amb motllures de guix, especialment en el ulls de bou que coronen els balcons del segon pis.

Conjunt industrial format per dos edificis que formen una L. Les obertures de Cal Borrasset es presenten com un element identificatiu i rellevant a nivell arquitectònic. Presenten una estructura de llinda esglaonada i les portes amb arc escarser, de totxo. Les finestres, resseguides amb un trencaaigües de la mateixa estructura. L'edifici està coronat amb un frontó esglaonat, que amaga una teulada a dues aigües. En segon lloc, el joc de colors com a altre element decoratiu, el blanc de l'estucat de fons i el vermell del totxo dels arcs. Destaquen també, la porta, amb reixa, i el pas cap al pati interior. Respon a un model molt usual d'edifici industrial del que només es pot destacar les gran esquadres de les jàsseres i el fet d'estar sense acabar doncs la façana està sense revestir. Al 1847 es fa el pla Cabot d'ordenació urbanística de la ciutat on s'estableixen grans illes I l'eixample de la ciutat. A la zona compresa entre el passeig Verdaguer i l'eix de la Rambla s'hi establiren noves fàbriques. El 1868 ja existia una instal·lació fabril en aquest mateix indret. El propietari-promotor fou la firma comercial "Valls y Borràs", que treballava en la comercialització de gra.

En aquest edifici tornem a trobar la utilització del totxo per formar els arcs i decoració en les obertures de la façana. Aquí presenta unes formes més atrevides, arcs rampants encarats, i un element que no el tronarem a trobar en cap més construcció modernista local, la biga de ferro vista a la façana formant llinda. Aquesta peculiaritat compositiva havia estat emprada per Lluís Moncunill a Terrassa en una primera fase del seu estil arquitectònic, que s'ha anomenat "Modernisme racionalista". Edifici industrial remodelat al 1917. Promotor de l'obra: Josep Pelfort i Mussons, adober.

L'entrada d'aquest edifici té un espai d'accés directe al carrer, on podem veure-hi un sostre pintat de tipus floral, amb una cromía on predominen els tons ocres, i uns esgrafiats a les parets de tipus geomètrics. Aquesta part comunica amb el pati cobert per una cúpula de vidre on hi ha l'escala que dóna accés al primer pis. El put d'unió d'aquests dos espais ve formant per uns arcs assalmerats, suportats per una parella de columnes amb uns capitells pseudo-jònics. En les parets hi trobem unes obertures allargassades amb llinda esglaonada on, en els brancals veiem uns esgrafiats geomètrics. Aquests, degut a les formes estructurals, i a les decoracions, són semblants als que empra Puig i Cadafalch a l'interior de la casa Macaya. També són remarcables els ferros forjats que formen les reixes i baranes, de tipus geomètric, que recorden les dissenyades per Gaudí. Tribuna: Estructura de ferro i decoració de vidrieres emplomades de colors suaus amb esquemes geomètrics presidits per uns arcs d'inflexió arrodonits com els de l'interior de l'entrada. Aquesta tribuna, junt amb els vidres de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. Són els més importants i quasi bé els únics en la decoració modernista a Igualada. Reforma promoguda per Antoni Capell i Balañà. Tribuna: La recuperació del vidre emplomat, molt pròpia dels vitralls de catedrals medievals, és recuperada pel moviment modernista, igual que altres arts aplicades (ferro forjat, ceràmica, etc.) que, degut a la tendència nascuda a Anglaterra "Arts and Crafts" s'estengué per tota Europa.

L'edifici té dues parts: una la més elevada col·locada en l'angle dels dos carrers, continuat per la baixada Sant Nicolau; té planta i dos pisos i acaba amb terrat; l'altre col·locada al carrer, té planta i un pis i correspon a la part de la construcció que s'ha anat eixamplant sucessivament. El conjunt presenta en general una forma acastellada i sobretot un sentit ascendent donat pels eixos d'obertures. La importància d'aquesta construcció és deguda a la utilització del totxo como a únic element constructiu i la vegada decoratiu. Les obertures, angles, merlets, arc o dintells són sempre construïts amb totxo, aprofitant totes les seves possibilitats expressives que ens recorden el "neomudéjar". Es pot dir que l'autor coneixia perfectament la fàbrica "Casarramona" de Puig i Cadafalch projectada uns anys abans. Les formes emprades, el sentit ascendent unit al lloc d'ubicació, donen a l'edifici una sumptuositat i monumentalitat buscada i forçada que va tenir el seu ressò en l'àmbit popular anomenant-lo " la catedral dels blanquers". Aquest edifici fou la primera gran indústria adobera que es féu a Igualada.