Forma un clos rectangular de direcció N-S, amb una capella al centre del mur nord i un portal d'accés al recinte de la part sud, amb fileres de nínxols a banda i banda. El portal presenta dues columnes estriades, amb capitells que sostenen un arquitrau, damunt del qual hi ha una creu de marbre i una làpida, també de marbre amb un rellotge de sorra, una torxa i una dalla. Damunt de l'arquitrau hi ha una inscripció. En el mateix mur del portal, de cara a migdia hi ha dues torrelles de pedra picada que trenquen la monotonia del mur. És construït amb totxo i arrebossat al damunt. L'estat de conservació és força bo. Capella del cementiri: Es troba adossada al mur nord del recinte, mirant vers migdia. És de petites dimensions i presenta un atri, amb frontó triangular sense decorar i l'arquitrau, també llis. Aquests elements són sostinguts per columnes de fust llis. El portal d'accés és rectangular. L'edifici és cobert a dues vessants i el capcer és triangular formant una mena de frontó, coronat per un petit campaneret d'espadanya amb campana.

Façana monumental amb la porta principal decorada amb pilastres i gran cornisa, sota la qual hi ha un fris amb un baix relleu que representa Jesús pujant al Calvari. Les parets laterals a dita porta estan decorades amb grans làpides. A l'interior, la porta reprodueix la façana d'un temple grec amb dues columnes de capitells dòrics i frontó triangular. A cada banda es desenvolupa un corredor amb columnes clàssiques (12 a cada costat) d'ordre toscà, fins a trobar l'església. En aquests corredors hi ha practicats els nínxols, alguns de gran valor artístic. Dins el recinte tancat pels pòrtics i l'entrada estant disseminats de manera ordenada els panteons i sepulcres familiars, alguns d'ells veritables obres d'arquitectura i escultura de gran qualitat que fan del conjunt un atractiu mostrari dels estils de finals del XIX i començaments del XX. Cal destacar: el sepulcre de la família Portabella i Argullol, construït per l'arquitecte Bernat Pejoan i l'escultor Josep Llimona; el panteó de la família Serra i Santamans, d'estil neoromànic, i el de la família Borràs, d'estil neogòtic. La capella del cementiri és de composició i formalització clàssiques, molt adient al conjunt de la façana exterior-interior. Projecte de l'edifici del 1846.

El cementiri és situat en el cim del Molar o Mulà amb l'entrada orientada a nord enmig d'una zona arbrada. S'hi arriba a través d'un vial que serpenteja per la vessant nord del Mulà que surt del Parc de la Font Cuitora. Recinte de planta rectangular amb l'eix longitudinal orientat nord-sud. En una de les darreres ampliacions, la portalada del primer clos va quedar incorporada dins l'actual recinte, quedant aïllades les dues pilastres de pedra en les quals recolza un element de ferro forjat que incorpora la data "1858", corresponent a la data de construcció del cementiri. L'eix de la portalada coincideix amb l'eix de la capella. L'espai antic, conegut com el "cementiri vell", està dividit en dos àmbits de planta rectangular. En el cos central del primer, hi ha la capella, dos panteons laterals i diverses sepultures de personatges capelladins. Els laterals els tanquen sèries de nínxols de quatre filades, amb el forat del nínxol d'arc de mig punt i coberts amb teula àrab a una vessant. El cos central construït, el formen tres capellespanteó. Recinte de planta rectangular amb l'eix longitudinal orientat nord-sud. En una de les darreres ampliacions, la portalada del primer clos va quedar incorporada dins l'actual recinte, quedant aïllades les dues pilastres de pedra en les quals recolza un element de ferro forjat que incorpora la data "1858", corresponent a la data de construcció del cementiri. L'eix de la portalada coincideix amb l'eix de la capella. L'espai antic, conegut com el "cementiri vell", està dividit en dos àmbits de planta rectangular. En el cos central del primer, hi ha la capella, dos panteons laterals i diverses sepultures de personatges capelladins. Els laterals els tanquen sèries de nínxols de quatre filades, amb el forat del nínxol d'arc de mig punt i coberts amb teula àrab a una vessant. El cos central construït, el formen tres capellespanteó. És un interessant conjunt funerari del qual s'ha destacar els dosàmbits històrics, el de 1858 i el de la dècada de 1910-1920. El primer, perquè conté els sepulcres de les famílies benestants de la vila, i el segon, per la seva singular tipologia de porxades amb arqueria que protegeixen els nínxols.

Conjunt funerari que, originalment, estava disposat amb planta de creu grega centralitzada per una plaça octogonal, amb un departament central, tres eixamples i zona de dissidents. Degut a diferents ampliacions posteriors, aquesta última es troba organitzada en quatre quadrants o Departaments (de Sant Oleguer, de Sant Nicolau, de Santa Eulàlia i de Sant Salvador). S'han inclòs, a més, zones externes (departaments de Sant Oriol, Sant Otó, Sant Nicodemus, Gregal i Sant Joaquim).

El cementiri municipal de Sant Martí Sarroca es troba situat prop del nucli urbà, en un pla al peu de la Roca. És de planta rectangular, tancat per murs amb nínxols adossats. Al centre hi ha un passeig distribuïdor amb xiprers als costats, que porta a la capella. Als extrems hi ha torres. Són interessants els elements escultòrics de l'interior. El conjunt s'inscriu dintre de les característiques de l'estil neoclàssic. El cementiri va ser construït d'acord amb el projecte realitzat per l'arquitecte Modest Fossas, l'any 1868. La documentació relativa a l'obra es conserva a l'Arxiu Municipal de Sant Martí Sarroca.

Conjunt de planta rectangular format per jardins, capella pública, sepultures i panteons familiars. És de llenguatge eclèctic amb alguns detalls modernistes. Cal destacar la capella pública, de llenguatge eclèctic, així com les capelles de la família Anton Jané (neogòtica), família Miret-Abad, família Via-Oliveros (neogòtica-modernista) i família Ramon Marimon. El cementiri de Vilafranca va ser construït el 1839 al lloc on abans hi havia un convent de caputxins. La capella pública data del 1878 i és del mestre d'obres Raimon Raventós i Queraltó, amb relleus de la façana de l'escultor Ramon Elies. El Panteó d'Anton Jané és obra de Santiago Güell i Grau i el projecte de la família Marimon el va signar Domènech i Estapà.

Porta d'entrada realitzada en maó que ha estat arrebossat i que presenta com a elements decoratius més remarcables els 4 obeliscs, disposats simètricament i esglaonadament (dos i dos ) com a acabament de 4 pilars, també petits, que sobresurten de l'estructura de la porta. El colera asiàtic matà 79 persones el 1185 i 46 el 1887, sorgeix de sobte un nou cementiri a la partida de Plans d'Arau, més enllà del molí de la Boixera. L'any 1892 ja s'hi construïren nínxols i es votà amb paret de tanca. El cementiri Vell fou totalment exhumat el 1903.

Estructurat en tres sectors. el corresponent a l'ala nord és format per un bloc de nínxols adossats a les tanques del cementiri. Els espais restants estan ocupats per vials i sepultures. Al sector central hi ha la capella i la major part de les sepultures amb els elements escultòrics més rellevants, tot respectant una composició simètrica en la qual el passadís central i la capella són l'eix de l'accés principal. El sector sud és configurat per trams de nínxols adossats a les parets laterals de les façanes est i oest. A la façana principal, on està situat l'accés, es troben adossades les dependències annexes i de servei. L'espai central és enjardinat sòbriament amb xiprers i una composició simètrica de vials. Cal destacar la riquesa ornamental d'algunes tombes i sepultures fetes per destacades personalitats artístiques del moment, entre les quals cal assenyalar els escultors Venanci Vallmitjana, Josep Llimona i Josep Carcassó -deixeble de Vallmitjana-. Les obres ressalten per austeritat cromàtica en contrast amb el blanc dels murs i el color verd dels xiprers. Capella modernista (Enric Sagnier, 1918): construïda per Enric Sagnier, és un gran panteó de la família d'Iu Bosch. Escultura de dona del Panteó Mundet (Josep Llimona, 1900): escultura que representa una dona asseguda amb una actitud de pensador, recolzant el seu cap a una mà. Porta un vestit amb faldilles llargues que li tapen els peus. El cap és quasi igual que l'altra estàtua del mateix Llimona que està molt a prop, els dos porten el mateix pentinat, cabells llargs amb la clenxa al mig i retirats cap el cantó on hi la mà que li serveix de sustentació. També, com l'altre, manté una mirada llunyana i distant. Aquesta, però, té una sensibilitat més forta que l'altre. El seu estat de conservació seria bo si no fos per uns foradets que té que són produïts per trets de balins. Escultura de dona del Panteó Massaguer (Josep Llimona, 1925): escultura que representa una dona asseguda a uns graons, repenjada al sepulcre del qual forma part. És d'una gran bellesa i refinament. Quan se l'observa de costat sembla un xic desproporcionada. Construïda amb marbre blanc, dóna un aire de misticisme accentuat per la mirada extraviada i llunyana de la figura representada. Santíssima Trinitat o Pare Etern (Venanci Vallmitjana Barbany, 1909): Conjunt escultòric en marbre blanc representant la Santíssima Trinitat . Està feta a mida natural i la seva presència impressiona al visitant. La figura del Pare està representada per una imatge acollidora d'un home gran amb barba que al seu pit hi té un colom amb les ales esteses que representa l'esperit Sant. El fill està repenjat en el pare, amb el cap de cantó, i té, als seus peus, un angelet. Tot el grup s'aguanta en una massa pètria que dóna la sensació d'uns núvols, element, el qual, fa que el conjunt no doni la sensació de pesat i puja la sensació de magnificència. Escultura d'una dona (Josep Carcassó i Font, s. XIX): Escultura en pedra que representa una noia asseguda amb un ram de flors a les mans. Té el cap tombat i mira a terra, aquesta actitud juntament amb tot l'aire que dóna el vestit, faldilles llargues amb plecs, l'hi dóna un caire romàntic i reservat. És d'alçada petita i està situada darrera un grup escultòric de V. Vallmitjana. Mare de Déu amb Jesucrist o Pietat (Venanci Vallmitjana Barbany, 1905): Grup escultòric format per la Verge i Jesucrist. El fill està assegut a la falda de la Verge, representant el tema de la Pietat, d'inspiració miquelangeliana. Construït amb marbre blanc, posteriorment s'afegí un templet per protegir-lo de les inclemències del temps. Sepulcre dels consorts Fontcuberta i Jubany (Cèsar Martinell Brunet,1941): Sepulcre construït en granit, amb un basament aixecat sobre el qual descansa un cos en forma de sarcòfag i com a fons, una estela funerària amb la creu en relleu i la imatge de Crist en bronze, obra de Frederic Marès. Voltat de tanca amb pilars cantoners acabats en llàntia i units amb cadena metàl·lica. El cementiri d'Arenys de Mar és el resultat de tres fases constructives successives -des de mitjan segle XIX fins a la segona dècada dels segle XX-, les quals han conformat sengles sectors amb caràcter i composició diferents però que mantenen un equilibri harmònic i ambiental, un dels valors més rellevants d'aquest indret. Situat sobre el turó de la Pietat, el cementiri és el segon erigit en aquest indret. Cap al 1813 s'inicià la construcció del primer cementiri. A l'entorn del 1860 es decideix la construcció d'un de nou, les obres del qual eren gairebé acabades l'any 1864. La capella no s'enllestí fins el 31 de desembre de 1867. L'autor del projecte i director dels treballs fou el mestre d'obres Domènec Casacuberta. La desaparició de l'antic cementiri es plantejà a la dècada dels anys setanta del segle XIX. Vint anys més tard, el creixement demogràfic aconsellà una ampliació del recinte . El 1895 s'inaugura la reforma del traçat del camí del cementiri que permetrà el pas de carruatges, cosa que evita la conducció dels cadàvers a pes de braços. Al final del 1917 el cementiri pren la configuració actual, en construir-se al centre de la zona d'eixample el darrer bloc de nínxols, que s'ornamenta en la cara corresponent a l'eix ascendent del cementiri amb la construcció de deu nínxols de luxe emmarcats per columnes de pedra artificial. Des d'aleshores el cementiri no ha modificat la seva estructura en planta. El seu entorn ha patit, però, greus agressions.

En el Cementiri Municipal de Lloret de Mar hi ha uns dels conjunts d'escultura funerària modernista més importants del país. Hi convergeixen totes les tendències artístiques, conferint així un bell mostrari d'estils de principis del segle XX: formes orgàniques, influències gaudinianes, sarcòfags clàssics, tombes eclèctiques. A Lloret es confonen els desigs dels artistes amb els objectius dels clients: passar a la posteritat. Hi ha tanta densitat artística concentrada que esdevé un vertader museu a l'aire lliure. Aquest cementiri que en el transcurs dels anys ha estat objecte de successives ampliacions, continua tenint en l'avinguda Principal i en la de Sant Josep (lateral esquerra), el conjunt de sepultures més interessants, la majoria de les quals estan realitzades amb pedra de Montjuïc (Barcelona) o de Girona, i amb marbre, en alguns casos de Carrara (Itàlia). Només s'han de pujar uns quants esglaons per accedir a l'avinguda Principal i a banda i banda d'un curt traçat s'aixequen ostentosament les sepultures ricament esculpides dels rics lloretencs: indianos que havien arribat de fer fortuna, metges, notaris i rendistes. Els seus autors, tal com consta en unes discretes cartel·les informatives adossades als monuments, són arquitectes i artistes molt importants. Hi ha obres projectades pels arquitectes Bonavenutura Conill i Montobbio (1876-1946), que esdevé l'autor més prolífic al cementiri de Lloret de Mar, Vicenç Artigues i Albertí (1876-1963), Josep Puig i Cadafalch (1862-1957) i Antoni Gallissà (1861-1903); i esculpides, entres d'altres, per Ismael Smith i Marí, autor d'una de les obres més destacades del conjunt de Lloret de Mar, com és l'hipogeu de la família Camps i Nonell. Altres conjunts rellevants són els tres projectats per Bonaventura Conill: la de Durall i Surís, la Durall i Carreras i la d'Esqueu i Vilallonga. La primera es va projectar l'any 1903 i incorpora el tema de l'àngel i la creu com a elements funeraris, en aquest cas de grans dimensions i entrellaçats amb una ondulada harmonia. La segona, vas ser projectada el 1904, i s'hi recupera altra vegada el tema de l'àngel, però aquesta vegada des d'una perspectiva molt diferent; l'àngel de grans dimensions, que amb la seva única presència omple tot l'espai, mig agenollat, resant sobre la tomba i amb les ales plegades a l'esquena, darrere una túnica que mostra uns plecs marcats i suaus a l'hora. D'aquest àngel cal remarcar la utilització de dos materials que donen dues tonalitats contrarestades que no deixen indiferent ningú: el blanc marbri en el rostre i l'escot, i el negre de la pedra de Montjuïc a la resta de la figura. La tercera també va ser projectada en els primers anys del segle XX i recorda profundament l'arquitectura modernista; en aquest cas la gran protagonista és una important creu que s'alça i descansa sobre un cercle on hi ha la sepultura, vigilada en un dels seus flancs per un drac ferotge. Al marge dels altres tres i per desmarcar-nos de la temàtica iconogràfica angelical, cal destacar el magnífic Panteó Casanovas i Terrats projectat per l'arquitecte Antoni Gallissà i Soqué entre 1901-1903. I és que ens trobem davant d'un magnífic exemplar que es desmarca completament dels altres, pel que fa a la seva tipologia, amb aquest sarcòfag fabulosament esculpit amb diverses figures d'alt relleu i coronat amb una traceria d'inspiració gòtica i medieval, que descansa directament sobre el sarcòfag a través de quatre columnetes de fust acanalat, en la qual es dona cabuda i es combina tant l'ornamentació d'inspiració vegetal i floral com les gàrgoles en forma d'àguiles amb les ales plegades. Al final de l'avinguda Principal trobem la capella del Cementiri la qual està sent objecte, en l'actualitat, d'unes obres importants de restauració i transformació, com així ho acrediten el gran entramat de bastides que trobem desplegats al seu voltant. Es tracta d'una capella de planta rectangular d'una sola nau, ubicada sobre una petita terrassa o plataforma, a la qual s'hi accedeix per mitjà de tres esglaons. La capella està supeditada a una configuració eclèctica que acomoda esquemes d'un barroc popular sota la dominant de la senzillesa. Presenta a la porta d'entrada un acabament a la manera de gablet. La façana està àmpliament ornamentada com així ho acrediten tant el portal d'accés d'arc de mig punt, com el coronament triangular del portal i el coronament semicircular de l'edifici - frontó corbat o de volta rodona-. Tots tres elements estan àmpliament ornamentats amb unes profuses motllures, molt clares i nítides, que s'han materialitzat a la pràctica en format tant de pilastres llises, coronades per capitells molt austers i discrets que es prolonguen fins al coronament de l'edifici, com per àmplies cornises, les quals són sustentades per aquestes pilastres que arrenquen des del basament. El cementiri civil de Lloret de Mar és de dimensions més reduïdes i es troba a un nivell inferior. En aquest lloc reposen estrangers de religió protestant que s'havien establert a Lloret de Mar, i també maçons i lliurepensadors. Hi resten algunes làpides preciosistes on hi ha esculpits en relleu símbols maçònics o símbols més originals com un vaixell i un peix, o làpides molt més modernes amb inscripcions molt evocadores i emotives.

Edificació complexa en forma d'angle, donada la disposició dels solars adquirits. Dos dels solars són ocupats per la cripta i, el tercer està ocupat per la caixa d'escala. El volum principal és la part exterior de la cripta. Sobre un podi, al que s'accedeix mitjançant una escalinata de quatre graons, s'alça el grup escultòric de la "Fe consolant el dolor", obra de Josep Llimona i Bruguera, on la Fe és un àngel i el dolor una dona que plora desconsoladament. L'escultura és de marbre, excepte les ales de l'àngel que són de bronze. El panteó es remata amb una creu, també de bronze, ricament decorada amb motius florals i zoomorfs. El perímetre està envoltat per uns pilars decorats amb unes flames i corones a la part superior. Aquests pilars estaven units per cadenes de ferro decorades amb medallons de bronze, però els van robar. El grup escultòric s'alça damunt un gran basament de marbre. A la part frontal hi ha una inscripció amb la data i el nom del propietari. A un lateral, hi ha una placa col·locada per l'Ajuntament a la mort de l'industrial el 1926, en homenatge al seu fill predilecte. El cos d'escala és una construcció creada a partir d'una volta ogival. La façana principal, orientada al nord, hi ha la porta d'arc apuntat i feta de ferro forjat. Els murs laterals són la continuació de la mateixa coberta esglaonada. Als extrems hi ha unes pilastres rematades per capitells en forma culdellàntia. També està delimitat perimetralment pel mateix tipus de pilars del sector de la cripta i, com allà, també estaven units amb cadenes que, igualment, foren robades. Pere Grau Maristany i Oliver és un dels personatges més il·lustres de la vila del Masnou. Va fer la seva fortuna com exportador de vins a les Amèriques (Brasil, Argentina, Uruguai, ...). Estigué molt present en la vida econòmica, social i cultural de la capital catalana. Fou president de la Cambra de Comerç, delegat reial del Consell Provincial de Foment, jurat de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. El fons XII el va condecorar amb la Gran Creu i Alfons XIII li concedia el títol nobiliari de comte de Lavern. Va comprar dos solars més del cementiri per annexionar-los al que ja tenia i construir un nou panteó, el disseny del qual encarregà a Bonaventura Bassegoda i Amigó.

Panteó de planta de creu llatina que acaba els seus vuit angles amb contraforts; la coberta és a dues aigües d'escames de ceràmica vidrada a cada braç. A la façana principal, la porta és una reixa de ferro forjat i trencaaigües ornamental, al damunt del qual hi ha la representació dels àngels pujant al cel. El coronament és amb arqueries cegues perimetrals, esglaonament i creu. Les façanes laterals amb el mateix coronament. A la façana posterior hi ha una finestra de mig punt de vidres emplomats. L'interior és cobert amb voltes per aresta, amb nínxols laterals i dos baixos relleus de marbre amb escenes de la vida de Jesús; fons amb altar, parets esgrafiades i Sant Crist de marbre.

Sepulcre amb fossa de pedra i teieres de ferro que sustenten cadenes. Les línies decoratives mostren figures geomètriques sezessionistes amb elements gòticonaturalistes. La llosa, situada en posició excèntrica, porta la inscripció "Propiedad de Francisco/ de A. Guixeras/ Viñas y familia".

Recinte de planta rectangular amb un pavelló d'entrada, format per tres còssos simètrics situats al centre d'un dels costats i tres grups de nou nínxols que se situen al centre dels altres tres costats. Coberta del cos central a quatre aigües i dels dos laterals a dues. La coberta del cos central és suportada per una encavallada de fusta. Al centre del recinte hi ha una creu sobre un pedestal de totxo. El coronament dels murs i els nínxols està fet amb trencadís. A la façana hi ha gàrgoles de ceràmica vidriada. Actualment, el recinte, ha estat molt modificat. Construït l'any 1909 per substituir el cmentiri que hi havia al costat de l'església que, amb el creixement del poble, havia quedat dins la població. El projecte és de l'arquitecte Antoni de Falguera, el qual també va construir el de Castellar del Vallès. Quan va ser ampliat per construir més nínxols sense estil no van destruir els anteriors. L'any 1988 s'hi va realitzar una nova ampliació que va intentar seguir l'estil original.

Monument funerari compost d'una base rectangular que descansa sobre un paviment de pedra que forma un graó, un pedestal de planta rectangular de cares llises i les inscripcions següents: 'Víctor Balaguer. Sin amor para mi lo tuve para todos'. Més un coronament format per un altar i un sarcòfag. La base conté dues làpides inclinades treballades en relleu i amb motius florals. Aquestes contenen inscripcions en llatí de les dades de naixement i mort de Víctor Balaguer i la seva esposa Manuela Carbonell. L'altar està ornamentat amb traceria ogival, plecs de roba i escuts amb les barres de Catalunya, la creu de Sant Jordi, Vilanova i inicials. El sarcòfag -rectangular i amb la coberta a dues vessants- està dividit en bandes, treballat amb motius florals i amb inscripcions. L'any 1905 es traslladen les despulles de Víctor Balaguer del panteó de la família Samà al nou panteó monumental, erigit a la seva memòria pels seus hereus. Aquest monument fou projectat per Bonaventura Pollés i Vivó, arquitecte, tallat per Alfons Juyol i enlairat pel constructor Joan Sas i Gorgori.