Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores arquitecturacatalana.cat

credits

Quiénes somos

Colegio de Arquitectos de Cataluña:

Àrea de Cultura

Directores:

2019-2022 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2022 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2022 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Con el soporte de:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Diseño y Programación:

Nubilum Edittio
Sugerencias

Buzón de sugerencias

Solicita la imagen

Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.

El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.

Imagen solicitada:

* Si la memoria tiene autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios' .

* Si las fotografías tienen autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios'.
Puedes adjuntar hasta 5 archivos de 10 MB cada uno como máximo.

Memoria

El cementiri és concebut com un parc, com “la casa dels vius”, un lloc on gaudir del sol i la tranquil·litat qualsevol dia de la setmana. La configuració del parc aprofita un promontori del terreny per fer-hi un trau longitudinal i crear un recorregut de baixada en ziga-zaga, fins a arribar a un rierol situat uns metres més avall. El projecte complet preveia els tres braços de la ziga-zaga, si bé en la primera fase només se n’ha construït un i s’insinua el començament del segon. Els nínxols es disposen a banda i banda del recorregut formant terrasses intermèdies. Uns passos transversals faciliten l’accés a les terrasses laterals, generant un moviment d’ascensió i de descens carregat de connotacions al·legòriques. La construcció dels grups de nínxols es fa sempre amb peces prefabricades de formigó, com també els revestiments dels murs de contenció. El resultat és que els morts es troben sempre sota terra, i els visitants del parc baixen fins al nivell inferior fins a situar-se al mateix nivell dels morts. La capella se situa a l’entrada del recorregut, induint a un ritual que comença amb el funeral i baixa fins a cada nínxol. Enric Miralles és enterrat en un dels panteons que voregen la plaça que marca el gir entre el primer braç i el segon.

Autor: Maurici Pla

Fuente: Catalunya : guia d'arquitectura moderna, 1880-2007

Tres grans creus reben els visitants i just entrar al cementiri trobem la fossa comuna. Aquest és un element que habitualment no té protagonisme i que s'acostuma a col·locar en un lloc discret, però en aquest cas els arquitectes el van voler col·locar deliberadament al principi. La fossa ve definida per un gran mur amb peces geomètriques idèntiques de ciment prefabricat. La repetició, sigui d'elements geomètrics o d'elements vegetals, genera buits, ombres i patrons, permanentment animats pels jocs de llum, les fulles i el peculiar paviment. El passeig acaba en un cul de sac on s'hi han col·locat les tombes i els mausoleus. El projecte no es va completar, i es va afegir un segon i un tercer nivell de nínxols, connectats per una escala. Els diferents blocs de nínxols s'organitzen de manera que s'adapten al terreny. La forma atalussada que s'aconseguí amb la superposició de caixons prefabricats, el recobriment amb pedra d'algunes parts i l'enjardinament de la coberta ajuden aconseguí la integració. El paviment de les zones d'accés i de davant dels nínxols té travesses de tren encastades. Un voladís corbat de formigó protegeix els frontals dels nínxols. És en el segon nivell on trobem el mausoleu del mateix Enric Miralles, mort l'any 2000. Tampoc es van acabar la capella ni el laboratori d'autòpsies, que estaven al tercer nivell i que van quedar a mig construir. S'hi pot passejar per dins i és en l'espai de la capella, tant a l'interior com a la seva coberta exterior. Des de l'entrada principal, s'accedeix a un camí sinuós que cau cap a la principal zona d'enterrament. La ruta és plena de "loculi", nínxols, que envolten l'espai deprimit com a transició des d'un nivell a l'altre. El camí es conceptualitza com el riu de la vida que es mou entre una àmplia extensió oberta de les muntanyes com un espai memorial aïllat, excavats per sota de l'horitzó. La circulació pel cementiri fa efecte més processional que funcional, no només se centra en l'organització de les parcel·les al cementiri sinó més aviat en l'experiència que és capaç de transmetre. Els materials del Cementiri d'Igualada lliguen el projecte al paisatge. Miralles i Pinós usen materials terrosos i formigó, pedra i fusta en el projecte. Els murs de gabions i les travesses de fusta incrustades al formigó donen un aspecte descarnat i evoquen el paisatge difícil i dur del lloc, donant a l'entorn una estètica a l'hora natural i transcendental, estimulant l'experiència sensorial i l'intel·lectual. L'any 1969-70, es va fer una modificació de límits entre el terme d'Òdena i el d'Igualada quedant els terrenys on ara hi ha el cementiri en el terme d'Igualada. El cementiri vell havia quedat petit i l'Ajuntament d'Igualada va convocar un concurs, l'any 1983, per fer-ne el nou on som ara, en un polígon industrial, al costat de la riera d'Òdena. El projecte guanyador era una proposta molt allunyada de la concepció dels cementiris tradicionals: no era només un lloc de descans i de memòria per als difunts sinó també un espai per passejar, de reflexió i diàleg amb la natura. El projecte tenia el nom de Zementiri i constava de tres eixos en forma de Z. Es va construir en diferents fases, entre els anys 1985 i 1994, però està inacabat, ja que només està fet el pal de dalt de la Z. Inici de les obres el 1988. inauguració de la 1a fase el 1992. Premi F.A.D. el 1992.

Fuente: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (IPAC)

Autores

Como ir

Sobre el Mapa

Constelación

Cronología

  1. Cementerio Nuevo de Igualada

    Enric Miralles i Moya, Carme Pinós i Desplat

    Cementerio Nuevo de Igualada

    El cementiri és concebut com un parc, com “la casa dels vius”, un lloc on gaudir del sol i la tranquil·litat qualsevol dia de la setmana. La configuració del parc aprofita un promontori del terreny per fer-hi un trau longitudinal i crear un recorregut de baixada en ziga-zaga, fins a arribar a un rierol situat uns metres més avall. El projecte complet preveia els tres braços de la ziga-zaga, si bé en la primera fase només se n’ha construït un i s’insinua el començament del segon. Els nínxols es disposen a banda i banda del recorregut formant terrasses intermèdies. Uns passos transversals faciliten l’accés a les terrasses laterals, generant un moviment d’ascensió i de descens carregat de connotacions al·legòriques. La construcció dels grups de nínxols es fa sempre amb peces prefabricades de formigó, com també els revestiments dels murs de contenció. El resultat és que els morts es troben sempre sota terra, i els visitants del parc baixen fins al nivell inferior fins a situar-se al mateix nivell dels morts. La capella se situa a l’entrada del recorregut, induint a un ritual que comença amb el funeral i baixa fins a cada nínxol. Enric Miralles és enterrat en un dels panteons que voregen la plaça que marca el gir entre el primer braç i el segon.
  2. Premio FAD

    Galardonado / Premiado (ex aequo). Categoría: Edificios de nueva planta de uso público

    Premio FAD

    Cementerio Nuevo de Igualada

    Enric Miralles i Moya, Carme Pinós i Desplat

Obras Relacionadas

Conjunto Cementiri Nou d'Igualada