Centre Comercial Arenas de Barcelona

Memòria

Barcelona sempre s'ha caracteritzat per tenir una especial sensibilitat i respecte pel seu passat, però alhora per la seva contundent aposta de futur i avantguarda. Las Arenas n'és un clar exemple, i posa de manifest la confluència dels dos conceptes: respecte arquitectònic historicista i aposta tecnològica.

L'antiga plaça de toros, en desús des del 1989, després de més d'un segle havia esdevingut un símbol. No tant pel seu valor arquitectònic com per haver quedat enregistrada a la retina dels ciutadans.

Per això el projecte arquitectònic s'orienta cap al seu manteniment, com una segona pell exterior de la nova edificació. Tanmateix, aquesta preservació comportava una gran complexitat tècnica: en primer lloc, pel seu deteriorament físic evident; i, en segon lloc, pel seu estrany nivell, a 4m d'alçada sobre els carrers perimetrals. L'esforç tècnic tenia com a objectiu presentar la forma cilíndrica, contundent i atípica.

La solució per aconseguir crear una nova façana sota la façana existent va consistir a crear una gran via perimetral de formigó armat vist a la qual es transmet el pes superior. També de manera temporal, tota la façana es recolzava sobre una corona metàl·lica circular. Un cop restaurada, passaria a ser una mena de doble pell exempta de contacte directe amb la nova edificació.
Una passarel·la metàl·lica circular compliria una triple funció: atirantament, passadís d'evacuació contra incendis i serveis, instal·lacions i proveïment de mercaderies.

L'edifici compta amb un enorme buit central com a vestíbul de recepció a totes les activitats del complex, comercials, lúdiques i d'oci, des d'on observar la vida i l'efervescència de moviment del conjunt.

La coberta de l'edifici va ser un altre dels grans reptes de resolució tècnica i estructural, ja que es va independitzar de la resta de l'edificació per remarcar-ne el sentit de flotabilitat. Allà es disposa una de les cúpules més grans d'Europa, amb multitud d'usos i possibilitats, així com un passeig perimetral des del qual gaudir de la magnífica vista de Barcelona, a 27 m d'alçada i amb més de 300 m lineals de recorregut.

Un espai voltat especial en el context d'una ciutat que sempre n’ha mancat d'aquests i que remarca la singularitat del projecte; sempre en línia amb la identitat de Barcelona. I un projecte desenvolupat en col·laboració amb Richard Rogers, aportant i complementant punts de vista per anar més enllà dels objectius marcats inicialment.

Autor: Alonso i Balaguer Arquitectes Associats

Autors

Com anar-hi

Sobre el mapa

Premiades

Catalogades

Desaparegudes

Totes les obres

Constel·lació

Cronologia

Plaça de Toros de Les Arenes

August Font Carreras

August Font i Carreras va signar els plànols del projecte de la plaça el 30 de setembre de 1899. Se li va posar el nom de “Las Arenas” fent referència a l’arena dels amfiteatres romans, que era el lloc un lluitaven els gladiadors i tenien lloc els espectacles. Es va pagar per subscripció popular d’alguns aficionats, que veien com la plaça antiga, a la Barceloneta, tenia moltes deficiències. En destaca la planta perfectament circular, lleugerament elevada respecte a la plaça d’Espanya. Queda situada entre els carrers Gran Via de les Corts Catalanes, Tarragona, Diputació i Llançà. Ocupa, per tant, una illa sencera de l’Eixample. L’exterior és d’obra vista d’estil mudèjar, consta de tres pisos i té una entrada principal amb un arc de ferradura. Aquestes influències orientalistes no estaven exemptes d’una forta càrrega de romanticisme. El diàmetre sencer de la plaça és de 97 metres, l’arena sola en fa 52. Hi cabien 15.600 espectadors. Els materials utilitzats van ser pedra, maons, rajoles de València, pedra artificial, cairons de pòrtland, ciment, calç, sorra, guix, ferro (fos i laminat) i fusta. Una construcció de maó vist, material de base molt tradicional en les edificacions populars i històriques catalanes. La decoració ve donada pel mateix material, que fa jocs i sanefes geomètriques. L’estructura de les grades, molt esvelta, era feta de ferro fos i bigues de ferro laminat. L’elecció de maó vermell és la convergència de tres vies d’inspiració, d’actualitat en el tombant de segle: la popular (la tradició constructiva catalana), la històrica (arquitectura pròpia de la Península) i la nacional (Antoni Gaudí i després Lluís Domènech i Montaner en comencen un ús sistemàtic ja 20 anys abans), sense deixar de banda el fet que era molt més econòmic que la pedra, i altres característiques com la resistència i la lleugeresa. A la part superior de l’entrada principal hi ha l’escut de la ciutat i el nom de la plaça: Arenas de Barcelona. L’escut que apareix és del tipus de quatre barres, com era més habitual sobretot al segle XIX. El ratpenat i la corona reial de l’escut de Barcelona apareixen en relleu dins el cupulí arabitzant. Aquesta entrada estava flanquejada per dos pavellons cúbics, avui desapareguts, que contenien les taquilles de venda d’entrades de les localitats de sol i ombra (a dreta i esquerra, respectivament).
Pla General de l'Exposició Internacional de 1929

Josep Puig i Cadafalch
Centre Comercial Arenas de Barcelona

Alonso i Balaguer Arquitectes Associats, Rogers Stirk Harbour + Partners, Lluís Alonso Calleja, Sergi Balaguer Barbadillo, Richard Rogers

Barcelona sempre s'ha caracteritzat per tenir una especial sensibilitat i respecte pel seu passat, però alhora per la seva contundent aposta de futur i avantguarda. Las Arenas n'és un clar exemple, i posa de manifest la confluència dels dos conceptes: respecte arquitectònic historicista i aposta tecnològica. L'antiga plaça de toros, en desús des del 1989, després de més d'un segle havia esdevingut un símbol. No tant pel seu valor arquitectònic com per haver quedat enregistrada a la retina dels ciutadans. Per això el projecte arquitectònic s'orienta cap al seu manteniment, com una segona pell exterior de la nova edificació. Tanmateix, aquesta preservació comportava una gran complexitat tècnica: en primer lloc, pel seu deteriorament físic evident; i, en segon lloc, pel seu estrany nivell, a 4m d'alçada sobre els carrers perimetrals. L'esforç tècnic tenia com a objectiu presentar la forma cilíndrica, contundent i atípica. La solució per aconseguir crear una nova façana sota la façana existent va consistir a crear una gran via perimetral de formigó armat vist a la qual es transmet el pes superior. També de manera temporal, tota la façana es recolzava sobre una corona metàl·lica circular. Un cop restaurada, passaria a ser una mena de doble pell exempta de contacte directe amb la nova edificació. Una passarel·la metàl·lica circular compliria una triple funció: atirantament, passadís d'evacuació contra incendis i serveis, instal·lacions i proveïment de mercaderies. L'edifici compta amb un enorme buit central com a vestíbul de recepció a totes les activitats del complex, comercials, lúdiques i d'oci, des d'on observar la vida i l'efervescència de moviment del conjunt. La coberta de l'edifici va ser un altre dels grans reptes de resolució tècnica i estructural, ja que es va independitzar de la resta de l'edificació per remarcar-ne el sentit de flotabilitat. Allà es disposa una de les cúpules més grans d'Europa, amb multitud d'usos i possibilitats, així com un passeig perimetral des del qual gaudir de la magnífica vista de Barcelona, a 27 m d'alçada i amb més de 300 m lineals de recorregut. Un espai voltat especial en el context d'una ciutat que sempre n’ha mancat d'aquests i que remarca la singularitat del projecte; sempre en línia amb la identitat de Barcelona. I un projecte desenvolupat en col·laboració amb Richard Rogers, aportant i complementant punts de vista per anar més enllà dels objectius marcats inicialment.