Utilitzem cookies pròpies i de tercers per oferir-li una millor experiència i servei i, si s'escau, mostrar publicitat relacionada amb les preferències mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Al clicar "acceptar", vostè accepta l'ús d'aquestes cookies. Pot veure la política de cookies
El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Aureli Mora i Omar Ornaque Directors arquitecturacatalana.cat
credits
Qui som
Projecte de:
Promogut per:
Directors:
2019-2025Aureli Mora i Omar Ornaque
Comissió Documental:
2019-2025 Ramon FauraCarolina B. GarciaEduard CallísFrancesc RafatPau Albert Antoni López DaufíJoan FalguerasMercè BoschJaume FarrenyAnton PàmiesJuan Manuel ZaguirreJosep FerrandoFernando MarzáMoisés PuenteAureli MoraOmar Ornaque
Col·laboradors:
2019-2025Lluis AndreuSergi BallesterMaria Jesús QuinteroLucía M. VillodresMontse Viu
Col·laboradors Externs:
2019-2025Helena CepedaInès Martinel
Amb el suport de:
Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura
Entitats Col·laboradores:
ArquinFAD
Fundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
Fomento
AMB
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai obert a l’usuari on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris.
Les dades seran analitzades per la Comissió Documental del projecte i gestionades pel nostre equip editorial.
Si-us-plau, emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
Mitjançant aquest formulari podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.
L'Arxiu Històric del COAC és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes, l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana.
Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del COAC et farà arribar una estimació del preu de la teva sol·licitud, variable en cada casuística de drets, ús i finalitat.
close
Esbós del frontó de la façana de l'Editorial Montaner i Simón.
L’edifici aplica els procediments de l’arquitectura industrial a un programa amb un elevat grau de fragmentació. Les dependències dels tallers se situen en una planta semisoterrada que arriba fins al fons del solar. L’entrada queda enfasitzada per un cimbori octogonal que proporciona llum zenital i la connecta visualment amb l’altell de les oficines. El segon tram es destina a l’arxiu, configurat en una U al voltant d’una claraboia central. El conjunt constitueix una estructura de pilars i bigues de fosa disposats en sectors ben diferenciats, i una façana de fàbrica de maó amb sis grans obertures vidrades. El dibuix de la façana adopta els motius filigranats propis de l’arquitectura islàmica, un dels referents principals de l’època. La disposició de les obertures genera nombroses visuals en sentit vertical i crea uns efectes de llum i d’espai que anticipen els interessos propis de l’arquitectura moderna.
Autor: Maurici Pla
Font: Catalunya : guia d'arquitectura moderna, 1880-2007
L’editorial Montaner i Simon va ser fundada l’any 1861 per Ramon Montaner i Francesc Font. El 1879 van encarregar un nou edifici per a l’editorial a Domènech i Montaner, nebot de Ramon Montaner, en ple Eixample en expansió. Tot i ser un edifici industrial, estava concebut com un palauet entre mitgeres, amb una façana molt noble amb un eix de simetria central i les oficines a la primera crugia, mentre que a la part posterior s’ubicaven les impremtes i els prestatges d’emmagatzematge. La zona de les oficines, amb un espai d’escala il·luminat per una lluerna octogonal, estava molt compartimentada i tenia un aire més convencional. En canvi la zona industrial presentava una planta diàfana resolta amb estructura de pilars de fosa i jàsseres metàl·liques a la vista i un pati central a mode d’impluvi. Aquesta estructura iniciava la racionalitat espacial que caracteritzaria moltes de les seves obres. La primera proposta del projecte, amb la qual es va demanar llicència d’obres, presentava una façana de composició bastant acadèmica amb un frontó de remat, acabada amb pedra de Montjuïc. Però la façana es va acabar construint de maó vist, i tota la composició va agafar un llenguatge molt més modern, on es combinaven referències medievals amb representacions dels inventors de tècniques impressores i de grans escriptors. Amb l´ús del maó vist en façana, els materials prenien protagonisme no només amb la seva funció constructiva sinó també com a decoració. En aquesta obra també s’inicia el binomi entre arts decoratives i arquitectura que Domènech desenvoluparà en profunditat, amb la recuperació de les arts artesanals com la forja, el vitrall, la ceràmica, el mosaic… L’empresa familiar va estar en funcionament fins el 1952, que va ser adquirida per un altre editor. L’edifici va sofrir diverses modificacions a la part interior, per adaptar-se a les necessitats de l’ús editorial. Finalment va tancar el 1981. Des de 1990 és la seu de la Fundació Tàpies.
L’edifici aplica els procediments de l’arquitectura industrial a un programa amb un elevat grau de fragmentació. Les dependències dels tallers se situen en una planta semisoterrada que arriba fins al fons del solar. L’entrada queda enfasitzada per un cimbori octogonal que proporciona llum zenital i la connecta visualment amb l’altell de les oficines. El segon tram es destina a l’arxiu, configurat en una U al voltant d’una claraboia central. El conjunt constitueix una estructura de pilars i bigues de fosa disposats en sectors ben diferenciats, i una façana de fàbrica de maó amb sis grans obertures vidrades. El dibuix de la façana adopta els motius filigranats propis de l’arquitectura islàmica, un dels referents principals de l’època. La disposició de les obertures genera nombroses visuals en sentit vertical i crea uns efectes de llum i d’espai que anticipen els interessos propis de l’arquitectura moderna.
L'editorial Montaner i Simón de Domènech i Montaner és el primer edifici de l'Eixample que integra la tipologia i la tecnologia industrial en el centre urbà. Com a molts edificis de l'Eixample inicial, l'editorial tenia una alçada corresponent a tres plantes, quedant encaixonada respecte a la línia de cornisa de l'Eixample consolidat corresponent a cinc plantes.
La intervenció més important del projecte consisteix a solucionar l'efecte de les dues grans parets mitgeres de les cases veïnes, respectant totalment l'estat actual de la façana de Domènech i Montaner que correspon a una composició d'edifici acabat.
L'esforç per fer compatible la contemporaneïtat de l'actuació amb el respecte a l'edifici modernista i la necessitat de resoldre el problema de la reduïda alçada de l'edifici, va suggerir el tractament de la part superior d'aquest aconseguint-se el perfil de l'Eixample actual a força de perllongar l'estructura que suporta la coberta inclinada amb unes llargues jàsseres que sostenen unes làmines de malla metàl·lica.
Per aquest motiu es crea una sèrie de vuit panells semitransparents, perpendiculars a la façana, que en visió d'escorç oculten les mitgeres i reconstrueixen la línia de cornisa de l'Eixample.
Aquest tractament té l'avantatge que, vist frontalment, el cant de les vuit làmines pràcticament desapareix surant sobre la façana. Aquest conjunt metàl·lic serveix de suport a la intervenció d'Antoni Tàpies.
Interiorment el projecte intenta explotar la qualitat espacial de l'antiga editorial (esvelts pilars de sis metres, disposició de forjats desnivellats respecte al nivell de carrer, i llum zenital). La il·luminació de les grans sales d'exposició va originar la modificació del lluernari central existent i del sistema de cobertes mitjançant la creació del típic shed orientat al Nord. Aquesta modificació substancial, va produir una solució de coberta unitària que conjuga perfectament amb la coberta de la biblioteca, de la qual es conserva l'estructura primigènia de cintres de fusta i les prestatgeries de l'antiga impremta.
Premi FAD
Finalista. Categoria: Arquitectura - Reformes i Rehabilitacions
El primer objectiu de la renovació de la Fundació Antoni Tàpies és obrir tot l'edifici històric a el públic amb noves àrees d'exposició, arxiu i educatives, concentrant les àrees administratives en un nou pavelló de tres plantes situat al fons de la parcel·la i amb sortida a l'pati de l'illa. Però la Fundació Antoni Tàpies pretén també contribuir a consolidar una nova generació de museus entesos com a centres de producció cultural, plantejant una espacialitat múltiple, adaptada a la diversitat de les pràctiques artístiques, a la demanda d'equilibri termodinàmic, a la posada en valor de el patrimoni heretat ia la dissolució atmosfèrica a favor de la intensificació de l'experiència de l'visitant, a qui s'ofereix visualitzar tot l'entramat programàtic que suporta la producció cultural i el propi edifici modernista com a part mateixa de sistema expositiu.
En termes mediambientals, l'ampliació suposa una millora substancial de la il·luminació natural i de el factor de forma de l'edifici original, englobat en un volum únic que redueix els intercanvis energètics, la qual cosa ha permès ampliar la seva superfície sense modificar els sistemes de climatització existents.
Ajuda’ns a millorar el web i el seu contingut. Proposa’ns obres, aporta o esmena informació sobre obres, autors i fotògrafs, o comenta’ns el què penses.
Participa!
