El terreny on s'ubicà el conjunt, conegut com "colònia Godó", i centre fabril tenia una extensió de 15.000 m2 amb dues naus de planta longitudinal amb gran quantitat d'obertures a l'exterior a fi i efecte de facilitar l'entrada d'aire a l'interior de les naus. La central amida 50 x 14 m. amb una superfície aproximada de 700 m2, i té cinc plantes d'alçada. Una part de la fonamentació és de maó massís, fent arcades que s'entenen sobre un terreny arenós degut a la proximitat del riu. Les naus de les quatre plantes tenen una estructura molt simple que ve donada per l'estructura rectangular de l'edifici. Com a suport dels sostres hi ha tres fileres de pilars de ferro colat; a les primeres plantes s'intercalen amb pilars de fusta de la mateixa forma. Els sostres són de post de fusta amb taulons de reforç per aguantar el pes dels telers. L'última planta té dues vessants, restant una nau central amb una filera de pilars i encavallades de fusta; al sostre hi ha claraboies. Junt a la façana oest s'aixeca la xemeneia de planta quadrada i feta de maó. L'element més remarcable de tot el conjunt és la porta d'accés al recinte formada per un arc escarser fet amb dovelles de pedra llisa i un acabament triangular que ve a ser com una recreació se l'arc de triomf romà. Fundada el 1842, sota la promoció de la família Godó, fou als seus inicis una de les indústries de la manufactura del cotó més importants de Catalunya, tan per la diversitat en la manipulació com pel nombre d'obrers que hi treballaren. A més va ser la primera fàbrica de teixits d'Igualada que va fer servir la màquina de vapor i també la primera que va instal·lar llum elèctrica el 1885. El seu propietari més conegut fou en Joan Godó i Llucià, que ha donat nom al carrer. A més d'empresari fou polític i cap del partit de Sagasta a Igualada, arribant a ser diputat en Corts pel districte d'Igualada on també havia estat alcalde. Aquesta empresa fou coneguda amb noms diferents depenent del propietari: entre 1842-1853, Fabril Igualadina Cotonera; 1853-1868, Companyia Fabril Igualadina Cotonera; 1868-1873, Igualadina Cotonera S.A.; 1873-1876, deixà de funcionar; 1880-1936, Joan Godó i Llucià se'n feu càrrec; 1936-1939, durant la guerra civil fou col·lectivitzada; 1939-1957, Joan Godó i Pelegrí la recuperà; 1957-1967, S.A. Textil Igualadina. Finalment el 1967 desapareix la societat, quedant l'edifici i annexes abandonats. Sofrirà posteriors enderrocaments, restant encara, però, intactes la nau central i la xemeneia del vapor. Inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Espanyol de caràcter Històric i Artístic. [Província de Barcelona, 1979-1980, r.:1095]

Antiga fàbrica tèxtil amb varies naus, xemeneies, un aqüeducte, cases pels treballadors i una església amb escola. Són construccions senzilles i funcionals, de pedra i maó amb teulada a dues aigües. Les xemeneies conservades tenen diverses formes com una rectangular o altre helicoïdal. Es conserva la Turbina Planas de 1400 CV. La Colònia Sedó va ser fundada el 1846 per Miquel Puig i Catasús, que va construir al costat d'un antic molí fariner ja existent ("Can Broquetes"), una fàbrica tèxtil que creixeria ràpidament, fins adoptar les característiques pròpies d'una colònia industrial i, finalment, al segle XX convertir-se en una de les empreses més grans i importants dins la història econòmica i industrial de Catalunya. A la mort de Miquel Puig (1863) el substituí el seu fill, Josep Puig i Llagostera, que inicià la construcció de vivendes per als treballadors, amplià la fàbrica i projecta diverses obres de desenvolupament. Fou el seu administrador i substitut, Antoni Sedó i Pàmies, qui culminaria el procés de creixement i formació de la colònia industrial que portaria el seu nom i qui desenvolupà tot el procés de producció tèxtil. Al mateix temps engrandí la colònia obrera amb nous habitatges per als treballadors i les seves famílies, amb instal·lació de botigues, escoles, l'església, un dispensari, cinema i casino entre d'altres. Tot el conjunt de la colònia obrera estava situat al costat mateix de la fàbrica i s'estructurava en blocs allargats de vivendes de planta baixa i dos pisos que formaven set carrers paral·lels entre si. Al mig d'aquests carrers paral·lels hi havia l'església i, a banda i banda, les escoles. Després de la Guerra Civil de 1936-1939 la colònia arribà al màxim creixement, però alhora s'iniciaria els primers símptomes de crisi. Actualment la colònia Sedó s'ha reconvertir en un important polígon industrial on hi ha diferents empreses i activitats industrials. En un d'aquests espais industrials se situa el nucli central del Museu de la Colònia Sedó.

A mig camí entre la colònia i la fàbrica urbana, Can Remisa comptava amb habitatges, una capella, un economat, una fonda i una petita escola. Al llarg de la dècada de 1880 la família Rusiñol va ampliar la colònia i va construir un imponent casal batejat per Santiago Rusiñol com el Cau Faluga, una veritable joia del modernisme industrial. El conjunt emmurallat, entre el riu i els camps de conreu, està presidit per la xemeneia, una talaia cilíndrica que supera els 40 metres d'alçada i l'imponent casal dels amos, edifici que mostra trets eclèctics, a cavall entre l'arquitectura romàntica i la modernista. En diversos punts de la colònia hi ha elements modernistes, com per exemple fanals amb forjats, encara que la colònia és pròpiament d'estil premodernista. Està delimitada per un mur fet de còdols i ciment. La colònia s'estructurava linealment amb les naus preparades per a l'ampliació i, frontalment, i en un altre eix paral·lel, hi havia els habitatges dels obrers i l'estatge del propietari, que venia a residir-hi a temporades. També s'estructurava a l'entorn d'un gran espai lliure amb un edifici d'estatge per als propietaris -molt interessant-, una nau de treball de planta baixa i dos pisos amb un cos d'edifici central que mostra la intenció d'una ampliació, que no es va arribar a realitzar mai, i dos cossos d'habitatges per als obrers.

Can Ricart, datat de 1854, és un dels primers recintes fabrils d’estampació mecànica de teixits de cotó de Catalunya. Està situat al costat del parc central i orientat respecte l’eix industrial de Pere IV, juntament amb Oliva Artés, Ca l’Alier, l'Escocesa, i Ca l’Illa. El complex està format per diverses edificacions d’estil neoclàssic i un seguit d’espais verds que les comuniquen entre sí. L’interès del conjunt recau en l’estil unitari de les peces que el composen, és a dir, en l’analogia de les seves formes, ritmes i disposicions espacials.

Xemeneia d'una antiga fàbrica de filats coneguda també com fàbrica de l'Aranya. De forma troncocònica, bastida en totxo aplantillat i acabat en motllures de secció circular que reforcen el contingut del coronament. 1862.- construcció de la fàbrica. 1863.- entra en funcionament.

La colònia Borràs es creà l'any 1876 de la mà de la família Oleguer Borràs i Castelltort i Ignàsia Pons, al costat del riu Llobregat; en aquest any, tant les dues fàbriques com els habitatges dels obrers ja s'havien construït. L'any 1877 la primera fàbrica s'arrendà a Josep Salgot i, la segona, poc temps després als germans Frederic i Jaume Ricart. Al costat es va erigir el barri, que al principi comptava amb dos grups de cases corresponents a cada una de les fàbriques. El 1900 ja s'havia construït la casa del Cap, que més endavant passà a anomenar-se Torre de l'Amo. Més tard s'edificà un col·legi de monges, i l'any 1922 s'inaugurà el Casino del Borràs.

La Colònia tèxtil del Pelut, també anomenada de Conangle, Colònia SAY o Colònia Ymbern -cognom de la família sota la qual va funcionar el conjunt fabril durant més de setanta anys-, forma part de les grans colònies de la Vall del Ges, entre les quals es troben la Mambla, Borgonyà, Vila-seca i La Coromina. El Pelut és un dels conjunts més unitaris producte de la industrialització del riu Ter, format pels elements següents: la fàbrica i el canal, els habitatges dels estadants i els dels directius, els jardins i el pont d'accés. L'aspecte actual de la colònia és producte de les construccions realitzades al llarg del primer terç del segle XX, impulsades pels germans Calvet i finalitzades pels Ymbern. S'hi accedeix a través d'un pont de pedra que travessa el riu. La disposició dels edificis industrials -construïts amb pedra corejada d'estil modernista- formen una plaça. Els habitatges dels obrers, així com els equipaments -fonda, botiga, safareigs i camps d'esports-, l'explotació agrícola annexa i sobretot els magnífics jardins, dissenyats per Nicolau M. Rubió i Tudurí, fan un exemple únic de colònia industrial a Catalunya. Cal remarcar, a més, que el conjunt industrial quedà inacabat arran de la mort prematura d'Eduard Calvet i que el projecte original hauria sigut molt més ambiciós del que finalment es va poder dur a terme. Segurament sota les ordres de l'arquitecte Riera -fortament influenciat per l'escola de Gaudí-, es van construir les edificacions industrials, un conjunt alineat de 18 habitatges dividits per l'edifici de la fonda, que funcionarà com a ocasional botiga de queviures i residència dels muntadors de pas per la colònia, uns darreres amb safareigs, pati i horts, un espai com a sala de ball d'estiu i un entorn enjardinat amb pistes d'esport. No es va arribar a dur a terme la construcció d'un economat, un cafè-casino, una escola i un altre conjunt d'habitatges. Habitatges dels obrers: conjunt de 18 habitatges en forma de bloc entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, amb pati posterior i safarejos ubicats al nord de la colònia. Tenen obertures decorades amb obra vista de maó i còdol de riu vist. Coberta de teula romana de doble vessant amb carener paral·lel a la façana i gablets oberts a aquesta mateixa. El conjunt presenta un aspecte modernista-noucentista amb tots els trets de l'època: materials tradicionals, obra vista decorativa i predomini del ple sobre el buit en la composició de les façanes. A l'espai central d'aquest conjunt, sobresurt la façana del que era l'antiga fonda-botiga de queviures, que era un edifici de dimensions sensiblement més grans que la resta. En la resta d'edificis, els habitatges s'hi allotjaven diverses famílies per pis. Actualment desocupats i en un estat de ruïna avançat. Habitatges dels directius: conjunt de 4 habitatges en forma de bloc entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, amb pati posterior ubicats entre el bloc d'edificis dels obrers i la fàbrica. Presenta obertures biforades i triforades decorades amb obra vista de maó i còdol de riu vist. Coberta de teula romana de doble vessant amb carener paral·lel a la façana i gablets oberts a aquesta mateixa. El conjunt presenta un aspecte modernista-noucentista amb tots els trets de l'època: materials tradicionals, obra vista decorativa i predomini del ple sobre el buit en la composició de les façanes. Actualment habitats. Fàbrica: conjunt format per sis naus diferenciades tancant un pati interior de grans dimensions. Aquestes naus són d'obra vista i coberta a doble vessant amb teula romana i carener perpendicular a la façana. Les naus sud i sud-est compten amb finestrals amb arc de mig punt que proporcionen una àmplia il·luminació. Originàriament no hi havia cap nau a la cara nord del pati, aquest sector és on donen les cases dels directius. Dues de les naus tenen soterrani il·luminat a través d'un pati anglès. Actualment la fàbrica es troba en funcionament a través de dues empreses i s'ha edificat una gran nau a l'antic pati central. Canal: Canal de 200 m de llarg fet amb murs de contenció de còdols de riu i ciment. A la part que separa el mur del canal i el riu, hi ha una zona amb pollancres. A l'altra banda hi ha una barana de pedra des d'on es pot observar el canal, la resclosa i el riu. El canal fa poc més de 9 m d'amplada. Aquest té dues comportes: la casa comporta i una altra de descàrrega de fons, a pocs metres de la primera. Canalitza l'aigua cap a la nau sud, on s'ubica la turbina. Jardins: ubicats a llevant de la fàbrica i les cases dels directius i per sota (sud-est) de les cases dels obrers, limiten amb el canal pel seu costat sud. Ocupen el que originàriament hauria d'haver sigut l'espai central de la colònia. Són uns jardins romàntics amb traçat geomètric i recorreguts de vianants, dissenyats pel mestre d'obres Josep Maria Riera i per Nicolau Rubió i Tudrí. Presenten espècies vegetals autòctones i importades. Al jardí es troben diversos elements decoratius com ara fonts, una pèrgola i diversos recorreguts. L'espai entre els jardins i la fàbrica originàriament hi havia una zona esportiva formada per dos camps de futbol i una pista de tenis. Es conserven també elements del sistema d'il·luminació original com ara fanals dels anys 20 i 30 del segle XX. Actualment els jardins estan abandonats i en un estat de conservació precari. Pont d'accés: Pont de 85 m de llarg de molt bella factura i d'aspecte monumental, característica que li dona sobretot l'arc d'entrada, construït amb blocs de pedra picada, que forma un conjunt de perfectes línies arquitectòniques. Té sis ulls d'arc de mig punt de 14 m cada un, emmarcats amb maó. A banda i banda hi ha una barana que segueix el mateix estil que la barana del canal. El paviment és asfàltic i té voreres a banda i banda. El 1920 es van iniciar les obres d'un pont de pedra amb el patrocini de la casa Calvet. És l'únic pont de tot el sector torellonenc que va resistir l'aiguat del 1940, però els estreps de la part de tramuntana van patir desperfectes en quedar descalçats i van ser reparats per la casa Ymbern. Fins que es va construir el pont de Borgonyà el 1957, tot el trànsit entre Torelló i les comarques pirinenques va haver de circular forçosament per aquest indret L'origen de la colònia Ymbern té els seus precedents en un establiment en el qual es treballava la L'any 1859 l'empresari Joan Camps instal·la una adoberia de pells (fet pel qual es coneix com a El Pelut). Anys més tard, va canviar l'ús per a la producció de la filatura de cotó. A partir de 1879 va canviar de propietari a mans de Valentí Fath, que va fundar també la colònia de La Mambla. L'any 1882 Fath s'associa amb el fabricant Vehil. El 1889 pateix un greu incendi que la destrueix completament. Entre els anys 1893 i 1904 passa a mans de Lluís Madirolas, que reprèn la producció reconstruint les parts cremades. El 1905 la fàbrica passa a mans dels germans Calvet, que doten la fàbrica de la fesomia actual. El projecte queda parat el 1917. L'any 1930 la família Ymbern modernitza la colònia substituint l'antiga turbina per un alternador. El 1935 es decideix no continuar amb el projecte anterior d'ampliació de la colònia i reduint els elements al conjunt de la fàbrica, els 18 habitatges inclosos una fonda-botiga de queviures, un bloc de 4 edificis dels directius, jardins de la colònia i el pont d'accés des de Torelló.

L'antiga fàbrica de ceràmica de Pujol i Bausis, coneguda popularment com "La Rajoleta", fou un dels centres més importats de producció ceràmica industrial de Catalunya. Està situada entre el carrer de l'església i el Passatge del Puig d'Ossa, al barri del centre d'Esplugues de Llobregat. Aquesta industria inicià la seva activitat a l'últim quart del segle XIX, tot i que el seu antecedent industrial començà l'activitat a mitjans d'aquest mateix segle XIX. El moment culminant de la seva activitat fabril arribà a finals del segle XIX durant l'època modernista amb els encàrrecs de destacats arquitectes d'aquest moviment artístic com per exemple: Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch. La fàbrica finí la seva activitat l'any 1984 i després l'Ajuntament de la ciutat adquirí la finca. S'enderrocaren diverses construccions i es realitzaren prospeccions arqueològiques les quals permeteren de descobrir i documentar els espais subterranis com per exemple el gran forn soterrat de 20 m de llargada o els sis forns de tipus àrab ( ca. 1887). Resten dempeus la gran xemeneia de maó de 22 metres d'altura situada a l'extrem sud de la parcel·la i els dos grans forns d'ampolla fets també de maó. Aquests darrers forns d'ampolla, anomenats així per la seva forma, foren construïts entre els anys 1913-1914 per coure-hi el gres i la porcellana, en el context d'una remodelació de la fàbrica sota la direcció del seu propietari Pau Pujol. De base circular estan formats per una secció cilíndrica coberta per una secció cònica rematada per una xemeneia. Estan fets de maó reforçats amb una malla d'acer feta d'anelles i tires de ferro per evitar la dilatació del parament durant la cocció de les peces. A la base s'obren diverses obertures d'arc de mig punt L'antecedent industrial de la fàbrica de ceràmica de Pujol i Bausis es situa a l'any 1858 quan dos empresaris francesos construeixen una bòbila en aquests terrenys propietat de la família Pujol. L'any 1876 la fàbrica l'adquirí Jaume Pujol i Bausis el qual la remodelà a la dècada de 1880 per fabricar-hi ceràmica, des de llavors que es coneix amb el nom de "La rajoleta". La seva època de màxima esplendor es correspon amb el període del modernisme, durant el qual els principals arquitectes d'aquest moviment artístic encarregaren treballs a la fàbrica. L'any 1901 Joan Baptista Alòs, reconegut dissenyador de ceràmica i professor de diverses escoles d'arts i oficis, començà a treballar-hi com a director artístic. Després de la Guerra Civil (1936-1939) la fàbrica esdevingué societat anònima, deixa de fabricar rajoles de ceràmica i comença a fabricar aïlladors d'alta tensió per les companyies elèctriques. Finalment, la seva activitat finalitzà l'any 1984 i l'Ajuntament adquirí la propietat. Després de diverses campanyes de prospeccions arqueològiques, l'any 2002, s'inaugurà el Museu de ceràmica La Rajoleta en un espai de nova construcció situat al centre de l'antic recinte industrial.