L’escola es troba dalt d’un turó situat al límit de la població, amb bones vistes en totes direccions. El plantejament de l’edifici com un volum de planta quadrada amb un gran pati central respon a aquestes condicions. Aquesta disposició permet també una correcta relació entre els passadissos i els llocs de treball. L’escola s’apropia de les qualitats de l’indret tancant una part exterior en un pati, de manera que guanya lluminositat, bona temperatura i assolellada. Si bé la compacitat del volum permet distingir l’escola de les casetes dels voltants, s’ha trencat el caràcter monolític del volum mitjançant l’annexió d’un cos d’una sola planta cap a la zona de l’accés. A més, el perfil horitzontal de l’edifici juga amb el fons del cel, introduint a la part superior una sèrie de reclaus i escalonaments que són artificials. El projecte aprofita la bona coherència que en aquest cas s’ha establert entre l’emplaçament i el programa proposat.

El far entès més com a senyal marítima que com a peça d’arquitectura, més model genèric que projecte individualitzat és l’origen del present projecte. En aquest sentit, el probema en termes d’ús és molt simple: situar un punt de llum a 38 m. de la cota del terreny prevista (alçada fixada per al far de Torredembarra) i fer-lo accessible. El punt de llum, es tanca com a un volum de vidre: la llanterna, que inclou coberta de coure, penell i parallamps i que va facilitar, totalment acabada, el Port de Tarragona. Aquest plantejament condueix a desvincular el far de la seva situació geogràfica concreta i passar per damunt d’actituds que entendrien el far com a expressió més o menys dràmatica del paisatge. Per una part, doncs, l’escala d’accés al punt de llum, per l’altra, la llanterna, balcó perimetral per a la conservació de la mateixa i espais tècnics de recolzament. En haver-se reduït en gran mesura les superfícies tècniques de recolzament a planta baixa, ara només un grup electrògen de petit tamany que pot allotjar-se sota el terra, i desaparescuda la necessitat d’un habitatge per a la vigilància permanent del funcionament del far, la idea d’ocupació mínima per a preservar la natura original del terreny (aquí i suposo que per a tots els emplaçaments de fars, especialment valuosa) fou quasi un “a priori” del projecte.

El Teatre-Auditori de Torredembarra es va concebre l'any 2008 com un gran equipament que comptava  amb 2.700m² i una sala per 500 espectadors. L'obra es va paralitzar l'any 2010 i va restar abandonada durant 7 anys. L'any 2017 l'Ajuntament convoca un concurs per reactivar parcialment aquesta ruina moderna transformant el vestíbul en Espai Cultural, recuperant un 25% de l'edifici per poder-lo obrir a la ciutadania.  En una realitat econòmica molt diferent a la que es va concebre el Teatre-Auditori, la proposta aprofita al màxim tot allò preexistent que estigui en bon estat per minimitzar l'impacte econòmic i material de la intervenció, que s'afronta a través de 3 estratègies bàsiques: l'enderroc d'una de les dues escales per alliberar l'espai per habilitar un escenari, la inundació de tot l'interior amb una veladura negra per afavorir la polivalència de l'espai, i la materialització d'una nova façana lleugera i transparent que representa i dona identitat al nou equipament.