En la Font-Monument hi veiem tres parts: base, columna i estàtua. La base és quadrangular amb 8 brolladors, que són relleus de cares humanes. La columna és d'estil dòric, amb la part inferior del fust estriada, i la superior presenta unes noies dansant amb càntirs a la mà (símbol de l'alegria ciutadana). La base presenta garlandes als costats i animals als angles. L'estàtua representa el rei Neptú coronat i amb la fitora a la mà dreta. La portada d'aigües de l'Espelt va tenir uns efectes espectaculars sobre la població i la millor demostració la tenim en el monuments aixecats per commemorar l'efemèride. El monument formava part d'un conjunt de quatre fonts públiques projectades com a culminació de la portada d'aigües. L'obra de la font havia estat planejada per Francesc Vallès, enginyer d'ascendència francesa, i la realització artística va ésser feta per l'escultor Damià Campeny. Va ésser inaugurat l'onze de juny de l'any 1832. L'any 1970 l'ajuntament va fer reconstruït el monument. L'obra va ser realitzada per Hugo Pratch sota la direcció de l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell.

El terreny on s'ubicà el conjunt, conegut com "colònia Godó", i centre fabril tenia una extensió de 15.000 m2 amb dues naus de planta longitudinal amb gran quantitat d'obertures a l'exterior a fi i efecte de facilitar l'entrada d'aire a l'interior de les naus. La central amida 50 x 14 m. amb una superfície aproximada de 700 m2, i té cinc plantes d'alçada. Una part de la fonamentació és de maó massís, fent arcades que s'entenen sobre un terreny arenós degut a la proximitat del riu. Les naus de les quatre plantes tenen una estructura molt simple que ve donada per l'estructura rectangular de l'edifici. Com a suport dels sostres hi ha tres fileres de pilars de ferro colat; a les primeres plantes s'intercalen amb pilars de fusta de la mateixa forma. Els sostres són de post de fusta amb taulons de reforç per aguantar el pes dels telers. L'última planta té dues vessants, restant una nau central amb una filera de pilars i encavallades de fusta; al sostre hi ha claraboies. Junt a la façana oest s'aixeca la xemeneia de planta quadrada i feta de maó. L'element més remarcable de tot el conjunt és la porta d'accés al recinte formada per un arc escarser fet amb dovelles de pedra llisa i un acabament triangular que ve a ser com una recreació se l'arc de triomf romà. Fundada el 1842, sota la promoció de la família Godó, fou als seus inicis una de les indústries de la manufactura del cotó més importants de Catalunya, tan per la diversitat en la manipulació com pel nombre d'obrers que hi treballaren. A més va ser la primera fàbrica de teixits d'Igualada que va fer servir la màquina de vapor i també la primera que va instal·lar llum elèctrica el 1885. El seu propietari més conegut fou en Joan Godó i Llucià, que ha donat nom al carrer. A més d'empresari fou polític i cap del partit de Sagasta a Igualada, arribant a ser diputat en Corts pel districte d'Igualada on també havia estat alcalde. Aquesta empresa fou coneguda amb noms diferents depenent del propietari: entre 1842-1853, Fabril Igualadina Cotonera; 1853-1868, Companyia Fabril Igualadina Cotonera; 1868-1873, Igualadina Cotonera S.A.; 1873-1876, deixà de funcionar; 1880-1936, Joan Godó i Llucià se'n feu càrrec; 1936-1939, durant la guerra civil fou col·lectivitzada; 1939-1957, Joan Godó i Pelegrí la recuperà; 1957-1967, S.A. Textil Igualadina. Finalment el 1967 desapareix la societat, quedant l'edifici i annexes abandonats. Sofrirà posteriors enderrocaments, restant encara, però, intactes la nau central i la xemeneia del vapor. Inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Espanyol de caràcter Històric i Artístic. [Província de Barcelona, 1979-1980, r.:1095]

Fàbrica coneguda com el "Vapor Nou", data de l'any 1897 i esdevé un exemple molt característic de la indústria tèxtil cotonera. Formada per dues grans naus longitudinals de dues plantes d'alçada, amb grans obertures exteriors sobre les quals descansen uns arcs escarsers coberts d'estuc vermell a fi i efecte de donar una nota de color i aconseguir la dinamització del conjunt. Destaca la gran xemeneia construïda amb totxo cuit i que presideix majestuosament tot el conjunt. En Joan Boyer i Ferrer era propietari d'una fàbrica tèxtil a mitjans del s. XIX. Arran de l'arribada del tren a Igualada, que permeté portar carbó i així utilitzar la màquina de vapor, traslladà la fàbrica l'any 1897 a la zona del Rec. El 1910 es fa una ampliació en el mateix carrer del Rec. El 1978-79 es tancà aquesta indústria. El 1981 aquest edifici el comprà l'ajuntament d'Igualada per instal·lar-hi el Museu Comarcal.

L'edifici del Mercantil pertany a un estil eclèctic. La façana la podem dividir en cinc parts: en la central, més avançada, és on trobem l'entrada principal; en la part alta hi ha el nom de l'entitat i en el centre l'any de la seva fundació; una galeria coberta uneix els dos cossos extrems amb el central. Els elements decoratius són els esgrafiats, col·locats en els timpans de les dues obertures que flanquegen l'edifici, i la ceràmica de reflexes metàl·lics a mode de fris. De l'interior cal destacar el teatre; entrant trobem l'amfiteatre de platea, després la platea voltada lateralment per llotges. Els primer pis té una zona central amb butaques i dues de laterals amb grades. Tot voltat per un jardí molt ben cuidat. El "Centro Mercantil, Industrial y Agrícola" havia estat fundat l'any 1899 com a conseqüència d'una desavinença entre diversos membres de l'antic "Casino de Recreo", uns, partidaris dels "Godó" i els altres, dels "Boyer". El local social de l'entitat va ésser edificat en el solar on antigament hi havia hagut el teatre Tívoli, i la seva inauguració coincidí amb el dia de la Festa Major de l'any 1899. El Cercle Mercantil celebrà el seu cinquantenari l'any 1949. Conté un teatre, un saló-café, una sala de festes i un jardí. Construït seguint un projecte de l'arquitecte Francesc de B. Galtés; dirigides les obres per Francesc Sellés; la decoració a càrrec de Frederic Brunet i la pintura pe Bartomeu Camps i Antoni Tomàs.

Edifici de planta i un pis. La façana és dividida en tres cossos, un de central amb tres portalades i tres finestres i dos de laterals amb quatre obertures cadascun. Un cop pujades les escales de l'entrada, ens trobem davant un gran atri, en altres temps teatre, i que avui fa de distribuïdor de es diferents dependències: biblioteca, teatre, cafè i secretaria. Vidrieres emplomades de tipus modernista sobre a porta en els que s'alternen les representacions florals amb les al·legories de l'entitat. El teatre, atribuït a l'arquitecte Pau Salvat i Espasa, és la dependència més important. Estructuralment té forma de ferradura i consta i consta d'una platea i dos pisos. A nivell decoratiu destaca la sanefa que rodeja el sostre i les baranes de ferro, decoració realitzada per l'escenògraf igualadí Pere Valls i Bofarull. A l'exterior hi ha l'escola Municipal de Música a l'esquerra de l'edifici i el jardí a la dreta amb una font -peixera de trencadís. L'ateneu nasqué a l'escalf de l'ambient de progressisme romàntic que estava en voga a Catalunya durant la segona meitat del segle passat, i ne la seva conjunció d'activitats culturals, docents i recreatives jugà un paper fonamental en la difusió de l'ideari progressista i de culturització popular. Després de l'incendi de 1873 de l'antiga seu social es construí durant l'any 1877 l'actual edifici. En l'etapa vuitcentista mantingué una escola primària, un teatre i una biblioteca. Durant els anys 1919- 1935 l'entitat prengué una gran embranzida amb l'erecció d'un grup escolar inserit en el moviment pedagògic català, d'un conservatori de música, d'una escola de teixits i d'un camp d'esports. Amb posterioritat a l 1939 les forces nacionals embargaren l'edifici i passà a anomenar-se "Centro Nacional".

Edifici actualment amb una mitgera, de planta baixa, entresòl i una planta. Coberta amb terrat, té una façana pràcticament simètrica només alterada per la modificació d'una de les portes de planta baixa. Aquesta és molt baixa i visualment forma una sola planta amb entresòl, fet que queda reforçat pel balcó corregut de la primera planta. La façana es desenvolupa en tres eixos corresponents a les tres obertures de la planta baixa (que es transformen en quatre a la planta pis) amb l'eix central reforçat per la porta d'entrada, a dues alçades, i per les mènsules que suporten la part del central del balcó corregut. Interessant barana de terrat formada per una balustrada remarcada per dos gerros.

La composició ve limitada pels eixos paral·lels d'obertures. El sistema decoratiu es basa en els formes emprades en les obertures i en els materials utilitzats en elles. Així veiem com l'arquitecte emprat l'arc agut i el carreu en la planta baixa, mentre que en el primer pis i en els restants, el totxo vist i la ceràmica verda. L¡element més important d'aquest edifici és la barbacana elaborada també amb totxo que remata l'edifici. Promotor de l'obra: Joan Balcells i Gubern, adober

Edifici de planta baixa i dos pisos amb la façana dividida en tres franges horitzontals i dos verticals clarament diferenciades. Planta baixa, dividida en semisoterrani i entresòl, molt ornamentada. Té tres pilastres coronades per capitells amb elements vegetals i unes petites volutes. A la planta primera destaca una tribuna, també molt ornamentada amb uns interessants elements de vidre i de ferro a les baranes. Coronament en el qual apareixen elements de trencadís i garlandes vegetals.

El més destacable d'aquest edifici és la façana on hi trobem els elements que s'aniran repetint quasi invariablement en totes les edificacions del seu autor, l'arquitecte Isidre Gili i Moncunill. Així trobem l'ornamentació floral en les llindes i brancals de les obertures, a base de relleus, la ceràmica de reflexos metàl·lics i rajoles decorades, així com l'ús del carreu en la planta baixa, i el treball de forja. Promotor de l'obra : Franciscà Sisteré i Gabarró.

Pastisseria noucentista que encara conserva els seus elements decoratius originals malgrat el remodelament de la façana a la planta baixa. Es tracta d'un edifici d'estatges de dos pisos d'alçada, de gran senzillesa ornamental amb domini total de la línia recta que accentua la verticalitat del conjunt. Destaca el trencament total entre els dos pisos i la façana de la planta baixa que, amb dues grans obertures amb arcs escarsers ens indiquen que ens trobem davant un establiment comercial.

Edifici entre mitgeres amb elements neoclàssics i amb una tribuna que tot i ser posterior s'integra totalment a l'edifici. Edifici entre mitgeres amb façanes a la Rambla i al carrer de Sant Cristòfol. La façana principal, de llenguatge eclèctic on es barregen elements neoclàssics amb altres més propers al modernisme imperant en l'època del projecte (especialment elements florals, garlandes, llindes, esgrafiats, forja de les baranes...,) està actualment molt modificada per la tribuna situada al primer pis, i que actua com a terrassa de la planta segona, construïda més tard. La forja de les baranes dels balcons és diferent de la que apareix al projecte. La façana posterior està ordenada segons cinc eixos, marcats per les obertures, i amb una cornisa i barana de remat que acusa el gir que fa l'alineació del carrer. Sobre la porta d'entrada, a la rambla hi ha el medalló amb les inicials J.G. del propietari.

Edifici d'estatges de quatre pisos d'alçada. Destaca la verticalitat que agafa la composició en sentit ascendent. A la part alta de totes les finestres es col·loquen els elements ornamentals amb uns acabaments en forma de capitells de temàtica floral. També és remarcable la decoració de la porta principal amb dos cercles fets de pedra que agafen la sinuositat dels típics "cops de fuet" del modernisme. L'acabament de l'edifici està fet amb totxo cuit i forma una petita balustrada. A la façana exterior es pot veure també una petita capelleta adossada al mur, col·locada a sis metres d'alçada i dedicada a un sant d'antiga devoció per part dels membres de les famílies ocupants (Verge de Montserrat). A l'entrada hi ha un sostre pintat d'estil modernista, amb una disposició asimètrica de tipus florals.

L'edifici presenta una composició simètrica donada per dos eixos d'obertures paral·leles. En la planta baixa s'utilitza carreu, aquí trobem uns arcs escarsers amb grans salmers que es contraposen amb les llindes del primer pis i amb els merlets esglaonats que coronen l'edifici. Les obertures del primer i segon pis són adintellades i en la seva part superior presenten un trencaaigües esglaonat, que amb unes motllures amples semblen empresonar en el seu interior uns relleus florals de tipus gòtic que envolten unes ceràmiques de reflexos metàl·lics. En el centre de la façana hi trobem les inicials del propietari. Així doncs, en la composició alternen les formes sinuoses de la planta i tercer pis, amb les rectilínies del primer i segon pis i dels merlets del final. Aquesta és la primera edificació que trobem a Igualdada amb una estructura global modernista. Promotor de l'obra: Francesc Valls Brufau, teixidor.

Senzilla construcció industrial del Modernisme de la segona època, on el més remarcable és la façana exterior construïda amb pedra recoberta d'estuc de color ocre que deixa ressaltar el totxo vermell que domina la decoració amb línies sinuoses que arriben fins a l'acabament superior de l'edifici. Destaquen també les obertures amb un acabat excel·lent de totxo. Cal remarcar la preocupació de l'arquitecte per amagar les rasants de la teula aixecant per això el cos superior de l'edifici. La façana de l'Amor adopta un caràcter més racional.

Compositivament l'edifici és dividit en tres parts: una central, més ampla, que està flanquejada per dues que sobresurten, tant en profunditat com en alçada. L'edifici és coronat per uns merlets esglaonats, molt propis d'aquest autor, i que ens recorden la influència que l'edifici té de la casa Macaya de Puig i Cadafalch. També hi trobarem utilitzat el totxo en la barbacana, modalitat constructiva molt característica d'aquest arquitecte. També cal destacar la barbacana en el finestral de la sala d'estar i a la porta d'entrada. Promotor de l'obra: Nicolau Poncell i Sitges, tipògraf.

La façana presenta uns esgrafiats de tipus floral que recobreixen la part corresponent als dos últims pisos. El tema és una flor de lis voltada de línies corbes amb ramatges vegetals. A més d'aquesta decoració trobem també en aquest edifici, les portes decorades amb sanefes asimètriques pseudo-florals, així com esgrafiats en el sòcol de l'entrada. També és decorada la barana de l'escala obtenint un conjunt bastant remarcable. A destacar també la forja dels balcons i baranes del terrat. Promotor de l'obra: Aleix Gabarró, comerciant.

Situat al nord del nucli antic, l'Institut i les seves instal·lacions ocupen una illa sencera, closa en un mur de tanca massís i pilars de carreus buixardats amb cornisa de maó treballat, que serveix de base d'una barana de ferro ornamentada amb requadres de cistells, també de ferro. L'edifici principal, de grans dimensions, té forma de U, amb cobertes compostes de teula, que tanca un espai protegit amb claraboia. Consta de tres plantes, cadascuna tractada en façana de manera diferent, si bé mantenint la simetria: la planta baixa, amb sòcol de carreus i parament superior estucat, amb fris de finestres en arc de mig punt; la central, separada per línies d'imposta de maó remarcades, amb un altre fris d'obra vista, amb finestres d'esquema rectangular vertical; i la superior, de parets estucades, on les finestres, més petites, s'agrupen de tres en tres en arqueries de mig punt. El portal principal, en arc rodó, se situa en un cos central abocat a la Carretera de Manresa, i s'emfasitza amb la presència d'un balcó a sobre, amb barana bombada de balustres i volta rodona com a guardapols, i un capcer a dos vessants, amb òcul central i coronat per cornisa ondulada. Sobre el balcó hi ha un escut d'Igualada flanquejat per dos nens, obra de l'escultor i esgrafiador Ferran Serra (Ferdinandus Serra). Jaume Garcia Fossas era fabricant de naips a Igualada juntament amb el seu germà Artur. Tos dos van donar ajuts econòmics per a les construccions del Conservatori de Música, del Palau Escolar de l'Ateneu Igualadí i de l'edifici de l'Institut de Segon Ensenyament (actual Escola Àuria) el qual va portar els seus cognoms. El Sr. Artur Garcia-Fossas va comprar uns terrenys l'any 1927 per construir-hi l'Orfelinat d'Igualada. La construcció de l'edifici va costar unes 300.000 pessetes i l'obra va ser un projecte de l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó, amb Pere Vilarrúbies com a contractista d'obres. Però aquest edifici mai no va ser usat amb la finalitat que havia estat construït i va acabar sent un centre educatiu d'ensenyament primari que, actualment, encara està en funcionament amb el nom de CEIP Garcia Fossas. La construcció de l'edifici va començar el 1932 i va acabar al maig de 1937. L'inici de la Guerra Civil va fer que no iniciés la seva activitat fins anys més tard, però finalment va ser inaugurat el 3 de maig de 1941. Durant la guerra, l'edifici es va fer servir com a hospital i es va construir un refugi antiaeri que encara es conserva. L'edifici consta de tres plantes, la primera de les quals es va destinar a l'ensenyament dels nenes (amb homes com a professors). A la segona hi rebien educació les nenes amb dones com a professores. Amb el temps també ha tingut altres finalitats complementàries: El Museu d'Igualada i el Museu de la Pell. Actualment, a part del CEIP, també hi ha la Llar d'Infants La LLuna i el CRP de l'Anoia.

L'edifici s'encamina cap uns plantejaments gotitzants. El paper important l'obtenen les obertures que són elaborades amb carreu vist sobresortint de la façana general revocada. És en aquestes obertures on hi trobem els elements gòtics amb relleu. L'edifici és coronat amb una llinda esglaonada en la façana principal, i per una barana amb claustres gòtiques-florals en els laterals.Destaquen el treball de ferro forjat de les reixes i la barana, calada, de pedra artificial del terrat. La composició en general és simètrica i mancada de policromia. Promotor de l'obra: Marià Ratés, comerciant de gra.

Casa de planta baixa i dos pisos. La façana és molt ornamentada. Els llindars dels portals són ben treballats amb pedra i les plantes altes es troben ornamentades amb temes vegetals, estucats i relleu. La façana està coronada per un frontó i motllures de guix de tema vegetal Obra promoguda per Francesc Casadesús i Ros, metge.

En l'estructura general de la façana podem apreciar unes clares diferencies entre la primera i la resta de les plantes (segona i tercera) en el que fa referència als balcons i finestres. Si bé en les dues plantes superiors són allargats i amb balcó volat, en la primera i degut a la manca d'alçada i a l'estret del carrer , fa que l'arquitecte busqui unes solucions diferents. L'alçada és resolta amb una finestra-balcó i l'estret del carrer, que representa una insuficiència de llum amb un eixamplament de les finestres incorporat a la part central dues parts més estretes a una i altra banda, separades del cos central per una petita columna. Per les decoracions en la façana(capitells, dintells) i per la decoració amb temes animalístics de l'interior de les escales, de l'edifici és digne d'interès i consideració.(...) Propietari promotor de l'obra: Ramon Vives Maixenchs, adober.

La façana d'aquest edifici presenta una composició simètrica que ve determinada per les obertures. Destaca sobretot pels seus elements ornamentals que la coronen. Aquests són de la barana balustrada del terrat, de tema floral i els motllures que acaben en forma de pinacles. També cal remarcar la porta de l'entrada , de fusta, amb decoració floral asimètrica amb una certa tendència japonitzant. Així també les reixes dels balcons que guarden igualment unes formes ondulades. La planta baixa té un tractament més auster que la resta de la façana. Propietari promotor de l'obra: Pere Massagué i Esteve, comerciant i adober.

Edifici destinat a planta baixa comercial i quatre plantes d'habitatges. El seu interès es troba en la composició de la façana que és una interpretació lliure dels elements racionalistes. Destaca el tractament molt pla de la façana -trencat només pel balcó corregut de la primera planta- en la que la verticalitat que li donen les tres franges i les finestres allargades dels extrems queda compensada per l'horitzontalitat de la finestra central. Horitzontalitat que queda remarcada pel tractament de les baranes i l'especejament dels vidres (especialment la franja de vidre glaçat). La finestra està rematada per una sòbria cornisa. A la planta baixa, actualment transformada, hi havia una botiga i un vestíbul que eren la màxima expressió del racionalisme igualadí. 19-04-1939 Projecte de remodelació de l'edifici afectat pel bombardeig de la Guerra Civil. 31-12-1939 Permís de llicència per construir de nou la façana, fa obres a l'interior de les plantes i n'aixequen una de més. Promotor: Ignasi Castelltort i Llambès. 1972 Reforma de la façana de la botiga i de la planta baixa (vestíbul) amb la qual cosa els valors racionalistes es perden. 1994 Remodelació total a la botiga

En la façana d'aquest edifici trobem l'ornamentació floral col·locada en forma de garlanda sobre les obertures. La importància d'aquesta façana radica en els seus acabaments (actualment desapareguts) així com en l'arc rampant amb una obertura lateral que trobem a la planta baixa. A. Cirici Pellicer comenta la forta influència que en aquest cas exercí Puig i Cadafalch. S'ha de destacar la barana de forja dels balcons i una petita tribuna a la segona planta. Aquest edifici reflexa en la façana els dos corrents del modernisme: el neogòtic i el decorativista. Fou construït amb materials pobres, però amb tot, cal remarcar els ferros forjats del primer pis, així com l'arc i la columna de la planta baixa. Propietari promotor de l'obra: Josep Ferrer i Llopart.