August Font i Carreras va signar els plànols del projecte de la plaça el 30 de setembre de 1899. Se li va posar el nom de “Las Arenas” fent referència a l’arena dels amfiteatres romans, que era el lloc un lluitaven els gladiadors i tenien lloc els espectacles. Es va pagar per subscripció popular d’alguns aficionats, que veien com la plaça antiga, a la Barceloneta, tenia moltes deficiències.
En destaca la planta perfectament circular, lleugerament elevada respecte a la plaça d’Espanya. Queda situada entre els carrers Gran Via de les Corts Catalanes, Tarragona, Diputació i Llançà. Ocupa, per tant, una illa sencera de l’Eixample. L’exterior és d’obra vista d’estil mudèjar, consta de tres pisos i té una entrada principal amb un arc de ferradura. Aquestes influències orientalistes no estaven exemptes d’una forta càrrega de romanticisme.
El diàmetre sencer de la plaça és de 97 metres, l’arena sola en fa 52. Hi cabien 15.600 espectadors. Els materials utilitzats van ser pedra, maons, rajoles de València, pedra artificial, cairons de pòrtland, ciment, calç, sorra, guix, ferro (fos i laminat) i fusta. Una construcció de maó vist, material de base molt tradicional en les edificacions populars i històriques catalanes. La decoració ve donada pel mateix material, que fa jocs i sanefes geomètriques. L’estructura de les grades, molt esvelta, era feta de ferro fos i bigues de ferro laminat.
L’elecció de maó vermell és la convergència de tres vies d’inspiració, d’actualitat en el tombant de segle: la popular (la tradició constructiva catalana), la històrica (arquitectura pròpia de la Península) i la nacional (Antoni Gaudí i després Lluís Domènech i Montaner en comencen un ús sistemàtic ja 20 anys abans), sense deixar de banda el fet que era molt més econòmic que la pedra, i altres característiques com la resistència i la lleugeresa.
A la part superior de l’entrada principal hi ha l’escut de la ciutat i el nom de la plaça: Arenas de Barcelona. L’escut que apareix és del tipus de quatre barres, com era més habitual sobretot al segle XIX. El ratpenat i la corona reial de l’escut de Barcelona apareixen en relleu dins el cupulí arabitzant. Aquesta entrada estava flanquejada per dos pavellons cúbics, avui desapareguts, que contenien les taquilles de venda d’entrades de les localitats de sol i ombra (a dreta i esquerra, respectivament).
