El plantejament de la casa aplica a una tipologia tradicional, una planta en L amb la bisectriu orientada al sud, una sèrie de variants destinades a transformar la imatge des del carrer. La sala d’estar, en un dels braços, queda separada de la resta de la casa per un corredor vidrat. L’escala d’accés al primer pis queda fora del gàlib principal, com també el dormitori dels fills, que vola sobre la planta baixa. A la segona planta, un petit estudi restitueix i enlaira l’aresta de la cantonada. La casa mostra un conjunt de volums cecs d’obra vista, en una interpretació atípica de la sensibilitat pròpia de l’arquitectura de l’època.

Amb la perspectiva de les proves de rem dels Jocs Olímpics de 1992, els autors van dissenyar dues construccions a la vora de l’estany destinades als àrbitres que havien de controlar el punt de sortida de les regates. La pesquera d’en Malagelada, situada en una punta de terra òptima per a la seva funció, adopta una planta triangular, amb la bisectriu encarada al punt de sortida. L’estructura, metàl·lica, suporta una petita terrassa que vola per sobre l’aigua. Els autors es van inspirar en les pesqueres del segle XIX, en tractar-se de construccions que podien satisfer tota mena d’usos, a més de la pesca i les activitats lúdiques.

Un lloc de condicions paisatgístiques extraordinàries, el parc de la Draga, al costat del llac, entre els límits de la Vila Olímpica i l’àrea poblada d’arbres plataners que voreja la carretera d’Olot. La coberta, una estructura d’encavallades de forma lenticular, és un punt singular, no tant per la dimensió a cobrir com pel fet de donar un valor a la imatge de l’edifici a més de qualificar l’espai interior.

Es tracta d’un dels 10 conjunts d’habitatges realitzats pels Jocs Olímpics del 1992 a la sub-seu de Banyoles, al costat de l’estany. L’ordenació en forma d’U i pati interior enjardinat era prefixada pel Pla. El projecte proposà trencar les dues cantonades per afavorir les visuals cap a l’estany i el parc immediat. L’edifici combina dos tipus d’habitatges; a una planta i dúplex trencant així l’excessiva rigidesa volumètrica. El tractament de façanes, cobertes i volums exteriors intenta donar un gra més petit a l’operació, tot recuperant la idea de les arquitectures provisionals i fragmentades de les construccions dels entorns.

Quant a l’arquitectura de les diferents construccions s’observa un nivell mig prou satisfactori amb exemples aïllats veritablement notables. La sorpresa personal més agradable l’ha construït el conjunt edificat pels arquitectes Mª Dolors Nadal i Joan Escribà, que em permet una reflexió sobre l’arquitectura actual a Catalunya. Aquests edificis de Nadal i Escribà s’adscriuen al fil conductor de la millor arquitectura d’arrel nacional del nostre país, des del Modernisme, però amb una voluntat de creativitat contemporània que passa pel GATPAC, fins a Coderch, el Grup R i la més significativa arquitectura d’avui. La voluntat de conjugar l’experiència viscuda amb la projecció cap endavant és una constant d’aquestes arquitectures. Nadal i Escribà recullen les ensenyances de les propostes dels anys 60 a Catalunya interpretades en l’actualitat segons una síntesi de contemporaneïtat i de tradició evidentment eficaç. Una obra, aquesta, exemplar de l’avanç d’una cultura arquitectònica com la nostra, sense discontinuïtats abruptes i que no precisa replantejar-se a sí mateixa des de zero cada cinc anys, en una histèrica carrera renovadora que arrisca la superficialitat d’arquitectura de moda. Jo vull confessar aquí que, com a membre del Jurat, en temps del concurs no vaig saber apreciar els valors d’aquest projecte que llavors vaig considerar només correcte i avalat per la qualitat dels seus autors als qui havia conegut ja com a brillants alumnes en la meva docència. Un cop més, l’obra ha estat més eloqüent que el projecte i ha contribuït, sens dubte, a modificar la meva opinió tres anys després d’haver estat jurat en el concurs. * Extret de l’article de Federico Correa, ‘La Vila Olímpica de Banyoles 2 anys després’.

El projecte intenta desenvolupar una solució basada en la teatralitat de l'arquitectura creant un escenari diferent a aquell que s'havia concebut originalment. Es crearen tres tipologies diferents. El llarg passadís de la planta primera es presenta com el centre de gravetat del projecte. Actua com a element intermedi connectant la part superior i inferior de l'edifici, formant un balcó visual des del qual es veu l'escenari urbà creat. Com a contrapunt a l'espai interior l'ordre rítmic de les façanes al carrer contribueixen a produir un efecte sobri i urbà. L'ús dels materials (acer, alumini, fusta, pedra i murs revocats), formant combinacions, defineixen el diàleg plàstic i cromàtic de l'edifici.

El programa afronta la ubicació d’un bar-restaurant en un indret caracteritzat pels elements naturals, l’aigua i els arbres. El projecte inventa de cap i de nou una topografia artificial construïda per mitjà de seccions successives i crea una nova edificació que atorga singularitat a aquest punt concret. La concepció del quiosc preveu les activitats de bar i restaurant a l’aire lliure, de manera que els espais tancats són de dimensions molt petites. Les activitats es distribueixen ordenadament en els diferents àmbits creats: el dinamisme de les activitats lúdiques a la façana urbana, i els punts de vista més contemplatius mirant al llac.

L’escola s’emplaça en un terreny completament pla que hi ha al sud de Banyoles, solcat pels recs que equilibren el flux de l’estany. El projecte pren com a referència el parc que hi ha al costat de la parcel·la, com també el caràcter que les construccions rurals atorguen al paisatge. Les activitats comunes se situen en un braç que dóna la façana al parc, del qual parteixen els tres cossos dels aularis, de dues plantes. Tota la disposició respecta la traça dels recs i dels camins existents, i ofereix al parc una façana escalonada que recorda les construccions fabrils aïllades, tan freqüents en els terrenys agrícoles.