A l'inici de la segona meitat del segle XIX es demanen nous permisos per posar barca i pescar, així com els de construir les primeres pesqueres cobertes que coneixem. La llicència més antiga sol·licitada per construir una pesquera data del 2 d'octubre del 1862. És la de Manuel Cabanelles, que resulta interessant, com en el cas suara esmentat, per la desiderata vital que hi mostra, també amb certes pretensions literàries. En la instància demanava construir una pesquera en el lloc en què en Josep Vila abans tenia una horta. Aquesta horta d'en Vila estava situada al marge esquerre del rec de Guèmol i va constituir fins ben entrat el segle passat l'únic lloc edificat d'aquesta zona de dragues. No es coneix cap plànol que acompanyés la sol·licitud, però per deduccions dels següents titulars, es pot confirmar que aquesta pesquera —actualment d'en Butinyà (núm. 6)— va ser ampliada el 1888 per adossar-hi una embarcació. En aquest cas sí que hi ha un plànol amb la vella pesquera i l'ampliació per a la barca. Més tard, o potser en el mateix moment de l'obra, es va unificar el conjunt i en va resultar la construcció actual, mentre que la traça de la vella pesquera, en quedar-hi integrada, ha desaparegut del tot. Tal com es van començar a bastir la majoria de les pesqueres que anomenem tradicionals, era de planta quadrada de 2,80x2,80 m. Així doncs, tot fa pensar que podria haver estat la primera pesquera tancada i amb teulada de l'estany.

Si hi ha una imatge que representi l'estany de Banyoles no és cap altra que la de la pesquera d'en Marimon la més fotografiada ja des de finals del segle XIX. Però l'edifici en realitat, és el resultat d'una sèrie de felices ampliacions i reformes d'una pesquera tradicional, ampliacions que han acabat constituint una síntesi i una avançada en el temps del qual han estat les pesqueres des dels seus inicis com a senzills llocs coberts per a la pesca recreativa i l'ús privat. El que en va ser titular durant més de seixanta-cinc anys i responsable del resultat formal, Llorenç Marimon Salvany, dona justament el nom a tan emblemàtic edifici. El 7 de maig del 1874 l'hisendat banyolí Pere Colomer va demanar permís per construir una "casilla" per pescar amb canya en el lloc anomenat la “Roca d'en Roquetes". A la sol·licitud, es feia constar el que més endavant seria habitual en les peticions per construir pesqueres: que era per a la seva diversió, perquè no el poguessin molestar ni tirar-hi xarxes i, fins i tot, que s'hi poguessin posar espines a 10 m de l'aigua, als laterals de la pesquera. Es tracta de la petita construcció rematada per una cúpula que queda a l'extrem més endinsat a l'estany del conjunt edificat de la pesquera núm. 12 o d'en Marimon. Per construir-hi una pesquera va ser necessari no només avançar terres de la vora ferma de l'estany en forma de punta de llança, sinó també formar una llarga i estreta passarel·la de fusta suportada per estaques clavades al fons que feia més de 16 m. Al final d'aquesta passarel·la s'hi va bastir amb lloses de pedra el que ja començaria a ser tradicional: un habitacle cobert de 2,30 x 2,45 m, construït des del fons de l'estany amb lloses —planes pels fonaments i verticals per a les parets i amb un balcó d'1,35 m també assentat al fons, és a dir, sense voladís, i suficient perquè una persona o dues hi poguessin estar dretes o assegudes. Fora d'això, una porta per entrar a la pesquera i una altra per sortir al balcó. Però a diferència de les dues pesqueres properes, cobertes senzillament a dues aigües, en aquesta el desconegut paleta o mestre d'obres es va inventar una petita cúpula formada amb voltes per aresta també de llosa, així com un remat en forma de copa de manera clarament intencionada d'ornamentació. Cap a finals del 1886, la necessitat d'acollir les seves barques, que ja devien ser més d'una i, segurament, el fet de tenir un receptacle millor i més ampli per a les seves relacions públiques el va portar a dur a terme una important ampliació de la petita pesquera. La qüestió és que de fet, i sense tocar la petita pesquera, tot mantenint i utilitzant la passarel·la com a eix central, es va aixecar un recinte format a base d'un conjunt de pilars que formaven una planta gairebé quadrada de 9,00 x 750 m i separada 2,50 m de la vella pesquera. La idea era, doncs, formar un clos per acollir-hi barques deixant que el vell passadís el travessés fins a arribar a una plataforma a manera de terrassa, que el separava de la pesquera. Els pilars estaven enllaçats entre ells amb arcs de maó i units per una plementeria massissa a la base, lleugera a la part central i buida a la superior amb un efecte de transparència i lleugeresa totals. La terrassa acoblava el nou cos amb la vella pesquera i permetia un ampli lloc d'estada: però a dins, l'aigua ocupava pràcticament tot l'espai. A la façana principal i a banda i banda de la passarel·la, quedaven els portals d'accés a les embarcacions. L'interès d'aquesta operació és el fet de no haver tocat, ni ampliat ni enderrocat la petita pesquera, com tingué lloc en altres casos. Al nivell del pis, s'hi va afegir una passarel·la a sobre que anava des de la porta d'entrada fins a la cúpula de la pesquera, amb una escala que hi permetia l'accés. En aquesta part superior, unes pilastres rematades per unes copes aconseguien no només emfasitzar la relació amb la vella pesquera sinó també fixar una lleugera barana aparentment metàl·lica. Fins ara s'ha deixat d'esmentar un element de notable importància. Es tracta del portal d'accés a la passarel·la que era més que una manera força simbòlica d'impedir-ne l'accés, ja que era fàcilment superable. En aquesta ocasió, el portal es va fer totalment nou, bo i repetint elements de la nova construcció com ara l'arc sobre la porta idèntic als de la construcció principal. El 1903 va cedir la pesquera "en dipòsit" a Jaume Dilmé i va seguir tenint protagonisme. Precisament l'any 1913 va tenir lloc el tràgic naufragi d'una barca que hi estava amarrada amb el resultat de tretze negats. En aquella ocasió, la barca causant de la desgràcia no era d'en Marimon, sinó del farmacèutic Joan Pujol. El 1918 va demanar que constés la possessió de la pesquera al seu nom i el 1922 -un any abans de la mort d'en Llorenç Marimon a Barcelona- el seu fill Josep Marimon Casabosch en va recuperar la titularitat. Al cap de dos anys hi ha notícies d'obres a la pesquera, amb el que serà la darrera reforma important, la que s'ha mantingut, amb pocs canvis, fins avui. Aquesta última reforma la va dirigir el constructor o mestre d'obres de Barcelona Josep Palmada, que residia a la capital. Els paletes que van dur a terme l'obra eren Salvador Puig, contractista, i un tal Canals, picapedrer, tots dos de Banyoles. En realitat, més que una reforma, se'n podria dir una rehabilitació, atès que l'edifici estava en un estat força lamentable per la manca de manteniment i pels tipus de material lleuger de les cobertes i altres elements que s'hi havien anat afegint des de la construcció com s'ha comentat. D'altra banda, a la distribució interior s'havia anat perdent part de l'espai amb aigua per a les barques en favor dels pavimentats. La reforma, doncs, va consistir en la formació d'una coberta nova, en aquest cas terrada tant per l'interior com per la terrassa, i van quedar com espais completament practicables i accessibles, com ja era tradicional en les pesqueres del passeig amb accés a la barca. Pel que fa a les façanes, la novetat més destacada va ser la dels tancaments laterals amb finestres vidriades, i es mantenien els antics portals per entrar-hi les embarcacions, tot i que la de ponent ja era una falsa porta, atès que sembla que ja en aquesta reforma del 1924 aquesta banda va ser eliminada i substituïda per una zona pavimentada. El conjunt, amb els seus remats, va adoptar un aire que es pot assimilar al noucentisme vigent, una mica més elegant que l'obra del XIX. Però també era molt respectuós amb aquesta obra, de manera que tot mantenint el sistema d'arcuacions com a base i imatge formal, els nous tancaments i remats el que feien era suavitzar-ho. Si es comparen les dues façanes, es pot percebre molt bé la qualitat de la intervenció. Aquesta nova situació de cobertes i d'interior, és a dir, cobriment total inclosa la terrassa i espai per barques només a la banda de llevant, es va mantenir fins a la darrera reforma, a finals del segle passat. En aquesta darrera rehabilitació es va acabar de suprimir el lloc per a les barques i també la coberta terrada de la terrassa i la petita pesquera construïda l'any 1874 va quedar lliure d'afegitons.

El petit cobert que l'any 1883 demanava construir en Joan Perpinyà Pujol juntament amb el seu amic Joan Ribas, no era tan petit perquè, segons el plànol presentat, feia 6,50 x 7,50 m de planta, i encara es va construir una mica més grossa. Es tracta de l'actual pesquera d'en Prat (núm. 8) que, en aquell moment, superava en dimensions la d'en Vila. El plànol no detallava el sistema constructiu, però la realitat és que, com en el cas del cobert d'en Vila, també necessitava una paret intermèdia, cosa que també permetia la possibilitat d'una doble titularitat, tal com va ser durant molts anys. L'edifici era una mica més intencionat que el d'en Vila des del punt de vista arquitectònic, amb un remat pla que amagava una coberta a dues aigües. Unes copes ornamentals situades sobre les pilastres de la falsa barana i les franges de color mangra de les cantonades acabaven de donar una certa decoració al nou cobert. En els seus inicis, no tenia cap mena de balcó per pescar. Sembla clar que el nou edifici estava destinat a aixoplugar la barca "Mercedes" i una altra, possiblement, de l'amic barceloní Joan Ribas, per a la seva diversió competitiva, però també per a les seves relacions socials.

Joan Corominas Palou, nascut a Banyoles el 1860, havia tornat de València, on havia anat a viure des de molt petit i es dedicava, entre altres feines, a passejar estiuejants amb barca. El sobrenom de Janet, primer, i de Janeret més tard, prové de l'accent que tenia quan es va instal·lar de nou a la ciutat que l'havia vist néixer i que ha quedat fins avui no només per batejar el nom d'una pesquera sinó el de tota una saga de barquers. El seu fill, en Ramon Corominas Costa (1888-1960), va aconseguir el somni del barquer: tenir una pesquera pròpia per aixoplugar-hi les barques, cosa que va ser definitiva l'any 1922, si bé molt abans ja l'utilitzava amb algun tipus d'arrendament. Les obres per modificar la pesquera que van acabar donant-li la imatge actual no van començar fins al 1929, amb petites reformes i, definitivament, l'any següent, amb plànol signat per Jeroni Viñas, iniciador, en aquest cas, d'una nissaga de paletes. Fins llavors s'havia mantingut tal com es va construir el 1886, amb l'afegit dels dos patis laterals i sense tenir cap element a la façana de l'estany. De fet, en aquesta primera gran reforma de la pesquera tampoc no es va tenir en compte aquesta possible terrassa, sinó que van construir un pis sobre l'espai abans només ocupat per les barques i van obrir dues finestres en aquesta façana. Així mateix, van renovar la coberta, una teulada a dues aigües sense accés. El més significatiu de l'obra de Jeroni Viñas és el remat superior neomedieval semblant al de "La Carpa d'Or", si bé en aquest cas, donades les dimensions del conjunt i el fet que el modernisme ja havia passat a la història, quedava una mica fora de lloc. Si a això s'hi afegeixen els muntants de portes i finestres amb arc de mig punt i de les cantonades de l'edifici amb falsos carrers de pedra, la realitat és que el resultat era una mica exagerat i, vist avui, més proper al kitsch que a una obra modernista tardana. Poc temps després, per rematar el conjunt, encara es va construir una terrassa avançada a l'estany amb barana balustrada i l'Ajuntament li va denegar la construcció d'una mena de glorieta avançada cap a l'estany uns 25 m, de forma circular i amb una cúpula suportada per sis columnes, que es demanava com a "pescador".

Aquesta pesquera està situada de forma estratègica i molt avançada dins l'estany a la punta del Cap de Bou, al passeig de la Draga, i és coneguda amb el poètic nom de "La Carpa d'Or". Però el seu nom popular durant molts anys va ser el de "La pesquera d'en Palau" i també més tard la dels "Soviets". Va ser bastida, o com a mínim es va iniciar l'obra, l'estiu de l'any 1912 a mans del contractista Francesc Esparch, per encàrrec de Melcior Barceló del mas Palau. "La Carpa d'Or" és, amb tota probabilitat, la pesquera que més s'acosta, amb equilibri, rigor i correcció constructiva al corrent arquitecte d'una època determinada, a part del compliment ja comentat dels objectius socials i representatius del promotor. Així, en un edifici minúscul, s'hi troben ben conjuntats recursos característics de l'historicisme, que coexistia amb el modernisme a l'arquitectura catalana a finals del segle XIX i principis del XX. La pesquera, que apareix avançada dins l'estany com una extensió del passeig arbrat, es presenta amb els seus merlets neomedievals com un castell de joguina. Però una de les característiques més notables del conjunt són els motius neoàrabs de les portes i finestres.

Aquesta pesquera ja tenia unes mínimes pretensions quan el paleta Josep Parés —que no només la va bastir sinó que era pel seu ús— en va presentar el projecte l'any 1919. El dibuix, molt senzill, proposava, almenys per a la façana, una ornamentació basada en unes sanefes en relleu que emmarcaven el portal i els angles, mentre que la del nivell del forjat del terradet accessible era amb trencadís. En realitat, aquesta ornamentació es va limitar al remat superior amb el nom de la pesquera format amb peces de rajola de València tallades regularment i l'aplicació d'unes petxines de ceràmica vidriada de la Bisbal utilitzades, en aquella època, per a cobertes molt inclinades a manera d'unes escates. El procés de degradació que va patir va ser molt dolorós en una època que l'estany es preparava per als Jocs Olímpics, però encara va ser pitjor la rehabilitació final acceptada per l'Ajuntament quan tenia a les mans una reconstrucció de la pesquera original amb tots els detalls constructius.

L'any 1948 Figueras va rebre un encàrrec ferm per bastir una pesquera. En aquest cas va ser l'industrial Antoni Gimferrer Hereu, que feia poc que acabava d'adquirir-ne una de tradicional i es va proposar de substituir-la per una de nova amb unes dimensions i aspectes més adequats al moment i a les possibilitats econòmiques. Un primer esbós conegut mostra una proposta que, d'alguna manera, lligava amb l'arquitectura que en aquell moment Figueras produïa a Banyoles: una espècie de xalet amb una planta en "L", amb un pati d'entrada i rematat amb una torreta d'accés al terrat, coberta amb teula a quatre aigües. Fins i tot, la barana del balcó proposada és la tradicional amb barrots de forja pròpia de principis de segle. Al juliol del mateix any Figueras va plantejar un avantprojecte complet d'un gran nivell arquitectònic que seguia tots els cànons del moviment racionalista i que era totalment oposat al croquis suara comentat. A part d'això, proposava una nova tipologia consistent a fer compatible l'entrada d'una embarcació amb una sala molt lluminosa que donava a l'estany a còpia de fer un sostremort per a vestidor i altres serveis justament sobre l'espai ocupat. Però també és interessant la valoració del terrat amb una pèrgola que facilitava una altra forma d'estada i que completava la composició de la façana tot compensant la part massissa.

Al costat mateix de la pesquera d'en Gimferrer i tot just un any després, Figueras va dur a terme una operació semblant. Allà on hi havia la petita pesquera construïda per un avantpassat dels Hostench que més tard es van relacionar familiarment amb els Ametller, totes dues tenien tradició industrial, i d'aquí ve el nom adquirit per la pesquera els darrers anys. Se'n va bastir una de nova de dimensions i volumetria semblants a la seva veïna. Si bé la tipologia era la mateixa que la introduïda per l'arquitecte a la pesquera d'en Gimferrer, la realitat formal tornava a ser de l'obra que en aquells anys havia produït, basada en la combinació de l'obra vista per a la base, i la superfície revocada amb color blanc per la part superior. És difícil saber del cert el perquè d'aquest retorn a l'estil habitual d'en Figueras, però tant pot ser per no repetir la fórmula racionalista com per causa d'un desig del client. En definitiva, es va bastir un edifici de planta quadrada, de mides pràcticament iguals a la d'en Gimferrer (6,00 x 6,00m) però amb una disposició dels espais diferent, ja que la sala està orientada al sud com si no volgués mirar la seva veïna. També tenia terrat i sostremort sobre el lloc per a la barca que no s'aprecia a l'exterior, ja que les finestres es mantenen a la mateixa alçada. En aquesta nova pesquera l'arquitecte va introduir la novetat del pati anterior a l'edifici en substitució de la passarel·la, un sistema que ja havia experimentat a la reforma de la pesquera de l'Agustí (núm. 5) un any abans i que ja s'havia dut a terme a "La Carpa d'Or", l'any 1912. Aquest pati previ a la pesquera, situat a l'est de l'edifici i dissenyat com a lloc d'estada per a les càlides tardes d'estiu, comportava així mateix més amplada del portal, que en aquesta ocasió Figueras hi va proporcionar una hàbil solució que reduïa l'impacte d'un massís excessiu.

A la pesquera que va projectar per a Enric Moner Busquets, l'any 1957, en substitució d'una de les tradicionals de la Draga, Jordi Masgrau va utilitzar un llenguatge més proper a l'utilitzat per José Antonio Coderch, l'altre mestre d'aquesta recuperació de l'arquitectura catalana, en les seves cases populars amb teulades inclinades i referents propis de l'arquitectura mediterrània. L'emplaçament original d'aquesta pesquera era el que ara ocupa l'anomenada "La Guardiola", on van quedar durant molts anys els seus fonaments, però l'Ajuntament, com que va considerar que era massa proper a les construïdes feia pocs anys a les d'en Gimferrer i dels Ametller-Hostench, la va fer desplaçar uns metres cap al sud. La nova pesquera també inaugurava una normativa que fixava superfícies interiors i de terrasses així com alçada, normativa imposada precisament després de la construcció de les ja esmentades veïnes, que alguns membres del Patronat de l'Estany havien considerat de mesures excessives. Aquesta normativa va ser el resultat d'una al·legació al pla general d'ordenació de Banyoles, que estava en exposició pública duta a terme pel Patronat de l'Estany el 1955, i que es va incorporar al pla en la seva redacció definitiva. En la disposició dels espais d'aquesta pesquera va utilitzar el mateix sistema proposat per l'arquitecte Figueras a la d'en Gimferrer, si bé adequat a les noves dimensions plantejades per la normativa: una sala totalment oberta encarada a l'estany i un sostremort amb els serveis sobre el lloc per guardar-hi una petita embarcació. Formalment, però, no va utilitzar la coberta plana emprada a les obres del Club Natació o de la casa Costa, ni tampoc la tradicional amb teula àrab, sinó una coberta suaument inclinada cap a la façana del passeig. Per encaixar el canvi necessari entre les alçades de la sala i del sostremort amb l'obertura d'entrada de la barca, va disposar d'un fals mur revestit amb pedra tova de Banyoles.

El plantejament de la casa aplica a una tipologia tradicional, una planta en L amb la bisectriu orientada al sud, una sèrie de variants destinades a transformar la imatge des del carrer. La sala d’estar, en un dels braços, queda separada de la resta de la casa per un corredor vidrat. L’escala d’accés al primer pis queda fora del gàlib principal, com també el dormitori dels fills, que vola sobre la planta baixa. A la segona planta, un petit estudi restitueix i enlaira l’aresta de la cantonada. La casa mostra un conjunt de volums cecs d’obra vista, en una interpretació atípica de la sensibilitat pròpia de l’arquitectura de l’època.

La pesquera no es va acabar de bastir fins a l'any 1975, tot i que ja hi havia fets els fonaments amb un nou sistema basat en la col·locació de tubs replens de formigó amb un diàmetre d'uns 80 cm sobre un sol compactat amb estaques de fusta. Els tubs suportaven una llosa de formigó armat sobre la qual s'assentava la pesquera, de 4,00 x 5,00 m. En el projecte original, que no es va seguir del tot, la pedra de Banyoles i la fusta n'eren els principals protagonistes ja que, a part de la façana principal, que és la que ha quedat del projecte, les altres tres anaven revestides de mitjos troncs de fusta de 30 cm de diàmetre encaixats en uns pilars de pedra a les cantonades. La realitat construïda va ser molt més moderada, ja que es varen eliminar els pilars i els troncs van ser substituïts per unes senzilles làmines de fusta, avui inexistents, que recorden l'anomenada "caseta de fusta" que l'Omedes va bastir prop del mateix lloc i pels seus remers a l'estany, l'any 1951. Tampoc no es va construir el servei amb dutxa que justifica les petites obertures de la façana del passeig.

Amb la perspectiva de les proves de rem dels Jocs Olímpics de 1992, els autors van dissenyar dues construccions a la vora de l’estany destinades als àrbitres que havien de controlar el punt de sortida de les regates. La pesquera d’en Malagelada, situada en una punta de terra òptima per a la seva funció, adopta una planta triangular, amb la bisectriu encarada al punt de sortida. L’estructura, metàl·lica, suporta una petita terrassa que vola per sobre l’aigua. Els autors es van inspirar en les pesqueres del segle XIX, en tractar-se de construccions que podien satisfer tota mena d’usos, a més de la pesca i les activitats lúdiques.