La volumetria edificatòria s’emmarca dins d’un dels nous plans metropolitans de la ciutat de Barcelona juntament amb l’obertura d’un nou carrer i l’ampliació d’un altre. La proposta volumètrica d’aquest edifici es resol d’una manera orgànica dividint l’edifici en dues parts separades per un espai lliure entre els blocs. Aquesta decisió permet optimitzar la crugia amb unes llums de vuit metres de fons en la seva façana corresponent I ventilant totes les estances a l’exterior. L’encaix de l’edifici a l’espai lliure entre blocs en sentit longitudinal permet fer un gir al xamfrà que recull la doble façana de l’edifici, emfatitzant la fractura volumètrica, i així alleugerant la frontalitat de l’edifici. D’aquesta manera s’aconsegueix de nou la verticalitat amb una imatge orgànica d’un edifici bicèfal. A la planta baixa l’accés als locals es produeix també des de l’espai entre ambdos blocs i també des dels carrers. L’aparcament es distribueix en tres plantes soterrani ocupant el 100% del gàlib i que s’hi accedeix a través d’una rampa situada junt a la paret mitgera amb accés pel carrer Riera de Vallcarca que és el punt més baix del solar. Els accessos als habitatges es fan a través de quatre porteries situades dos a dos en les façanes nord i sud respectivament. Les façanes ofereixen un joc de persianes fixes i corredisses metàl·liques que obren i tanquen les terrasses i permeten una millor integració dels espais interior i exterior que graduen la llum natural. Les persianes estan compostes per muntants d’acer inoxidable i travessers de secció tubular lacats gris perla i queden emmarcades per fins passamans d’acer formant una retícula on les verticals pauten un ritme i les horitzontals afinen els cantells del forjat. Aquests plans de façana amb gelosies juntament amb el pla interior de vidre, es trenen en tot el seu perímetre creant espais intersticials, llocs de transició entre ciutat i espai interior habitat, herència de l’arquitectura mediterrània de l’arquitecte Coderch. L’edifici, juntament amb la biblioteca Joan Fuster s’erigeix com una icona de la nova Plaça Lesseps.

Ja en els primers passos per a la concepció de la seu institucional de ROCA o Roca Barcelona Gallery, s’entén el projecte arquitectònic com una eina de difusió d’una marca i una empresa. L’edifici es planteja a partir de l’estratègia de comunicació, una forma més de difondre els valors, la historia i els reptes de la companyia i un canal de transmissió per atraure l’interès de la ciutadania cap als valors, el producte, els projectes i les inquietuds d’una empresa amb més de 80 anys d’història com és Roca. L’encàrrec contempla la realització d’un programa complex en el que es barregen i conviuen la seu institucional, un museu de la marca i una plataforma d’esdeveniments de caràcter social i del món empresarial. El projecte arquitectònic s’ha basat en dues idees essencials. La seva forma i aspecte exterior i l’experiència de l’espai viscuda en el seu interior. L’edifici, envoltat per múltiples edificacions de major alçada pretén mostrar-se a la ciutat entenent la seva pròpia escala. Degut al seu context urbà l’edifici es troba embegut per les volumetries adjacents i es distingeix per la seva menor escala i per la seva puresa de formes. Sense recórrer a les formes especulatives pròpies d’una arquitectura que busca realitzar-se a través de l’espectacle, l’edifici, a l’hora que discret i elegant, aconsegueix diferenciar-se de qualsevol altre. Com a objectiu principal es va investigar i treballar per concebre una façana que sent observada amb un mínim deteniment no deixés indiferent i tractés de suscitar curiositat. Així mateix, es va renunciar des d’un principi a la possibilitat de plantejar una “pell” per a l’edifici que potser pogués oferir un efecte vistós cap a l’exterior però que en canvi no tingués relació o conseqüència aparent a l’interior. Es va buscar, per tant, treballar al màxim sota aquestes premisses. Finalment, després de tantejar diferents possibilitats, vàrem plantejar una solució per a la façana basada en la forma de disposició d’un únic material, la successió de múltiples vidres disposats perpendicularment a l’eix de la façana. Així, a partir de proves i prototips vàrem poder comprovar com es produeixen efectes nous com la difracció, la reflexió i la refracció de la llum obtenint com a resultat la distorsió, la translació i la superposició de la imatge a través s de la façana. Fou la llum, tant natural de dia com artificial de nit, la que es va convertir llavors en protagonista. Així, vàrem obtenir una façana totalment ambigua que es mostrava tant com un element de caràcter sòlid de dia com líquid de nit, tant pesada com lleugera, tant rugosa com llisa i en el que és difícil en ocasions, reconèixer si el seu caràcter es transparent, translúcid o opac. Així, des de l’exterior, quan mirem cap a l’interior de l’edifici, la façana ens ofereix una visió ambigua del seu interior (distorsionada) fent necessari entrar-hi per tal de descobrir-lo realment; un cop dins, si mirem cap a l’exterior, cap a la ciutat, observarem tota una sèrie d’efectes visuals com si d’un joc es tractés, on res està realment on hauria d’estar. Uns raigs de llum travessen en línea recta mentre que altres es reflecteixen a l’inrevés, produint alguna cosa semblant a una superposició de la imatge. Altres, al mateix temps es difracten per mostrar-se en tots els colors de l’arc de Sant Martí. Des de dins, observem carrers on abans no n’hi havia, es dupliquen edificis i veiem vianants caminant pensant que estan on els veiem però que en realitat es troben en un altre lloc físic diferent. El nostre objectiu es va veure complert ja que buscàvem la realització d’una façana que sempre que es mirés amb deteniment, oferís un efecte preceptiu plausible però subtil al mateix temps. Així com es concep un edifici projectat cap a l’exterior es busca un món, un espai i un ambient únic en el seu interior. Un cop dins, mitjançant l’ús de la llum, els audiovisuals, els materials i els elements expositius, s’ha intentat generar un espai interior molt diferenciat d’un espai expositiu habitual, on el visitant visqui una experiència intensa i única amb l’edifici. L’espai interior, per tant, es concep com experiència personal i sensorial en la que l’usuari o visitant interactua amb l’edifici gràcies a detectors de presència, altaveus direccionals, canvis de llum, projeccions, personatges projectats que interactuen amb els visitants i pantalles de plasma que projecten objectes en moviment. Al mateix temps tots aquests elements es veuen inserits com si suressin en un espai indivisible i continu. L’aplicació d’un paviment lleugerament reflectant i experimental realitzat en una ceràmica, un fals sostre en acer inoxidable i les parets de tetraedres d’escuma, conformen els tres materials principals en el seu interior. Tots ells materials continus, tres plans que degut a la seva condició de continuïtat recreen un espai ingràvid, marcant la horitzontalitat i sense referències espaials o formals convertint l’espai físic en una sort d’espai virtual. La tecnologia aplicada a la construcció, als audiovisuals i a la manera d’explicar la marca i el seu producte, són essencials per transmetre el compromís que l’empresa té amb el seu futur. El projecte per a Roca Barcelona Gallery es fa ressò de les tecnologies més avançades en matèria d’il·luminació, materials tals com la ceràmica, el vidre i l’acer. Per tot això, ha estat necessari que ROCA i l’equip d’arquitectura d’OAB (Borja, Lucía y Carlos Ferrater) hagi comptat amb un altre equip d’experts en diferents camps com la comunicació, la construcció, la il·luminació, els audiovisuals i molts d’altres especialistes d’excel·lència que han fet possible la creació d’un edifici punter i emblema de la seva marca.

Deprés de dotze anys de recerca d’un solar, l’Església Evangèlica Unida de Terrassa, una institució gairebé centenària de la ciutat, troba el seu lloc al barri de Can Tusell amb façana a l’Avinguda Béjar, un dels grans carrers d’accés a la ciutat i de comunicació amb la zona industrial. L’edifici, que ocupa un terç del solar i situat en la seva part més baixa amb un accés des de l’Avinguda Béjar, combina usos pròpiament religiosos (celebra el culte tots els diumenges pels matins) amb uns usos socials fruit d’un conveni amb l’Ajuntament. El complex es manifesta com una gran base monolítica que va disminuint d’alçada a causa de la pendent del terreny format per platines d’acer en forma de revestiment i de valla sobre el que es suspenen dos cossos. En una posició central i de major tamany s’aixeca un cub amb arestes i modulat, revestit amb un nou material d’alumini reciclat, prensat i injectat i que gràcies a la seva brillantor li otorga un caràcter emblemàtic a la peça que alberga al seu interior; la sala per al culte. L’altre cos de menor altura i pròxim al carrer Tramuntana es suspèn i surt en volada. En aquest cas les arestes emmarquen uns plans d’alumini ondulat i perforat que actuen de gelosia com una segona pell per al programa de guarderia. Mentre la façana a l’Avinguda Béjar es presenta com un pla tens, rigorós i continu que amaga el seu accés, les dos façanes laterals mostren la seva cara més amable on la vegetació emmascara una valla que actua de segona façana. De manera que el pla del vidre es retrau respecte al límit del solar i així tots els espais perimetrals disfruten de llum i ventilació així com d’intimitat i seguretat. Degut que la guarderia s’accedeix per un nivell superior i separat, el programa funcional, tant religiós com social, es desenvolupa tot en planta baixa a excepció d’un altell suspès sobre el doble espai de la sala de culte. Un espai de recepció permet el pas i distribueix per un costat la zona d’administració i, per l’altre, un corredor facilita l’accés a dotze aules i al front la sala de culte, peça central que vertebra tot el programa de necessitats al seu voltant. La sala de culte s’orienta perpendicular a l’eix d’accés de manera que gràcies a un sistema d’envans mòbils estableixen una relació directa amb els espais contigus que al seu torn aquests es relacionen amb l’exterior a través d’uns patis. Mentre els criteris compositius de l’interior responen a criteris funcionals, els exteriors responen a la situació, l’orientació i sobretot al desig de ser un edifici discret i contingut desde la distància curta però al mateix temps una peça de referent del culte evangèlic des de la distància més llunyana.

El projecte de remodelació de l’estació de Llucmajor tracta essencialment de treure el màxim partit als seus espais connectant-los entre si, eliminant barreres, tant de trànsit com de visió, i emfatitzar l’alçada que ja tenen les andanes i vies, per així engrandir i dignificar l’estació. El projecte opta bàsicament per la utilització d’un sol material, el terratzo i un sol color, el blanc, com a revestiment de tots els paraments en tots els àmbits de l’estació. Únicament en sostres i algun parament en concret serà l’acer, vitrificat en paraments verticals i galvanitzat en sostres, el que ajudarà a tancar aquests espais per aconseguir sostres permeables amb una sensació de dinamisme i lluminositat.

L’edifici de remolcadors, una construcció de mestre d’obres, data de principis del segle XX i durant anys ha anat suportant reformes de baixa qualitat. Per això el projecte de reforma proposat, afegit al fet que es situa al final d’un front d’edificis amb el mateix caràcter colonial portuari, planteja una operació de reconstrucció de la seva part central (estructura més feta malbé), arranjament de les torres laterals i únicament planteja una nova coberta, on es manté l’alçada màxima i recull una gran lluerna en el seu coronament superior així com uns grans finestrals als dos laterals del passeig i el port. L’edifici de dues plantes allotja a l’interior de la planta baixa una botiga, una sala d’exposicions i uns banys, mentre que a la planta superior es troba l’office, magatzem, sala de reunions i una gran sala polivalent per als diferents actes institucionals. La reforma de l’edifici s’entén des d’un punt de vista del conjunt d’edificis que se subsegueixen en aquest mateix front, objecte tots ells d’una posterior reforma que es portarà a terme al port de Barcelona. La solució de la coberta del cos central, sense variar l’alçada ni la configuració de la coberta a dos aiguavessos, respon a una idea de costellam a través del qual la llum natural penetra i es reflexa de dia mentre que de nit es projecta com un gran far. Constructivament, un sistema de panells per a la façana, bigues, plaques de forjat i pilastres, tot prefabricat, conformen el cos central reconstruït amb fidelitat a l’estructura preexistent. Sobre aquesta s’aixeca una estructura en forma de costelles pautades per unes platines d’acer i entre les quals la superfície de vidre es plega permetent l’entrada de llum vertical i zenital. Les torres laterals rigorosament reformades s’adeqüen amb els seus buits i espais interiors al nou programa. Finalment el blanc trencat es fon en tot l’edifici per a que únicament el joc de reflexes, llums i ombres de la nova intervenció hi prengui protagonisme.