L'edifici intermodal i de connexió amb les Terminals A i B es caracteritza exteriorment per una façana que s'estén més enllà de la pròpia dimensió de l'edifici, ja que s'intenta establir una continuitat entre les façanes de la terminal B, des del mural de Miró, i de la terminal A. El projecte planteja una façana neutra en el seu tractament per no crear mimetismes amb les façanes actuals. Per això, es proposa una façana aplacada d’alumini extrusionat, que s'alinea amb les façanes de les terminals veïnes. El volum del nou edifici es situa separat del nou tancament de façana i actua com un volum independent, amb una envolvent de quatre façanes amb doble pell. La pell interior és de pavés opal, que actuarà com una gran lluerna pública cap a l’interior, mentre que l'exterior és de policarbonat. L'espai intermig serveix com a galeria de serveis.

A la nova Diagonal de Barcelona enfront del Parc Central projectat per Jean Nouvel a l’extrem del braç nord de l’illa, s’ubica un edifici residencial que atén a la doble condició, per un costat com a front d’una illa oberta al Pla Cerdà i per l’altre al de peça autònoma. Sis habitatges per planta articulats per un corredor en zig-zag que uneix els dos nuclis de circulació vertical i projecta cap a l’exterior l’espai comunitari i la llum. Els habitatges es doten d’uns espais intermedis que s’obtenen en base a un encreuament dels diferents plans de la façana, en el que les persianes corredisses es distribueixen a la cara interior i exterior mantenint d’aquesta forma la privacitat i el control lumínic però al mateix temps ajudant a aconseguir espais oberts que relacionen l’exterior i l’interior, fent innecessaris els panells de separació dels habitatges. La configuració de l’edifici permet una gran varietat de tipologies. Aquesta versatilitat es plasma en l’aparició d’habitatges de desenvolupament en una planta, d’1, 2 i 3 dormitoris. La volumetria queda definida pel tractament de la pell exterior. Unes costelles d’acer pintat en negre configuren l’ envoltori de l’edifici, a la vegada que es resolen el trenat de les corredisses de lamel·les metàl·liques i el pla interior de vidre en tot el perímetre de la façana. Únicament es produeixen les zones de fractura de la pell als espais ocupats per les escales.

La volumetria edificatòria s’emmarca dins d’un dels nous plans metropolitans de la ciutat de Barcelona juntament amb l’obertura d’un nou carrer i l’ampliació d’un altre. La proposta volumètrica d’aquest edifici es resol d’una manera orgànica dividint l’edifici en dues parts separades per un espai lliure entre els blocs. Aquesta decisió permet optimitzar la crugia amb unes llums de vuit metres de fons en la seva façana corresponent I ventilant totes les estances a l’exterior. L’encaix de l’edifici a l’espai lliure entre blocs en sentit longitudinal permet fer un gir al xamfrà que recull la doble façana de l’edifici, emfatitzant la fractura volumètrica, i així alleugerant la frontalitat de l’edifici. D’aquesta manera s’aconsegueix de nou la verticalitat amb una imatge orgànica d’un edifici bicèfal. A la planta baixa l’accés als locals es produeix també des de l’espai entre ambdos blocs i també des dels carrers. L’aparcament es distribueix en tres plantes soterrani ocupant el 100% del gàlib i que s’hi accedeix a través d’una rampa situada junt a la paret mitgera amb accés pel carrer Riera de Vallcarca que és el punt més baix del solar. Els accessos als habitatges es fan a través de quatre porteries situades dos a dos en les façanes nord i sud respectivament. Les façanes ofereixen un joc de persianes fixes i corredisses metàl·liques que obren i tanquen les terrasses i permeten una millor integració dels espais interior i exterior que graduen la llum natural. Les persianes estan compostes per muntants d’acer inoxidable i travessers de secció tubular lacats gris perla i queden emmarcades per fins passamans d’acer formant una retícula on les verticals pauten un ritme i les horitzontals afinen els cantells del forjat. Aquests plans de façana amb gelosies juntament amb el pla interior de vidre, es trenen en tot el seu perímetre creant espais intersticials, llocs de transició entre ciutat i espai interior habitat, herència de l’arquitectura mediterrània de l’arquitecte Coderch. L’edifici, juntament amb la biblioteca Joan Fuster s’erigeix com una icona de la nova Plaça Lesseps.

La proposta del projecte consisteix en efectuar una rehabilitació integral d’un edifici situat al xamfrà del Passeig de Gràcia amb Rosselló a l’Eixample. L’edifici estava destinat a oficines i es proposa canviar el seu ús a habitatges en les plantes superiors i a locals comercials a la planta baixa i altell. La planta s’organitza en apartaments de 60 i 100 m2, d’1 i 2 dormitoris amb espais diàfans, cuines incorporades a l’espai final, plafons mòbils i un petit espai intermedi amb diferents filtres que separa l’habitatge del carrer. Els apartaments en xamfrà adopten geometries en concordança amb la seva situació. Tal rehabilitació comporta l’enderrocament i obra nova de la façana -mantenint únicament l’estructura de forjats actuals així com nous nuclis verticals de comunicació i cobertes- retallant les voladesexistents de manera que la façana resultant sigui una suma de diferents pells 50% opac i 50% vidre, tal com es preceptiu a l’Eixample, alternades per capes que puguin lliscar,permetent combinacions de llum natural per als pisos i gran dinamisme formal de la façana. Un marbre translúcid de 5 mm en la pell més externa que té l’efecte de deixar passar la llum durant el dia i durant la nit mitjançant una il·luminació estratègica amb LEDs, actua de llum.

L’edifici és la primera peça d’una seqüència que acaba a la torre Agbar. En aquest context gira la seva testera i es col·loca de cara a la Diagonal de manera que converteix el factor casual de l’escorç en una façana respectuosa alineada amb la gran avinguda. En les quatre primeres plantes l’edifici es perfora per permetre al carrer Bolívia arribar fins al final i focalitzar la perspectiva urbana. En les plantes superiors busca en diagonal l’aresta superior de la torre per generar una interacció entre les dues alineacions que produeix un joc dinàmic d’ombres. El cos baix o sòcol penetra sota la torre i, amb la seva façana transparent, produeix un nou espai públic, una plaça triangular. La torre d’oficines ofereix una gran flexibilitat d’ús gràcies a unes plantes diàfanes que es deriven de la inexistència de pilars o estructures intermèdies. Una única i repetida finestra, desenvolupada en continuïtat a totes les façanes, ofereix una bona il·luminació i vistes, així com una gran versatilitat de distribució interior. La producció i docència audiovisual en el cos baix i la gestió empresarial a la torre constitueixen una unitat programàtica. L’esquelet estructural es converteix en la forma final de l’edifici perquè s’aconsegueix la coincidència entre l’estructura portant i la façana. La fusió d’una membrana o diafragma estructural amb les lloses posttesades permet grans llums a més de donar rigidesa al conjunt. La retícula de pilars i les lloses permeten considerar el conjunt pilar–forjat com si es tractés de grans bigues vierendel.

A partir dels requeriments del Jardí Botànic de Barcelona -l’ampliació del Banc de Germoplasma i una reorganització dels espais de treball- es planteja racionalitzar els usos de les oficines actuals i colonitzar el semicercle N (construït sobre el dipòsit d’aigües d’ aigües de reg). D’aquesta manera, es conserva l’actual empremta del traçat circular del paisatge a l’entorn del pati de maniobres. El programa d’usos actual preveu ampliar substancialment el Banc de Germoplasma que representa una peça clau en els programes de conservació del Jardí i el paper que ha d’assumir en relació a la conservació de la flora silvestre catalana en un futur pròxim. La millor solució i més lògica sembla la cobertura dels molls de descàrrega de l’edifici de manteniment del Jardí que anomenem Semicercle N que actualment està destinat a magatzems. Aquesta solució és possible des de l’ habilitació dels espais per a amuntegament de material, substrats i maquinària a l’extrem S del Jardí. Es proposa cobrir els actuals molls de descàrrega de tal manera que s’habiliti un nivell sencer, a excepció del que es troba situat a l’extrem dret, ja que segons les cotes extretes de l’últim estudi topogràfic mitjançant un petit desnivell executat a la cota del camí inferior és possible desdoblar la planta i ubicar així un nou espai d’ús públic per al Jardí. La incorporació de personal femení en les tasques de manteniment del jardí botànic feia insuficients les previsions que s’establiren al seu dia en relació a les instal·lacions higièniques i de treball. Era convenient segregar un espai de dutxes i vestuaris més gran que l’actual per a separar els vestuaris dels sanitaris. La cobertura que s’hi planteja, proposada al seu dia en previsió del creixement de les necessitats del Jardí, sembla poc complexa ja que part de les pantalles i de la fonamentació són preexistents. Finalment, es plantegen altres millores per als usuaris en l’ utilització del pati de maniobres i de treball com són, per una banda, la pavimentació d’una vorera de formigó perimetral al cercle anterior i, per altra banda, la protecció de la incidència solar de l’interior de les oficines mitjançant una pèrgola, que també serveix per a transitar d’un espai a l’altre sense mullar-se en cas de pluges.

El projecte de remodelació de l’estació de Llucmajor tracta essencialment de treure el màxim partit als seus espais connectant-los entre si, eliminant barreres, tant de trànsit com de visió, i emfatitzar l’alçada que ja tenen les andanes i vies, per així engrandir i dignificar l’estació. El projecte opta bàsicament per la utilització d’un sol material, el terratzo i un sol color, el blanc, com a revestiment de tots els paraments en tots els àmbits de l’estació. Únicament en sostres i algun parament en concret serà l’acer, vitrificat en paraments verticals i galvanitzat en sostres, el que ajudarà a tancar aquests espais per aconseguir sostres permeables amb una sensació de dinamisme i lluminositat.

En un dels accessos principals de Barcelona, integrada a l’operació de la cobriment de les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i la reconversió dels antics tallers, apareix una pastilla, resultant de la intersecció de les trames dels teixits urbans dels barris de Sarrià i de Tres Torres conjuntament amb la Via Augusta; generant així un gran espai públic, que en un futur resoldrà a mode de frontissa el desnivell existent entre ambdós barris. A la cruïlla de Via Augusta amb els carrers de Vergòs i Cardenal de Sentmenat emergeix el conjunt dels edificis de les Seus Corporatives de GISA i FGC que, malgrat a lo restrictiu del planejament amb una volumetria específica marcada, resulten d’una tasca d’integració urbana, atorgant-los el caràcter propi dels edificis institucionals: emblemàtic, a la vegada que amable i funcional. El programa funcional es resol mitjançant plantes diàfanes orientades vers l’espai públic resultant entre ambdós edificis i, despatxos als perímetres exteriors. La modulació de façana està molt el·laborada per tal de flexibilitzar i donar versatilitat a la distribució interior. Un minuciós estudi dels detalls, amb solucions constructives molt cuidades, resol tota la pell exterior amb un únic mòdul d’alumini anoditzat extrusionat.

La casa respon a unes regles geomètriques bàsiques, tan senzilles, que en elles rau la potencia del projecte. Una xarxa ortogonal de 7x7m. sobre la que es superposen les diagonals de la mateixa construint a mode de pentagrama musical la base sobre la que es recolza la composició del projecte. Les diagonals a 45º son les generatrius de les dilatacions de la coberta, lluernaris en uns casos i dobles plantes en els altres; generant-ne una topografia artificial que sura sobre la que és natural del terreny. D’aquesta manera, el programa es desenvolupa a la planta a cota de jardí en relació directa interior-exterior, on s’ubiquen sales, salons, biblioteca, menjadors, cuina, habitació principal i pavelló d’invitats; tots ells lligats visualment a traves de llargues perspectives segades por vidres. Verticalment, existeixen relaciones puntuals de la planta principal amb la planta inferior i els altells, responent sempre a exigències de programa i tancant així la continuïtat tridimensional de l‘edifici. Aquestes zones de la planta inferior son espais servidors del programa principal talment com: bodega, directament comunicada amb el menjador; arxiu-videoteca, comunicada amb la biblioteca; guarda-roba, extensió de l’ habitació principal; vivenda de servei, amb pujada directa a la zona de cuines. Els altells es reserven per a espais íntims en relació directa amb el paisatge circumdant. La composició resta complerta amb un inesperat accés a traves d’un pati en tons molt foscos que contrastarà amb la lluminositat de la resta de la vivienda. El projecte es materialitza com una extensa coberta pètria amb episodis puntuals de contacte amb el terreny, deixant la resta del perímetre a materials lleugers i transparents: grans finestrals amb fusteries metàl·liques tamisats en punts concrets del programa.

Ja en els primers passos per a la concepció de la seu institucional de ROCA o Roca Barcelona Gallery, s’entén el projecte arquitectònic com una eina de difusió d’una marca i una empresa. L’edifici es planteja a partir de l’estratègia de comunicació, una forma més de difondre els valors, la historia i els reptes de la companyia i un canal de transmissió per atraure l’interès de la ciutadania cap als valors, el producte, els projectes i les inquietuds d’una empresa amb més de 80 anys d’història com és Roca. L’encàrrec contempla la realització d’un programa complex en el que es barregen i conviuen la seu institucional, un museu de la marca i una plataforma d’esdeveniments de caràcter social i del món empresarial. El projecte arquitectònic s’ha basat en dues idees essencials. La seva forma i aspecte exterior i l’experiència de l’espai viscuda en el seu interior. L’edifici, envoltat per múltiples edificacions de major alçada pretén mostrar-se a la ciutat entenent la seva pròpia escala. Degut al seu context urbà l’edifici es troba embegut per les volumetries adjacents i es distingeix per la seva menor escala i per la seva puresa de formes. Sense recórrer a les formes especulatives pròpies d’una arquitectura que busca realitzar-se a través de l’espectacle, l’edifici, a l’hora que discret i elegant, aconsegueix diferenciar-se de qualsevol altre. Com a objectiu principal es va investigar i treballar per concebre una façana que sent observada amb un mínim deteniment no deixés indiferent i tractés de suscitar curiositat. Així mateix, es va renunciar des d’un principi a la possibilitat de plantejar una “pell” per a l’edifici que potser pogués oferir un efecte vistós cap a l’exterior però que en canvi no tingués relació o conseqüència aparent a l’interior. Es va buscar, per tant, treballar al màxim sota aquestes premisses. Finalment, després de tantejar diferents possibilitats, vàrem plantejar una solució per a la façana basada en la forma de disposició d’un únic material, la successió de múltiples vidres disposats perpendicularment a l’eix de la façana. Així, a partir de proves i prototips vàrem poder comprovar com es produeixen efectes nous com la difracció, la reflexió i la refracció de la llum obtenint com a resultat la distorsió, la translació i la superposició de la imatge a través s de la façana. Fou la llum, tant natural de dia com artificial de nit, la que es va convertir llavors en protagonista. Així, vàrem obtenir una façana totalment ambigua que es mostrava tant com un element de caràcter sòlid de dia com líquid de nit, tant pesada com lleugera, tant rugosa com llisa i en el que és difícil en ocasions, reconèixer si el seu caràcter es transparent, translúcid o opac. Així, des de l’exterior, quan mirem cap a l’interior de l’edifici, la façana ens ofereix una visió ambigua del seu interior (distorsionada) fent necessari entrar-hi per tal de descobrir-lo realment; un cop dins, si mirem cap a l’exterior, cap a la ciutat, observarem tota una sèrie d’efectes visuals com si d’un joc es tractés, on res està realment on hauria d’estar. Uns raigs de llum travessen en línea recta mentre que altres es reflecteixen a l’inrevés, produint alguna cosa semblant a una superposició de la imatge. Altres, al mateix temps es difracten per mostrar-se en tots els colors de l’arc de Sant Martí. Des de dins, observem carrers on abans no n’hi havia, es dupliquen edificis i veiem vianants caminant pensant que estan on els veiem però que en realitat es troben en un altre lloc físic diferent. El nostre objectiu es va veure complert ja que buscàvem la realització d’una façana que sempre que es mirés amb deteniment, oferís un efecte preceptiu plausible però subtil al mateix temps. Així com es concep un edifici projectat cap a l’exterior es busca un món, un espai i un ambient únic en el seu interior. Un cop dins, mitjançant l’ús de la llum, els audiovisuals, els materials i els elements expositius, s’ha intentat generar un espai interior molt diferenciat d’un espai expositiu habitual, on el visitant visqui una experiència intensa i única amb l’edifici. L’espai interior, per tant, es concep com experiència personal i sensorial en la que l’usuari o visitant interactua amb l’edifici gràcies a detectors de presència, altaveus direccionals, canvis de llum, projeccions, personatges projectats que interactuen amb els visitants i pantalles de plasma que projecten objectes en moviment. Al mateix temps tots aquests elements es veuen inserits com si suressin en un espai indivisible i continu. L’aplicació d’un paviment lleugerament reflectant i experimental realitzat en una ceràmica, un fals sostre en acer inoxidable i les parets de tetraedres d’escuma, conformen els tres materials principals en el seu interior. Tots ells materials continus, tres plans que degut a la seva condició de continuïtat recreen un espai ingràvid, marcant la horitzontalitat i sense referències espaials o formals convertint l’espai físic en una sort d’espai virtual. La tecnologia aplicada a la construcció, als audiovisuals i a la manera d’explicar la marca i el seu producte, són essencials per transmetre el compromís que l’empresa té amb el seu futur. El projecte per a Roca Barcelona Gallery es fa ressò de les tecnologies més avançades en matèria d’il·luminació, materials tals com la ceràmica, el vidre i l’acer. Per tot això, ha estat necessari que ROCA i l’equip d’arquitectura d’OAB (Borja, Lucía y Carlos Ferrater) hagi comptat amb un altre equip d’experts en diferents camps com la comunicació, la construcció, la il·luminació, els audiovisuals i molts d’altres especialistes d’excel·lència que han fet possible la creació d’un edifici punter i emblema de la seva marca.

L’hotel s’emplaça a l’antiga seu del Banc de Sabadell. És una obra de rehabilitació que manté l’edifici original com a memòria d’un temps en què el passeig de Gràcia era, exclusivament, seu de bancs i comerços locals, amb un caràcter molt allunyat del que té avui dia. L’edifici original es va bastir l'any 1955 i és obra de l’arquitecte Galíndez, col·laborador habitual del banc. Presenta una façana de granit i pedra de figueres, molt dura, estrictament simètrica, de vuit alçades al cos central. Aquesta façana es manté ben restaurada, amb unes finestres noves adequades al nou ús d’hotel de luxe. Només s’ha intervingut al sòcol. Amb només tres operacions, l’edifici ha pogut allotjar al seu si el nou programa i millorar, a més, la relació amb el passeig de Gràcia i l'encaix amb la ciutat. La primera és el sòcol. Es defineix una porxada amb botigues i un accés central mitjançant una passarel·la en pendent que supleix l’escala imperial original. La recepció se situa a l’entresolat, al fons del solar. El camí d’accés és totalment públic. La segona és un bellíssim atri a tota alçada de l’edifici, que en facilita la percepció global, organitza les plantes de les habitacions i il·lumina la passarel·la d’entrada i crea un accés espectacular. La terceraconsisteix en una façana totalment nova que dóna al pati interior de l'illa, abocada a un jardí dissenyat per Bet Figueras. Els interiors, realitzats en col·laboració amb Patricia Urquiola, són d’un disseny cal·ligràfic, delicat, sensible, que juga amb el matís de les llums i amb la sensualitat dels espais. El color blanc, les llums indirectes i matisades, les gelosies, els mobles càlids per contrast són el leitmotiv de tots els espais de l’edifici, amb diverses parts públiques i visitables.

Deprés de dotze anys de recerca d’un solar, l’Església Evangèlica Unida de Terrassa, una institució gairebé centenària de la ciutat, troba el seu lloc al barri de Can Tusell amb façana a l’Avinguda Béjar, un dels grans carrers d’accés a la ciutat i de comunicació amb la zona industrial. L’edifici, que ocupa un terç del solar i situat en la seva part més baixa amb un accés des de l’Avinguda Béjar, combina usos pròpiament religiosos (celebra el culte tots els diumenges pels matins) amb uns usos socials fruit d’un conveni amb l’Ajuntament. El complex es manifesta com una gran base monolítica que va disminuint d’alçada a causa de la pendent del terreny format per platines d’acer en forma de revestiment i de valla sobre el que es suspenen dos cossos. En una posició central i de major tamany s’aixeca un cub amb arestes i modulat, revestit amb un nou material d’alumini reciclat, prensat i injectat i que gràcies a la seva brillantor li otorga un caràcter emblemàtic a la peça que alberga al seu interior; la sala per al culte. L’altre cos de menor altura i pròxim al carrer Tramuntana es suspèn i surt en volada. En aquest cas les arestes emmarquen uns plans d’alumini ondulat i perforat que actuen de gelosia com una segona pell per al programa de guarderia. Mentre la façana a l’Avinguda Béjar es presenta com un pla tens, rigorós i continu que amaga el seu accés, les dos façanes laterals mostren la seva cara més amable on la vegetació emmascara una valla que actua de segona façana. De manera que el pla del vidre es retrau respecte al límit del solar i així tots els espais perimetrals disfruten de llum i ventilació així com d’intimitat i seguretat. Degut que la guarderia s’accedeix per un nivell superior i separat, el programa funcional, tant religiós com social, es desenvolupa tot en planta baixa a excepció d’un altell suspès sobre el doble espai de la sala de culte. Un espai de recepció permet el pas i distribueix per un costat la zona d’administració i, per l’altre, un corredor facilita l’accés a dotze aules i al front la sala de culte, peça central que vertebra tot el programa de necessitats al seu voltant. La sala de culte s’orienta perpendicular a l’eix d’accés de manera que gràcies a un sistema d’envans mòbils estableixen una relació directa amb els espais contigus que al seu torn aquests es relacionen amb l’exterior a través d’uns patis. Mentre els criteris compositius de l’interior responen a criteris funcionals, els exteriors responen a la situació, l’orientació i sobretot al desig de ser un edifici discret i contingut desde la distància curta però al mateix temps una peça de referent del culte evangèlic des de la distància més llunyana.

La casa es situa en una parcel·la urbana rectangular i neix d’una retícula que modula l’estructura tant en la planta com en el volum. Es separa del terreny percebent-la com un un cos suspès en el que els pilars i les jàsseres s’aprecien a l’exterior delimitant els plans de façana i comformant els volums. La col·locació de l’edifici pròxim al carrer permet alliberar una zona de jardí amb piscina vers l’interior d’illa. Els volums s’articulen segons les necessitats del programa i la configuració de l’espai interior per emfatitzar la relació amb els espais exteriors que és l’objectiu del projecte. Cada zona de la casa es perllonga amb un espai exterior de jardí, generant un recorregut perimetral en el que la vegetació és protagonista i introduint-se així visualment als espais interiors. Els perfils estructurals delimiten i tensionen els plans de façana que es composen per plens i buits portats fins al límit del perímetre. Aquest joc de les façanes i la volumetria permet que la llum incideixi d’una manera intencionada a l’interior rebent un joc de llums i ombres canviants al llarg del dia. L’ús de pedra calcària blanca en els paraments cecs i les grans vitreres realitzades per Vitrocsa es resolen amb una estructura en tancaments mínims que li otorguen un caràcter lleuger.

L’edifici de remolcadors, una construcció de mestre d’obres, data de principis del segle XX i durant anys ha anat suportant reformes de baixa qualitat. Per això el projecte de reforma proposat, afegit al fet que es situa al final d’un front d’edificis amb el mateix caràcter colonial portuari, planteja una operació de reconstrucció de la seva part central (estructura més feta malbé), arranjament de les torres laterals i únicament planteja una nova coberta, on es manté l’alçada màxima i recull una gran lluerna en el seu coronament superior així com uns grans finestrals als dos laterals del passeig i el port. L’edifici de dues plantes allotja a l’interior de la planta baixa una botiga, una sala d’exposicions i uns banys, mentre que a la planta superior es troba l’office, magatzem, sala de reunions i una gran sala polivalent per als diferents actes institucionals. La reforma de l’edifici s’entén des d’un punt de vista del conjunt d’edificis que se subsegueixen en aquest mateix front, objecte tots ells d’una posterior reforma que es portarà a terme al port de Barcelona. La solució de la coberta del cos central, sense variar l’alçada ni la configuració de la coberta a dos aiguavessos, respon a una idea de costellam a través del qual la llum natural penetra i es reflexa de dia mentre que de nit es projecta com un gran far. Constructivament, un sistema de panells per a la façana, bigues, plaques de forjat i pilastres, tot prefabricat, conformen el cos central reconstruït amb fidelitat a l’estructura preexistent. Sobre aquesta s’aixeca una estructura en forma de costelles pautades per unes platines d’acer i entre les quals la superfície de vidre es plega permetent l’entrada de llum vertical i zenital. Les torres laterals rigorosament reformades s’adeqüen amb els seus buits i espais interiors al nou programa. Finalment el blanc trencat es fon en tot l’edifici per a que únicament el joc de reflexes, llums i ombres de la nova intervenció hi prengui protagonisme.

Per encàrrec de l’ONG Fundació Catalana de l’Esplai, estem treballant en varis projectes de cases de colònies en diferents àrees de la geografia catalana com Castellbell i el Vilar, Navès, Sant Joan de les Abadesses, etc. amb criteris de sostenibilitat, durabilitat, adaptabilitat i austeritat que caracteritzen els edificis que hem realitzat per a ells. Les principals premisses que es tingueren en compte a l’hora de pensar el nou alberg foren les següents: -Projecte econòmicament sostenible. El cost no podria excedir els 450€/m2 construïts inclosa la urbanització. -Projecte multi funcional. Amb un bagatge de més de 25 anys gestionant escoles de naturalesa, la Fundació determina que la viabilitat d’un equipament d’aquestes característiques ha de tenir una gran versatilitat. Aspectes com la capacitat de les habitacions, la distribució, els lavabos, la versatilitat de les sales d’activitats i l’accessibilitat a tots els espais... -Projecte respectuós amb l’entorn. Com a part implícita al projecte educatiu de la Fundació i amb l’experiència adquirida en un edifici com el CENTRE ESPLAI, la construcció d’aquesta nova escola de naturalesa hauria de comptar amb sistemes d’estalvi energètic. En la primera de les realitzacions, la proposta d’implantació parteix de la necessitat urbanística de no excedir el gàlib de les edificacions preexistents; uns barracons en forma de “L” en un estat molt precari de salubritat i higiene. El nou equipament constarà de tres zones ben diferenciades: edifici de serveis, aules de natura i zona de dormitoris. L’edifici de serveis és on es troba el menjador, la cuina, el magatzem i una zona de recepció i punt d’informació. El menjador tindrà una capacitat de gairebé 100 comensals i estarà situat en una sola sala, on els diferents grups que s’allotgin a l’alberg trobaran un espai de trobada i relació. En l’edifici contigu al menjador estaran les tres aules de natura amb una capacitat per a 30 persones cada una d’elles. Fugint de les tipologies convencionals de cases de colònies que responen a l’esquema en forma de pinta -circulacions de les que pengen bateries de dormitoris amb banys comuns- la proposta aposta per unes unitats de sistema on la relació entre superfície útil i construïda augmenta degut a que les comunicacions entre elles es produeixen des de l’espai exterior. Aquesta disposició modular permetrà, per exemple, allotjar grups diferents dins la mateixa instal·lació i que aquests mantinguin cert grau d’intimitat dins la seva caseta. La fragmentació volumètrica en petites unitats autònomes permet graduar el número d’usuaris i minimitzar els costs de manteniment i vigilància, a la vegada que permet configurar un sistema amb la colònia plena. La unitat es proposa com un referent, arquetip i imatge de l’imaginari del món de la infància -petites casetes, poble, relació amb el bosc, els camins i allò natural- i, en el futur, permetrà una fàcil ampliació o expansió del propi sistema. Els recorreguts exteriors adaptats i els passos entre els diferents volums permeten la circulació entre ells i s’agrupa així les entrades i es facilita el control per part dels monitors. Plantegem tres tipologies d’habitació diferenciades amb agrupacions de 4, 6 o 8 nens amb la possibilitat de desenvolupar-les en un nivell o dos segons el cos, resultant-ne una capacitat total de 90 places. L’espai superior i el volum d’aire que conté adquireixen una enorme importància donada l’ocupació dels àmbits habitaculars. També s’afavoreix la incorporació del control de la acústica i de la il·luminació artificial sobre el teixit suspès que formen uns perfils tubulars blancs. La senzillesa dels materials utilitzats ha permès una gran economia dels mitjans d’execució així com la repercussió final pel seu manteniment posterior. Els interiors s’efectuen amb bloc de formigó vist pintat, paviments de formigó polit amb granulometria fina, finestres de 20cm d’ample inserides en marcs d’acer inoxidable mat de 2mm d’espessor amb porticó de DM pintat i incorporat per enfosquir l’interior i cúpules encadellades vistes que genera una tonalitat càlida de llum interior. La ubicació dels conjunts de finestres als paraments verticals permet una perfecta ventilació creuada independentment del vent dominant en cada cas. Per als exteriors s’emfatitza en la unitat del material; façanes i cobertes tant cèl·lules d’habitació com en edificis públics respon al sistema de Coteterm de Parex, un estuc flexible i auto rentable que permet la continuïtat de l’aïllament i el tractament hidròfug en tot el perímetre. Els recorreguts exteriors van diferenciats en dos tipologies de paviments: taulons de formigó texturitzant per als vianants i de formigó raspat per al trànsit rodat. Donada la solució final de la proposta s’amplia l’espectre d’usuaris ja que no només podrà acollir les colònies i campaments d’estiu per a escolars sinó que, a més, famílies i grups podran fer ús de l’equipament durant tot l’any.

Les dues estacions de metro, Aeroport T1 i Aeroport T2 de la L9, vinculades a les terminals T1 i T2 disposen de les mateixes característiques formals i ambientals donada la seva ubicació de proximitat i el seu lligam amb l’edifici de la multimodal, realitzat pels mateixos autors. Las característiques bàsiques dels elements públics de transport de les infraestructures, tenen a veure amb la claredat de fluxos i d’organització. Aeroports, estacions ferroviàries o de metro, han de respondre de forma clara i rotunda a la claredat de recorreguts i de racionalitat funcional. En el nostre cas, la utilització dels mateixos materials (alumini, murs retro projectats, cel ras, etc) volen participar del mateix codi lingüístic que les arquitectures que els hi donen suport. Això vol fer entendre a l’usuari, que quan arriba a les estacions de les terminals de l’aeroport , (T1 i T2) reconeixerà pel seu ambient i materials, la seva volguda unitarietat. Aquesta unitat formal i compositiva provoca una lectura entenedora i clara dels espais i els recorreguts, que es a la fi el que es pretén amb aquest tipus d’infraestructures.

Donats els requeriments des del Jardí Botànic de Barcelona d’ampliació del Banc de Germoplasma i una reorganització dels espais de treball, plantegem racionalitzar els usos de les oficines actuals i colonitzar el semicercle N (construït sobre el dipòsit d’aigües de rec). D’aquesta manera, conservem l’actual petjada de la traça circular al paisatge al voltant del pati de maniobres . El programa d’usos actual preveu ampliar substancialment el banc de germoplasma, peça clau en els programes de conservació del jardí i en el paper que ha de fer en relació a la conservació de la flora silvestre catalana en un futur proper. La millor i més lògica solució sembla fer-ho a partir de la cobertura dels molls de descàrrega de l’edifici de manteniment del Jardí, en el que anomenem Semicercle N actualment destinat a magatzems. Aquesta solució és possible des de que es van habilitar espais per acopis de materials, substrats i maquinària a l’extrem S del Jardí. Es proposa cobrir els actuals molls de descàrrega de tal manera que s’habiliti un nivell sencer , llevat del situat a l’extrem dret, donat que, segons les cotes extretes de l’últim estudi topogràfic, permeten mitjançant un petit desnivell executat a la cota del camí inferior, desdoblar la planta i ubicar així un nou espai d’ús públic pel Jardí. La incorporació de personal femení a les tasques de manteniment del jardí botànic feia insuficients les previsions que s’establiren en el seu dia pel que fa a les instal·lacions higièniques i de treball. Era convenient segregar un espai de dutxes i vestuaris més gran que l’actual en el que es separessin els vestuaris dels sanitaris. La cobertura que es planteja, ja fou proposada en el seu dia en previsió del creixement de les necessitats del Jardí per la qual cosa la realització dels treballs d’adequació de l’edifici del Semicercle N sembla poc complexa, donat que part de les pantalles i de la fonamentació són preexistents. D’altra banda, plantegem unes altres millores pels usuaris en l’ ús del pati de maniobres i de treball que són les de pavimentar una vorera de formigó perimetral al cercle interior i, la de protegir de la incidència solar a l’interior de les oficines mitjançant una pèrgola, per tal de què es pugui transitar d’un espai a un altre sense mullar-se en cas de pluges.

Situada la badia de Port de la Selva, a la costa nord del Parc Natural del Cap de Creus, davant del mar i la tramuntana. La casa, una construcció entre mitgeres, recull l'herència cultural del lloc i pren com a referència les cases Villavecchia de F. Corretja i A. Milá i la casa Senillosa de J.A. Coderch, ambdues ubicades a la població veïna de Cadaqués, i són exemple del respecte per allò tradicional, tot incorporant-hi comoditats i elements moderns. Construïda en una parcel·la profunda i estreta entre dos carrers: el passeig de la Platja i el carrer Selva de Mar, i té edificis molt propers i de major altura. La secció resol els condicionants de la normativa del casc antic per mitjà d'un escalonament de la secció a mesura que s'aproxima al carrer posterior, millora les condicions d'assolellament i ventilació i adequa les alçades, com les façanes tradicionals dels patis protegits. Atesa la proporció allargada de la parcel·la, l'orientació solar al nord, els difícils condicionants meteorològics i la falta de privadesa, la casa planteja un pati aïllat i protegit en un lloc central obert a la casa, que es converteix en un espai de relació i estar, que participa del dia i la nit, i que es protegeix de la calor, el fred, la pluja i el vent. Aquest és el lloc de relació entre els habitants i el seu espai íntim imaginat per a una vida no amenaçada. L'interior de la casa es distribueix en tres nivells. A la planta baixa, hi ha un accés pels dos carrers; hi ha un accés posterior al garatge i un accés per als vianants a la part del davant, per la qual s'accedeix directament a l'espai de cuina-menjador-pati, mantenint així la tipologia de casa de pescadors. A la primera planta hi ha els dormitoris, als quals s'accedeix per dues escales; una interior i una altra exterior. En aquest nivell el pati és un atri de distribució a través d'una galeria penjada que genera un contínuum centre de la vida domèstica. Finalment, al segon nivell hi ha la biblioteca, l'estar i una terrassa protegida que mira cap al mar. Constructivament, la casa es resol economitzant mitjans i reconeixent la lògica estructural interna dels seus materials, que, gràcies a la incidència de la llum, manifesten els aspectes més sensitius del seu interior. El rigor, l'austeritat i la materialitat defineixen els espais que connecten l'escala domèstica de la casa amb el pati o domini figurat, que, en transcendir allò domèstic, construeix una escala major en la qual l'imaginari enriqueix la forma d'habitar.

La reforma del front marítim sorgeix de la idea de donar valor als atributs que, de forma natural, posseeix la localitat de L’Escala: la seva geografia única, el Cap de Norfeu, la badia de Roses, les muntanyes al fons amb la presència del Canigó, el poble de Sant Martí d’Empúries, les platges, les ruïnes de l’antiga ciutat Emporium i la visió propera de la façana marítima, la platja amb la roca del Cargol, el Port d’En Perris i el passeig marítim. Tot això configura un dels amfiteatres naturals més bells del món. El projecte cerca restituir la tradició i la cultura mil·lenària d’una localitat marítima de gran personalitat i caràcter. El projecte assoleix, remarca i potencia tots aquests atributs geogràfics, naturals i històrics treballant per absència, eliminant tots aquells elements que distorsionen la qualitat del lloc.

Es tractava de transformar un edifici de despatxos per un nou us d’habitatges, obra de l’arquitecte Roberto Terradas Via de l’ any 1962, considerat Bé d’Interès Urbanístic amb nivell de protecció C en el catàleg de Patrimoni de Barcelona. Fetes les consultes amb els fills de l’autor i amb la necessitat d’ adaptar-lo a la normativa actual i als criteris del codi tècnic, la rehabilitació d’ aquest patrimoni modern es fa amb un gran respecte vers la proposta original. Respectant els criteris compositius de la façana al carrer Rosselló i la façana als jardins del Palau Robert, es restitueixen els materials com la pedra calissa blanca, el granet gris i la ceràmica de color, incorporant serralleria i noves fusteries d’ acer. Conservant la traça original, es crea un conjunt de finestra pivotant d’eix vertical amb ampit de vidre que incorpora persianes orientables de lames horitzontals en l’ interior del seus vidres solucionant temes de seguretat, estanquitat, ventilació, insolació i aïllament, així com també la neteja dels vidres des de l’interior gracies a les tres posicions d’ obertura de la finestra, 10, 30, 90 cm. El tancament de la planta baixa respecta la solució retranquejada original adaptant-la al nou ús de l’ edifici emfatitzant el pilar de ferro reblonat, reconstruint l’antiga marquesina i creant un nou vestíbul amb doble àmbit d’accés. Els espais comuns, tals com vestíbul , replans i pati interior es tracten amb materials de l’època tals com el pavès, la ceràmica, la fusta i el ferro respectant la ideologia formal del projecte de Roberto Terradas Via. En els interiors dels pisos, la distribució proposada permet una certa flexibilitat i la visió des de la zona noble del conjunt unitari de les quatre finestres. En els àtics, porxos i espais entremitjos de terrasses, així com les instal·lacions tècniques comunitàries s’ordenen amb criteris de respecte a l’antic edifici i al medi ambient.

Situat al teixit antic del Poblenou, en un punt de transició entre l’eix històric de Maria Agulló, la Rambla de Poblenou i les proximitats de la platja, el projecte atén aquesta doble condició. D’una banda, al carrer Fernando Poo, recupera la tipologia tradicional de la casa, habitatges a una mà i de dues altures que manifesten al carrer la seva individualitat. De l'altra, la cantonada, buida però dibuixada a les arestes i retallada al cel, s’aboca a la ciutat de Barcelona amb els seus fluxos animats d’habitants i visitants que discorren cap a la platja. Al carrer Sant Francesc, la solució tipològica insisteix en l’animació de les plantes baixes com a element fundador del control social de la ciutat. Un senzill sistema d’accessos evita els ascensors i estén el carrer cap a l’interior dels habitatges i els espais comuns. Allò col·lectiu construeix la ciutat i organitza habitatges passants a la planta baixa i dúplex en primera. La cantonada es resol amb un habitatge en T que s’obre al pati interior i a un buit que proposa una nova interrupció al carrer de Fernando Poo. L’efecte de la cantonada beneficia així tres habitatges i ofereix un espai d’accés colonitzable pels seus habitants. En tots els casos el matalàs dels petits patis d’accés protegits amb serralleries de baixa altura confereix espessor a la línia entre el que és públic i el que és privat i contribueix a una estratègia energètica que, gràcies a l'aïllament per l’exterior (SATE) i a l’aerotèrmia, aconsegueix la màxima eficiència. Els buits en planta primera superen la seva condició funcional per a adquirir l’escala del carrer mitjançant grans obertures i corredores. Aquesta frontera entre allò domèstic i la visió de conjunt, encara es dilueix més a l’interior de l’operació, on la configuració de l’aparcament permet la plantació d’arbrat autòcton de port. La bona orientació de les cases, al sol i al mar, desvela un petit recés enjardinat al cor de la ciutat. Les 12 cases s’ancoren en la tradició urbana del Poblenou i ho manifesten mitjançant una petita intervenció als seus murs de planta baixa que recorda els noms de la seva història. [La Granota . Trofeu Mans . La França Xica . El tio Che . Pa amb vi i sucre . L’Aliança . Ateneu Colón . Joncar . Teneria Barcelonesa . Ca l’Aranyó. El Sabre de Plata...]

Cocina Hermanos Torres és un projecte que neix a partir de la voluntat de generar una nova experiència en relació amb el món de la cuina i la restauració. Un nou espai, que serveixi per viure una nova experiència culinària. Continent i contingut s'uneixen en pro d'una experiència única. L'ESPAI Ja des del principi, Sergio i Javier Torres ens van definir en poques paraules el que buscaven: "més que un restaurant amb cuina, ens agradaria crear una cuina amb restaurant". Amb aquesta clara i ambiciosa premissa i amb l'adquisició d'una antiga nau industrial de gairebé 800 m2, que calia reformar totalment, va començar el projecte. A nivell espacial, el projecte neix, per tant, amb la voluntat d'esborrar o diluir algunes línies divisòries entre els diferents espais que componen un restaurant tradicional. Progressivament al llarg del temps, l'espai de la cuina ha anat adquirint un cert protagonisme en alguns dels últims restaurants d'avantguarda. Inicialment es van obrir finestrals que mostraven l'interior de la cuina a través d’un vidre. En d’altres ocasions s'obria la cuina situant-la al fons del local darrera d'una barra, i fins i tot en alguns casos com en el cas del Restaurant Dos Cielos (anterior restaurant dels germans Torres), s'accedia al restaurant a través de la cuina. També en alguns restaurants s'han inclòs taules exclusives per tal que uns pocs puguin menjar dins la mateixa cuina. No obstant això, aquesta vegada, es fa un salt encara més radical situant la cuina no només com l'element central de la intervenció, sinó també com a element envoltant. El restaurant és la cuina. En situar la cuina en l'epicentre del restaurant ressorgeix l'antic concepte del cafè-teatre, llocs en els quals el comensal gaudeix d'un espectacle mentre sopa. Però aquí l'espectacle consistirà en la mateixa elaboració dels plats que es degustaran. A més, gràcies al fet d’haver triat una nau industrial com a gran contenidor, s'emfatitza l'experiència que té el comensal d'estar vivint una "performance" en primera persona. Dóna la sensació, pel fet d’estar a una gran nau, d'estar en un plató de televisió o en un modern teatre. Es va tractar doncs de configurar i enaltir aquestes propietats de l'espai original de tal manera que es pogués fer un pas més en l'experiència de l'alta cuina. El comensal participa i empatitza amb el Xef, i és testimoni directe de l'acte creatiu que s'està produint. I no només és testimoni, també acaba convertint-se en el protagonista de l'experiència quan li arriba el plat a taula. A l’haver diluït les línies que separen físicament l'espai, els dos xefs, Sergio i Javier, juntament amb segons xefs, caps de cuines, caps de sala, cambrers i cuiners ajudants, traspassen amb naturalitat i sense barreres l'espai entre fogons i taules. Un espai de no més de dos metres, lliure de qualsevol obstacle físic o visual. Es produeix així el que buscaven els germans, poder establir una relació directa amb els seus clients. Paral·lelament , l'espectador, comensal i protagonista (depenent de cada moment) no només té un escenari central que són dels "tres pianos" (lloc on s'elaboren i culminen els últims passos de cada plat), sinó que a més es troba envoltat de cuines i espais relacionats amb l'experiència que està vivint. En tres de les cares que envolten l'espai central es troba el celler de vins, la pastisseria i les 3 cuines de preparació (Carns, Peix i Fruites-verdures), així com també es pot observar darrera d'un vidre l'espai d'investigació i desenvolupament en el qual els germans realitzen els seus experiments i proves per assolir noves creacions. S'ha treballat perquè les cuines funcionin com un rellotge, i estiguin tan ben dotades com sigui possible, donant sempre prioritat als aspectes funcionals per no disminuir el seu correcte funcionament. Per això, hi ha una circulació posterior, que aconsegueix comunicar tots els espais: cuines de preparació i de producció i les seves respectives càmeres així com els espais per al personal, menjador, vestuaris, aula de formació, etc. Així que, tot i la novetat de la distribució, s'ha organitzat l'espai de forma coherent i eficaç. Un altre exemple seria el de respectar el clàssic concepte d'avantsala o atri representat a la zona de Bar. És a dir, quan entrem i accedim a la gran nau industrial, disposem d'un primer espai filtre que ens permet guardar la sorpresa, per després descobrir el gran espai del menjador principal. Així, al costat de guarda-roba, el Bar es converteix en avantsala, tornant al concepte de foyer en una sala de concerts: Abans de l'espectacle, el Barman, un prestigiós mixòleg, ens prepararà un còctel, un primer aperitiu, que ens introdueix en l'ambient de la nau, el teloner perfecte abans de l'experiència que ens espera a l'altre costat del celler. LA MATERIALITAT Un cop l'organització de l'espai ha quedat definida, entra en joc un element de gran importància per aconseguir que l'experiència culinària es produeixi amb la justa dosi de confort i comoditat que es mereix. Per mirar de suavitzar l'innegable fet que estarem menjant en una nau industrial s'introdueixen una sèrie de materials que suavitzen i fins i tot arriben a produir una mena d'ambigüitat entre estar inicialment en un fred espai de grans proporcions versus un espai agradable, càlid i acollidor . Les taules amb estovalles, les cadires encoixinades i fins i tot la presència d'alguna catifa, anirà suavitzant i oferint comoditat, així com ajudarà a controlar l'acústica de la sala. No obstant això, s'ha tractat que les intervencions decoratives siguin les mínimes possibles. Fugint de la tendència recent i de la cada vegada més pesada moda de recarregar i omplir els espais a base d'objectes, tèxtils i abundància formal que dóna lloc a un minimalisme barroc o nou kitsch que no aconsegueix més que confondre el client i no deixar clar el que és autèntic i el que és "mentida" (postís). Aquí es tracta precisament del contrari. D'esborrar l'innecessari, no confondre i no permetre que domini el superflu, sinó allò veritablement important. El terra, gràcies a la col·laboració de l'empresa Roca, és ceràmic. Com havia de ser, així han estat sempre les tradicionals cuines de tota la vida, com en la que cuinaven de petits els germans al costat de la seva àvia Catalina. Es tracta d'una peça d'especial format dissenyada específicament per al Restaurant. Un sòl continu, utilitzant per tant el mateix material per a totes les zones, les nobles i les de personal. Era essencial entendre el caràcter unitari de la intervenció. Vam decidir que els banys serien l'excepció de la regla: En els banys s'introdueix la fusta d'Iroko, que els dota de gran confort. Es busca un ambient contrari al de l'espai central, més propi d'una cabina de vaixell que d'una gran nau industrial. Els protagonistes seran sempre el comensal, el cuiner i els plats. La resta, com menys es notin i es vegin, millor. Concessions, les mínimes. Per a això ens dotem d'un únic element decoratiu de gran dimensió: una gran cortina negra i daurada que ocupa tota una paret lateral i que es retroil·lumina, aconseguint jugar amb la llum de forma màgica. La llum, com a ingredient indispensable en l'arquitectura, serà del que parlarem a continuació. LA LLUM En aquesta obsessió per eliminar el superflu i l'innecessari, apareix amb força la presència del color negre en pràcticament tot el restaurant. El negre sorgeix com a contrapunt al blanc dels plats, de les estovalles i dels uniformes dels cuiners, que adquireixen el seu protagonisme gràcies a embolicar-los a tots ells amb un espai negre mat indefinit. El color negre a més ens permet fer el mateix amb la llum que amb la decoració. Gràcies a ell podrem il·luminar el que interessa. La resta quedarà perduda en la immensitat de la nau. Com en un teatre o una sala de concerts on el que s'il·lumina és l'escenari, els actors o els músics. A partir d'aquí comença un joc màgic, gràcies a la presència de vidres que produeixen reflexos, de la foscor de la sala i de la presència d'unes misterioses llums penjants, donant lloc al que els germans han acabat definint com la nau dels somnis. S'utilitza el celler per crear una subtil caixa de llum, encara que no massa il·luminada (per raons òbvies del tractament del vi). La caixa de vidre del celler es vesteix de vinya verge. Aquesta caixa de llum càlida d'efecte daurat, contribueix a donar un ambient acollidor tant al bar com a la sala principal. Per a l'ambient lumínic de la sala, treballem amb el dissenyador Pete Sans en la creació del que anomenem "núvols", uns llums que precisament buscaven complir amb diversos objectius: El llum, mitjançant la presència de centenars o milers de llumetes evoca un espai estrellat, i gràcies als reflexos en els vidres de la sala o en les lluernes, es produeix un efecte màgic multiplicador. Els llums es situen estratègicament a una alçada constant de 2,55 m, cosa que permet construir un sostre imaginari o virtual, en el qual tot el que està per sobre (la nau arriba als 7.5 m en el seu carener) a l'estar pintat de negre, sembla esvair-se o desaparèixer. D'aquesta manera, el sostre no es veu clarament, només s'intueix. Al mateix temps, les llumetes comencen a generar reflexos en tots els vidres del restaurant i el que abans es podia percebre com un espai finit es torna ambigu i no definit. La immensitat del negre i les llumetes multiplicades, la cortina daurada amb un fons fosc, el celler il·luminat on s'entreveuen les ampolles, les lluernes translúcides ... Tot això fa que els límits de l'espai es confonguin i es generi un espai oníric. EL LLINDAR I acabarem pel principi: la porta d'entrada i la façana, el que sabíem que havia de convertir-se en un llindar que separa l'espai de l'imaginari de la realitat urbana de barri de Les Corts a Barcelona. Per a això després de donar moltes voltes i pensar què havíem de fer, vam decidir respectar la forma interior de la nau, una coberta a dues aigües, i per tant rescatar l'arquetip formal d'una casa. En segon lloc, els germans ens van transmetre la importància que tenen les 4 estacions de l'any, treballar amb producte de temporada. Per això vam decidir que la millor manera de representar aquesta idea seria a través de la natura. En concret, al voltant d'un bosc i de com les estacions de l'any el transformen. Carlos seguia des de fa anys les obres de la pintora i muralista Regina Saura que en algunes de les seves recents exposicions s'havia centrat en la representació d'arbres i boscos. Així que li vam demanar participar en el projecte i executar una obra d'art a la façana al voltant de la idea d'un bosc. La façana de Regina Saura creiem que aconsegueix transmetre el missatge d'estacionalitat a partir de les diferents tonalitats de les fulles (colors d'hivern, estiu, tardor i primavera) i al temps permet el contrast amb la realitat de del context urbà. Podem entendre l'acte d'entrar a la Cocina Hermanos Torres de dues maneres, travessant un bosc a la ciutat o accedint a la seva nova casa en el bosc. En qualsevol cas la façana és un llindar, un lloc on s'abandona l'espai exterior, el carrer, i que un cop traspassat ens permet viure experiències gairebé imaginàries. Tot això gràcies a l'organització de l'espai, a l'ocupació dels materials i al joc de la llum. Però sobretot, l'espai interior es converteix en un somni en degustar les últimes creacions de Sergio i Javier Torres.

A la dreta de l’Eixample, a escassos metres de l’Hospital de Sant Pau i l’av. Gaudí (Sagrada Família) un edifici de 6,14 m de façana per 24 m de profunditat, dimensions molt habituals en la trama de Barcelona, perquè la normativa no permetia construir edificis en altura (planta baixa, altell i 5 plantes pis) en parcel·les amb mides inferiors 6 m. El projecte se soluciona amb local en planta i altell i un piso per planta passant a les cinc altures. Un exercici d’infill habitual al nostre estudi. Aquest edifici recull l’experiència de les fusteries mecanitzades a l’edifici del c/ Rosselló 257, al costat de passeig de Gràcia, organitzant grans marcs, amb finestres pivotants amb eix vertical i horitzontal i un ampit corregut en peces de pavès. Amb aquests tancaments s’aconsegueix una molt bona il·luminació de l’espai interior, així com una ventilació molt efectiva de les estades a façana, i alhora se soluciona l’enfosquiment de l’interior per mitjà de persianes a l’interior de la cambra, cosa que permet la neteja tots els vidres de la façana.