A mig camí entre la colònia i la fàbrica urbana, Can Remisa comptava amb habitatges, una capella, un economat, una fonda i una petita escola. Al llarg de la dècada de 1880 la família Rusiñol va ampliar la colònia i va construir un imponent casal batejat per Santiago Rusiñol com el Cau Faluga, una veritable joia del modernisme industrial. El conjunt emmurallat, entre el riu i els camps de conreu, està presidit per la xemeneia, una talaia cilíndrica que supera els 40 metres d'alçada i l'imponent casal dels amos, edifici que mostra trets eclèctics, a cavall entre l'arquitectura romàntica i la modernista. En diversos punts de la colònia hi ha elements modernistes, com per exemple fanals amb forjats, encara que la colònia és pròpiament d'estil premodernista. Està delimitada per un mur fet de còdols i ciment. La colònia s'estructurava linealment amb les naus preparades per a l'ampliació i, frontalment, i en un altre eix paral·lel, hi havia els habitatges dels obrers i l'estatge del propietari, que venia a residir-hi a temporades. També s'estructurava a l'entorn d'un gran espai lliure amb un edifici d'estatge per als propietaris -molt interessant-, una nau de treball de planta baixa i dos pisos amb un cos d'edifici central que mostra la intenció d'una ampliació, que no es va arribar a realitzar mai, i dos cossos d'habitatges per als obrers.

Conjunt funerari que, originalment, estava disposat amb planta de creu grega centralitzada per una plaça octogonal, amb un departament central, tres eixamples i zona de dissidents. Degut a diferents ampliacions posteriors, aquesta última es troba organitzada en quatre quadrants o Departaments (de Sant Oleguer, de Sant Nicolau, de Santa Eulàlia i de Sant Salvador). S'han inclòs, a més, zones externes (departaments de Sant Oriol, Sant Otó, Sant Nicodemus, Gregal i Sant Joaquim).

El nom del Guixaró està associat a la masia coneguda com a Casa gran del Guixaró. El topònim es coneix per un document del segle XVII. La pubilla d'aquesta casa es va casar amb Francesc Guixaró i des de l'any 1627, la casa de pagès es va conèixer amb el nom de Casamitjana i Guixaró. En el segle XIX per disputes familiars i problemes d'herències, els Guixaró van vendre la casa i les terres a Miquel Vilanova i Marsinyach, que era l'hereu de la masia de la Serra de Cap de Costa de Puig-reig. Aquest, l'any 1877, va encarregar a un enginyer un estudi tècnic per construir una resclosa i un canal. L'any 1879, Esteve Comelles i Cluet, de Berga, comprà una part de les terres del mas per tal de construir-hi una fàbrica de filats i teixits de cotó. La fàbrica es construí entre els anys 1888 i 1889 i la vella resclosa, de fusta i amb un canal de derivació molt petit, es construí l'any 1895. Ja de bon principi, la fàbrica disposà de turbina per tal de transformar la força de l'aigua en energia mecànica que donés impuls al sistema dels embarrats i, també, de màquina de vapor, que s'utilitzava com a font d'energia complementària per a contrarestar les èpoques de sequera i la irregularitat del cabal del riu Llobregat. El Sr. Comelles no es limità a construir una fàbrica. Eren temps de colònies industrials i al costat de la fàbrica del Guixaró també s'hi construïren pisos per als treballadors i un conjunt de serveis i equipaments per tal que els obrers tinguessin a la colònia tot allò indispensable per a viure. Un altre edifici que féu construir, i que s'entenia com un "servei" per als treballadors, fou l'església. Antigament, l'església del Guixaró estava situada al costat de la fàbrica (la casa del director també). Actualment hi ha una petita capella a l'edifici de les antigues escoles. Fins fa uns trenta anys, i des de l'origen de les colònies, la religió i el capellà tenien un paper cabdal en l'orde social i la vida quotidiana de la colònia. El capellà era qui coordinava el conjunt de les activitats socials i festives; era l'ull vigilant de l'amo a la colònia i era qui difonia, entre els treballadors, el missatge que l'amo era com un pare per als treballadors, una figura protectora que els proporcionava feina, menjar, pis i tota mena de serveis. L'any 1902 Esteve Comelles, el fundador de la colònia, morí i la colònia quedà en mans dels seus fills. L'any 1917 els Comelles la van vendre a Joan Prat Sellés, de Manresa, i aquest, i altres socis seus, se la van vendre, el 1929, a Marc Viladomiu i Santmartí, l'amo de Viladomiu Nou. A partir d'aquest moment, la colònia prengué un nou impuls: es construí la carretera que connecta el Guixaró amb Viladomiu Nou; s'ampliaren els pisos dels treballadors amb la construcció de les galeries (on s'instal·laren els lavabos i els safareigs); s'inaugurà la nova escola (1932) i el camp de futbol i, finalment, l'any 1935 arribà l'electricitat i l'aigua potable. Després de la Guerra Civil seguiren apareixent nous serveis i equipaments:nova resclosa i canal (1942), la guarderia (1946), la biblioteca (1948), el teatre (1949) i els pisos nous (1953); s'anà consolidant l'electrificació del sistema productiu de la fàbrica i s'amplià l'espai industrial (1948-1950). Aquestes novetats van permetre superar, poc a poc, la misèria i les dificultats dels anys més durs de postguerra. A partir dels anys 70 del segle passat, els indicis de crisi i esgotament del sector tèxtil i del model de les colònies industrials es feren més palpables. La colònia anà perdent població i s'anaren clausurant serveis tradicionals de la colònia com l'escola o la botiga. Finalment, la fàbrica tancà portes a finals dels anys vuitanta. Després del tancament de la fàbrica, als treballadors residents a la colònia se'ls va oferir la possibilitat d'adquirir els seus habitatges en règim de propietat. Actualment, al Guixaró hi viuen, de forma estable, una quarantena de persones i la fàbrica torna a encabir activitat industrial.

Casa unifamiliar aïllada (en l'actualitat dividida en dos habitatges), envoltada de jardí, amb una torre a la part posterior de base quadrada i amb el cos superior vuitavat. El conjunt és d'estructura complexa, amb planta de creu grega, format per diversos cossos que tenen teulades a dues vessants. El material fet servir en l'obra és el maó vist, que va donar nom a la casa. La Torre Vermella va ser bastida l'any 1899 amb els criteris de l'arquitectura eclèctica pròpia d'aquell període, per bé que incorporant-hi alguns elements medievalistes . La urbanització de la zona del carrer de Sant Ramon (antic camí de Cerdanyola a Sant Cugat), que es va conèixer com el "barri de Dalt", s'havia iniciat vers l'any 1828 amb la construcció de cases en aquest carrer en uns terrenys propietat del mas Serraparera. Posteriorment s'hi van realitzar nous processos constructius, especialment durant les dècades del 1860 i 1880. (Datació per font)

Inicialment era el sanatori dels Doctors Dolsa i Llorach. El Doctor Pau Llorach era el propietari dels terrenys. Malgrat es desconeix el projecte i la data de la seva construcció, el 1863 el sanatori ja funcionava, i a l'any 1867 consta com a limítrof de les terres de Vicenç Cuyás i Barberá, qui en fa esment en redactar en aquest any el seu testament. La construcció es basava en els principis preconitzats per Samuel Tuke a Anglaterra el segle XVIII: integració de la naturalesa aprofitant sobretot els boscs, i enjardinaments amb elements constructius, com ara estanys o cascades. De la construcció original del Frenopàtic de les Corts realitzat a principis de la dècada dels seixanta del segle XIX s'ha conservat la façana principal. Aquesta presenta una composició axial, arrelada en el neoclassicisme, a partir de la capella central, que separa les zones de homes i dones. Aquestes conserven en un frontó situat al damunt dels seus accessos els rètols “departamento de caballeros” i el “departamento de señoras”. En alçat s'ha conservat la seva volumetria original, amb dos plantes, la segona on les obertures presenten balconades amb balustrada. La teulada es presenta a doble vessant. També s'ha conservat un casalot residencial de volum compacte, dos plantes d'alçada i coberta de pavelló situat a la cantonada del carrer Mejía Lequerica i la gran via de Carles III, a la zona de jardí tancat per una reixa de ferro.

És un edifici petit de planta quadrada amb quatre portals, un d'accés a l'interior i els altres per accedir a un balcó que envolta l'edifici. Els fonaments són de pedra, la resta és de totxo, utilitzant-lo com a decoració geomètrica. L'edifici es degué construir al mateix temps que una nau nova de la fàbrica de cal Sala amb la qual l'uneix l'estil decoratiu.

Les cases Domènec Coll s'ubiquen a l'illa del districte de l'Eixample delimitada pels carrers Bruc, Diputació, Girona i la gran via de les Corts Catalanes. Es tracta de dos edificis d'habitatges, un d'ells entre mitgeres i l'altre formant cantonada. L'edifici situat al xamfrà dels carrer Bruc i Diputació presenta una estructuració molt particular. La planta baixa i entresòl segueixen l'alineació del xamfrà, però a les plantes pis s'enretira formant unes façanes perpendiculars als carrers Bruc i Diputació que conflueixen en una torre que conté la caixa d'escala. S'obtenen d'aquesta manera unes façanes, obertes al carrer, que contenen unes galeries més pròpies de les façanes que donen als patis d'illa. L'estructura en alçat comprèn planta baixa i cinc plantes pis tot cobert per un terrat pla transitable. El portal d'entrada de l'edifici, el vèrtex de la coberta de la petita edificació existent a la terrassa del xamfrà i la torre de la caixa d'escala conformen un eix axial a partir del qual es distribueixen les obertures. El parament de les façanes afrontades al carrer està cobert per un estuc que imita carreus, trencat per les obertures emmarcades en pedra, on les de la primera planta i la torre central presenten pilastres coronades per un frontó de caràcter classicista. Aquest sistema es contraposa a la solució lleugera de les galeries obertes a la façana principal, de les quals destaca la utilització de vidres de colors. L'accés principal dóna pas a una zona de vestíbul i a la torre central on es localitza l'escala de veïns. Aquests elements estan ornats amb estucats planxats al foc en diferents colors i formes geomètriques, mosaic hidràulic, ... En canvi l'edifici afrontat al número 62 del carrer Bruc respon a les solucions més habituals dels edificis entre mitgeres de l'Eixample. De planta rectangular, presenta una estructura en alçat que comprèn planta baixa i cinc plantes pis, amb tres eixos d'obertures a la planta baixa i quatre a la resta de plantes pis, tots conformats per un eix axial que es situa al portal central. La façana presenta les mateixes solucions de parament que a l'edifici del xamfrà, amb estuc llis imitant carreus i obertures emmarcades amb frontons clàssics als eixos laterals. La planta baixa s'obre al carrer per mitjà de tres grans portals on al central es situa l'accés principal que dóna pas a una zona de vestíbul i a un celobert central rectangular en el qual s'hi localitza l'escala de veïns. El coronament de l'edifici és idèntic a l'altre, amb uns permòdols de pedra que sostenen una cornisa en voladís, amb el terrat tancat per una balustrada.

Edifici situat al nucli més antic de Sitges, al costat de la Casa de la Vila. Es tracta d'una construcció d'una sola nau amb coberta a dues vessants. La façana de maó vist, és de composició simètrica i presenta com a element més remarcable la marquesina de ferro de l'entrada. En el seu origen , el mercat era aïllat; posteriorment es va afegir un nou cos que el va unir amb altres edificacions. L'edifici del mercat de Sitges va ser la primera construcció en ferro de la vila. Va ser projectat i dirigit per l'arquitecte municipal Gaietà Buigas i Monravà. Els plànols daten de l'any 1889. La subhasta de les obres fou adjudicada a Pere Ferran per 24.700 ptas. La inauguració oficial del mercat es va fer el 15 d'agost del 1890. De l'any 1891 es conserven encara els dibuixos originals de la marquesina de ferro colat de l'entrada, realitzats també per Gaietà Buïgas. L'any 1935 s'hi van fer obres d'engrandiment.

Edifici religiós. Col·legi de planta rectangular, amb un cos centrat allargassat horitzontalment i dos cossos a cada extrem amb disposició vertical. El de la part esquerra correspon a la porteria i el de la part dreta a la capella. Al cos esquerre hi ha un annexe que forma una espècie de torre acabada amb merlets, que feia d'observatori. Els sistemes d'obertura són diferents, no segueixen cap pauta (rectangulars, en forma d'arc, etc.) enfront d'aquest edifici n'hi ha un altre destinat a magatzem que té unes característiques constructives similars. Els materials són molt variats: pedra, totxo vermell, mosaic, vitralls i ferro. Josep Puig i Cuyer, nascut a Breda, estiuejava a Sant Julià de Vilatorta i, amb el desig de realitzar una obra benèfica va fer construir el col·legi d'orfes que s'inaugurà l'any 1894. Tres anys més tard s'hi instal·là un observatori meteorològic que fou el primer de la comarca. També es creà un interessant museu de ciències naturals, aquestes dues tasques eren portades a terme pel pare Cazador. L'any 1958 es produí un incendi que destruí el museu i la biblioteca. L'ant 1972 es realitzà una reforma que modificà parcialment l'estructura interna del col·legi.

Local industrial aïllat de planta rectangular, compost de soterrani, planta baixa i dues plantes. La façanes són iguals i planes de composició simètrica formades per una seriació de pilars amb arcs de mig punt, els pilars tenen un valor de doble alçada donant al conjunt un caràcter de monumentalitat. És l'edifici industrial més gran de Sant Feliu. Havia estat una fàbrica tèxtil força important i durant molts anys ha donat feina a molta gent de la població. En la dècada dels 70 del s. XX, i degut a la greu crisi econòmica i en particular a la del sector tèxtil, va tenir que parar la majoria de les màquines, deixant a molta gent en l'atur. Actualment està parcialment explotada i s'hi produeixen productes tèxtils. Els plànols d'aquest edifici hom els hi ha atribuït a en Gaudí, però, això no ha estat verificat.

Edifici civil. Construcció de planta baixa, pis, golfes i terrat amb una torre quadrada que queda a la part central de la façana. El seu interès recau en la reforma que es va fer a finals del segle XIX. Es caracteritza per la gran profusió d'elements escultòrics de tipus ornamental que coronen les obertures (curiosament cap d'elles d'igual forma ni mida): trencaaigües amb escuts, florons, garlandes, figures humanes; impostes i capitells amb elements florals i animals; gàrgoles animals als angles de la torre. S'accedeix a la planta principal a través d'una escala de dos trams amb les baranes esculpides. La façana està esgrafiada. Hi ha un jardí a la part anterior de la casa, tancat amb un reixat de ferro també treballat amb elements florals. És un dels edificis més característics del passeig de Vilassar. No hi ha la data de construcció, però a les fotografies es pot veure que l'any 1898 ja estava construïda.

Totes les colònies industrials de l'alt Llobregat són semblants: una torre, l'església, l'escola i els habitatges dels treballadors en blocs de tres pisos d'alçada que s'organitzen en carrers paral·lels i propers a la fàbrica. La fàbrica fou fundada el 1870 i la colònia Viladomiu Nou l'any 1874 pel Tomàs Viladomiu i Bertran, també propietari del conjunt industrial veí Viladomiu Vell. Aquest havia adquirit els terrenys del "Grau de Sant Marc" i inicià les obres d'una nova fàbrica i dels seus serveis annexes, que, juntament amb Viladomiu Vell, va obtenir l'estatut de Colònia Agrícola e Industrial l'any 1882. L'any 1907 ambdues empreses es van separar: el centre de producció nou va ser cedit a Jacint Viladomiu i, el vell, a l'hereu, Josep Viladomiu. El 1929, la família comprà la veïna colònia del Guixaró i inicià un període d'expansió que es va mantenir fins els anys 80 del segle XX, quan la crisi tèxtil obligà a l'empresa a tancar portes.

Casa aïllada i envoltada per un mur de pedra i maó. Està formada per dos cossos : un a la façana principal de planta baixa, pis, una torratxa i un petit terrat, i un darrere d'aquest format per planta, pis i terrat. La façana principal destaca per la seva simetria. A les obertures de la planta baixa s'ornamenten les llindes amb motllures de tema vegetal fets de pedra artificial. És interessant el voladís de la teulada, de ceràmica vidriada, tant a la façana com a la torratxa. També ho és la barana del terrat que forma petits merlets i les baranes de ferro forjant dels balcons, així com els elements decoratius de ceràmica de la façana. A la façana posterior destaca el porxo i la terrassa amb barana de pedra artificial. Aquesta casa va ser construïda per Enric Cucurella i Vidal. La construcció es va fer en dues etapes: la primera, en què es va construir la planta baixa, i la segona, en què es va construir la resta de l'edifici. El 1983 va ser adquirida per l'ajuntament i avui hi ha les dependències municipals. El carrer J. Mestre Lladós va ser urbanitzat a començaments dels.XX. Aquest edifici forma part del conjunt format perles cases n. 1,3,5,7.