A mig camí entre la colònia i la fàbrica urbana, Can Remisa comptava amb habitatges, una capella, un economat, una fonda i una petita escola. Al llarg de la dècada de 1880 la família Rusiñol va ampliar la colònia i va construir un imponent casal batejat per Santiago Rusiñol com el Cau Faluga, una veritable joia del modernisme industrial. El conjunt emmurallat, entre el riu i els camps de conreu, està presidit per la xemeneia, una talaia cilíndrica que supera els 40 metres d'alçada i l'imponent casal dels amos, edifici que mostra trets eclèctics, a cavall entre l'arquitectura romàntica i la modernista. En diversos punts de la colònia hi ha elements modernistes, com per exemple fanals amb forjats, encara que la colònia és pròpiament d'estil premodernista. Està delimitada per un mur fet de còdols i ciment. La colònia s'estructurava linealment amb les naus preparades per a l'ampliació i, frontalment, i en un altre eix paral·lel, hi havia els habitatges dels obrers i l'estatge del propietari, que venia a residir-hi a temporades. També s'estructurava a l'entorn d'un gran espai lliure amb un edifici d'estatge per als propietaris -molt interessant-, una nau de treball de planta baixa i dos pisos amb un cos d'edifici central que mostra la intenció d'una ampliació, que no es va arribar a realitzar mai, i dos cossos d'habitatges per als obrers.

Conjunt funerari que, originalment, estava disposat amb planta de creu grega centralitzada per una plaça octogonal, amb un departament central, tres eixamples i zona de dissidents. Degut a diferents ampliacions posteriors, aquesta última es troba organitzada en quatre quadrants o Departaments (de Sant Oleguer, de Sant Nicolau, de Santa Eulàlia i de Sant Salvador). S'han inclòs, a més, zones externes (departaments de Sant Oriol, Sant Otó, Sant Nicodemus, Gregal i Sant Joaquim).

Casa unifamiliar aïllada (en l'actualitat dividida en dos habitatges), envoltada de jardí, amb una torre a la part posterior de base quadrada i amb el cos superior vuitavat. El conjunt és d'estructura complexa, amb planta de creu grega, format per diversos cossos que tenen teulades a dues vessants. El material fet servir en l'obra és el maó vist, que va donar nom a la casa. La Torre Vermella va ser bastida l'any 1899 amb els criteris de l'arquitectura eclèctica pròpia d'aquell període, per bé que incorporant-hi alguns elements medievalistes . La urbanització de la zona del carrer de Sant Ramon (antic camí de Cerdanyola a Sant Cugat), que es va conèixer com el "barri de Dalt", s'havia iniciat vers l'any 1828 amb la construcció de cases en aquest carrer en uns terrenys propietat del mas Serraparera. Posteriorment s'hi van realitzar nous processos constructius, especialment durant les dècades del 1860 i 1880. (Datació per font)

El nom del Guixaró està associat a la masia coneguda com a Casa gran del Guixaró. El topònim es coneix per un document del segle XVII. La pubilla d'aquesta casa es va casar amb Francesc Guixaró i des de l'any 1627, la casa de pagès es va conèixer amb el nom de Casamitjana i Guixaró. En el segle XIX per disputes familiars i problemes d'herències, els Guixaró van vendre la casa i les terres a Miquel Vilanova i Marsinyach, que era l'hereu de la masia de la Serra de Cap de Costa de Puig-reig. Aquest, l'any 1877, va encarregar a un enginyer un estudi tècnic per construir una resclosa i un canal. L'any 1879, Esteve Comelles i Cluet, de Berga, comprà una part de les terres del mas per tal de construir-hi una fàbrica de filats i teixits de cotó. La fàbrica es construí entre els anys 1888 i 1889 i la vella resclosa, de fusta i amb un canal de derivació molt petit, es construí l'any 1895. Ja de bon principi, la fàbrica disposà de turbina per tal de transformar la força de l'aigua en energia mecànica que donés impuls al sistema dels embarrats i, també, de màquina de vapor, que s'utilitzava com a font d'energia complementària per a contrarestar les èpoques de sequera i la irregularitat del cabal del riu Llobregat. El Sr. Comelles no es limità a construir una fàbrica. Eren temps de colònies industrials i al costat de la fàbrica del Guixaró també s'hi construïren pisos per als treballadors i un conjunt de serveis i equipaments per tal que els obrers tinguessin a la colònia tot allò indispensable per a viure. Un altre edifici que féu construir, i que s'entenia com un "servei" per als treballadors, fou l'església. Antigament, l'església del Guixaró estava situada al costat de la fàbrica (la casa del director també). Actualment hi ha una petita capella a l'edifici de les antigues escoles. Fins fa uns trenta anys, i des de l'origen de les colònies, la religió i el capellà tenien un paper cabdal en l'orde social i la vida quotidiana de la colònia. El capellà era qui coordinava el conjunt de les activitats socials i festives; era l'ull vigilant de l'amo a la colònia i era qui difonia, entre els treballadors, el missatge que l'amo era com un pare per als treballadors, una figura protectora que els proporcionava feina, menjar, pis i tota mena de serveis. L'any 1902 Esteve Comelles, el fundador de la colònia, morí i la colònia quedà en mans dels seus fills. L'any 1917 els Comelles la van vendre a Joan Prat Sellés, de Manresa, i aquest, i altres socis seus, se la van vendre, el 1929, a Marc Viladomiu i Santmartí, l'amo de Viladomiu Nou. A partir d'aquest moment, la colònia prengué un nou impuls: es construí la carretera que connecta el Guixaró amb Viladomiu Nou; s'ampliaren els pisos dels treballadors amb la construcció de les galeries (on s'instal·laren els lavabos i els safareigs); s'inaugurà la nova escola (1932) i el camp de futbol i, finalment, l'any 1935 arribà l'electricitat i l'aigua potable. Després de la Guerra Civil seguiren apareixent nous serveis i equipaments:nova resclosa i canal (1942), la guarderia (1946), la biblioteca (1948), el teatre (1949) i els pisos nous (1953); s'anà consolidant l'electrificació del sistema productiu de la fàbrica i s'amplià l'espai industrial (1948-1950). Aquestes novetats van permetre superar, poc a poc, la misèria i les dificultats dels anys més durs de postguerra. A partir dels anys 70 del segle passat, els indicis de crisi i esgotament del sector tèxtil i del model de les colònies industrials es feren més palpables. La colònia anà perdent població i s'anaren clausurant serveis tradicionals de la colònia com l'escola o la botiga. Finalment, la fàbrica tancà portes a finals dels anys vuitanta. Després del tancament de la fàbrica, als treballadors residents a la colònia se'ls va oferir la possibilitat d'adquirir els seus habitatges en règim de propietat. Actualment, al Guixaró hi viuen, de forma estable, una quarantena de persones i la fàbrica torna a encabir activitat industrial.

És un edifici petit de planta quadrada amb quatre portals, un d'accés a l'interior i els altres per accedir a un balcó que envolta l'edifici. Els fonaments són de pedra, la resta és de totxo, utilitzant-lo com a decoració geomètrica. L'edifici es degué construir al mateix temps que una nau nova de la fàbrica de cal Sala amb la qual l'uneix l'estil decoratiu.

Les cases Domènec Coll s'ubiquen a l'illa del districte de l'Eixample delimitada pels carrers Bruc, Diputació, Girona i la gran via de les Corts Catalanes. Es tracta de dos edificis d'habitatges, un d'ells entre mitgeres i l'altre formant cantonada. L'edifici situat al xamfrà dels carrer Bruc i Diputació presenta una estructuració molt particular. La planta baixa i entresòl segueixen l'alineació del xamfrà, però a les plantes pis s'enretira formant unes façanes perpendiculars als carrers Bruc i Diputació que conflueixen en una torre que conté la caixa d'escala. S'obtenen d'aquesta manera unes façanes, obertes al carrer, que contenen unes galeries més pròpies de les façanes que donen als patis d'illa. L'estructura en alçat comprèn planta baixa i cinc plantes pis tot cobert per un terrat pla transitable. El portal d'entrada de l'edifici, el vèrtex de la coberta de la petita edificació existent a la terrassa del xamfrà i la torre de la caixa d'escala conformen un eix axial a partir del qual es distribueixen les obertures. El parament de les façanes afrontades al carrer està cobert per un estuc que imita carreus, trencat per les obertures emmarcades en pedra, on les de la primera planta i la torre central presenten pilastres coronades per un frontó de caràcter classicista. Aquest sistema es contraposa a la solució lleugera de les galeries obertes a la façana principal, de les quals destaca la utilització de vidres de colors. L'accés principal dóna pas a una zona de vestíbul i a la torre central on es localitza l'escala de veïns. Aquests elements estan ornats amb estucats planxats al foc en diferents colors i formes geomètriques, mosaic hidràulic, ... En canvi l'edifici afrontat al número 62 del carrer Bruc respon a les solucions més habituals dels edificis entre mitgeres de l'Eixample. De planta rectangular, presenta una estructura en alçat que comprèn planta baixa i cinc plantes pis, amb tres eixos d'obertures a la planta baixa i quatre a la resta de plantes pis, tots conformats per un eix axial que es situa al portal central. La façana presenta les mateixes solucions de parament que a l'edifici del xamfrà, amb estuc llis imitant carreus i obertures emmarcades amb frontons clàssics als eixos laterals. La planta baixa s'obre al carrer per mitjà de tres grans portals on al central es situa l'accés principal que dóna pas a una zona de vestíbul i a un celobert central rectangular en el qual s'hi localitza l'escala de veïns. El coronament de l'edifici és idèntic a l'altre, amb uns permòdols de pedra que sostenen una cornisa en voladís, amb el terrat tancat per una balustrada.

Edifici situat al nucli més antic de Sitges, al costat de la Casa de la Vila. Es tracta d'una construcció d'una sola nau amb coberta a dues vessants. La façana de maó vist , és de composició simètrica i presenta com a element més remarcable la marquesina de ferro de l'entrada. En el seu origen , el mercat era aïllat; posteriorment es va afegir un nou cos que el va unir amb altres edificacions. L'edifici del mercat de Sitges, primera construcció en ferro de la vila. Va ser projectat i L'edifici del mercat de Sitges, primera construcció en ferro de la vila. Va ser projectat i dirigit per l'arquitecte municipal Gaietà Buigas i Monravà , i es la primera obra sitgeriana L'edifici del mercat de Sitges, primera construcció en ferro de la vila. Va ser projectat i d'aquest arquitecte. Els plànols daten de l'any 1889. La subhasta de les obres fou adjudicada a Pere Ferran per 24.700 ptas. La inauguració oficial del mercat és va fer el 15 d'agost del 1890. De l'any 1891 es conserven encara els dibuixos originals de la marquesina de ferro colat de l'entrada, realitzats també per Gaietà Buïgas. L'any 1935 s'hi van fer obres d'engrandiment

Edifici religiós. Col·legi de planta rectangular, amb un cos centrat allargassat horitzontalment i dos cossos a cada extrem amb disposició vertical. El de la part esquerra correspon a la porteria i el de la part dreta a la capella. Al cos esquerre hi ha un annexe que forma una espècie de torre acabada amb merlets, que feia d'observatori. Els sistemes d'obertura són diferents, no segueixen cap pauta (rectangulars, en forma d'arc, etc.) enfront d'aquest edifici n'hi ha un altre destinat a magatzem que té unes característiques constructives similars. Els materials són molt variats: pedra, totxo vermell, mosaic, vitralls i ferro. Josep Puig i Cuyer, nascut a Breda, estiuejava a Sant Julià de Vilatorta i, amb el desig de realitzar una obra benèfica va fer construir el col·legi d'orfes que s'inaugurà l'any 1894. Tres anys més tard s'hi instal·là un observatori meteorològic que fou el primer de la comarca. També es creà un interessant museu de ciències naturals, aquestes dues tasques eren portades a terme pel pare Cazador. L'any 1958 es produí un incendi que destruí el museu i la biblioteca. L'ant 1972 es realitzà una reforma que modificà parcialment l'estructura interna del col·legi.

Local industrial aïllat de planta rectangular, compost de soterrani, planta baixa i dues plantes. La façanes són iguals i planes de composició simètrica formades per una seriació de pilars amb arcs de mig punt, els pilars tenen un valor de doble alçada donant al conjunt un caràcter de monumentalitat. És l'edifici industrial més gran de Sant Feliu. Havia estat una fàbrica tèxtil força important i durant molts anys ha donat feina a molta gent de la població. En la dècada dels 70 del s. XX, i degut a la greu crisi econòmica i en particular a la del sector tèxtil, va tenir que parar la majoria de les màquines, deixant a molta gent en l'atur. Actualment està parcialment explotada i s'hi produeixen productes tèxtils. Els plànols d'aquest edifici hom els hi ha atribuït a en Gaudí, però, això no ha estat verificat.

Edifici civil. Construcció de planta baixa, pis, golfes i terrat amb una torre quadrada que queda a la part central de la façana. El seu interès recau en la reforma que es va fer a finals del segle XIX. Es caracteritza per la gran profusió d'elements escultòrics de tipus ornamental que coronen les obertures (curiosament cap d'elles d'igual forma ni mida): trencaaigües amb escuts, florons, garlandes, figures humanes; impostes i capitells amb elements florals i animals; gàrgoles animals als angles de la torre. S'accedeix a la planta principal a través d'una escala de dos trams amb les baranes esculpides. La façana està esgrafiada. Hi ha un jardí a la part anterior de la casa, tancat amb un reixat de ferro també treballat amb elements florals. És un dels edificis més característics del passeig de Vilassar. No hi ha la data de construcció, però a les fotografies es pot veure que l'any 1898 ja estava construïda.

Totes les colònies industrials de l'alt Llobregat són semblants: una torre, l'església, l'escola i els habitatges dels treballadors en blocs de tres pisos d'alçada que s'organitzen en carrers paral·lels i propers a la fàbrica. La fàbrica fou fundada el 1870 i la colònia Viladomiu Nou l'any 1874 pel Tomàs Viladomiu i Bertran, també propietari del conjunt industrial veí Viladomiu Vell. Aquest havia adquirit els terrenys del "Grau de Sant Marc" i inicià les obres d'una nova fàbrica i dels seus serveis annexes, que, juntament amb Viladomiu Vell, va obtenir l'estatut de Colònia Agrícola e Industrial l'any 1882. L'any 1907 ambdues empreses es van separar: el centre de producció nou va ser cedit a Jacint Viladomiu i, el vell, a l'hereu, Josep Viladomiu. El 1929, la família comprà la veïna colònia del Guixaró i inicià un període d'expansió que es va mantenir fins els anys 80 del segle XX, quan la crisi tèxtil obligà a l'empresa a tancar portes.

Es tracta d'un gran edifici a quatre vents format per diverses estructures que conformen una arquitectura monumental, síntesi, estilísticament parlant, de l'arquitectura historicista i modernista. S'estructura en alçat, majoritàriament, en planta baixa i tres pisos, amb una coberta monumental bicolor de diverses vessants formades per teules ceràmiques verdes i vermelles. De planta quadrada, incorpora a una de les façanes un atri a la planta baixa i damunt una tribuna, una estructura que es reprodueix a la resta d'alçats donant al conjunt l'aspecte de torre adossada, la qual cosa potencia l'aspecte casteller del conjunt. A més, a la part central sobresurt un cos d'edifici de planta rectangular amb llanterna coberta per teules, del qual destaca l'estructura de merlets i la decoració amb arcuacions que imiten el romànic llombard, decoració que també es localitza en els frisos de les cobertes i en la torre adossada. En resum, la utilització d'elements estructurals associats a l'arquitectura medieval és una constant en tot l'edifici. Un exemple d'aquest medievalisme són els grups de finestres trigeminades rematades amb arcs de mig punt i separades per columnetes que es localitzen a tota la darrera planta, o les decoracions d'impostes dels guardapols de les obertures que en alguns casos reprodueixen motius florals. Per que fa a la decoració de caràcter modernista cal destacar, a la coberta de l'edifici, la decoració de diverses xemeneies revestides amb ceràmica de colors formant un mosaic o trencadís que reforça, juntament amb altres motius decoratius el caràcter modernista de l'edifici. També són interessants les decoracions dels frontis de les lloses del balcons i balconades, realitzades amb ceràmica vidriada que reprodueixen motius florals. Damunt del portal principal es localitza un balcó amb una barana singular formada per òculs quadrilobulats amb una llosa d'obra realitzada amb biguetes de ferro i revoltons de maó de pla revestits i pintats amb motius geomètrics. En aquesta mateixa façana principal, a l'alçada de la llinda de la segona planta es localitza un escut amb la lletra B, inicial del propietari inicial de la torre. Tota l'obra està revestida per un arrebossat que imita filades irregulars de carreus de pedra. En resum, un edifici monumental que reprodueix el caràcter de castell medieval amb decoracions que remeten a l'estil modernista. La torre dels amos de Cal Bassacs com a la majoria de les colònies tèxtils es va bastir com a habitatge dels propietaris, generalment temporal; es tracta d'un gran edifici senyorial que també té la funció d'espai de domini, la seva monumentalitat afavoreix el simbolisme de l'edifici mostrant que l'empresari és l'amo i exterioritzant el seu nivell social i econòmic. Els propietaris fundadors de la fàbrica i colònia de Cal Bassacs va ser el matrimoni format per Joan Teixidor i Ballús i Raimunda Bassacs i Fornell, de Berga i Gironella respectivament. Ambdues famílies vinculades al ram de la filatura i/o tèxtil amb anterioritat al construcció de la fàbrica de Cal Bassacs, almenys des del segle XVIII. Els primeres notícies relacionades amb la fàbrica s'inicien a principis dels anys seixanta del segle XIX, primer amb la compra dels terrenys i seguidament amb l'inici de les obres de la fàbrica, finalment acabarien construint dues fàbriques. La família Teixidor-Bassacs, també tenien un taller a la seva residència habitual, situada a l'actual plaça de la Vila de Gironella. El negoci amb les fàbriques de Cal Bassacs va ser bàsicament el lloguer de les mateixes, tot i que alguns dels successors també hi fundà empresa dedicada a filats i teixits. La Torre consta que es va construir pels volts de l'any 1900; als anys cinquanta del segle XX va acollir el col·legi dels "hermanos de Cristo trabajador", entorn als anys seixanta i setanta del segle XX es va bastir una nova nau a la zona del jardí que fa ser utilitzada com a magatzem de la fàbrica. La torre disposava d'una capella situada a nivell de planta baixa, al costat est de la porta principal d'accés, i la qual tenia accés directe; aquesta va fer utilitzada durant uns anys per celebrar les misses fins que es va construir l'església parroquial de Santa Maria de Cal Bassacs. Els darrers anys de la fàbrica tèxtil, part de la torre també es va utilitzar com a magatzem de la fàbrica.

La casa del Rellotge és un dels edificis més característics de Sitges; fa cantonada entre el carrer Major i el carrer A. Vidal i s'obre a la plaça Cap de la Vila, a la configuració de la qual contribueix decisivament. Es tracta d'un gran edifici entre mitgeres, de planta baixa, tres pisos i terrat amb barana sinuosa. S'hi accedeix per tres portes, situades dues d'elles als carrers Major i A. Vidal, i la tercera i principal a la plaça. La distribució de la resta de d'obertures, en general rectangulars, és rectangular. La part més remarcable de la construcció és la que fa cantonada amb el carrer Major, que compta amb una tribuna de fusta al segon pis i sobretot amb una torre sobresortint , on és troba el rellotge que dóna el nom a la casa i que acaba en punxa coberta amb trencadís de rajoles blanques, grogues i blaves. En conjunt els elements decoratius tenen un paper molt important en l'aspecte extern de l'edifici: ceràmica, ferro i esgrafiats, tot i que aquests darrers es troben força fets malbé. La "Casa del Rellotge" es troba situada al Cap de la Vila, on en el segle XVII hi havia un dels sis portals de la muralla nova de Sitges. Aquesta zona va ser reformada segons projecte inicial de Gaietà Buïgas i Monravà aprovat el 17-6-1889 i realitzat amb moltes modificacions per Ignasi Mas i Morell al 1913. El desembre de 1912 va ser sol·licitat el permís per la construcció de l'edifici. El projecte va ser presentat el maig del 1913 i va ser aprovat per l'Ajuntament. L'obra es va enllestir el 1915, data que apareix esgrafiada a la cantonada del carrer d'Àngel Vidal.

L'antic complex industrial La Unión Metalúrgica es trobava ubicat al barri del Poblenou (Districte de Sant Martí), en una illa de cases de les projectades per Ildefons Cerdà, delimitada pels carrers Zamora, Almogàvers, Pamplona i Sancho de Avila. L'any 2004 fou enderrocada en bona part, conservant-se únicament els pavellons d'entrada, situats al xamfrà dels carrers Almogàvers i Pamplona. Aquest edifici, actualment aïllat, servia per donar pas a l'interior del recinte. Es tracta d'una construcció paral·lela al xamfrà, amb un senzill conjunt volumètric de dos plantes que a la part central s'eleva una planta més, tot rematat per un terrat pla transitable. El parament de l'edifici es caracteritza per la utilització gairebé en exclusiva del maó vist, incorporant delicats elements ornamentals de pedra artificial a base de medallons i motius vegetals. La façana principal, encarada al xamfrà, esta dividida en tres eixos verticals on al central hi ha una planta més d'alçada. A la planta baixa hi ha quatre finestres rectangulars situades als costats del portal d'accés a l'interior de la fàbrica. Aquest, amb un gran arc angulat, té el seu paral·lel a la façana posterior, i crea l'eix de simetria de la composició d'obertures, molt ponderada i ordenada. A la segona planta hi ha tres grans finestrals partits coronats per arcs escarsers. A la planta superior hi ha el tancament massís del terrat i a la part central una obertura rematada per un arc de mig punt i dividida per tres mainells. Tots aquests elements emfasitzen l'element destacat d'aquesta façana, situat sota el coronament ondulat d'aquesta part central. Es tracta d'un mosaic ceràmic amb el nom de l'empresa, en lletres verdes damunt de fons blanc. Com element singular també es conserva un antic fanal metàl·lic que il·lumina la porta d'entrada. Aquest és l'únic element que es conserva del complex fabril de La Unión Metalúrgica impulsat per Dionisio Bobín Sirot i que té els seus inicis al 1889. L'any 1903 es converteix en societat anònima per dedicar-se a la compra, la venda i la fosa de materials i objectes de ferro i altres metalls. Entre el 1899 i 1906 l'empresa és denunciada perquè algunes de les construccions que realitzava eren il·legals. Resolts aquests problemes, entre 1908 i 1914 l'edifici de la nova fàbrica es remodela amb nous edificis. Es en aquest moment quan es construeix el pavelló d'entrada, signat per l'arquitecte Josep Maria Plantada al juliol de 1914. El 31 de desembre de 1936, amb motiu de la Guerra Civil, La Unión Metalúrgica es constitueix com a col·lectivitat obrera destinada per a la indústria de guerra. Als terrenys on estaven situades les instal·lacions industrials actualment s'aixequen dos edificis d'oficines, un aparthotel, zones verdes i habitatges protegits.

Mansió constituïda per diferents cossos on també es troba l'antiga fàbrica tèxtil. L'estructura de la casa recorda a un castell medieval per l'ús de torrasses, torretes circulars, barbacanes, merlets en els acabaments superiors dels murs,... Té un cos central, més alt que la resta, amb un gran escut i una fornícula amb una escultura al damunt. També destaca una xemeneia en forma de figura humana. Està construïda amb maó vist i pedra. La casa va pertànyer a la família Ventura, propietària de la fàbrica annexa "Los Toldos", on es feien tendals i veles de vaixell.

La colònia de Viladomiu Vell està situat entorn a un quilòmetre al sud de Cal Bassacs. Es tracta d'una colònia construïda en paral·lel al riu, de nord a sud, a l'entrada de la colònia trobem a un costat l'església (junt amb algun edifici annex) i a l'altre costat, la torre dels amos; un tros més amunt el xalet del director. Així, en primer lloc els espais més emblemàtics, de poder simbòlic, l'església i la torre, després la part central destinat als habitatges dels treballadors, i a la part final, la zona industrial, la fàbrica. Els habitatges estan distribuïts amb tres fileres de blocs paral·leles que configuren l'espai urbà, carrers i places; així, al carrer superior, el de més a ponent, hi ha dos blocs disposats en filera, un a continuació de l'altre; a grans trets es tracta d'uns edificis de planta rectangular allargada, formada per tres plantes de pisos (planta baixa i dues plantes) i una planta semisoterrània accessible des del carrer de sota, ja que el terreny té un lleuger desnivell, aquest són destinats bàsicament a garatges. La façana principal que obra al carrer de Puig Sacalm, és la característica façana de galeries, conformada per tres fileres o carrers de galeria obertes amb obertures d'arcs rebaixats suportats sobre pilars; en aquesta façana s'obren els accessos a les plantes baixes i a les caixes d'escala d'accés als pisos superiors. Tres de les façanes laterals d'aquests blocs es mantenen sense revestiment, permetent veure els murs que són de pedra amb reforç de maó massís a les cantoneres i en els emmarcaments de les obertures, en el cas del bloc més nord, conformant a més un guardapols decoratiu; en aquest mateix, podem veure les obertures de la façana lateral sud a nivell de planta baixa compta amb les obertures emmarcades en carreus de pedra. Els altres blocs, un al carrer o filera central i dos al carrer de baix, col·locats també un a continuació de l'altre, són també de planta rectangular allargada, de tres plantes (baixa i dos pisos) i coberta a dos vessants de teula àrab amb un ràfec decorat amb una combinació geomètrica feta amb maó massís; els murs mostren la planta baixa feta de carreus de pedra i la resta amb la superfície arrebossada i pintada; les obertures en les façanes principals i laterals són de tall recte i distribuïdes regularment, els portals d'accés a les escales interiors obren en tots ells al carrer Puig Llançada; les façanes posteriors (al bloc més de ponent obra a l'oest i en els blocs més de llevant obren al riu a l'est) disposen d'obertures que donaven a galeries amb balcó, la majoria de les quals avui dia modificades i tancades. El bloc de pisos del costat est situat davant l'església, té planta en forma de L invertida, comptant amb un volum que es situa davant l'església i que acollia les escoles i espais comunitaris. Entre ambdós hi ha la plaça principal de la colònia, la de l'església. Delimitada entre les tres fileres de blocs i a l'extrem sud l'accés a la fàbrica, hi ha una altra plaça; el carrer de Puig Sacalm, el carrer de dalt, és a manera de passeig, amb bancs i plataners. La colònia Viladomiu Vell, va ser fundada per Tomàs Viladomiu Bertran, membre d'una nissaga vinculada a la indústria de filats i teixits des d'antic. Els orígens de la família es documenten des d'inicis del segle XVI a Vilada, des d'on es traslladaran a Berga. Al llarg dels anys es coneixen nombroses notícies que documenten la relació dels Viladomiu amb la manufactura tèxtil, mostrant l'evolució i creixement dels seus negocis a partir de l'adaptació a les noves demandes i necessitats de cada període. El pare de Tomàs Viladomiu va traslladar-se a Sallent en casar-se amb Antònia Bertran, de la casa Cal Rei, població on continuaria dedicat als filats i teixits, i on va néixer el fundador de les colònies Viladomiu, qui continuaria les trajectòria de negoci de la família. Tomàs Viladomiu Bertran va decidir-se a instal·lar una fàbrica i colònia riu Llobregat aigües amunt, veient les possibilitats que oferia la zona, encara escassament industrialitzada. La ubicació escollida van ser els terrenys de la Plana de Santa Marc, que comprà als germans Feliu. A partir del 1868 s'inicia la història de la colònia de Viladomiu amb la sol·licitud d'aprofitament d'aigües per construir una fabrica, les obres s'iniciarien amb la construcció d'una primera nau, la resclosa i canal, i els primers edificis per allotjar els treballadors. Posteriorment la colònia aniria creixent i incorporant elements, l'església (1885), la muralla, la torre (1910), les escoles, ampliant els blocs de pisos, ampliant la fàbrica, etc. Un cop havia arrencat la producció (1871), l'empresa "Viladomiu e Hijos", va comprar i iniciar els tràmits per construir una nova colònia en uns terrenys situats més al sud de Viladomiu Vell. En aquest cas, els terrenys es van comprar a la mateixa família, la parcel·la on es construiria el nou projecte es denominava la Clau de Sant Marc, les denominacions dels terrenys s'emprarien mentre van estar les dues colònies sota la mateixa empresa; a partir del 1896, els fills de Tomàs Viladomiu parteixen l'herència i cada colònia Viladomiu Vell i Viladomiu Nou passen a estar gestionades per empreses diferents. El 1882 l'empresa va aconseguir l'estatut de colònia agrícola i industrial que li permetia beneficiar-se de determinades exempcions fiscals. Des de la fundació de la colònia Viladomiu Nou i fins el 1989 va estar gestionada per diferents empreses vinculades a la família Viladomiu. La gestió de la colònia i fàbrica de Viladomiu Nou es va fer a través de diferents empreses, ja que al llarg dels anys van anar canviant: 1869-1887: Viladomiu e Hijos, 1888-1896: Viladomiu Hijos, a partir d'aquí cada colònia Viladomiu emprèn el seu propi camí empresarial, 1896-1906: José Viladomiu Montañá, 1907-1927: José y Jacinto Viladomiu; 1928-1934: José Viladomiu Senmartí; 1934-1989: Manufacturas Viladomiu S.A. La Colònia Viladomiu Vell està inclosa en el "Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat"; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). A l'extrem sud del conjunt hi ha la zona industrial, la fàbrica, amb accés a través d'un gran portal obert en el mur perimetral de delimitació de l'espai fabril; a la zona d'accés hi ha alguns edificis bastits a ple segle XX, entre els quals les oficines, la bàscula, etc. Del conjunt productiu destaca la gran nau central de planta rectangular allargada, tres nivells d'obertures i coberta de teula àrab a dues vessants; al seu voltant hi ha altres naus i edificis, diverses de les estructures adossades a la nau central, mostren volumetries i acabats diversos, tractant-se d'edificis de diferents funcionalitats i cronologies. Al costat nord del conjunt s'alçava la xemeneia de la màquina de vapor, avui dia desapareguda. Paral·lel al riu i a la colònia, circula el canal que condueix l'aigua des de la resclosa, situada uns metres aigües amunt, fins la fàbrica; també cal destacar la zona d'horts situada al voltant del canal. A pocs metres de la torre de l'amo també hi ha el xalet del director, una estructura de casa a quatre vents adossada al terreny per el costat de ponent, de planta baixa, primera i planta sota-coberta; en el primer pis, destaca la galeria a manera de balconada continua coberta i el nivell de planta sota-coberta que es desenvolupa en la mateixa coberta, mostrant només façanes laterals entre els diferents plans de teulada; la teulada és de teula plana de ceràmica amb ràfecs suportats per caps de biga de fusta.

Edifici entre mitgeres amb un pati posterior situat al nucli urbà dels Monjos, a peu de l'antiga carretera N-340. Té planta rectangular, planta baixa i pis i coberta plana transitable, amb un badalot d'escala a la mitgera compartida pels dos habitatges. Originàriament, la façana principal era simètrica, però posteriorment les obertures de la planta baixa van ser modificades. Presenta quatre eixos de composició vertical constituïts per obertures de formes i dimensions diverses. A la planta baixa hi ha, als extrems, dues grans portes que formen part de locals comercials: una és rectangular, mentre que l'altre presenta un arc de formes ondulants, tot combinant línies còncaves i convexes. Al centre se situen les dues portes d'accés a l'immoble, ambdues d'arc pla; una d'elles té un guardapols amb motius florals en relleu. Al pis superior hi ha quatre obertures rectangulars idèntiques, amb el mateix guardapols que el de la porta principal i emmarcaments senzills. Totes elles donen a un mateix balcó corregut que s'estén al llarg de tota la façana, amb una base motllurada de formes ondulants i baranes de ferro forjat amb tirabuixons. Dues de les portes balconeres tenen batents de fusta, mentre que la resta presenten persianes de llibret, també de fusta. La façana principal compta amb un coronament de formes corbes amb quatre motius florals decoratius de grans dimensions fets amb ceràmica vidriada. El parament de la planta baixa és arrebossat i pintat, mentre que al primer pis és esgrafiat amb motius florals.