Situat als afores de Cambrils, camí de Montbrió del Camp va ser projectat per Josep Fontserè i Mestre l’any 1881. Va ser encarregat i promogut per Salvador Samà i Torrents, marquès de Marianao. Es tracta d’un jardí botànic clos, d’unes 14 hectàrees, d’estil romàntic. És una de les últimes i més importants mostres d’aquest estil a Catalunya. El gust i el traç per recrear lo exòtic, són l’eix vertebrador del projecte. El parc comença sent el jardí de la casa, aquesta recreació d’un paisatge exòtic amb aires romàntics porta associada la construcció de diferents recintes per tal d’allotjar animals, portats d’arreu del món, per tal de constituir el zoològic privat del marquès. Actualment, la presència d’animals és quasi anecdòtica; tot i que les construccions de rocalla, simulant coves i grutes naturals, encara es conserven. La morfologia i ordenació del parc es basa en la generació d’uns eixos principals, envoltats de plantacions simètriques i ortogonals (de plataners, palmeres, oliveres i ametllers entre d’altres), que envolten la casa. A mesura que ens n’allunyem aquests eixos, es converteixen en camins, amb formes més orgàniques i sinuoses, adaptant-se a la topografia, i multiplicant les possibilitats de recorregut. Les plantacions regulars es van desfent i integrant en agrupacions, franges i clars tal i com si ens trobéssim en mig del bosc. Construccions com la torre-mirador, la font-sortidor, el llac i la glorieta, o el canal i la cascada, van generant diferents escenografies que recreen els diferents paisatges i ambients del jardí.

El projecte es veu sotmès a la responsabilitat de construir en una façana marítima, que condiciona la imatge de la localitat i que estableix unes ordenances molt estrictes per a les noves edificacions. Es tracta d’un solar llarg i estret, de 4,30 x 13 metres, destinat a habitatge unifamiliar, amb la limitació que la planta baixa està ocupada per un restaurant, amb una terrassa operativa per als àpats. L’habitatge s’organitza en tres plantes més la planta sota coberta. La posició de l’escala, adossada a una de les mitgeres, afavoreix les distribucions interiors. La coberta, de teula àrab vermella per normativa, queda ocultada a la façana pel buit d’una terrassa, ja que les volades tampoc no són permeses. L’estructura metàl·lica, que tampoc no podia quedar vista, queda revestida per un entrebigat de fusta de teca. Els tancaments compensen l’escassa amplada de l’edifici amb grans finestrals d’una sola fulla.