Edifici aïllat, envoltat de jardí i situat al centre de la ciutat, en la zona de l'eixample vuitcentista. Té un caràcter monumental, de proporcions considerables i estil classicitzant. El sistema estructural de l'edifici és a base de murs de càrrega i forjat. El sostre és de revoltó ceràmic i biguetes d'acer laminat. Els murs de càrrega són obrats amb blocs de pedra de 50 cm. de gruix. La façana principal presenta un cos central un xic més elevat que la resta i una torre a cada extrem de façana. La decoració és d'estil neoclàssic. Al cos principal hi ha un portalada de mig punt, flanquejada per unes columnes adossades amb capitell jònic; remata el cos un frontó triangular. El campanar és d'espadanya. La resta de façana és també de línia molt clàssica i regular. El seu fundador fou el manresà Francesc Cots i Argullol, que no pogué veure acabada l'obra, ja que va morir poc desprès de començar-se el projecte d'aquesta. El projecte s'encarregà a l'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias. Es va posar la primera pedra el 3 de maig de 1857 i la part principal de l'edifici s'acabà a l'agost del 1859. El 14 de març de 1879 es van començar les obres de l'església, que fou beneïda el 12 d'octubre de 1881. S'han fet diverses reformes a la construcció, essent la més important la de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que reformà la façana principal i construí uns cossos laterals. Actualment es troba en fase de restauració.

Conjunt de tres dipòsits colgats, de 25 x 40 m cadascun, l'estructura dels quals està formada per dues crugies dividides per 4 pilars i 5 arcs formers de pedra, entrecreuades a la vegada per altres 4 arcs torals, generant unes voltes de pedra rebaixades.

Quan, l'any 1862, començà a urbanitzar-se el nou barri de l'Eixample, l'ajuntament encara no havia resolt l'abastiment d'aigua potable a tots els seus habitatges. El 14 d'octubre d'aquell mateix any, l'intendent honorari de la província de Barcelona, Jaume Safont i Lluch, concedí aquest terreny a la Societat de Crèdit i Foment de l'Eixample de Barcelona, que al seu temps contractà l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas perquè dissenyés una torre d'aigües per abastir la zona. En un principi, l'arquitecte municipal no aprobà el projecte de Mestres (una torre hexagonal de 24 m d'alt amb capacitat per 730 m³ d'aigua) perquè depassava els 20 m d'alçada màxima permesa a l'Eixample. El maig de 1867 l'alcalde Luís Rodríguez Téllez signà els permisos per la construcció considerant que no es podia garantir un bon fluid en els edificis alts si la torre mesurava el mateix que aquells. Aquesta construcció formava part d'un conjunt d'edificis destinat a l'elevació i distribució de les aigües per mitjà d'una màquina de vapor de 20 cv (que posteriorment s'electrificà) per pujar l'aigua del pou inferior al dipòsit superior. De planta hexagonal, l'estructura en alçat d'aquesta torre comprèn fins a sis nivells, el darrer dels quals destinat a dipòsit d'aigües, i un terrat. Aquests nivells es fan evidents a l'exterior per mitjà dels motlluraments de maó que marquen la presència dels forjats. Tota la construcció està realitzada en maó vist i llurs obertures presenten forma d'arc de mig punt sense emmarcaments. En els quatre primers nivells els murs plans de tancament s'enllacen amb els pilars dels angles d'una manera homogènia. Tanmateix, el quart nivell ja presenta, en comptes de finestres, balcons que reposen sobre arcs rebaixats i amb barana de maó formant romboides. A partir d'aquest nivell els murs de reforç presenten una planta circular que s'adapta a l'edifici per mitjà d'arcs escarsers i permòdols de maó. El cinquè nivell presenta les obertures en forma d'arc geminats dins d'arcs cecs. En tractar-se del que, originàriament, era el darrer nivell reservat a la cisterna superior, presenta l'antic coronament de l'edifici, a base d'un cornisament ornat a base de mènsules. Sobre aquest cornisament s'alça el sisè nivell que, essent resultat d'una remunta posterior, presenta un nou cornisament d'estuc ornat amb mènsules i òculs. La ventilació d'aquest nivell es produeix a través d'estrets respiradors incisos directament al mur. A l'interior, sis murs disposats de manera radial compartimenten l'espai reparteixen l'enorme pes de la cisterna superior. Cadascun d'aquests compartiments està cobert amb voltes rebaixades de suport, excepte el compartiment que conté l'escala que mena vers al cim de la torre.

A començaments dels anys seixanta del segle XIX, es va constituir una empresa per tal de portar aigua procedent del Vallès (voltants de la riera de Caldes i del riu Ripoll) a Barcelona. El promotor era Andreu Marí però el finançament de l'obra la van fer els germans Manuel, Ignasi, Jaume i Casimir Girona, banquers. Un altre soci important va ser Josep Rosich i Jené, que el 1864 va donar una impuls a l'obra que no acabava d'arrencar. El 1869 el projecte obtingué la declaració d'interès públic. Les obres s'allargaren fins el 1875. La conducció, que tenia una longitud de 20.218 metres, s'iniciava a la finca de Can Tintoré, a Barberà del Vallès, i havia d'acabar en un dipòsit al Guinardó que no es va arribar a construir. Per fer arribar l'aigua, es van construir túnels subterranis en molts trams i aqüeductes aeris en altres i, com no hi havia un dipòsit al final del trajecte, s'injectava directament l'aigua a la xarxa de distribució; l'aigua sobrant no es podia acumular i es desguassava al torrent de la Guineu. La construcció va patir diversos retards i, l'any 1876, els germans Girona negociaren amb la Companyia d'Aigües de Barcelona (CAB) la fusió de les dues empreses. La CAB era la propietària de l'aqüeducte de Dosrius, que a la Trinitat Nova coincidia amb el del Vallès i a partir d'aquest punt discorrien de forma paral·lela. Les negociacions es van allargar per un seguit de polèmiques i desavinences i, finalment, l'any 1881 la CAB va comprar els actius de les Aigües del Baix Vallès. Les aigües que venien de la canalització del Baix Vallès es van introduir en les conduccions de Dosrius, en el punt que coincidien a la Trinitat Nova, i es recollien en el Parc de les Aigües d'Horta-Guinardó; el tram de canalització entre la Trinitat Nova i el Guinardó de la conducció del Vallès va quedar en desús. L'any 1882, la Companyia d'Aigües de Barcelona passà a mans de la Societat General d'Aigües de Barcelona, la matriu de l'empresa AGBAR. Aquestes canalitzacions van funcionar fins als anys 80 del segle XX però amb un ús decreixent. Aquest tram de l'aqüeducte del Vallès es troba dins del Parc Central de Nou Barris. Tres grans arcs de mig punt aguanten el pas per on circulava l'aigua. Aquesta canalització actualment està oberta i és transitable. A banda i banda dels arcs unes pilastres ressegueixen el mur fins a arribar a unes torres de control de pas de l'aigua. Aquestes són de planta quadrangular, obertes pels costats que s'obren a l'aqüeducte i amb petites finestres d'arc de mig punt als murs laterals i una cornisa a la part superior. En un dels costats, a continuació de la pilastra, hi ha una petita obertura de pas d'arc de mig punt. El parament és de paredat irregular amb alguns elements en maó com l'intradós dels arcs, les cantonades, les cornises...

The building was created to meet the water demand of a park like the one in Ciutadella, and it is located next to it, on a standard block in the Eixample. The volume of the building is almost cubic, with four bays, with all the same façades – of solid brick, the only material used – and completely devoid of ornamentation; it is a pure service building, transcended based on the rigorous order of its façade, defined by the external buttresses supporting the deposit. It is aligned against Wellington Street, without touching any chamfer. The tank is located in the open air, elevated to pressurise the water by gravity. The interior space is a hypostyle room, the product of converting the support walls of the vaults that support the tank into pillars by drilling them through a regular system of arches. It is one of the most beautiful interior spaces in the city. The structure of the tank was calculated by Antoni Gaudí, still a student, in exchange for a direct pass in the subject Resistance of materials.

Religious building made up of two parts. On the one hand, the front part, where the entrance is located, in the form of a square tower crowned by a four-sided dome covered with ceramics. On the other hand, the back part, has a rectangular plan covered by a gable roof and with large side windows. All the ornamental elements that make up the ensemble are located in a neo-Gothic and eclectic tradition: bipartite windows with a column and Gothic tracery, trefoils and mouldings that serve as ogival-shaped dust guards, semicircular arches and attached columns with Corinthian capitals. The facings are of red bricks with white stuccoed recesses in the corners and framing the openings in the fashion of false arches. Access is via a staircase presided over by an ogival portal where you can read Casa Benèfica, on top of the year 1901 and a double window. There are many subsequent annexes suitable for the specific needs of the moment. Despite the construction dates given by Gaietà Buigas, 1901 is written on the façade.

Outbuildings made with exposed brick, some covered by a gable roof and others by a flat roof. The main building includes the engine and boiler rooms. This building consists of three large completely free naves and a chimney. Inside we find the water pumping bellows for the supply of an area of Barcelona and its region. The complex is surrounded by a park, known as "Parc de les Aigües".

The building of wireless telegraphy or radiotelegraphy is in the La Ricarda estate. It is a simple construction, with one body of small dimensions. The staggered gable of the side façade – a resource used by Puig i Cadafalch – gives it personality, and the rather pronounced eaves also stand out. The interior housed the apparatus room, a place for the telegraph operator and a space for public attention. The attic was the home of the telegraph operator and his family. As a great innovation at the time, there was a WC on each floor and kitchen. The building remains to this day and preserves its structure in relatively good condition. The interior, however, is destroyed and the original layout is not preserved. The existence of stained glass windows designed by Puig Cadafalch is known, but there are no remains of them. Between 1904 and 1905, Marconi built communications centres in several places across Europe. The El Prat telegraph station (1911) corresponds to a more advanced stage in technology because the antennas are exclusively made of metal. Wireless communication has been one of the most important innovations of this century. The preservation of this building is interesting for the following reasons: it is one of the few technical buildings that exist in Catalonia, it is a witness to the introduction of radio into homes and, in addition, no similar building is known from this period that has been preserved in Spain.

Torre de l’Aigua is a modernist water tank considered one of the emblematic symbols of the city. It is located in the eastern area, almost touching the bank of the Ripoll river. Between 1922 and 1967 it served as a water tank. It is a reinforced concrete tower - one of the first works in this material done in Sabadell. Its composition based on gravel, sand and water, along with some steel bars, made it possible to build a slender structure that could support the tank. Its architectural aspect is linked to the German tradition of this type of building. The structural body is made up of eight pillars with their capitals and cornice, arranged in the form of a truncated pyramid and connected to each other by a spiral staircase. At the top there is the reservoir and the viewpoint. This is made up of eight balconies with iron railings. The tank is insulated with a double wall and air chamber, with five rectangular openings under each balcony to illuminate the tank and ventilate the air chamber. Although it has an octagonal shape on the outside, the inside is circular to avoid water pressure in the corners. The building is crowned by a dome formed by eight inclined faces. Its capacity is 293.5 m3. In June 1915, faced with the problem of the city's water supply, a project and construction of a storage tower was put out to tender, with detailed guidelines by Francesc Izard, but which left freedom in terms of materials and shape. Four projects were presented, the winner being Lluís Homs. In February 1916, the works began under the direction of Josep Renom i Costa as municipal architect. The cost of the work was 104,422,70 pesetas. It was inaugurated in August 1918 with the assistance of the authorities, but it did not become operational until 1922. The tower has undergone a progressive process of abandonment, up to a point it is now completely disused. It is owned by the City Council, which has left it to the franchise company (since 1949 with a 99-year license).

Elevador i dipòsit d'acumulació d'aigua de planta poligonal amb una gran esveltesa de línia. A l'extrem de la torre s'hi obren unes finestres solucionades amb dintells escalonats, reflex del modernisme, a semblança de les xemeneies industrials. La torre és coronada en forma acastellada. A causa de la manca d'aigua a la ciutat, en el decenni de 1920 es va crear la Societat d'aigües de Rigat. Aquesta societat s'encarregava de portar l'aigua de les seves deus situades en el terme de la Pobla de Claramunt i les transportava en diferents dipòsits a la ciutat d'Igualada. Des de la torre d'aigües de Rigat, al c/Carme Verdaguer, situada al barri del Poble Sec, lloc elevat de la ciutat, era distribuïda a la xarxa de consum domiciliari de la població.

Torre de forma prismàtica de secció quadrangular, de 10 x 10 m., de dues plantes d'alçada i soterrani. Sòcol de carreus i paraments de paredat de pedres regulars de forma hexagonal amb juntes de morter. Franges verticals d'obra vista en angles i com a separació d'obertures. Aquestes, emmarcades en totxo vist, col·locat a sardinell en arcs i llindes, que contribueix a realçar l'aspecte artístic de l'edifici. Coberta amb ràfec sobresortint i remats de totxo -continuació de les franges verticals- a manera de magolles.

Edifici contenidor d'un transformador de corrent elèctric. Tipus urbà, de dues plantes i coberta a dues aigües. Tester de línies abarrocades. Una mitgera dóna a un pas de vianants amb escala, que separa l'edifici de l'escola Renaixença. Obra de totxo amb façana arrebossada, emmarcada amb estuc imitant obra vista. Façana simètrica amb obertures protegides per marquesines de teula àrab vidriada. El sòcol és de pedra.

Situat al sector sud-oest de Manresa, en zona agrícola i al costat de la carretera de Manresa a Igualada (C-37), l'edifici és una bella mostra de l'arquitectura industrial noucentista del municipi. L'edifici és aïllat i està format per diversos volums coberts a diferent alçada que en conjunt dibuixen una planta rectangular. Per l'exterior té l'aspecte d'un edifici de tres plantes, però l'interior és un espai únic, amb un gran pilar, descentrat de la nau, on es recolza l'estructura metàl·lica de cavalls que suporten les voltes de maó visibles a l'exterior. La part anterior de l'edifici forma un cos d'una planta, amb un ritme de finestres-vidrieres emmarcades per un fals arc pentagonal i fusteria metàl·lica, separades per pilastres i amb barana de balustres de secció rombal al damunt. Darrere d'aquest cos, i reculades, resten les altres dues naus. La Central Elèctrica, construïda per Catalana de Gas i Electricitat, va quedar inactiva el 1989. Actualment és propietat d'ENDESA, que l'ha restaurat i ha instal·lat la seva nova seu de la Catalunya central.