L’adquisició del malmès edifici pel Col·legi d’Aparelladors, el 1979, a fi d’instal·larhi la seu de l’entitat va comportar-ne la restauració i una reinterpretació ajustada al nou programa; façanes i escales van ser recreades d’una manera literal i minuciosa, però l’organització estructural es modificà radicalment i es planejà un nou front al sud. L’actitud estudiosa del projecte no impedeix una plasmació precisa i de qualitat de les noves funcions. Escultura de Torres Monsó (1956).

La cara oest del parc Central adquiriria un límit regular i acurat, just al sud de la casa Teixidor de Masó, mitjançant un mecanisme regulador sui generis i extemporàniament «segle xix»: la imposició municipal d’un projecte de façana a un promotor distant de la qualitat urbana. Sense perdre balconades i terrasses, estimats pel món comercial, la composició acusa una sobrietat tectònica i uns materials i línies compositives propis dels coautors.

L’objectiu del projecte és la recuperació de la muralla medieval i la seva reutilització com a passeig públic, l’interès bàsic del qual són les vistes excepcionals sobre el Barri Vell i el pla de Girona, que el converteixen en un itinerari turístic. El projecte i les obres s’han fet en dues fases: La primera, del 1983 al 1985, correspon al tram que va des del Jardí de la Infància fins a la torre del General Peralta, i la segona, del 1988 al 1998, correspon al tram que va des d’aquesta torre fins al portal de Sant Cristòfol. Aquests dos trams quedaven interromputs, a la zona del convent de Sant Domènec, per un esvoranc que es va haver de resoldre mitjançant un pont. En general, el criteri de l’actuació ha estat superposar les diverses intervencions que calia fer, tant les de consolidació o recrescut de les restes existents com les de nova planta, a la fàbrica de la muralla, d’una manera força directa i despreocupada: assumint-la tal i com l’hem trobat i evitant restauracions “arqueològiques”, les quals, en l’intent de recuperar l’estat original, desvirtuen el caràcter històric de la construcció. El punt de partida de la nostra intervenció no és, per tant, retornar les restes existents de la muralla a un hipotètic estat original, sinó consolidar-la i adaptar-la al nou ús previst, partint del seu estat actual, del que ens ha arribat: resultat d’intervencions i èpoques molt diverses. Per això volem que la nostra actuació, que respecta el caràcter i els valors formals, històrics i arqueològics de la muralla, s’entengui com una nova intervenció amb una identitat pròpia, de moment l’última, que s’afegeix a les anteriors.

Des de la plaça del Vi fins a la plaça de Sant Feliu, una llarga actuació municipal eixampla l’espai per a vianants, implanta serveis urbans, paviments i llums de qualitat i dota l’antic camí reial d’una textura estudiada. El carrer dels Ciutadans fou l’eix de moda entre cavallers i burgesos ja al s. xiv , com un eixample —d’antuvi extramurs, 1160— que abastà els alous privats i les concessions del rei a l’areny fluvial. Aquesta ciutat nova, baixa i plena d’activitat mercantil i artesana, contrapesa la Força Vella, curial i jueva, i acull la casa dels jurats (1391-1430), un poder ja efectiu al marge del Bisbat. Originalment era de trama molt menor que les illes actuals i intensament porticada. Enumerem-hi els casals més destacables: Margarit, restes (núm. 22); Desbac Cartellà (núm. 16), avui aparcament; Delàs (núm. 14), ref. s. xix; Manresa (núm. 12), ref. J.M. de Ribot, 1975- 77; i Berenguer (núm. 11), avui oficines. Al carrer de la Cort Reial, que hi dóna continuïtat i molt reedificat al llarg dels segles, hi trobem les voltes d’en Rosés, d’encuny medieval, amb la casa del veguer (núm. 11), potser del 1342, i una altra del s. xv (núm. 5); la casa Lagrifa (núm. 15), gòtica, que absorbeix (1658) un antic carrer; i la casa del núm. 14, en la qual es llegeix un antic pati. L’alberg de joves fou inserit volgudament al cor de la ciutat vella per la nova Administració, amb una endreçada reforma de tres casals dels s. xv-xvi que —amb autonomia de les ordenances rutinàries— hi buida una lluerna central i dota les façanes d’un nou significat, robust i vagament noucentista.

Ambos edificios definen un mismo frente urbano en la avenida Nova Icària de Barcelona. La fachada recorre las alineaciones de las calles y se proyecta como una suma de unidades formalmente iguales y unidas entre sí por los cuerpos de las escaleras, subrayando de este modo el ritmo vertical de la composición. A ambos lados de la calle de Ávila – y para reforzar la idea de frente unitario – los edificios se acercan al máximo dejando unos porches en planta baja que permiten el paso hacia el interior de la isla. En este interior, las fachadas están definidas por unas grandes galerías que filtran y relacionan las viviendas con los jardines. Dadas las particulares condiciones urbanas de la confluencia entre la avenida Icària y la avenida del Bogatell, el edificio recibe en este punto un tratamiento singular. La adaptabilidad de la planta a las diversas necesidades de los usuarios viene dada por la disposición ordenada y regular de pilares y aberturas; la utilización del cartón yeso en las divisiones interiores; y la existencia de una circulación alternativa a través de la galería exterior. El hecho de que los servicios y cocinas estén concentrados y que los dormitorios se encuentren alineados da una clara flexibilidad a los usos de la vivienda.

L’orde mercedari, de fundació catalana (Jaume I, 1218), es va implantar al Mercadal (1222) i el 1326 es traslladà a aquest nou emplaçament. De l’època fundacional en subsisteix només la nau gòtica, a causa de l’enderroc de mitjan s. xvii , quan es va fortificar el baluard de la Mercè. El cenobi així reedificat s’inscriu al recinte murari i defineix sòbriament un nou claustre. L’exclaustració del 1835 transferí els espais a l’exèrcit, primer com a caserna i després com a hospital: el temple fou segmentat i s’afegí una planta al claustre. L’adquisició municipal del 1970 va permetre posteriorment una dilatada i inconclusa restauració de nau, claustre i escala principal, i una intervenció destinada a allotjar usos de centre cultural i petit auditori. No fou un retorn a un presumpte i desconegut estat original del s. xvii , sinó una accentuació de les arquitectures existents i dels espais principals. Així passa amb el pati, amb l’opció de galeria lleugera disposada a la segona planta, amb la coberta a manera d’impluvi o amb el sobri tractament de la nau. La relativa modèstia de la intervenció queda compensada pel brillant sostre de la nau i pel seu èxit acústic.

Rehabilitació i remodelació de l’antic convent de Sant Domènec, construït els segles XIII i XIV reformat i ampliat el segle XVIII i adaptat com a caserna el segle XIX. Amb la intervenció duta a terme es pretenia clarificar l’estructura física de l’edificació existent, i per tant havia de ser una intervenció valenta i radical, però alhora respectuosa amb el caràcter de l’edifici i fidel al seu esperit originari d’austeritat, simplificat i racionalitat, propi dels convents de les ordes mendicants. També es volia relligar d’una manera lògica natural la construcció existent amb la nova d’acord amb una proposta global: calia repensar tot el conjunt de Sant Domènec a partir de les seves virtuts més genuïnes. Aquesta voluntat d’integrar “el vell i el nou” ens va portar a acceptar, en la concepció del projecte, les limitacions d’uns sistemes constructius i d’uns materials tradicionals cosa que ens permetia superposar l’obra nova a l’existent sobre la base d’una certa homogeneïtat constructiva i de materials de les fàbriques antigues i modernes. I també perquè això ens permetria fer-ho sense necessitat d’aïllar els elements preexistents o d’integrar-nos-hi d’una manera mimètica. Volíem que les noves estructures construïdes amb rajol ceràmic fossin homogènies amb les estructures de pedra preexistents, però que mantinguessin una identitat molt precisa de la contemporaneïtat de la intervenció. La construcció es va dur a terme en fases successives a partir de la proposta i els criteris inicials. L’edifici de despatxos, fet del 1992 al 1995, de nova planta, va ser construït sobre les restes de l’antiga sagristia i segueix la seva traça. I la Biblioteca del Campus del Barri Vell, construïda del 1992 al 1997, es va fer remodelant la planta baixa de l’antic convent.

Este conjunto de viviendas, construido en varias fases, ocupa el frente de dos manzanas del Eixample y se estructura como una gran pieza, alargada y paralela a la autopista de Mataró, formada por dos elementos: una cabeza y un cuerpo. La voluntad de configurar una arquitectura en la escalera del entorno y de un claro carácter urbano se expresa como una secuencia seriada y casi ininterrumpida del elemento esencial de la composición: la tribuna que organiza los espacios interiores en torno a la sala de estar y se manifiesta en el exterior con una curva suave que recuerda a los miradores de la arquitectura burguesa noucentista pero llevados a otra escalera que transforma su significado. La monumentalidad del conjunto quiere contabilizarse con el tratamiento doméstico de la unidad básica: la vivienda. El conjunto adopta una tipología del bloque lineal doble, con patios cubiertos con lucernarios. Este espacio interior se manifiesta en los testeros, donde el doble bloque se ha resuelto como una fachada unitaria. Las fachadas se estructuran en tres niveles que corresponden al zócalo, fuste y arquitrabe de las proporciones clásicas, pero traducidos a un lenguaje industrial de obra vista que adopta diversas combinaciones y juegos cromáticos y que, de alguna manera, todavía sale de la arquitectura fabril del modernismo o de la arquitectura urbana americana del siglo XIX. La distribución de las viviendas se organiza a partir de la zona de estar ligada a la tribuna, que está directamente conectada a la cocina y al dormitorio principal, con lo que se crea una circulación complementaria que gira en torno a la sala de estar y la convierte en el espacio central de la vivienda.

Per al programa de nova facultat, i seguint el procés disciplinari de reagregació de cossos desapareguts o enrunats de la tipologia conventual, la nova peça es disposa tangent al claustre major i al lloc de l’antiga sagristia. Ja aïllat de la muralla, el conjunt adquireix així una confirmació de l’envoltant, amb una arquitectura funcional que fa dels seus contraforts explícits l’argument principal de projecte i el mecanisme de relació amb les fàbriques antigues.

El edificio se hace eco de las escasas referencias que ofrece un lugar poco configurado del campus de Humanidades: una plaza en el lado norte, una fuerte pendiente en el lado sur, y el paso de la vía férrea, que da acceso a todo el campus. El programa queda claramente separado en dos cuerpos que se configuran de acuerdo con estas referencias: el cuerpo de los despachos termina en proa en dirección al barranco y la vía del tren, mientras que el cuerpo de las aulas adopta una sección escalonada que también le confiere un carácter orientado. Así, el conjunto parece que arranque de la plaza y quede colgado sobre el barranco. La fachada norte unifica ambos cuerpos por medio de unos celos de malla desplegado que da respuesta al carácter consolidado de la plaza. Entre ambos cuerpos, un patio ajardinado acoge el acceso y organiza las circulaciones que unifican a todo el conjunto. El programa se desarrolla independientemente de las consideraciones morfológicas.

La primera experiència va ser construir Ca l’Ingla a la feixa del Molí, uns terrenys situats a prop del nucli urbà de Travesseres. El terreny es caracteritza per la seva disposició esglaonada: un conjunt de terrasses, definides per llargs murs de pedra i fileres de roures, orientades a migdia, és a dir davant una magnífica panoràmica de la serralada del Cadí. La casa es disposa en el terreny com a nucli de comunicació entre els diferents nivells de terrasses, formalitzant el que les ordenances anomenen unitat ceretana. A partir d’aquest model rural, l’edificació defineix una era al voltant de la qual trobem la planta principal de l’habitatge. Per sota d’aquest nivell hi ha una altra planta semisoterrada, on trobem el garatge, magatzems, instal·lacions i habitacions per nens i convidats. Per tal d’adaptar-se a l’estructura de formació del terreny, la casa s’ha concebut com un cos lineal totalment orientat a migdia, a partir d’un sistema estructural de murs de càrrega recolzats sobre els antics murs de pedra i una coberta de teula ceràmica sobre estructura de bigues de tauló de fusta. Els tancaments exteriors són de pedra rústica del país combinada amb paraments revestits de fusta d’iroko. La coberta s’adapta als diferents episodis de la planta i es diposita amb suavitat sobre els murs perimetrals.

El nuevo cementerio municipal de la Llagosta se ha proyectado como un equipamiento público en el marco general del futuro parque fluvial del río Besós. El proyecto da al cementerio una capacidad de 401 nichos y 110 columbarios, a la que se llegaría una vez construidas las dos fases previstas. Debido a la proximidad del nivel freático se ha descartado la construcción de tumbas y panteones enterrados. En la primera fase -que ocupa una superficie de 1.174 m2- se han construido 201 nichos y 56 columbarios, una capilla ecuménica, una sala de autopsias, servicios anexos y aparcamientos, y también se han fijado las pautas de su futuro crecimiento. El recinto se organiza a partir de una serie de pequeños patios de nichos, que se disponen a lo largo de dos principales ejes. Esta serie de patios podríamos decir que dibujan una alfombra. La capilla, la morgue, etc. quedan intercalados en la sucesión de patios y cuentan con su propio ambiente recogido. Esta organización del espacio proporciona al recinto una escala humana, lejos de cualquier retórica monumental, y permite la fragmentación del conjunto en pequeños ambientes, definidos por los muros y la vegetación, detrás de los cuales los nichos quedan recogidos en espacios íntimos y diferenciados. De entre este dibujo de muros y patios, sólo sobresale el volumen geométrico de la cubierta de la capilla, que fija una clara referencia en un entorno muy desdibujado. El recinto se ha completado con la plantación de pinos y vid virgen, en los patios de nichos; mimosas y laureles en los patios de la capilla; cipreses en el camino de acceso; y, en torno al recinto, se ha delimitado un espacio mediante la plantación de largas hileras de chopos lombardos.

A partir de la función pedagógica y social de la edificación escolar, proponemos que la implantación de este nuevo centro ayude a vertebrar el entorno en el que se encuentra, actualmente poco configurado desde un punto de vista urbano. El hecho de optar por un edificio de una sola planta permite organizar la vida escolar a través de un eje central -que da acceso a todas las dependencias- lo que actúa al mismo tiempo de zona de tráfico y de encuentro, con una clara vocación de ser utilizado, en su caso, con fines pedagógicos. La solución que presentamos propone un sistema modular de aulas y espacios de servicios, que da flexibilidad en sus usos. Los patios quedan determinados por la misma disposición de las aulas, consiguiendo un conjunto articulado y de marcada personalidad. El acceso independiente a las pistas deportivas y al gimnasio (que puede ser utilizado de forma polivalente), situados en un extremo del recinto escolar, permite que pueda ser utilizado fuera del horario escolar y, tal vez, relacionado con el futuro complejo polideportivo que se prevé construir en Palau de Plegamans. Este planteamiento, junto con la elección de materiales para la construcción (hormigón, obra vista, aluminio...), optimiza su mantenimiento, tanto en lo que se refiere a limpieza como al envejecimiento natural de las construcciones. También creemos que el exterior debe ser tratado con la vegetación autóctona del Vallès.

La escuela se organiza como una trama de aulas y patios vertebrados a lo largo de un pasillo central. Las aulas están agrupadas de 2 en 2, compartiendo un núcleo de servicios higiénicos. Este núcleo tiene acceso y control visual independiente desde cada una de las aulas. Cada grupo dispone de un patio de juegos privado, cuya función es extender las actividades docentes al aire libre. Próximo a la entrada principal, situamos la sala de usos múltiples, ligada funcionalmente al vestíbulo. La sala de profesores tiene un núcleo de servicios higiénicos adaptados a personas con movilidad reducida, cocina y almacenes. La conexión con el edificio de la guardería existente se hace mediante un porche prolongación del pasillo interior. Esta conexión ha obligado a abrir una nueva puerta en la fachada trasera del centro actual y a arreglar de nuevo el interior de una pequeña salita. Toda la nueva edificación se ha construido con un sistema de muros de carga, de piezas cerámicas de gran formato (2.00 m x 0.60 m x 0.20 m), apoyadas sobre unos zapatos continuos de hormigón sobre pozos de cimentación. La traba y el coronamiento de las piezas se realiza mediante zunchos de hormigón encofrado para ir visto. Sobre estos muros se dispone de una estructura en vigas de madera de 28 cm de borde que se dejan vistas.

En una franja d’ocupació no prevista originalment, les conveniències programàtiques dels espais politècnics s’expandeixen en una relació problemàtica amb un vial perimetral i amb els nivells dels edificis principals (P-1 i P-2). El projecte s’encaixa en aquests condicionants amb modèstia i pulcritud; s’ordena amb un eix ampli i ben dimensionat, d’accessos extrems que el vinculen amb aquells nivells; excava uns patis que qualifiquen la llum i l’ambient serè de l’aulari inferior, i delinea un cos llarg de despatxos que emergeix rítmic i seriat per damunt de la coberta, finalment una cinquena façana del conjunt.

El solar està ubicat en el barri del Pla de Dalt, a l'extrem oest del nucli urbà d'Olot. Limita al nord amb terrenys sense urbanitzar, al sud amb la carretera de Riudaura a Olot, a l'oest amb la Ronda de Xiprer i a l'est amb un vial, una zona destinada a aparcament. Aproximadament a 500 metres de distància en direcció nord hi discorre el curs del riu Riudaura. El solar forma part del sòl urbà edificable. Les actuacions no afecten a cap llera pública i es fan en una zona sense cap risc hidrològic previsible. L’objecte d’aquest projecte és l’ampliació i reforma de l’I.E.S Garrotxa, la construcció d’un edifici de tallers i aules per al cicle formatiu i un pavelló esportiu. Avui dia el centre es presenta com un conjunt heterogeni d'edificacions aïllades. Les comunicacions entre elles es fa mitjançant uns porxos coberts. El fet de que aquest creixement es produís sense una idea global d'ordenació fa palesa l'imminent necessitat d'engegar un projecte que superi les seves mancances funcionals i normatives. La proposta consta dels següents punts: 1 > Enderroc o trasllat dels tallers i edificacions prefabricades i hivernacles originals. 2 > Construcció d’un nou edifici transversal a la disposició dels pavellons originals, que organitza un nou eix d’accessos i circulacions per a tot el conjunt. Es resolen tots els problemes d’accessibilitat i connexions entre tots els pavellons. 3 > Recolzats en aquest nou eix un total de 6 tallers especialitzats i un pavelló d’esports. Sobre la façana nord de l’edifici lineal, es disposen tots els tallers (T1- T6), Aquests tallers, de 3,6m i 4,5m d’alçada, s’organitzen definint, entre ells, una trama de patis que els proporcionen il·luminació i ventilació naturals. 4 > Aquest edifici lineal és de planta baixa més una planta. En ell s’hi ubiquen les aules tècniques, aules polivalents, i els departaments i serveis comuns. 5 > Pròxim al nou accés i directament relacionat amb el jardí, s’ha situat el nou servei de cuina, bar i menjador. Aquesta disposició pròxima també a l’accés del gimnàs i vestidors, permet la seva utilització alternativa fora dels horaris escolars. 6 > El programa de ESO 4/3 línies es distribueix en els edificis existents. Per aquest motiu es procedeix a la reforma integral dels pavellons i la colmatació amb uns de nous 7 > Construcció d’un nou sistema de porxos per connectar tots els pavellons originals.

Paseando por el casco antiguo de Barcelona, por los alrededores de la catedral encontramos el Museo Marès, situado en la Plaza Sant Iu. Es un conjunto heterogéneo de edificaciones construidas en torno a un magnífico patio central. La primera sala (sala dels Arcs) se inauguró en 1946 (en ese momento se estaba reinventando el barrio Gótico). El museo fue creciendo hasta los setenta. No nos consta que jamás se hubiera redactado un plan director ni un proyecto de conjunto. Una buena parte está dedicado a mostrar su colección de pintura, escultura y bellas artes, y la otra a la pasión coleccionista del sr. Marès, que es donde se hace más evidente la relación entre el objeto y la forma de mostrarlo, propia de un museo de autor. Desde un punto de vista arquitectónico, el resultado era un conjunto heterogéneo de salas y dependencias de forma diversa, sistemas constructivos diferentes y obsoletos, mal conectadas y que a menudo no estaban situadas en la misma cota. El objetivo de este proyecto fue la rehabilitación arquitectónica y museográfica de la primera planta del museo, donde se expone su colección de escultura medieval. Aparte de ofrecer nuevas y mejores condiciones técnicas y ambientales para la exposición de las obras, el proyecto, sin renunciar a su propia identidad formal, da continuidad y completa la remodelación de la planta baja, que inició el arquitecto Josep Llinàs en el año 1999. Para posibilitar la creación del mejor ambiente propicio para la exposición y contemplación de las obras, el nuevo proyecto se ha desarrollado en paralelo al proyecto museográfico y museográfico, donde se han definido conjuntamente y al mismo tiempo tanto el tipo de rehabilitación arquitectónica de las salas, sus accesos, relaciones espaciales y recorridos, como la nueva distribución de las colecciones, las vitrinas, los elementos de soporte, la iluminación de las obras y la señalización. En definitiva, se ha construido un edificio (forjado, carpintería exterior e instalaciones), dentro de un edificio existente, con una nueva geometría. Entre los dos edificios (original y nuevo) se produjeron una serie de espacios intersticiales, utilizados para situar las nuevas salas de instalaciones, vitrinas u otros elementos de exposición. Las nuevas salas alcanzan el carácter de nuevo contenedor calificado y establecen una relación de yuxtaposición con el antiguo soporte. El nuevo proyecto se basa en dejar que los protagonistas sean los objetos y que las piezas que se enseñan no se entiendan descontextualizados, sino integradas en este nuevo espacio. Para alcanzar estos objetivos, las salas se han transformado en espacios de forma regular, se ha procedido a la apertura de nuevas conexiones entre ámbitos y a la eliminación de otros existentes y se han establecido nuevas relaciones visuales entre el interior y el exterior del museo. Además, se han suprimido las barreras arquitectónicas y se ha construido una nueva escalera y montacargas.