Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores arquitecturacatalana.cat

credits

Quiénes somos

Proyecto de:

Impulsado por:

Directores:

2019-2023 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2023 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2023 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Maria Jesús Quintero

Con el soporte de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Arxiu Mas

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Diseño y Programación:

edittio Nubilum
Sugerencias

Buzón de sugerencias

Solicita la imagen

Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.

El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.

Imagen solicitada:

* Si la memoria tiene autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios' .

Eliminar * Si las fotografías tienen autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios'.
Puedes adjuntar hasta 5 archivos de 10 MB cada uno como máximo.

Memoria

Ubicada al districte de l'Eixample, la Casa Pich i Pon ocupa la meitat de l'illa formada per plaça Catalunya, rambla Catalunya, Gran Via i passeig de Gràcia.

És un edifici entre mitgeres majoritàriament d'oficines que també disposa d'habitatges. De planta irregular, respon a la idea general d'ordenació de la plaça projectada per Puig i Cadafalch. L'edifici, conjuntament amb el del costat dret configuren la façana nord de Plaça Catalunya que té una gran significació ciutadana per ser final de perspectiva des de la Rambla.

S'organitza a través d'una sola escala comunitària, amb cel obert integrat, que dóna accés als pisos i oficines. Consta de planta baixa, entresòl i sis plantes, l'última d'aquestes retirada del pla de façana.

Malgrat no seguir les pautes formals de configuració de les façanes dels edificis tradicionals d'habitatges de l'eixample, l'edifici segueix l'esquema clàssic de divisió en tres franges horitzontals adaptades a les necessitats pròpies de l'ús administratiu de l'època. La base està formada per la planta baixa i l'entresòl (unificades en unes obertures de doble alçada) i queda delimitada per la línia que configuren les balustrades dels balcons de la primera planta.

Les cinc plantes conformen la zona intermèdia de l'edificació. Aquesta franja disposa d'obertures quadrades de grans dimensions que reflecteixen l'esperit modern de l'època. Per adaptar aquestes proporcions pròpies d'oficines a un ús domèstic, aquelles obertures corresponents a habitatges se subdivideixen en dues o tres finestres separades per columnes. Per la seva banda, la sisena planta, enretirada del pla de façana, servia com a residència de la propietat.

El xamfrà queda emfasitzat per l'aparició d'un balcó corregut amb balustrada a la cinquena planta i el tractament diferenciat dels seus dos vèrtexs. Aquests queden remarcats tant pels murs cecs entre les plantes primera i quarta i tres obertures estretes a la planta cinquena com pels dos templets de coronació que són els verdaders protagonistes de l'edifici.

Les cobertes són planes amb terrat, inclús la de l'àtic retirat. Els seus elements més vistosos són els balustres que predominen en tots els perímetres que donen a la plaça.

Artísticament cal destacar els dos templets dels vèrtexs. Són de dues alçades per sobre de l'àtic, estan profusament decorats amb columnes jòniques i estan formats per una base cega, un nivell amb quatre arcs de mig punt flanquejats per arcs jònics i l'últim nivell formalitzat com una glorieta circular recolzada sobre vuit columnes jòniques i rematada per una cúpula esfèrica translúcida. Sobre cadascuna d'elles emergeix una figura masculina del deu Mercuri.

Pel que fa al tipus de composició; regular i simètrica, i l'estil de les decoracions, l'edifici es considera noucentista. Malgrat que aquesta categorització estilística comença a entreveure, en la seva composició, uns incipients trets racionalistes en el tractament de les plantes intermèdies amb les obertures perfectament quadrades i mancades de decoracions.

En definitiva, Puig i Cadafalch fa ús de les noves tecnologies constructives per formar una estructura de jàsseres i pilars, per deixar les plantes lliures per als despatxos, simulant els moderns buildings comercials americans. La façana presenta els paraments estucats i llisos, i la composició de buits i plens, de línies clàssiques, amb una concentració ornamental evident en la formalització de les àmplies obertures de la planta baixa, les quals reculen respecte a l'ondulació dels arcs i a l'estil de Louis Henry Sullivan. A la porta d'accés trobem una de les característiques que defineixen aquesta època de l'arquitecte: l'abarrocament, representat en les columnes, el frontó trencat i els gerros de l'abundor. A més a més, Puig va coronar el xamfrà de l'edifici amb tres templets de doble alçada amb columnetes jòniques, coberts amb cupulí semiesfèric presidit per la figura del déu Hermes (símbol del comerç i els negocis). El 1982 l'edifici va ser objecte d'una bona restauració per part de l'arquitecte Jordi Romeu.

El 1916 Joan Pich i Pon (Barcelona, 1878 - París, 1937), alcalde de Barcelona i governador general de Catalunya, compra la Casa Narcís Pla, obra de l'arquitecte Francesc de Paula de Villar i Lozano (Múrcia, 1828 - t. 1852 - Barcelona, 1902), construïda el 1875 i de la qual n'havia fet algunes modificacions i ampliacions l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (Barcelona, 1848 - t. 1872 - 1910). Pich decideix enderrocar l'antic edifici, propietat de la família Batlló, i encarrega el 1921 a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch una nova casa de sis plantes per albergar despatxos i amb àtic i sobreàtic per a la seva residència.

La volumetria i aspecte global de l'edifici respon a la idea general d'ordenació que tenia Puig i Cadafalch de la futura Plaça Catalunya i que va ser desenvolupada en diferents projectes a partir del 1918. Així doncs, la casa va ser projectada seguint el mateix volum d'alçària i proporcions del veí Gran Hotel Colon, reformat entre 1916 i 1918 per Enric Sagnier, per crear una imatge unitària a la plaça.

L'edifici actual està coronat per dos templets, però inicialment eren tres. Varen sobreviure a l'enderrocament de l'edifici veí un cop acabada la Guerra Civil, però poc després d'aixecar-se l'edifici del Banco Español de Crédito als anys 1940's va desaparèixer el templet contigu a la torre central del nou edifici bancari. A començaments dels anys 1960's, sense que ens hagi estat possible precisar-ne la data ni l'any exactes, els dos templets de la cantonada amb Rambla de Catalunya també foren desmuntats i desaparegueren sobtadament dels terrats.

Recuperada la democràcia, els dos templets de la cantonada amb Rambla de Catalunya van ser convenientment restituïts i reposats al seu lloc l'any 1982 per l'arquitecte Jordi Romeu. Però el tercer templet, que de fet fregava amb el cos central de l'edifici veí del Banco Español de Crédito i li hagués fet perdre esveltesa, ja no va ser mai més reposat.

Fuente: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (IPAC)

Autores

Como ir

Sobre el Mapa

Constelación

Cronología

  1. Ampliació de la Casa Narcís Pla

    Josep Vilaseca i Casanovas

  2. Casa Pich i Pon

    Josep Puig i Cadafalch

    Casa Pich i Pon

    Ubicada al districte de l'Eixample, la Casa Pich i Pon ocupa la meitat de l'illa formada per plaça Catalunya, rambla Catalunya, Gran Via i passeig de Gràcia. És un edifici entre mitgeres majoritàriament d'oficines que també disposa d'habitatges. De planta irregular, respon a la idea general d'ordenació de la plaça projectada per Puig i Cadafalch. L'edifici, conjuntament amb el del costat dret configuren la façana nord de Plaça Catalunya que té una gran significació ciutadana per ser final de perspectiva des de la Rambla. S'organitza a través d'una sola escala comunitària, amb cel obert integrat, que dóna accés als pisos i oficines. Consta de planta baixa, entresòl i sis plantes, l'última d'aquestes retirada del pla de façana. Malgrat no seguir les pautes formals de configuració de les façanes dels edificis tradicionals d'habitatges de l'eixample, l'edifici segueix l'esquema clàssic de divisió en tres franges horitzontals adaptades a les necessitats pròpies de l'ús administratiu de l'època. La base està formada per la planta baixa i l'entresòl (unificades en unes obertures de doble alçada) i queda delimitada per la línia que configuren les balustrades dels balcons de la primera planta. Les cinc plantes conformen la zona intermèdia de l'edificació. Aquesta franja disposa d'obertures quadrades de grans dimensions que reflecteixen l'esperit modern de l'època. Per adaptar aquestes proporcions pròpies d'oficines a un ús domèstic, aquelles obertures corresponents a habitatges se subdivideixen en dues o tres finestres separades per columnes. Per la seva banda, la sisena planta, enretirada del pla de façana, servia com a residència de la propietat. El xamfrà queda emfasitzat per l'aparició d'un balcó corregut amb balustrada a la cinquena planta i el tractament diferenciat dels seus dos vèrtexs. Aquests queden remarcats tant pels murs cecs entre les plantes primera i quarta i tres obertures estretes a la planta cinquena com pels dos templets de coronació que són els verdaders protagonistes de l'edifici. Les cobertes són planes amb terrat, inclús la de l'àtic retirat. Els seus elements més vistosos són els balustres que predominen en tots els perímetres que donen a la plaça. Artísticament cal destacar els dos templets dels vèrtexs. Són de dues alçades per sobre de l'àtic, estan profusament decorats amb columnes jòniques i estan formats per una base cega, un nivell amb quatre arcs de mig punt flanquejats per arcs jònics i l'últim nivell formalitzat com una glorieta circular recolzada sobre vuit columnes jòniques i rematada per una cúpula esfèrica translúcida. Sobre cadascuna d'elles emergeix una figura masculina del deu Mercuri. Pel que fa al tipus de composició; regular i simètrica, i l'estil de les decoracions, l'edifici es considera noucentista. Malgrat que aquesta categorització estilística comença a entreveure, en la seva composició, uns incipients trets racionalistes en el tractament de les plantes intermèdies amb les obertures perfectament quadrades i mancades de decoracions. En definitiva, Puig i Cadafalch fa ús de les noves tecnologies constructives per formar una estructura de jàsseres i pilars, per deixar les plantes lliures per als despatxos, simulant els moderns buildings comercials americans. La façana presenta els paraments estucats i llisos, i la composició de buits i plens, de línies clàssiques, amb una concentració ornamental evident en la formalització de les àmplies obertures de la planta baixa, les quals reculen respecte a l'ondulació dels arcs i a l'estil de Louis Henry Sullivan. A la porta d'accés trobem una de les característiques que defineixen aquesta època de l'arquitecte: l'abarrocament, representat en les columnes, el frontó trencat i els gerros de l'abundor. A més a més, Puig va coronar el xamfrà de l'edifici amb tres templets de doble alçada amb columnetes jòniques, coberts amb cupulí semiesfèric presidit per la figura del déu Hermes (símbol del comerç i els negocis). El 1982 l'edifici va ser objecte d'una bona restauració per part de l'arquitecte Jordi Romeu. El 1916 Joan Pich i Pon (Barcelona, 1878 - París, 1937), alcalde de Barcelona i governador general de Catalunya, compra la Casa Narcís Pla, obra de l'arquitecte Francesc de Paula de Villar i Lozano (Múrcia, 1828 - t. 1852 - Barcelona, 1902), construïda el 1875 i de la qual n'havia fet algunes modificacions i ampliacions l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (Barcelona, 1848 - t. 1872 - 1910). Pich decideix enderrocar l'antic edifici, propietat de la família Batlló, i encarrega el 1921 a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch una nova casa de sis plantes per albergar despatxos i amb àtic i sobreàtic per a la seva residència. La volumetria i aspecte global de l'edifici respon a la idea general d'ordenació que tenia Puig i Cadafalch de la futura Plaça Catalunya i que va ser desenvolupada en diferents projectes a partir del 1918. Així doncs, la casa va ser projectada seguint el mateix volum d'alçària i proporcions del veí Gran Hotel Colon, reformat entre 1916 i 1918 per Enric Sagnier, per crear una imatge unitària a la plaça. L'edifici actual està coronat per dos templets, però inicialment eren tres. Varen sobreviure a l'enderrocament de l'edifici veí un cop acabada la Guerra Civil, però poc després d'aixecar-se l'edifici del Banco Español de Crédito als anys 1940's va desaparèixer el templet contigu a la torre central del nou edifici bancari. A començaments dels anys 1960's, sense que ens hagi estat possible precisar-ne la data ni l'any exactes, els dos templets de la cantonada amb Rambla de Catalunya també foren desmuntats i desaparegueren sobtadament dels terrats. Recuperada la democràcia, els dos templets de la cantonada amb Rambla de Catalunya van ser convenientment restituïts i reposats al seu lloc l'any 1982 per l'arquitecte Jordi Romeu. Però el tercer templet, que de fet fregava amb el cos central de l'edifici veí del Banco Español de Crédito i li hagués fet perdre esveltesa, ja no va ser mai més reposat.