A mig camí entre la colònia i la fàbrica urbana, Can Remisa comptava amb habitatges, una capella, un economat, una fonda i una petita escola. Al llarg de la dècada de 1880 la família Rusiñol va ampliar la colònia i va construir un imponent casal batejat per Santiago Rusiñol com el Cau Faluga, una veritable joia del modernisme industrial. El conjunt emmurallat, entre el riu i els camps de conreu, està presidit per la xemeneia, una talaia cilíndrica que supera els 40 metres d'alçada i l'imponent casal dels amos, edifici que mostra trets eclèctics, a cavall entre l'arquitectura romàntica i la modernista. En diversos punts de la colònia hi ha elements modernistes, com per exemple fanals amb forjats, encara que la colònia és pròpiament d'estil premodernista. Està delimitada per un mur fet de còdols i ciment. La colònia s'estructurava linealment amb les naus preparades per a l'ampliació i, frontalment, i en un altre eix paral·lel, hi havia els habitatges dels obrers i l'estatge del propietari, que venia a residir-hi a temporades. També s'estructurava a l'entorn d'un gran espai lliure amb un edifici d'estatge per als propietaris -molt interessant-, una nau de treball de planta baixa i dos pisos amb un cos d'edifici central que mostra la intenció d'una ampliació, que no es va arribar a realitzar mai, i dos cossos d'habitatges per als obrers.

Conjunto funerario que, originalmente, estaba dispuesto con planta de cruz griega centralizada por una plaza octogonal, con un departamento central, tres ensanches y zona de disidentes. Debido a diferentes ampliaciones posteriores, esta última se encuentra organizada en cuatro cuadrantes o departamentos (de Sant Oleguer, Sant Nicolau, Santa Eulàlia y Sant Salvador). Se han incluido, además, zonas externas (departamentos de Sant Oriol, Sant Otó, Sant Nicodemus, Gregal y Sant Joaquim).

Casa unifamiliar aislada (en la actualidad dividida en dos viviendas), rodeada de jardín, con una torre en la parte trasera de base cuadrada y con el cuerpo superior ochavado. El conjunto es de estructura compleja, con una planta de cruz griega, formado por varios cuerpos que tienen tejados a dos vertientes. El material utilizado en la obra es el ladrillo visto, que dio nombre a la casa. La Torre Roja fue construida en 1899 con los criterios de la arquitectura ecléctica propia de aquel período, si bien incorporó algunos elementos medievalistas. La urbanización de la zona de la calle de Sant Ramon (antiguo camino de Cerdanyola a Sant Cugat), que se conoció como el "barrio de Dalt", se había iniciado hacia el año 1828 con la construcción de casas en esta calle en unos terrenos propiedad de la masía Serraparera. Posteriormente se realizaron nuevos procesos constructivos, especialmente durante las décadas de 1860 y 1880. (Datación por fuente)

És un edifici petit de planta quadrada amb quatre portals, un d'accés a l'interior i els altres per accedir a un balcó que envolta l'edifici. Els fonaments són de pedra, la resta és de totxo, utilitzant-lo com a decoració geomètrica. L'edifici es degué construir al mateix temps que una nau nova de la fàbrica de cal Sala amb la qual l'uneix l'estil decoratiu.

Las casas Domènec Coll se ubican en la manzana del distrito del Eixample delimitada por las calles Bruc, Diputació, Girona y la gran vía de Les Corts Catalanes. Se trata de dos edificios de viviendas, uno de ellos entre medianeras y el otro haciendo esquina. El edificio situado en el chaflán de las calles Bruc y Diputació presenta una estructuración muy particular. La planta baja y el entresuelo siguen la alineación del chaflán, pero en las plantas piso se retira formando unas fachadas perpendiculares a las calles Bruc y Diputació que confluyen en una torre que contiene la caja de escalera. Se obtienen así unas fachadas, abiertas a la calle, que contienen unas galerías más propias de las fachadas que dan a los patios de manzana. La estructura en alzado comprende planta baja y cinco plantas piso todo cubierto por una azotea plana transitable. El portal de entrada del edificio, el vértice de la cubierta de la pequeña edificación existente en la terraza del chaflán y la torre de la caja de escalera conforman un eje axial a partir del cual se distribuyen las aperturas. El paramento de las fachadas afrontadas en la calle está cubierto por un estuco que imita sillares, roto por las aperturas enmarcadas en piedra, donde las de la primera planta y la torre central presentan pilastras coronadas por un frontón de carácter clasicista. Este sistema se contrapone a la solución ligera de las galerías abiertas en la fachada principal, destacando la utilización de cristales de colores. El acceso principal da paso a una zona de vestíbulo y la torre central donde se localiza la escalera de vecinos. Estos elementos están ornados con estucados planchados a fuego en diferentes colores y formas geométricas, mosaico hidráulico... En cambio, el edificio afrontado en el número 62 de la calle Bruc responde a las soluciones más habituales de los edificios entre medianeras del Eixample. De planta rectangular, presenta una estructura en alzado que comprende planta baja y cinco plantas piso, con tres ejes de aperturas en la planta baja y cuatro en el resto de las plantas piso, todos conformados por un eje axial que se ubica en el portal central. La fachada presenta las mismas soluciones de menaje que en el edificio del chaflán, con estuco liso imitando sillares y aperturas enmarcadas con frontones clásicos en los ejes laterales. La planta baja se abre a la calle por medio de tres grandes portales donde en el central se sitúa el acceso principal que da paso a una zona de vestíbulo y a un patio de luces central rectangular en el que se localiza la escalera de vecinos. El coronamiento del edificio es idéntico al otro, con unos canecillos de piedra que sostienen una cornisa en voladizo, con la azotea cerrada por una balaustrada.

Edifici situat al nucli més antic de Sitges, al costat de la Casa de la Vila. Es tracta d'una construcció d'una sola nau amb coberta a dues vessants. La façana de maó vist , és de composició simètrica i presenta com a element més remarcable la marquesina de ferro de l'entrada. En el seu origen , el mercat era aïllat; posteriorment es va afegir un nou cos que el va unir amb altres edificacions. L'edifici del mercat de Sitges, primera construcció en ferro de la vila. Va ser projectat i L'edifici del mercat de Sitges, primera construcció en ferro de la vila. Va ser projectat i dirigit per l'arquitecte municipal Gaietà Buigas i Monravà , i es la primera obra sitgeriana L'edifici del mercat de Sitges, primera construcció en ferro de la vila. Va ser projectat i d'aquest arquitecte. Els plànols daten de l'any 1889. La subhasta de les obres fou adjudicada a Pere Ferran per 24.700 ptas. La inauguració oficial del mercat és va fer el 15 d'agost del 1890. De l'any 1891 es conserven encara els dibuixos originals de la marquesina de ferro colat de l'entrada, realitzats també per Gaietà Buïgas. L'any 1935 s'hi van fer obres d'engrandiment

Edifici religiós. Col·legi de planta rectangular, amb un cos centrat allargassat horitzontalment i dos cossos a cada extrem amb disposició vertical. El de la part esquerra correspon a la porteria i el de la part dreta a la capella. Al cos esquerre hi ha un annexe que forma una espècie de torre acabada amb merlets, que feia d'observatori. Els sistemes d'obertura són diferents, no segueixen cap pauta (rectangulars, en forma d'arc, etc.) enfront d'aquest edifici n'hi ha un altre destinat a magatzem que té unes característiques constructives similars. Els materials són molt variats: pedra, totxo vermell, mosaic, vitralls i ferro. Josep Puig i Cuyer, nascut a Breda, estiuejava a Sant Julià de Vilatorta i, amb el desig de realitzar una obra benèfica va fer construir el col·legi d'orfes que s'inaugurà l'any 1894. Tres anys més tard s'hi instal·là un observatori meteorològic que fou el primer de la comarca. També es creà un interessant museu de ciències naturals, aquestes dues tasques eren portades a terme pel pare Cazador. L'any 1958 es produí un incendi que destruí el museu i la biblioteca. L'ant 1972 es realitzà una reforma que modificà parcialment l'estructura interna del col·legi.

Local industrial aislado de planta rectangular, compuesto de sótano, planta baja y dos plantas. Las fachadas son iguales y las llanuras son de composición simétrica formadas por una seriación de pilares con arcos de medio punto, mientras que los pilares tienen un valor de doble altura dando al conjunto un carácter de monumentalidad. Es el edificio industrial más grande de Sant Feliu. Había sido una fábrica textil muy importante y durante muchos años ha dado trabajo a mucha gente de la población. En la década de los 70 del s. XX, y debido a la grave crisis económica y en particular a la del sector textil, tuvo que parar la mayoría de las máquinas, dejando a mucha gente en paro. Actualmente está parcialmente explotada y se producen productos textiles. Sin embargo, los planos de este edificio se les ha atribuido a Gaudí, pero esto no ha sido verificado.

Edifici civil. Construcció de planta baixa, pis, golfes i terrat amb una torre quadrada que queda a la part central de la façana. El seu interès recau en la reforma que es va fer a finals del segle XIX. Es caracteritza per la gran profusió d'elements escultòrics de tipus ornamental que coronen les obertures (curiosament cap d'elles d'igual forma ni mida): trencaaigües amb escuts, florons, garlandes, figures humanes; impostes i capitells amb elements florals i animals; gàrgoles animals als angles de la torre. S'accedeix a la planta principal a través d'una escala de dos trams amb les baranes esculpides. La façana està esgrafiada. Hi ha un jardí a la part anterior de la casa, tancat amb un reixat de ferro també treballat amb elements florals. És un dels edificis més característics del passeig de Vilassar. No hi ha la data de construcció, però a les fotografies es pot veure que l'any 1898 ja estava construïda.

La Sedeta es troba ubicada a l'illa del districte de Gràcia delimitada pels carrers Sant Antoni Maria Claret, Sicília, Nàpols i Indústria. Disposa de tres façanes exteriors afrontades als carrers Sant Antoni Maria Claret, Indústria, Sicília. Per aquest últim carrer és per on s'accedeix a l'edifici. També disposa de tres façanes interiors afrontades a un pati de l'illa delimitat pel passatge Llavallol. El pati d'illa està dividit entre dos espais; parc públic i pati d'escola. Construït originàriament com a fàbrica tèxtil, actualment s'utilitza com a centre cívic, escola i institut en projectar-se un canvi d'usos l'any 1982. Està format per un volum lineal que segueix les alineacions dels carrers. Aquest llarg volum s'organitza segons les diferents tipologies arquitectòniques que coincideix amb les diferents funcionalitats. Així, trobem els següents cossos: Afrontant al carrer Indústria i al xamfrà trobem el cos més alt amb quatre plantes. Té façanes de maó vist amb estètica fabril on domina el buit sobre el ple. Presenta un doble pla de façana; la més exterior expressa elements propis d'una estructura portant d'arcs escarsers sobre amples pilastres i la més retirada que omple els espais generats per la primera. En aquest pla retirat apareixen les obertures que estan organitzades en eixos verticals seguint la retícula regular principal i repetint els arcs escarsers. Les dues últimes plantes disposen de cornises de separació entre plantes. S'accedeix des del xamfrà a través d'una de les obertures que es posiciona en el centre del xamfrà i és reforçada visualment per un arc de mig punt. Aquest cos alberga l'institut. Afrontant al carrer Sicília trobem un altre cos adossat al primer però de menor alçada al disposar de tres plantes de menor alçada. Aquest havia estat un cos força simètric format per dues ales amb una part diferenciada al mig que serveix d'accés. Les façanes tenen una composició similar a la del primer cos i només varia l'última planta on divideix les obertures en dues finestres de menor dimensió. Actualment l'ala de l'esquerra està substituïda per un cos d'igual volum però de nova construcció. Aquesta intervenció ha estat força respectuosa a l'utilitzar el mateix material de façana i proporcions d'obertures. L'ala original alberga el centre cívic i la nova l'escola. Afrontant al carrer Sant Antoni Maria Claret, trobem la façana alineada a carrer de l'antic cos que tancava l'illa, enderrocat en el projecte de canvi d'ús. Aquesta façana, reforçada i estintolada amb uns murs de maó vist en forma de triangle en planta, fa de tanca del pati d'illa. Per últim trobem el mateix pati d'illa que està delimitat per aquests cossos arquitectònics i per una tanca lleugera que afronta al passatge Llavallol. Aquest pati està dividit en dues zones; la meitat nord-oest, vinculada al centre cívic, és d'ús públic i s'organitza en dues terrasses amb un amfiteatre entre les dues. L'altra meitat és d'ús escolar. Totes les teulades són cobertes a doble vessant de teula àrab amb canalons de recollida d'aigua, amagats pel perímetre de la façana. Destaca la cornisa amb dents de serra del carrer Sant Antoni Maria Claret per la seva curosa execució en obra vista de maó. 1915: la fàbrica comptava amb més de sis-cents treballadors. 1951953: abandonament de l'activitat industrial 1982-85: S'inicia els nous usos com a centre cívic primer i com escola desprès.

Totes les colònies industrials de l'alt Llobregat són semblants: una torre, l'església, l'escola i els habitatges dels treballadors en blocs de tres pisos d'alçada que s'organitzen en carrers paral·lels i propers a la fàbrica. La fàbrica fou fundada el 1870 i la colònia Viladomiu Nou l'any 1874 pel Tomàs Viladomiu i Bertran, també propietari del conjunt industrial veí Viladomiu Vell. Aquest havia adquirit els terrenys del "Grau de Sant Marc" i inicià les obres d'una nova fàbrica i dels seus serveis annexes, que, juntament amb Viladomiu Vell, va obtenir l'estatut de Colònia Agrícola e Industrial l'any 1882. L'any 1907 ambdues empreses es van separar: el centre de producció nou va ser cedit a Jacint Viladomiu i, el vell, a l'hereu, Josep Viladomiu. El 1929, la família comprà la veïna colònia del Guixaró i inicià un període d'expansió que es va mantenir fins els anys 80 del segle XX, quan la crisi tèxtil obligà a l'empresa a tancar portes.

Es tracta d'un gran edifici a quatre vents format per diverses estructures que conformen una arquitectura monumental, síntesi, estilísticament parlant, de l'arquitectura historicista i modernista. S'estructura en alçat, majoritàriament, en planta baixa i tres pisos, amb una coberta monumental bicolor de diverses vessants formades per teules ceràmiques verdes i vermelles. De planta quadrada, incorpora a una de les façanes un atri a la planta baixa i damunt una tribuna, una estructura que es reprodueix a la resta d'alçats donant al conjunt l'aspecte de torre adossada, la qual cosa potencia l'aspecte casteller del conjunt. A més, a la part central sobresurt un cos d'edifici de planta rectangular amb llanterna coberta per teules, del qual destaca l'estructura de merlets i la decoració amb arcuacions que imiten el romànic llombard, decoració que també es localitza en els frisos de les cobertes i en la torre adossada. En resum, la utilització d'elements estructurals associats a l'arquitectura medieval és una constant en tot l'edifici. Un exemple d'aquest medievalisme són els grups de finestres trigeminades rematades amb arcs de mig punt i separades per columnetes que es localitzen a tota la darrera planta, o les decoracions d'impostes dels guardapols de les obertures que en alguns casos reprodueixen motius florals. Per que fa a la decoració de caràcter modernista cal destacar, a la coberta de l'edifici, la decoració de diverses xemeneies revestides amb ceràmica de colors formant un mosaic o trencadís que reforça, juntament amb altres motius decoratius el caràcter modernista de l'edifici. També són interessants les decoracions dels frontis de les lloses del balcons i balconades, realitzades amb ceràmica vidriada que reprodueixen motius florals. Damunt del portal principal es localitza un balcó amb una barana singular formada per òculs quadrilobulats amb una llosa d'obra realitzada amb biguetes de ferro i revoltons de maó de pla revestits i pintats amb motius geomètrics. En aquesta mateixa façana principal, a l'alçada de la llinda de la segona planta es localitza un escut amb la lletra B, inicial del propietari inicial de la torre. Tota l'obra està revestida per un arrebossat que imita filades irregulars de carreus de pedra. En resum, un edifici monumental que reprodueix el caràcter de castell medieval amb decoracions que remeten a l'estil modernista. La torre dels amos de Cal Bassacs com a la majoria de les colònies tèxtils es va bastir com a habitatge dels propietaris, generalment temporal; es tracta d'un gran edifici senyorial que també té la funció d'espai de domini, la seva monumentalitat afavoreix el simbolisme de l'edifici mostrant que l'empresari és l'amo i exterioritzant el seu nivell social i econòmic. Els propietaris fundadors de la fàbrica i colònia de Cal Bassacs va ser el matrimoni format per Joan Teixidor i Ballús i Raimunda Bassacs i Fornell, de Berga i Gironella respectivament. Ambdues famílies vinculades al ram de la filatura i/o tèxtil amb anterioritat al construcció de la fàbrica de Cal Bassacs, almenys des del segle XVIII. Els primeres notícies relacionades amb la fàbrica s'inicien a principis dels anys seixanta del segle XIX, primer amb la compra dels terrenys i seguidament amb l'inici de les obres de la fàbrica, finalment acabarien construint dues fàbriques. La família Teixidor-Bassacs, també tenien un taller a la seva residència habitual, situada a l'actual plaça de la Vila de Gironella. El negoci amb les fàbriques de Cal Bassacs va ser bàsicament el lloguer de les mateixes, tot i que alguns dels successors també hi fundà empresa dedicada a filats i teixits. La Torre consta que es va construir pels volts de l'any 1900; als anys cinquanta del segle XX va acollir el col·legi dels "hermanos de Cristo trabajador", entorn als anys seixanta i setanta del segle XX es va bastir una nova nau a la zona del jardí que fa ser utilitzada com a magatzem de la fàbrica. La torre disposava d'una capella situada a nivell de planta baixa, al costat est de la porta principal d'accés, i la qual tenia accés directe; aquesta va fer utilitzada durant uns anys per celebrar les misses fins que es va construir l'església parroquial de Santa Maria de Cal Bassacs. Els darrers anys de la fàbrica tèxtil, part de la torre també es va utilitzar com a magatzem de la fàbrica.

La casa del Rellotge és un dels edificis més característics de Sitges; fa cantonada entre el carrer Major i el carrer A. Vidal i s'obre a la plaça Cap de la Vila, a la configuració de la qual contribueix decisivament. Es tracta d'un gran edifici entre mitgeres, de planta baixa, tres pisos i terrat amb barana sinuosa. S'hi accedeix per tres portes, situades dues d'elles als carrers Major i A. Vidal, i la tercera i principal a la plaça. La distribució de la resta de d'obertures, en general rectangulars, és rectangular. La part més remarcable de la construcció és la que fa cantonada amb el carrer Major, que compta amb una tribuna de fusta al segon pis i sobretot amb una torre sobresortint , on és troba el rellotge que dóna el nom a la casa i que acaba en punxa coberta amb trencadís de rajoles blanques, grogues i blaves. En conjunt els elements decoratius tenen un paper molt important en l'aspecte extern de l'edifici: ceràmica, ferro i esgrafiats, tot i que aquests darrers es troben força fets malbé. La "Casa del Rellotge" es troba situada al Cap de la Vila, on en el segle XVII hi havia un dels sis portals de la muralla nova de Sitges. Aquesta zona va ser reformada segons projecte inicial de Gaietà Buïgas i Monravà aprovat el 17-6-1889 i realitzat amb moltes modificacions per Ignasi Mas i Morell al 1913. El desembre de 1912 va ser sol·licitat el permís per la construcció de l'edifici. El projecte va ser presentat el maig del 1913 i va ser aprovat per l'Ajuntament. L'obra es va enllestir el 1915, data que apareix esgrafiada a la cantonada del carrer d'Àngel Vidal.

El antiguo complejo industrial La Unión Metalúrgica se encontraba en el barrio de Poblenou (Distrito de Sant Martí), en una manzana de las proyectadas por Ildefons Cerdà, delimitada por las calles Zamora, Almogàvers, Pamplona y Sancho de Ávila. En 2004 fue mayoritariamente derribada, conservándose únicamente los pabellones de entrada, situados en el chaflán de las calles Almogàvers y Pamplona. Este edificio, actualmente aislado, servía para dar paso al interior del recinto. Se trata de una construcción paralela al chaflán, con un sencillo conjunto volumétrico de dos plantas que en la parte central se eleva una planta más, rematado por una azotea plana transitable. El menaje del edificio se caracteriza por la utilización casi en exclusiva del ladrillo visto, incorporando delicados elementos ornamentales de piedra artificial a base de medallones y motivos vegetales. La fachada principal, encarada al chaflán, está dividida en tres ejes verticales donde en el central hay una planta más de altura. En planta baja hay cuatro ventanas rectangulares situadas a los lados del portal de acceso al interior de la fábrica. Éste, con un gran arco angulado, tiene su paralelo en la fachada posterior, y crea el eje de simetría de la composición de aperturas, muy ponderada y ordenada. En la segunda planta hay tres grandes ventanales partidos coronados por arcos escarzanos. En la planta superior se encuentra el cierre macizo de la azotea, y en la parte central hay una apertura rematada por un arco de medio punto y dividida por tres maineles. Todos estos elementos enfatizan el elemento destacado de esta fachada, situado bajo el coronamiento ondulado de esta parte central. Se trata de un mosaico cerámico con el nombre de la empresa, en letras verdes sobre fondo blanco. Como elemento singular también se conserva una antigua farola metálica que ilumina la puerta de entrada. Éste es el único elemento que se conserva del complejo fabril de La Unión Metalúrgica impulsado por Dionisio Bobín Sirot y que tiene sus inicios en 1889. En 1903 se convierte en sociedad anónima para dedicarse a la compra, la venta y la fundición de materiales y objetos de hierro y otros metales. Entre 1899 y 1906 la empresa es denunciada porque algunas de las construcciones que realizaba eran ilegales. Resueltos estos problemas, entre 1908 y 1914, el edificio de la nueva fábrica se remodela con nuevos edificios. Es en ese momento cuando se construye el pabellón de entrada, firmado por el arquitecto Josep Maria Plantada en julio de 1914. El 31 de diciembre de 1936, con motivo de la Guerra Civil, La Unión Metalúrgica se constituye como colectividad obrera destinada para la industria de guerra. En los terrenos donde estaban ubicadas las instalaciones industriales actualmente se levantan dos edificios de oficinas, un aparthotel, zonas verdes y viviendas protegidas.

Mansió constituïda per diferents cossos on també es troba l'antiga fàbrica tèxtil. L'estructura de la casa recorda a un castell medieval per l'ús de torrasses, torretes circulars, barbacanes, merlets en els acabaments superiors dels murs,... Té un cos central, més alt que la resta, amb un gran escut i una fornícula amb una escultura al damunt. També destaca una xemeneia en forma de figura humana. Està construïda amb maó vist i pedra. La casa va pertànyer a la família Ventura, propietària de la fàbrica annexa "Los Toldos", on es feien tendals i veles de vaixell.

La colònia de Viladomiu Vell està situat entorn a un quilòmetre al sud de Cal Bassacs. Es tracta d'una colònia construïda en paral·lel al riu, de nord a sud, a l'entrada de la colònia trobem a un costat l'església (junt amb algun edifici annex) i a l'altre costat, la torre dels amos; un tros més amunt el xalet del director. Així, en primer lloc els espais més emblemàtics, de poder simbòlic, l'església i la torre, després la part central destinat als habitatges dels treballadors, i a la part final, la zona industrial, la fàbrica. Els habitatges estan distribuïts amb tres fileres de blocs paral·leles que configuren l'espai urbà, carrers i places; així, al carrer superior, el de més a ponent, hi ha dos blocs disposats en filera, un a continuació de l'altre; a grans trets es tracta d'uns edificis de planta rectangular allargada, formada per tres plantes de pisos (planta baixa i dues plantes) i una planta semisoterrània accessible des del carrer de sota, ja que el terreny té un lleuger desnivell, aquest són destinats bàsicament a garatges. La façana principal que obra al carrer de Puig Sacalm, és la característica façana de galeries, conformada per tres fileres o carrers de galeria obertes amb obertures d'arcs rebaixats suportats sobre pilars; en aquesta façana s'obren els accessos a les plantes baixes i a les caixes d'escala d'accés als pisos superiors. Tres de les façanes laterals d'aquests blocs es mantenen sense revestiment, permetent veure els murs que són de pedra amb reforç de maó massís a les cantoneres i en els emmarcaments de les obertures, en el cas del bloc més nord, conformant a més un guardapols decoratiu; en aquest mateix, podem veure les obertures de la façana lateral sud a nivell de planta baixa compta amb les obertures emmarcades en carreus de pedra. Els altres blocs, un al carrer o filera central i dos al carrer de baix, col·locats també un a continuació de l'altre, són també de planta rectangular allargada, de tres plantes (baixa i dos pisos) i coberta a dos vessants de teula àrab amb un ràfec decorat amb una combinació geomètrica feta amb maó massís; els murs mostren la planta baixa feta de carreus de pedra i la resta amb la superfície arrebossada i pintada; les obertures en les façanes principals i laterals són de tall recte i distribuïdes regularment, els portals d'accés a les escales interiors obren en tots ells al carrer Puig Llançada; les façanes posteriors (al bloc més de ponent obra a l'oest i en els blocs més de llevant obren al riu a l'est) disposen d'obertures que donaven a galeries amb balcó, la majoria de les quals avui dia modificades i tancades. El bloc de pisos del costat est situat davant l'església, té planta en forma de L invertida, comptant amb un volum que es situa davant l'església i que acollia les escoles i espais comunitaris. Entre ambdós hi ha la plaça principal de la colònia, la de l'església. Delimitada entre les tres fileres de blocs i a l'extrem sud l'accés a la fàbrica, hi ha una altra plaça; el carrer de Puig Sacalm, el carrer de dalt, és a manera de passeig, amb bancs i plataners. La colònia Viladomiu Vell, va ser fundada per Tomàs Viladomiu Bertran, membre d'una nissaga vinculada a la indústria de filats i teixits des d'antic. Els orígens de la família es documenten des d'inicis del segle XVI a Vilada, des d'on es traslladaran a Berga. Al llarg dels anys es coneixen nombroses notícies que documenten la relació dels Viladomiu amb la manufactura tèxtil, mostrant l'evolució i creixement dels seus negocis a partir de l'adaptació a les noves demandes i necessitats de cada període. El pare de Tomàs Viladomiu va traslladar-se a Sallent en casar-se amb Antònia Bertran, de la casa Cal Rei, població on continuaria dedicat als filats i teixits, i on va néixer el fundador de les colònies Viladomiu, qui continuaria les trajectòria de negoci de la família. Tomàs Viladomiu Bertran va decidir-se a instal·lar una fàbrica i colònia riu Llobregat aigües amunt, veient les possibilitats que oferia la zona, encara escassament industrialitzada. La ubicació escollida van ser els terrenys de la Plana de Santa Marc, que comprà als germans Feliu. A partir del 1868 s'inicia la història de la colònia de Viladomiu amb la sol·licitud d'aprofitament d'aigües per construir una fabrica, les obres s'iniciarien amb la construcció d'una primera nau, la resclosa i canal, i els primers edificis per allotjar els treballadors. Posteriorment la colònia aniria creixent i incorporant elements, l'església (1885), la muralla, la torre (1910), les escoles, ampliant els blocs de pisos, ampliant la fàbrica, etc. Un cop havia arrencat la producció (1871), l'empresa "Viladomiu e Hijos", va comprar i iniciar els tràmits per construir una nova colònia en uns terrenys situats més al sud de Viladomiu Vell. En aquest cas, els terrenys es van comprar a la mateixa família, la parcel·la on es construiria el nou projecte es denominava la Clau de Sant Marc, les denominacions dels terrenys s'emprarien mentre van estar les dues colònies sota la mateixa empresa; a partir del 1896, els fills de Tomàs Viladomiu parteixen l'herència i cada colònia Viladomiu Vell i Viladomiu Nou passen a estar gestionades per empreses diferents. El 1882 l'empresa va aconseguir l'estatut de colònia agrícola i industrial que li permetia beneficiar-se de determinades exempcions fiscals. Des de la fundació de la colònia Viladomiu Nou i fins el 1989 va estar gestionada per diferents empreses vinculades a la família Viladomiu. La gestió de la colònia i fàbrica de Viladomiu Nou es va fer a través de diferents empreses, ja que al llarg dels anys van anar canviant: 1869-1887: Viladomiu e Hijos, 1888-1896: Viladomiu Hijos, a partir d'aquí cada colònia Viladomiu emprèn el seu propi camí empresarial, 1896-1906: José Viladomiu Montañá, 1907-1927: José y Jacinto Viladomiu; 1928-1934: José Viladomiu Senmartí; 1934-1989: Manufacturas Viladomiu S.A. La Colònia Viladomiu Vell està inclosa en el "Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat"; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). A l'extrem sud del conjunt hi ha la zona industrial, la fàbrica, amb accés a través d'un gran portal obert en el mur perimetral de delimitació de l'espai fabril; a la zona d'accés hi ha alguns edificis bastits a ple segle XX, entre els quals les oficines, la bàscula, etc. Del conjunt productiu destaca la gran nau central de planta rectangular allargada, tres nivells d'obertures i coberta de teula àrab a dues vessants; al seu voltant hi ha altres naus i edificis, diverses de les estructures adossades a la nau central, mostren volumetries i acabats diversos, tractant-se d'edificis de diferents funcionalitats i cronologies. Al costat nord del conjunt s'alçava la xemeneia de la màquina de vapor, avui dia desapareguda. Paral·lel al riu i a la colònia, circula el canal que condueix l'aigua des de la resclosa, situada uns metres aigües amunt, fins la fàbrica; també cal destacar la zona d'horts situada al voltant del canal. A pocs metres de la torre de l'amo també hi ha el xalet del director, una estructura de casa a quatre vents adossada al terreny per el costat de ponent, de planta baixa, primera i planta sota-coberta; en el primer pis, destaca la galeria a manera de balconada continua coberta i el nivell de planta sota-coberta que es desenvolupa en la mateixa coberta, mostrant només façanes laterals entre els diferents plans de teulada; la teulada és de teula plana de ceràmica amb ràfecs suportats per caps de biga de fusta.

Casa unifamiliar i zona enjardinada. Destaca la façana principal, d'estil purament modernista amb elements remarcables: un gran portal i sis finestres a la planta baixa i una balconada amb ferro forjat i quatre finestrons a la part superior. Aquestes finestres i els finestrals de la planta baixa són acabats en la part superior de forma esglaonada. A la façana lateral esquerra i seguint les pautes de la principal hi trobem una tribuna. La barbacana està formada per rajoles i permòdols de fusta. L'edificació d'aquesta casa és paral·lela a la de Gaudí-Safores, realitzada pel mateix arquitecte. La casa Ripoll es pot emmarcar en l'estil modernista que, tot i la seva simplicitat, és un dels exponents més importants de Centelles.