Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores del Archivo Digital del COAC

credits

Quiénes somos

Colegio de Arquitectos de Cataluña:

Àrea de Cultura

Directores:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Diseño y Programación:

Nubilum Edittio

En Imágenes

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

  • Intervenciones en el Park Güell

Memoria

Restauración de la Sala Hipóstila, la plaza y el banco perimetral. El Park Güell fue una operación inmobiliaria de 60 casas para la burguesía barcelonesa que fracasó y que en el año 1922 el ayuntamiento compró y lo convirtió en parque público. El parque nunca ha visto cambiar su arquitectura. Apenas, desde los años veinte, algunas reparaciones y retoques puntuales. La vegetación sí ha cambiado y crecido y ya no se ofrece a la vista aquella imagen rala y pedregosa de pendientes y barrancos; vegetación inmóvil y permanente, podada en piedra. Un jardín arquitectónico y abstracto; naturaleza rocosa, montaña pelada esculpida, cantera de vegetación pétrea. La Sala Hipóstila es un templo a la griega de capiteles dóricos exagerados con un techo abollado de cupulitas y que soporta una plaza de tierra con un ribete-banco ondulado; una cenefa de acroteras de crestas de olas con crustáceos incrustados que aproximan el mar del horizonte a la montaña pelada. Obras de restauración de la Sala Hipóstila y de la plaza. Reparación de los elementos estructurales en mal estado; impermeabilización de la cubierta, y construcción de un sistema de desagüe eficaz; reconstrucción de revestimientos de piedra artificial de fustes de columnas, capiteles y arquitrabe; sustitución de azulejos de dinteles, cúpulas y banco perimetral.

Autor: Martínez Lapeña-Torres Arquitectos

El parc mai no ha vist canviar la seva arquitectura. Tot just, des dels anys vint, algunes reparacions i retocs puntuals. La vegetació si ha canviat. Tant els arbres com els arbustos han crescut i ja no s’ofereix a la vista aquella imatge pedregosa de pendents i barrancs. Però el que més ha canviat han estat els visitants. Ara ja no creuen estar davant d’una capriciosa extravagància, sino davant d’una obra de culte, reverent, gairebé d’àmbit religiós. La vegetació immòvil i permanent, podada en pedra. Un jardí arquitectònic i abstracte. Visió de la natura rocosa: muntanya pelada, escolpida, cantera de vegetació pètria. Avui veiem el parc com un bosc amb edificis, amb recorreguts elevats sobre naus pseudogòtiques. Però ahir el paisatge era un jardí de roques, una vegetació escolpida a mall i cisell. Sala Hipòstila Les columnes puntuals amb capitells exagerats que suporten una superfície abonyegada que no la correspondria... com un temple grec o un temple egipci. Un ‘toro’ de superfície de terra, un ‘plateau’ apuntalat, flotant en el mar, amb una cinta de colors, un rivet ondulat, una senefa, una diadema, una ‘puntilla’, una còfia... serpentejant al vent. Quan es mira invertida, cap per vall, es veu la coberta com en un fons de mar sorrenc, velat per espirals ondulants de tonalitats blanques, amb extranys crustacis arribats del vuitè dia de la creació, o els seus restes calcaris, paràsits policromats, que ocupen el lloc près als capitells. Les cúpules interiors marquen el comàs blanc i regular de l’onatge. El banc La ruptura (amb pintura de ceràmiques) d’un arquitrau és un ornament vegetal d’acròteres, flors l’ordre de les quals, vist d’escorç és un motlle desordenat. Les rajoles, les casualitats (quantes ganes teniem de posar-hi la mà i inventar; no vam poder no havíem). És molt extrany, i per això curiós, un temple gairebé literalment clàssic amb sanefa de punt de creu com una onada de rajoles d’algues, coralls, amb reflexs de cristalls com les crestes de les ones. El món del mar que es divisa des de lluny, que s’ha aproximat a la muntanya en un onatge colorejat. - El projecte proposa la restauració dels elements estructurals en mal estat, la impermeabilització de la coberta, la construcció d’un sistema de desguàs eficaç i la restauració dels revestiments de rajola de dintells, cúpula i banc perimetral. Elements estructurals El projecte de restauració proposa refer el dintell suprimint la part inferior del mateix, on s’allotjaven els fleixs, mantenir la part superior composta de diverses capes de rasilla de geometria lleugerament arquejada per a resistir millor els esforços de compressió i refer les armadures mitjançant barres d’acer protegits per un bany de resines. Les armadures s’ancoren als capitells mitjançant els seu formigonat amb morters especials sense retracció que assegurin l’ausència d’esforços que puguin danyar la fàbrica existent. Les cúpules es congrenyen en la seva arrencada per a assegurar la seva rigidesa, aïllant el seu perímetre de la llinda mitjançant una junta de dilatació que garanteixi la independència dels elements. Impermeabilització Es projecta una impermeabilització total de la coberta mitjançant capa de tela de PVC, prèvia a la qual i directament sobre les superfícies de cúpules i dintells, s’ha extès un recobriment de ‘polibreal’ que actuarà de barrera impermeable a les possibles condensacions que puguin originar la massa de replè lleuger d’arlita expandida situada entre la tela de PVC i les fàbriques de coberta. Sistemes de desguàs Es restitueix el sistema de desguàs original, malgrat millorat amb la incorporació de tubs en l’interior de les columnes. Es projecta a més una reixa de desguàs de superfície en el punt més baix de la plaça, que actuarà com un sobreeixidor en cas que una pluja torrencial pugui acumular aigua en la superfície. Revestiment ceràmic de dintells, cúpules i banc perimetral Aquesta fou la intervenció més delicada i difícil. El banc perimetral és la peça més valuosa del parc i, alhora, la que pateix amb més intensitat l’ús i les inclemències del clima. El seu estat abans de la nostra intervenció era molt precari. Els anteriors restauradors optaren per col·locar més peces ceràmiques de color neutre, blanc, blau, verd... davant la impossibilitat de reproduir les peces originals de Josep Maria Jujol. Com és conegut, tota la ceràmica col·locada al Park Güell provenia d’un abocador d’una indústria que la descartava per defectuosa, degut al color o a les dimensions, etc. Com a conseqüència d’aquest fet, la coloració que presenten les rajoles que podriem anomenar blancs, és molt diversa; doncs el blanc no existeix, són tons verds, blaus, salmons, violacis, etc. Vam poder discernir fins a 37 tons diferents de blanc en el trencadís de cúpules i dintells, els mateixos que en origen debien tenir els blancs del banc perimetral. Es donà així la paradoxa d’haver de fabricar fins a 37 tonalitats de blanc idèntiques a les originals per a substituir unes rajoles que procedien d’un abocador, descartades per inservibles. Per a obtenir el tamany i la seva degradació en la col·locació, es varen fer uns motlles d’escaiola d’un dels pocs dintells que restaven originals per a tenir una maqueta a tamany real del trencadís. Els operaris passaren molts dies practicant en la col·locació del trencadís per a obtenir uns resultats satisfactoris i moltes proves de revestiments per a donar-los per definitius. Hem d’agrair-los la complicitat, l’entusiasme i la paciència dej cap d’obra i de l’encarregat general de l’empresa Agroman (Luís García Guillén i Francisco Lamenca) que no dubtaren en posar els mitjans necessaris per a obtenir el millor resultat possible. Banc perimetral Vam decidir substituir tot el revestiment de color blanc, molt deteriorat i reparat en gran mesura en actuacions anteriors. El revestiment de trencadís blanc, havia d’actuar com a fons neutre, que un cop completat posava en valor el trencadís original de color, del qual només es substituien les peces en mal estat que per ser dibuixos estàndard i insustrials vam poder fabricar-los de nou amb els motlles originals obtinguts als museus d’Onda. Un altre objectiu important fou el de restituir la imatge original del banc en el seu cordó lumbar i coronament del respatller. Es sustituiren les peces rectangulars de color neutre que havien col·locat en restauracions anteriors, deixant les peces originals de Jujol que tenien una altra geometria, en estar tallades a 45º. La nostra intenció fou unificar la geometria de les peces amb les originals, així com la entonació dels colors amb què estaven esmaltades. No reproduïr, quelcom impossible, els dibuixos i grafiats de Jujol. D’aquí que les peces lliurement executades pel ceramista Toni Cumella, intentin harmonitzar en color i geometria de la peça i totes elles estan grabades amb la data de l’’any en què es realitzaren, 1992. Aquestes peces també es fabricaren amb gres pels motius ja explicats. Les esquerdes existents en el banc, deuen actuar com a juntes de dilatació pel què la seva reparació es realitzà executant el revestiment de trencadís amb un material d’adherència elàstic que absorbís les deformacions de l’estructura.

Autor: Martínez Lapeña-Torres Arquitectos

Autores

Sobre el Mapa